L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

ALFONSO S. PALOMARES

Periodista

La integració dels discapacitats

És el moment de facilitar a les persones amb minusvalideses una participació activa en la societat

Aquests dies he sentit denúncies autoritzades procedents d'associacions de discapacitats i de minusvàlids. No es queixaven, ni es queixen, de la falta de lleis, sinó del fet que no es compleixin les que tenim, i també lamenten que les ciutats i certs àmbits públics no compleixin les normatives elementals vigents per a l'accessibilitat dels minusvàlids. He llegit que la Corunya és l'única ciutat espanyola que les compleix. Igual que hi ha molt poques empreses en les quals es compleixi la llei que exigeix donar feina a un minusvàlid per cada 50 treballadors....

És lógic:la nostra civilització i la nostra cultura es van anar construint sobre uns conceptes molt simples de capacitat i incapacitat. Els capaços formaven part de la història i els incapaços s'anaven quedant a les cunetes. El destí els havia marcat amb la desventura i calia resignar-se a aquest fatalisme.

El catàleg de les incapacitats ha estat i segueix sent molt nombrós, però afortunadament la lluita des d'amplis grups i col.lectius situats en la marginació ha estat tenaç, i a vegades dramàtica, per buscar-se un lloc al sol de la història i integrar- se com a actors actius en els teixits de la societat. ...

La lluita que en aquests moments hem de mantenir és per anar definint a través de les lleis i les actituds una societat oberta, porosa i variada on les diferències s'assumeixin amb naturalitat com una cosa que enriqueix la societat en conjunt. Que es creï la cultura d'una pressió social perquè es compleixi en tots els seus termes la normativa vigent i es faci força perquè les noves demandes socials en aquest camp s'atenguin amb les lleis adequades.Hi ha sòlides iniciatives en aquest sentit, i per això convé donar suport a aquest desafiament en què estan immerses moltes organitzacions que representen col.lectius de persones amb incapacitats o amb minusvalideses. El desenvolupament de la cultura per una societat integradora ha de partir de la recerca de les capacitats que tenen els que considerem incapaços, perquè la majoria tenen capacitats potencials que convé estimular i encoratjar perquè es desenvolupin i s'acabin convertint en útils i facin que aquestes persones se sentin així. Cada dia són més nombrosos, diria que ja són nombrosíssims, els exemples d'aquests èxits. És veritat que a un sord no se'l voldrà nomenar jurat en un concurs de cant, ni a un manc se l'ha d'encaminar perquè sigui pianista d'una orquestra, ni al cec per a crupier d'un casino o vigilant de platja, i així podríem seguir amb una filera d'exemples interminables. No obstant, és sabut, perquè en sobren evidències, que aquells que estan mancats d'algun dels sentits en tenen altres de summament desenvolupats, i per això el catàleg de les seves capacitats i les seves possibilitats s'ha d'elaborar partint d'aquesta base. Les activitats en la nostra societat tan variada s'han multiplicat, i per això les possibilitats integradores en el món laboral d'aquestes persones són múltiples. La integració laboral és la base de la integració social. És el moment de corregir la història.

En aquest mon modern i postmodern, les feines i les ocupacions són variadíssimes, per això les possibilitats dels homes i les dones amb discapacitats i minusvalideses són moltes i molt diverses. Una societat integradora i oberta és una societat rica i humana, el contrari de la societat unidimensional, que és una societat excloent amb rivets nazis, per això mateix els aduladors del nazisme deien que era una societat viril, que més endavant es va traduir en una societat sectària, intolerant, dominadora i violenta. L'opressió social sobre els grups i les persones amb discapacitats té un indubtable perfum feixista.

En aquest moment històric en què les noves tecnologies, els descobriments més insospitats i les investigacions arriben quasi a l'impossible, és el moment de recolzar, fomentar i estimular la cultura d'un humanisme integrador i facilitar a les persones amb incapacitats la manera de participar en els processos productius en tota l'amplitud del seu significat perquè se sentin i les sentim com a actors de la història.

BENAZIR BHUTTO: UNA MORT ANUNCIADA

La Comunitat Internacional permet i, moltes vegades, incentiva que molts pobles del mon no dispossin de llibertat. Per assegurar interessos econòmics i financers es menystenen drets humans. Els EEUU, a través dels seus dirigents, ja siguin demócrates o republicans, col.loca a plaer assessins titella en el poder, en un principi, en els païssos on l'interessa controlar la producció de petrol.li i de gas tol.lerant que no es respectin les llibertats dels ciutadans i ciutadanes. Desprès, aquests dictadors, un cop consolidat el seu poder amb el suport internacional, trenquen els lligams amb els EEUU per a apoderar-se dels llaciments gasístics i pretol.lers. I aleshores, els americans, amb el suport i connivència internacional ataquen els que un dia van ser els seus al.liats. Com sempre, qui paga les conseqüècies són els civils sent víctimes innocents. Cal assenyalar amb el dit, cal trencar el silenci globalment institucionalitzat: la Comunitat Económica Internacional a través de unes Nacions Unides prostituides n'és l'única culpable! Hem matat a Benazir Bhuto!!!!

QUEDA PENDENT PER AL 2008

Queda pendent per al 2008
Mònica Terribas

Tan a les portes del 2008, penso en què m'agradaria que passés aquest any per poder-ho explicar, però també a revisar la manera com ho expliquem. El Baròmetre d'Opinió Política continua marcant preocupació i distància de la ciutadania cap a la política. I potser un dels instruments per revertir aquest distanciament depèn també de la nostra professió, la de comunicar als altres el que passa, a prop o lluny. Potser milloraríem si tinguéssim la voluntat d'imposar el rigor a l'efectisme i la responsabilitat social al soroll rendible. Això faria que quan el president de França anés a passar una estona en un parc d'atraccions amb una amiga, aquesta informació no passés per davant de la seva activitat política de transcendència social. Hem de trobar la manera d'explicar a la societat allò que sincerament creiem que és d'interès col.lectiu i que ens afecta més enllà de la curiositat d'algunes informacions més o menys morboses. Alhora, la dinàmica de l'anomenada opinió publicada es nodreix més de periodistes que de professionals d'altres camps que sovint tindrien més coneixements específics per aportar a la vida pública. I aquest mecanisme ha alterat la frontera entre opinió i informació, perquè sovint la mateixa persona fa totes dues funcions. En conseqüència, la percepció que tenen de nosaltres els destinataris també es complica. Tots en som responsables: qui decideix les portades dels diaris, qui escriu una notícia a la ràdio o a la tele, o qui tria els responsables de valorar l'actualitat.Seria desitjable que els empresaris de la comunicació i els professionals ens impliquéssim a capgirar aquesta tendència que, tot i els beneficis econòmics en tiratges i audiències, ens empobreix col.lectivament.Ho hem analitzat de portes endins en taules rodones i seminaris, però davant d'ordinadors, micròfons o càmeres, ens n'oblidem. L'altre dia una alumna de periodisme em preguntava com es pot canviar això. Una resposta, no l'única, podria ser aquesta: que cadascú hi faci el que pugui des d'on treballa, per evitar que la ciutadania arribi a la conclusió que només servim per confondre'ls. Més que un desig per al 2008, podria entrar a la carpeta d'assumptes urgents a resoldre.

QUÈ LI PASSA A CATALUNYA?

Què li passa a Catalunya?

Carles Llorens i Ruiz

Altre cop, en el marc de l’Àgora política de Ciutadans pel Canvi, vaig poder assistir a una xerrada interessant sobre el futur polític i social de Catalunya amb en José Luís López Bulla, ex secretari de CCOO; i Lluís Foix, periodista de La Vanguardia.

Hi esperava trobar receptes miraculoses per a resoldre els problemes actuals del nostre país, tot i conèixer els antecedents dels tertulians. Però al final me’n vaig anar igual que hi vaig entrar, és a dir, per la porta i embullat.

En López Bulla, de manera simpàtica i clara, va explicar el que en Montilla ja ha dit: tot i els problemes conjunturals, Catalunya va be. Després d’una gran transformació del país liderada per els agents econòmics i socials i el coneixement i on els polítics poc hi han intervingut, segons ell, actualment ens trobem en una situació de fre de progrés provocada pel nacionalisme, entès com a asimetria. Ara, el que és necessari per avançar és un canvi en la cultura política catalana en direcció cap al catalanisme social.

No se si aquest sindicalista al deixar de pertànyer a l’esquerra de debò ha perdut la capacitat de dir les coses pel seu nom: Catalunya necessita polítiques d’esquerres. I això és el que entenc que vol dir quan parla de catalanisme social. En aquest sentit, va criticar la tendència del govern d’en Zapatero a desenvolupar una política del benestar social de “caritat” amb mesures com el “xec nadó”.

Certament, a Catalunya sempre ha imperat un tipus de nacionalisme pobre, és a dir, que no ha permés ni permet avançar econòmica i culturalment. Per un cantó, el nacionalisme folklòric i sectari del pujolisme (el bon català admirador de Núria Feliu) i per un altre el nacionalisme “separatista” i victimista, fonamentat en la via de la independència com a única solució de tots els problemes i en el martiri constant del català. El canvi en la cultura política catalana a que es refereix López Bulla entenc que aniria cap a una orientació nacionalista de progrés, és a dir, cap a un nacionalisme o catalanisme social. És des d’ una Catalunya cohesionada socialment i econòmicament forta que es pot garantir la construcció d’un estat federal a Espanya. O dit d’una altra manera, la construcció d’un vertader estat federal assegura l’adhesió voluntària de Catalunya a Espanya. El nacionalisme que identifica Lopez Bulla com la causa del retrocés català no és res més que una conseqüència d’una gestió d’estat centralista i poc respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals.

El canvi de cultura política a Catalunya necessita ser traslladat alhora a Espanya amb l’afegitó de fomentar la cultura federal, ja que la majoria de catalans podem dir que som profundament federalistes, cosa que no poden dir de la resta de l’estat.

Per Lluís Foix, aquesta manca de sentit federal d’Espanya és el que provoca malestar a Catalunya per un perjudici d’interessos convertint als catalans en ciutadans de segona. Tot i això, Foix coincideix amb López Bulla a l’admetre que la situació de pau social i pau política a Catalunya es senyal de progrés, i que per tant, no cal estar “tan emprenyat”. Però assenyala dos fets que preocupen i que Catalunya hauria de superar per a continuar progressant. Per un cantó, la manca de llibertat en el sentit de no abordar certs temes o a la por de fer-ho sense ser vilipendiat i el maridatge entre mitjans de comunicació, partits polítics i empreses. I per un altre, la manca d’autocrítica que fa sempre depurar responsabilitats enfora.

No li falta raó en Foix, però hauria d’afegir que, a diferència del que diu López Bulla, bona part de la classe política catalana hi ha intervingut activament en aquestes problemàtiques. Vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana han facilitat a enquistar a aquesta por a dir les coses pel seu nom -“o con ellos o contra ellos”, i incentivat al poder econòmic amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat a orientar les polítiques d’estat. Foix diu que no s’ha de tenir por a un canvi de partits polítics en el Govern, sense aclarir si prefereix una sociovergència o una coalició nacional independentista. En democràcia tota coalició de partits és possible i legítima, però des d’una òptica “esquerrana” o de catalanisme social, les dos vies fan molta, molta por.

En canvi, per a López Bulla, partint del catalanisme social, com a bon comunista, son necessaris tres fets per a continuar transformant Catalunya. Arribar a un Pacte Social per a la Innovació Tecnològica, superant la dependència productiva fordista que no aporta valor i fa perdre competitivitat, per tant, destrueix llocs de treball; democratitzar als subjectes polítics, prenent les mesures adequades per a radicalitzar democràticament els mecanismes de presa de decisions, incloent als partits polítics; i “mobilitzar” a la societat civil, en el sentit de trancar la dependència de la subvenció.

En definitiva, per ambdós, existeix una manca de serietat i de rigor en la política i en la societat catalana i espanyola que no permet avançar cap a un futur prometedor, sinó ans el contrari, cap a una situació de crispació i d’enfrontament entre polítics i de desídia democràtica social. Abandonant aquesta actitud estèril és quan podrem abordar el catalanisme social i la llibertat democràtica.

LA CARA OCULTA DEL SIDA

La cara oculta del sida (Gara 01-12-2007)

Francesca Mondello

Jóvenes voluntarios de UNICEF-Comité País Vasco

Vemos Bilbo reluciente de luces. Vemos a la gente andar por la calle, abrigada en su indiferencia. La ciudad corre. La ciudad compra regalos. La ciudad consume. Casi es Navidad.
Es un mundo contradicto- rio en el que se saben tantas cosas, pero muchas no queremos verlas.
Es un mundo en el que con un avión puedes llegar a donde quieras, pero seguimos teniendo distancias. Es un mundo que va siempre deprisa, en el que sólo tenemos tiempo para lo que nos interesa.
Es un mundo que va con velocidades diferentes, es el mundo de la abundancia y de la pobreza extrema.
Todos los días, en este mundo tan desarrollado, 1.400 niños y niñas menores de 15 años se mueren por enfermedades relacionadas con el sida. Cada día se producen 1.800 nuevas infecciones. En los países del Africa subsahariana el VIH/sida afecta a cerca de un 40% de la población. En el mundo más de 2 millones de niños y niñas viven con sida y 15 millones han quedado huérfanos.
Esta es la realidad. Nos preguntamos por qué ocurre esto. Por qué hay miles de tratamientos para adelgazar, pero los medicamentos pediátricos para tratar el sida siguen siendo caros y poco accesibles en muchos países.
En este mundo, entre tantas luces, hay sombra.
Nosotros en UNICEF, con nuestra campaña «Unidos por la infancia, unidos contra el sida», estamos luchando para que esto cambie.

L'ESTRANYA MUDESA POLÍTICA

L'estranya mudesa política
JOSEP MARIA Espinàs

Les reaccions que s'han produït davant el pla Ibarretxe em fan pensar que la política té molt poca relació amb la vida quotidiana. El lehendakari ha proposat un referèndum perquè els bascos diguin què pensen sobre la futura relació d'Euskadi amb Espanya. Aquesta proposta ha provocat a l'Estat espanyol una reacció fulminant: els bascos no tenen dret a opinar sobre si els agradaria seguir com ara o si prefereixen un canvi.Per negar aquesta possibilitat d'opinió es fan servir arguments legals o constitucionals. Però més enllà d'aquesta objecció legal, el que m'agradaria analitzar és si en la vida real, en la quotidiana, en la qual es mouen els ciutadans, una restricció com aquesta seria considerada raonable.Sembla evident que el soci d'una empresa pot reflexionar sobre si hi continua col.laborant o si, per contra, decideix anar-se'n. És innegable que ningú el podrà obligar a col.laborar-hi per força. En l'àmbit familiar, seria absurd oposar-se que un fill decidís emancipar-se i abandonar el domicili compartit. Si el subscriptor d'un diari es vol donar de baixa no l'obligaran pas a continuar pagant. Perquè la vida normal funciona així. Si en una escala de veïns n'hi ha un que s'hi troba incòmode, ¿què li impedirà que se'n busqui una altra?Això és la vida normal. I també és bastant freqüent que una mare no permeti que una filleta seva surti de casa tota sola, que a un futbolista el club per al qual juga no li doni llibertat per fitxar per un altre i que a un escolar rebel se l'expulsi del seu col.legi perquè només fa que crear problemes.Tot això passa en les rutines de la vida de cada dia, però la vida política es tracta d'una cosa ben diferent. Un soci de l'Ateneu Espanya no pot decidir --ni tan sols comentar-- si ja hi està bé o si vol fundar-ne un altre. I per molt que sigui un membre emprenyador, a ningú de l'Ateneu Espanya no li passarà pel cap expulsar-lo. Així els altres socis poden viure tranquils.En els parlaments, en els col.loquis, en les tertúlies radiofòniques i televisives sempre hi ha un moment en què el moderador diu: "Vostè té la paraula".La vida política, en canvi, és estranyíssima. Resulta que el president dels bascos no pot demanar als bascos que parlin. No es rebutja el que puguin dir, perquè no se sap el que diran. Simplement se'ls prohibeix que parlin.¿Tanta por fa escoltar? "¿Per què no calles?"

TENIM DRET A DECIDIR

28/11/2007
Tenim el dret a decidir
JOSEP-MARIA Terricabras

En una democràcia pot semblar sobrer que els ciutadans diguin que tenen el dret de decidir. Alguns opinen que ja ho fan quan hi ha eleccions i que, per tant, aquest dret no s'ha de reivindicar perquè ja es té. La gent, però, no és pas tan beneita com ells es pensen: ¿reivindicarien aquest dret si ja el poguessin exercir? Votar en unes eleccions és com asseure's a taula: menges més o menys del que et porten, però no tries què vols menjar ni com vols que ho preparin.Que les democràcies estan en crisi és clar. Les elits --per dir-ho així-- dels partits es revesteixen de poders especials que els permeten saber millor que ningú què convé als ciutadans, què han de pensar, què han de dir, què han de fer. No és gens estrany, sinó molt saludable, que els ciutadans se'n sentin ofesos i protestin. Massa poc que ho fem, mal acostumats com estem a pagar, callar i obeir.Per això és una bona notícia que molts grups de l'anomenada societat civil, agrupats en la Plataforma pel Dret de Decidir, hagin convocat una gran manifestació nacional el proper dissabte, dia 1, a Barcelona. Són tot de ciutadans que estan tips dels incompliments, de la fatxenderia i de l'opacitat d'una administració espanyola que s'oposa a traspassar els transports i les infraestructures al Govern de la Generalitat --d'acord amb el principi de subsidiarietat-- i que es nega --contravenint el seu propi Parlament-- a publicar les balances fiscals, però que presenta els catalans com insolidaris i deslleials.En una democràcia tenim el dret de protestar contra aquests abusos intolerables. I tenim el dret de decidir nosaltres mateixos no solament sobre aquestes coses, sinó sobre el que ens doni la gana el dia que la majoria ho recolzi. Els polítics que volen mantenir el poble en minoria d'edat tenen un concepte ben esquifit, i ben interessat, de la democràcia. Algú dirà que la manifestació de dissabte serà aprofitada per determinades forces polítiques. Doncs, ¿per què no ho aprofiten les altres? Que es posin totes allà on s'han de posar: al costat del poble. I que facin el que han de fer.

INDEFENSIÓ A L'AUDIÈNCIA NACIONAL

Hola,
Sóc l'Albert Stern.
Tal i com alguns ja deveu saber, sóc el germà de l'Enric Stern, el jove de Girona declarat culpable per injuries a la corona el passat 20-N. Després d'assistir al judici, la meva familia i jo hem decidit que ja n'hi ha prou, i hem redactat el text que segueix a continuació.
No pretenem convertir aquest escrit en una polèmica sobre monarquia o república, sobre l'autodeterminació ni sobre els drets de les persones o les competències de l'estat. Simplement intentem narrar com van succeir els fets a l'Audiencia Nacional i donar-ne el nostre punt de vista.
Moltes gràcies pel temps i prego que disculpis les molèsties que t'hagi pogut ocasionar.
Gracies de nou,
Albert Stern.

Indefensió a l'Audiència Nacional.
Com a familiars d'un dels dos primers encausats per la crema de fotos del rei, ciutadans i assistents al judici que es va celebrar el 20 de novembre a l'Audiència Nacional a Madrid volem manifestar la nostra més profunda decepció pel funcionament del sistema judicial espanyol. Pensem que el jutge, Sr. J.M. Vázquez Honrubia va mostrar i manifestar una actitud burlesca durant tot el judici. La llista de greuges és llarga i creiem que rellevant.
La nostra opinió es basa en els següents quatre eixos:
Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
Entenem que els procediments policials utilitzats són il·legals.
Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Entenem que no hi ha delicte.

1-Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
El fet que el jutge es negués a sol·licitar un/a traductor/a tal i com van demanar la defensa i la fiscalia, fins i tot després que a la sala s'oferís per a realitzar aquesta tasca una persona llicenciada en traducció, demostra ja una actitud molt poc imparcial que es veié plasmada en una total indefensió per part dels acusats.
El jutge manifestà que no hi havia indefensió, doncs els acusats havien seguit tot el procediment previst per la llei i comptaven amb una defensa. Tot i això, opinem que es viola completament el dret a tutela judicial efectiva (que en llenguatge planer no vol dir més que el dret a ser defensat de forma justa) quan la persona acusada no té cap possibilitat de ser entesa per la fiscalia, el/la jutge i/o el/la secretari/a judicial.
Com es pot pretendre que s'emeti una sentència justa quan el propi jutge no entén les respostes dels acusats? I el que entenem més greu encara, quan es nega a sol·licitar els mitjans necessaris i que tenia a l'abast per a entendre els acusats? Com es poden donar aquests fets amb tanta impunitat quan l'Audiència nacional compta amb molts antecedents de judicis realitzar amb el suport de traductors? (de català, euskera i àrab per citar-ne només alguns).
Com a ciutadans senzillament no ho podem entendre.
A més a més, els encausats veieren denegat el dret a l'última paraula en fer les declaracions en llengua catalana, doncs el jutge considerà que hi havien renunciat i que s'havien agafat al dret de no declarar. Fet totalment fals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia justificà la seva decisió en base a que tots els espanyols tenen l'obligació d'entendre la llengua castellana i el dret d'utilitzar-la, fet que els dos encausats respectaren , doncs entengueren en tot moment les preguntes de la fiscalia, la defensa i el jutge realitzades en castellà. Simplement, no s'acolliren al dret de parlar-lo, fet que fins on sabem no és delicte; i decidiren fer les seves declaracions en la llengua catalana, llengua cooficial que els és materna i que els resulta molt més fàcil per expressar-se, sobretot en un context tant transcendent com aquest. Pensem que els arguments del jutge són totalment insuficients i injustos.
Entenem que el problema ja no és només de respecte a la cultura i llengua catalana, sinó de violació dels drets bàsics del ciutadans a tenir un judici just.

2.-Entenem que els procediments policials emprats són il·legals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia es negà durant tot el judici a que els Cossos i Forces de Seguretat (en aquest cas els Mossos d'Esquadra) responguessin a les preguntes de la defensa relatives a com havien aconseguit conèixer la identitat dels dos encausats, doncs cap d'ells constava als registres policials en no tenir antecedents.
El jutge manifestà que els procediments policials habituals no podien ésser sotmesos a judici. Decisió que entenem errònia. Doncs el fet que els Mossos d'Esquadra no puguin fer públic d'on obtenen la identitat dels dos encausats ens porta a concloure el següent: els Mossos d'Esquadra tenen i utilitzen arxius prohibits a on hi registren a persones en base només al seu pensament i ideologia polítics.
De fet, entenem que així ho mig manifestà un testimoni (Mosso d'Esquadra) al dir en el judici que la identitat dels acusats fou sabuda pel fet que són dues persones que habitualment participen en manifestacions (legals) i actes culturals diversos.
Són aquests fets suficients com per a constar en una llista de "possibles sospitosos"? És que potser els Mossos d'Esquadra tenen un arxiu de l'estil de caça de bruixes?
Com que no vàrem poder tenir resposta durant el transcurs del judici sobre aquest afer, agrairíem que la Conselleria d'Interior ens tragués de dubtes, i que ho fes de forma honesta i sincera.
En el cas que la nostra conclusió fos certa, i així doncs els Mossos d'Esquadra han utilitzat bases de dades il·legals per identificar els acusats, no hi hauria les proves necessàries per acusar a les dues persones encausades. Si això fos cert, al nostre entendre, aquest fet reforça la situació d'indefensió dels acusats.

3.-Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Un altre fet que reforça la nostra opinió sobre la falta d'imparcialitat del jutge J.M. Vázquez Honrubia en el judici celebrat contra la crema de fotos del rei, és que els tres Mossos d'Esquadra citats a declarar ho fessin amagats darrera d'una mampara i no se'n facilités la identitat, malgrat les peticions de la defensa.
Com a família d'un dels encausats, de veritat que no tenim cap interès en veure les cares dels tres Mossos d'Esquadra citats a declarar, però entenem que el fet que gaudissin de tanta protecció mostra prejudicis envers els acusats, doncs s'entén que pertanyen a col·lectius "perillosos". Fet no demostrat fins a data d'avui i que reforça la situació d'indefensió dels acusats.

4.-Entenem que no hi ha delicte.
Pensem que cremar fotografies no hauria de ser delicte, i creiem que en cas que es considerés injúria caldria que hi hagués una persona injuriada. Cal saber que el propi monarca ha declarat en diverses ocasions que no se sentia agredit per la crema de fotos. Així doncs, com que no hi ha persones que se sentin injuriades, no hi ha injúries, i per tant, no hi ha delicte. A més a més, pensem que és necessari que la persona injuriada acudeixi al judici i exposi els seus motius, fet que no es produí, doncs el jutge J.M. Vázquez Honrubia negà a la defensa la possibilitar de citar-lo. La indefensió dels acusats doncs, esdevé una altra vegada evident.
A més a més, creiem que cremar una fotografia on hi apareix el monarca no és una manifestació contra cap persona concreta, sinó contra una institució. En aquest cas, s'està jutjant doncs una opinió política i la lliure manifestació d'aquesta, i no un acte contra una persona física.
És per aquests fets que pensem que el jutge J.M. Vázquez Honrubia va actuar de forma parcial i arbitrària, i que no es van respectar els drets més bàsics dels ciutadans durant el transcurs del judici.
Pensem, a més a més, que els dos encausats haurien d'haver estat declarats innocents fins i tot en el cas (tal i com és) que sigui delicte cremar fotografies, i creiem que no ens mereixem un sistema judicial que criminalitza opinions polítiques. Aquest judici no s'hauria d'haver celebrat mai.

Creiem que aquests fets són prou greus, i això ens porta a difondre el que vàrem veure i escoltar a l'Audiència Nacional el 20 de novembre.
A nosaltres ens agradaria una classe política que legislés protegint millor als ciutadans que representen i que fos més comprensiva, així com un sistema judicial més plural, tolerant i que oferís garanties als acusats. En una democràcia ben consolidada tot això ja no s'ha ni de demanar, es dóna per fet.
Tots aquests punts van ser aportats i molt ben argumentats pel nostre advocat Benet Salellas, al qual estem molt agraïts per l'excel·lent tasca de defensa que ha realitzat.

Família Stern-Taulats.
Girona 21 de Novembre.

SOM UNA NACIÓ I DIEM PROU!

9 de novembre de 2007

La Plataforma pel Dret de Decidir crida la societat civil catalana a sortir al carrer el proper 1 de desembre

Amb el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!" la PDD convoca una manifestació unitària i plural

PDD - Comunicació

La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha anunciat avui, en roda de premsa i via el seu portaveu Gerard Fernàndez, la intenció de convocar a Barcelona, el proper 1 de desembre, una gran manifestació nacional contra el desgavell de les infraestructures i xarxes viàries que pateix Catalunya i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir sobre el model de país que volem.

En aquest sentit, Fernàndez ha apuntat que un ample i transversal ventall d’agents cívics, socials i polítics de Catalunya donaran suport a una mobilització "esperada i que es palpa en les voluntats de moltes ciutadanes i ciutadans que estan farts del menyspreu i el passotisme amb que l’Estat Espanyol tracta el nostre país". La manifestació, que sortirà a les cinc de la tarda de Plaça Catalunya i avançarà fins a l’Estació de França recorrent Via Laietana, té per objectius proritaris plantar cara davant la greu damnificació que està patint la ciutadania catalana amb el caos viari; i exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya

Per acabar, el portaveu de la PDD ha fet una crida a tota la ciutadania i a la societat civil catalana a sortir al carrer, l’u de desembre, per afirmar "LA NACIÓ CATALANA DIU PROU! TENIM EL DRET DE DECIDIR SOBRE LES NOSTRES INFRAESTRUCTURES!"

http://www.decideixodecidir.cat/

SALVEM EL TIBIDABO!

SALVEM EL TIBIDABO!

http://www.collserolaparcnatural.org/

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, haaprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parcd'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av.Diagonal 240 2ºn,BOPnº250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport del'atracció, de 35m d'alt (10pisos).L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" delParc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bépúblic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteixla Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclósCollserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència.Aquesta no és la primera ni la ùltima obra que amenaça el bosc: perinstal.lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència nonomés no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any:un Parc d'Atraccions avançat hauría d'estar en un entorn més poblatamb accès en Metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota,una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural:un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i unincrement de trànsil rodat que creen alarma social.Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teusamics/amigues i familiars.

Gràcies.

http://www.collserolaparcnatural.org/

LA DRETA BLOQUEJA EL FEDERALISME

LA CONTINUÏTAT IDEOLÒGICA DEL PENSAMENT CONSERVADOR

Juan Anton Mellon-Catedràtic de Ciència Política de la UB

• Si les idees sobre què és la nació estan polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil

Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però, necessàriament, han de tenir una mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i a llarg termini, impossible. ¿Quines circumstàncies ens han portat a la negativa, en la meva opinió, extrema polarització de sectors de la ciutadania catalana entre catalanistes i espanyolistes radicals? Són múltiples. Seria força útil fer un llistat de factors, però en aquest article em limitaré a un, donada la seva rellevància més gran: la reaccionària idea d'Espanya de la dreta espanyola contemporània.Aquesta idea d'Espanya, essencialista, castellanitzant i jacobina-centralista, és el principal obstacle per al desenvolupament d'una cultura política federalista i democràtica avançada. Una innovadora cultura política federalista que potser aconseguiria tancar les ferides entre els diferents integrants del que per a uns és Espanya i per a altres l'Estat espanyol. El nostre inefable expresident José María Aznar, sempre tan ranci, castís i llengut, se situa al centre d'aquesta hegemònica idea d'Espanya. Al seu últim i paternalista llibre, titulat Cartas a un joven español, afirma taxativament: "La nació no és un concepte discutit i discutible. És una realitat política, social, històrica i sentimental". Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat. Aquesta reaccionària concepció de la nació té desgraciadament una llarga tradició històrica que s'inicia al segle XIX i arriba fins als nostres dies. Amb dues fases històriques decisives: la Restauració (últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX) i el franquisme (des del 1939 fins al 1975). Els nostres actuals liberals-conservadors del Partit Popular en són els hereus i defensors més bel.ligerants.EXISTEIX un clar fil cultural-ideològic que uneix la Restauració, de la qual s'apodera el liberalisme conservador de l'època, i la dictadura franquista: una concepció de la nació espanyola essencialista (la pàtria té unes essències inalterables que cada generació ha de conservar i transmetre intactes) i unitarista (l'Espanya una, gran i lliure del lema franquista). La comparació entre la idea de nació d'Antonio Cánovas del Castillo (el líder del liberalisme conservador i estadista clau de la Restauració) i la del dictador general Franco així ho evidencia: és exactament la mateixa. Cánovas afirma: "La nació no és (...) el producte d'un plebiscit diari, ni obra de l'assentament, constantment ratificat per tots els seus membres, que continuï la vida en comú. No. El vincle de nacionalitat que subjecta i conserva les nacions és per la seva naturalesa indissoluble". Mentre que, per la seva part, Franco, òbviament amb menys llums, exposa: "No és la pàtria subjecte nostre, sinó nosaltres d'ella com a mare, i no patrimoni hem de considerar-la".AMB LA MORT del dictador el 1975, el franquisme és políticament inviable i, fruit de la debilitat del règim per perpetuar-se i de la debilitat de l'oposició per imposar la ruptura, s'inicia la transició democràtica. En aquesta conjuntura, la dreta espanyola més lúcida perd la seva radicalitat en les formes i accepta la democràcia, però ho fa amb el seu bagatge cultural intacte ressuscitant i/o retornant els seus orígens ideologicoculturals liberal conservadors de la Restauració (el cas de Fraga seria el més paradigmàtic). Així, no té res d'estrany que la fundació cultural d'Aliança Popular, fundada per Fraga, fos batejada amb el nom de Fundación Antonio Cánovas del Castillo, amb posterioritat absorbida per la FAES (el laboratori ideològic del PP) i controlada per Aznar des de l'arribada al poder de Rodríguez Zapatero.Prèviament, Aznar, per desplaçar el PSOE de Felipe González del poder, havia centrat el seu discurs i desactivat, en una gran pirueta tàctica, l'argumentació essencialista més reaccionària, de forma que va adoptar una òptica historicista sobre la idea d'Espanya i fins i tot, ¡recordin!, va arribar a afirmar que en ocasions parlava català en la intimitat. Els elements de continuïtat respecte a aquesta idea d'Espanya, però, són més importants que els de discontinuïtat. D'aquí ve que afirmi: "Nosaltres creiem en la continuïtat històrica de la nació. Cánovas va expressar molt bé la tasca del polític quan va dir que havia vingut a continuar la història d'Espanya. Nosaltres també".De fet, per a aquest gir Aznar només va haver de reelaborar una de les idees força de José Antonio Primo de Rivera, com se sap una de les fonts ideològiques del nostre personatge, la historicista idea d'Espanya com a "unitat de destí en l'universal".Donada aquesta hegemònica idea fre, que impedeix una definició democràtica avançada de la concepció d'Espanya, el comentari que podríem fer és que no existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui). És imprescindible el desenvolupament d'una cultura política federalista superadora d'etapes anteriors que es resisteixen a desaparèixer.

PERILL DE PASSOTISME

EXAMEN ALS POLÍTICS

Perill de passotisme

Antonio Valcárcel Rodríguez-Sant Feliu de Llobregat

Encara que he participat en tots els comicis a què he estat convocat, últimament augmenta en mi una sensació de passotisme cap als polítics. Ells --governin o no-- han de treballar per i per a la ciutadania. No obstant, tots ells es dediquen a la inefable pràctica de criticar els seus opositors, tinguin o no motius reals per fer-ho. Són totalment previsibles. Abans d'escoltar qualsevol declaració d'un representant polític, podem intuir gairebé amb tota seguretat contra qui dirigiran els seus retrets. I això cansa i desmotiva la gent. ¿S'imaginen que un polític reconegués l'encert dels seus contrincants? Al polític semblen importar-li més els vots basats en la confrontació que una actitud sincera. ¿Qui serà el primer a canviar el xip? Rectificar els seria més rendible del que creuen perquè probablement la sinceritat sigui el que la gent espera d'ells.

QUI ELS POT FER CALLAR?

¿Qui els pot fer callar?
JOSEP MARIA Terricabras

Va ser Samuel P. Huntington qui el 1996 va posar en circulació l'expressió "xoc de civilitzacions". Deia que el nou escenari internacional portava al desvetllament de grans potències fins llavors adormides, com la Xina o l'Índia, i a la presa de consciència d'antigues colònies. Està emergint un món multipolar, fet de civilitzacions diverses, superador de les hegemonies clàssiques. Segons Huntington, la confrontació del futur ja no seria ideològica, sinó cultural. Assenyalava set o vuit "civilitzacions", entre aquestes, "l'oest", la "llatinoamericana" i, potser, "l'africana", amb cultures i valors en competència.Deixo de banda la crítica a Huntington que sembla menystenir la importància de les relacions eco- nòmiques i que fa una distinció massa simplista entre ideologia i cultura. Ara només vull assenyalar que, al darrere de l'anècdota protagonitzada per Joan Carles, d'una banda, i Chávez i Ortega, de l'altra, a la darrera trobada iberoamericana, a Xile, hi ha realment coses greus i importants. La topada va tenir forma d'opereta, amb un rei que, sense tenir la presidència de l'acte, interrompia uns plebeus per dir-los que no interrompessin. El llibret, però, no era d'opereta, sinó d'acció dramàtica. Els amos de sempre no s'han adonat encara que el món ha canviat irreversiblement, que ja no es fa el que ells diuen, que els antics súbdits s'han fet grans i volen, amb raó, ser tractats com a iguals.Un segon exemple recent ho confirma. El president de França vola cap al Txad i allibera --això no és una opereta, és un còmic-- alguns detinguts allà. Amb això, Sarkozy adopta exactament la mateixa actitud xulesca que l'ONG que ha estat detinguda i que és criticada: per a l'Arca de Zoè i per a Sarkozy, l'Àfrica és un continent que els occidentals encara han de redimir. Ells, que l'han explotat, ¿l'han de salvar? I el Txad s'enfada, amb raó.El xoc de civilitzacions també és el combat de l'emancipació de pobles fins ara sotmesos. Als antics amos els costa d'acceptar i volen continuar manant. Encara no s'han adonat que ja no poden fer callar ningú.

UN DIPUTAT AFÍ AL PSOE CENSURA EL REI

EL CONFLICTE AMB CARACAS - ELS VERDS

El Periodico 13/11/2007

A la veu de Gaspar Llamazares (IU), crític amb la rèplica del Rei al veneçolà Hugo Chávez --el ja cèlebre "¡Per què no calles!"--, ahir s'hi va sumar la d'un parlamentari adscrit al grup Socialista al Congrés. Francisco Garrido, diputat d'Els Verds que va concórrer a les eleccions a les llistes del PSOE, va denunciar que el Monarca "va sobrepassar" les seves funcions constitucionals, i va lamentar la seva "inaudita actitud de nul.la cortesia i agressivitat" amb països com Veneçuela o Nicaragua, que, des de l'òptica d'aquest parlamentari, "no se sotmeten al dictat dels EUA o de les multinacionals espanyoles"Per Garrido, va ser "inapropiat" que el Rei fes callar Chávez amb maneres "inacceptables" i després abandonés la reunió, actitud que considera que "danya la imatge d'Espanya". El diputat va registrar ahir una pregunta parlamentària en què insta el Govern a pronunciar-se sobre la qüestió.

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS
Carles Llorens i Ruiz

És una constant en els Moviments Socials els viatges d’anada i tornada que realitzen d’unes idees a unes altres. Uns viatges a vegades llargs, no per distància sinó per el temps emprat; i a vegades convulsos, molts individus i masses dones no arriben mai a destinació, o “se quedan en el camino” o retornen al punt de partida. També s’ha de dir que moltes persones no parteixen mai.

Quan la lluita es satura de missatges buits i la militància cau esgotada per l’allau de temps “perdut” o d’hores invertides sense “recompensa” s’entra en l’anomenada crisi i es comencen a explorar alternatives creatives que facin perdurar la tant necessària “revolució infinita” o “resistència global”. I és que, malgrat un moviment social es consideri finit, les causes que l’activen dins d’una societat capitalista perduren en el temps. Per tant, sempre existirà un moviment social amb el braç alçat, i a vegades, fins i tot, amb el puny, en un sistema viciat per sistema: injust.

La injustícia que sustenta a un moviment no determina el número de viatges ideològics. En un sistema capitalista sempre hi haurà manca de llibertat amb la conseqüent vulneració de drets, i per tant, injustícia social. El que si que és determinant en la rotació idearia és la ingerència del propi Sistema en els Moviments Socials. Un altre tema, del que no en parlaré, són els canvis o viratges d’orientació partidista que pateixen algunes entitats integrants. Però aquí, em vinc a referir a la manipulació institucional de les idees que dirigeixen al Moviment que fan girar el rumb del viatge.

Diferents viatges, diferents destinacions de les lluites socials que van canviant degut al xoc frontal amb el Sistema –adaptant-se o reaccionant davant dels atacs amb noves eines per a impartir injustícia, i al flirteig o violacions del mateix –deixant de ser contestatari i revolucionari. Podria dir, viatges per enfortir el Moviment (moviment alternatiu) i viatges per a debilitar-lo (moviment institucional).

Fa uns dies vaig poder assistir a unes trobades internacionals d’entitats de gais, transsexuals i lesbianes –per ordre de presència, integrades en la Xarxa contra l’Homofòbia: agrupació de l’associacionisme lgtb alternatiu i radical d’esquerres. A part d’entitats de l’Estat Espanyol, van participar-hi entitats d’Itàlia, França, Grècia, Portugal i Alemanya. Vaig entendre que l’objectiu de la trobada era definir l’organització de la mateixa Xarxa: infraestructura, comunicació, línies d’actuació,...

Durant un temps he estat col·laborant amb una part del Moviment LGTB: associacions d’usuaris, de serveis, organitzacions polítiques,... Una part del Moviment que s’ha dirigit exclusivament cap a l’equiparació legal i social (drets i visibilitat) i que un cop aconseguida la primera (igualtat formal), si més no a l’Estat Espanyol, continua sense fer gaire soroll cap a la segona (igualtat material). Un viatge originàriament radical i transgressor envers el Sistema que de manera brusca s’institucionalitza lluitant per la consecució del matrimoni civil, “la reivindicació estrella del Moviment” l’arribem a anomenar, que persegueix la integració i total submissió en l’ “status quo” del Sistema, és a dir, per legitimar la incorporació dels gais i lesbianes en la jerarquia de classes: no deixem de ser uns esclaus. Al encaminar la lluita cap a la igualtat social és on aquest moviment ja domesticat s’adorm i calla. La igualtat social representa un xoc frontal amb el Sistema, i aquest no permetrà alliberar a través d’aquesta lluita a un Moviment que controla. La igualtat social comporta modificar les regles del joc i capgirar l’estructura de l’ordre establert – acabar amb la dictadura de l’heterosexisme. El Moviment Institucional, degudament dirigit per aquest ordre, no sap com abordar la lluita per la igualtat social i s’estanca amb teories plenes de bones paraules i d’intencions. És incapaç de traslladar a la pràctica l’enfrontament amb el Sistema perquè aquest mateix el limita.

Aquesta limitació la supera l’altre moviment, el Moviment Alternatiu. Tot i el intent institucional de silenciar-lo, ha aconseguit mantenir les “urpes” del Sistema fora; és a dir, una cosa es ser trepitjat i un altre que t’acariciïn entabanant-te. Gràcies a la impossibilitat del Sistema de controlar i manipular al Moviment Alternatiu (dolces carícies rebutjades) i al fet de no poder-lo fer desaparèixer, aquest ha mantingut la seva radicalitat i la seva autonomia sense partidisme. Mentres unes entitats mimades institucionalment exigien la igualtat de drets, el Moviment Alternatiu demanava l’abolició del matrimoni. Uns volien integrar-se en el Sistema i uns altres volien acabar amb ell. Dos viatges ideològics totalment diferents.

El Moviment Institucional estatal ja ha acabat el seu viatge. Ha arribat a complir el seu somni: ser una persona totalment normativitzada i controlada. La consecució del matrimoni civil i l’adopció i l’aprovació de la llei per la identitat de gènere – regulació dels sentiments prèvia autorització, l’han deixat sense aire per empènyer les embarcacions i s’han quedat ben amarrades en els ports de l’Administració (la cultura de la subvenció per a sobreviure, malgrat les naus no tinguin mariners ni marineres). En canvi, el Moviment Alternatiu pot aprofitar la corrent del Moviment Alter Global, ja que en forma part al no haver estat prostituït pel Sistema, és a dir, no haver-se venut. Segurament, el fet que el propi Sistema l’hagi ignorat ha ajudat a que el Moviment Alternatiu continuï fresc d’idees i, per tant, que allargui el seu viatge en el temps. Evidentment, sempre hi ha excepcions i sota el nom de radical trobem persones fortament institucionalitzades. Híbrids o híbrides que contaminen.

La Xarxa contra l’Homofòbia, nom encara provisional, precisament està preparant l’equipatge per a partir. No és que hagin vist la llum i s’hagin enriquit de noves idees, sinó que aprofiten la seva radicalitat per enfortir-se i continuar lluitant. D’alguna manera “surten de l’armari” per a estendre la seva pràctica transgressora local a nivell global. Un fet que exemplifica la seva diferència: abans de començar la trobada pròpiament –discursos, debats,...; van manifestar-se pels carrers de la Ribera i del barri Gòtic de Barcelona exigint la fi de l’homofòbia i la transfòbia. Un moviment que actua envers un altre que practica el “panxing” – seure al sofà i veure la tele o el que és el mateix, demanar i justificar subvencions.

Posats a triar, prefereixo continuar viatjant. Una lluita que ens permet ser individus amb autonomia de pensament i d’actuació. Un viatge on ben segur que no existiran clons normatius sistematitzats ni còpies insulses de ciutadans i de ciutadanes “normals”: lluita alternativa radicalment activa. Un moviment social com a agència de viatges amb itineraris interessantíssims. Un Moviment Alternatiu Plus.

NO TAN CLAR

No tan clar
Gustavo Duch
Director de Veterinaris sense Fronteres

"Sacatum Sacatum tam tam que summun pen que tum pan que tepetepetam to que summun que tum." ¿Han entès alguna cosa? És part de la cançó de l'anunci de tonyina Calvo. Primer era "claro, calvo", ara és ben embolicat. Potser perquè el funcionament d'aquesta empresa s'ha passat al costat fosc. En aquests moments hi ha en marxa dues campanyes internacionals enfront dels comportaments empresarials de Calvo. Una per reclamar condicions laborals justes dels treballadors de Calvo a les plantes que han instal.lat al Salvador amb suport de fons estatals espanyols. Calvo, que va utilitzar la legislació europea per ingressar els seus productes amb reduccions aranzelàries, ara ignora la seva normativa. La segona, enarborada per la Federació Internacional de Treballadors del Transport, que revela que Calvo té 11 embarcacions pescant amb banderes de conveniència, que vénen a ser com vaixells pirates que canvien de bandera segons els interessi per poder explotar els seus mariners. Calvo ha sabut adaptar-se a la globalització des de lueqesumun qe tun.

'HELLO, LENIN'

'Hello, Lenin'
Javier Belmonte

El mes de març d'aquest any, David Placer va publicar en EL PERIODICO el reportatge Lenin al jardí okupa. Explicava que a l'esplanada que hi ha al davant d'una finca okupada a sota del pont de Marina, costat Besòs, havia aparegut un bust del líder de la revolució soviètica, fet amb porexpan i de 2,3 metres d'altura. La peça s'havia convertit en una insòlita atracció per a turistes en pelegrinatge a la torre Agbar i per a nostàlgics del comunisme que hauria pogut ser i no va ser.

L'escultura, obra d'esquàters italians i d'alguna altra nacionalitat, era part fonamental d'un espectacle programat al Grec del 2007, que es titulava Lenin is mine? (¿Lenin és meu?) i que va ser subvencionat amb 50.000 euros per l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
Que Lenin hagués aconseguit unir a títol pòstum els okupes i les institucions era una de les possibles lectures divertides de l'assumpte.

L'obra no es va arribar a estrenar al festival d'estiu de Barcelona, però Lenin continua allà, en una privilegiada talaia amb vistes als barracons a mig desmuntar que van albergar els alumnes del CEIP Glòries Catalanes, un apropiat nom per a una efímera construcció que es resisteix a desaparèixer del tot després del trasllat dels alumnes a un edifici de veritat.

Ara, la cara del pare de l'extinta URSS està coberta per una ajustada caputxa negra que no amaga els seus característics trets, i li han crescut unes boniques roses vermelles a sobre de l'entrecella.

¿Què se'n pot fer?, es preguntaria el Lenin de veritat. Dues propostes. Primera: que els okupes regalin el bust a Mariano Rajoy. A un tipus eclèctic --capaç d'injuriar ara el túnel de l'AVE al costat de la Sagrada Família que ell mateix va aprovar com a vicepresident del Govern el 2002-- no se li hauria d'indigestar un bust gegant de Lenin que presidís la sala d'estar del seu domicili madrileny. Segona: si un dia el temple que ja no és de Gaudí cau --sigui pel seu propi pes o pel maleït túnel--, portar el bust a les ruïnes. No quedaria malament al costat dels bibelots esculpits per Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió.

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània

Mari Cruz Sala

Fa pocs dies que hem tornat de Birmània i encara no he pogut recuperar-me de la impressió que m'han causat les notícies sobre la revolució safrà. No puc oblidar les mirades de complicitat que la gent d'aquest bonic país em va dedicar. Vaig fer fotos d'aquells monjos i civils que avui deuen estar morts. Molts em van convidar a compartir amb ells moments de pau i de felicitat, per això no puc fer res més que defensar-los. Segons sembla, no n'hi ha prou de mantenir una persona privada de llibertat. Cal retenir-la i penjar cartells de persones maltractades per demostrar qui mana.Birmània és un país petit. La seva economia de base és agrícola, tenen rius que són com mars, grans plantacions d'arròs --fins i tot als vessants de les muntanyes--, cultiven tomàquets dins de l'aigua del llac, amb tècniques que els occidentals desconeixem. Només amb això podrien sortir de la pobresa extrema a la qual estan sotmesos, però tenen uns governants que s'estan venent a la Xina, l'Índia i Rússia. I aquestes, com passa sempre, s'emporten la riquesa birmana en forma de gas i petroli a canvi d'armes. No hi ha sanitat, viuen envoltats d'aigües fecals i a sobre la natura els castiga. El seu futur és en aquells nens i joves amb ambició universitària.Vull manifestar la meva indignació més profunda cap a l'organització que diu que s'anomena de les Nacions Unides, de la qual formen part els governants d'aquell país i els amics que els protegeixen, la Xina, l'Índia i Rússia. Aquesta organització només resol problemes quan el que hi ha en joc són beneficis. ¿De què ha servit l'enviament d'un delegat? ¿De què serveix l'ONU si només s'hi escolten les veus dels assassins? Jo no vull que el meu país formi part d'una organització així. També s'hi haurien de sentir veus de llibertat a favor del poble birmà.

¿No hem d'avançar en tot?

¿No hem d'avançar en tot?
JOSEP MARIA Espinàs

Tinc la impressió que estem jugant amb les paraules d'una manera perillosa. I abusiva. I per interessos electorals. (Dic "electorals" i no "polítics" perquè cada vegada arriba més clarament a la gent que, en l'àmbit de l'Administració pública, importa molt més qui ha de governar que com s'ha de governar). Em sembla que ara es vol instal.lar en públic una simplificació que no tinc gaire clar que sigui eficaç, però que segur que és absurda: la política social contra la política identitària. Com si parléssim de dues realitats perfectament diferenciades --o blanc o negre--, quan realment, social i identitari són del tot compatibles i, probablement, es potencien mútuament.Llegeixo al diccionari aquesta definició d'identitat: "Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa". Jo trobo fonamental que una comunitat tingui unes característiques que la defineixin. Aquestes característiques la vertebren, la potencien. Una comunitat sense una identitat forta està exposada a debilitar- se progressivament entre d'altres comunitats. La història de la humanitat --passada i present-- en proporciona molts exemples. L'autoconsciència d'aquesta identitat permet que els ciutadans es projectin i les comunitats es consolidin. Per aconseguir-ho és necessari que una comunitat tingui cohesió social i els seus components es trobin còmodes, i fins i tot afortunats, per pertànyer a aquella comunitat. I això és possible si es veuen recompensats per uns ajuts comunitaris. Per una política social, tal com es diu ara.

No hi ha res que em sembli tan negatiu per a qualsevol país, i també per a Catalunya, com que es contraposin política "social" i política"identitària", i que es doni més valor a l'una que a l'altra. No són dues polítiques que s'han d'oposar, sinó que s'han de superposar. No han de ser polítiques excloents, sinó polítiques coincidents.No és imaginable que a França, a Alemanya o a Itàlia, o qualsevol altre país europeu, la baralla entre partits consistís a proclamar que la política social té prioritat sobre la identitària, o al revés. Hi hauria una esbroncada general. "¡Ho volem tot!". Naturalment. Per una raó que no he vist exposada enlloc: perquè quan la identitat s'enforteix significa que la societat té més possibilitats de des- envolupar-se. I quan la societat progressa, la identitat es fa més sòlida.Hi ha polítics catalans que no ho veuen així. La meva lògica deu ser errònia.

Reunions Pla d'Actuació del Districte de Ciutat Vella

Benvolguts, Benvolgudes,

Em complau adreçar-me novament a vosaltres després de la reunió del passat mes de setembre, per recordar-vos les dates en què ens retrobarem aquest mes al centre cívic del barri.

- Centre Cívic Barceloneta c/ Conreria, 1-9, dijous 11 d'octubre a les19.00h

- Centre Cívic Pati Llimona, c/ Regomir, 3, dijous 18 d'octubre a les 19.00h

- Centre Cívic Drassanes, c/ Nou de la Rambla, 43, dijous 25 d'octubre ales 19.00h

- Centre Cívic Convent de Sant Agustí, Pl. de l'Acadèmia, 1, dimarts, 30d'octubre a les 19.00h

Aquesta segona reunió té per objectiu que puguem compartir les vostres aportacions per a la millora dels nostres barris. Serà un espai on cadascú podrà expressar les seves aportacions, per construir de forma comunitària, entre tots i totes, propostes que contribueixin a la millora de la nostra vida quotidiana.

Gràcies per participar i il·lusionar-vos en aquest procés de construcció conjunta del futur comú de Ciutat Vella.

Itziar González Virós

Regidora del Districte de Ciutat Vella

Octubre de 2007

Prou disfòria de gènere!

MANIFESTACIÓ PER LA LLUITA TRANSGÈNERE, TRANSSEXUAL I INTERSEXUAL

diumenge 7 octubre 2007 - a les 18hPl. Universitat (BARCELONA)

El lema :Prou disfòria de gènere! és un crit contra el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere.


Perquè no som malalts mentals pel fet de ser trans; no som trastornats pel fet de construir el gènere fora de les normes establertes per la medicina i els governs.

Volem fer sentir les nostres veus i no ser tractats mai més ni com a victimes ni com a malalts polítics. I perquè volem tenir dret a decidir sobre els nostres cossos, els activistes trans que signem aquest manifest exigim la retirada del "Trastorn de la Identitat de Gènere" de la Classificació Internacional de Malalties, i la completa despatologització de les identitats trans.

Convoquen: Guerrilla Travolaka i Activistes Independents manitransbcn@gmail.com

Per adherir-se al manifest, com a grup, associació, entitat o persona individual, envieu un correu a http://es.f279.mail.yahoo.com/ym/Compose?To=manitransbcn@gmail.com

DESECHANDO LO DESECHABLE

DESECHANDO LO DESECHABLE
(Marciano Durán)

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto con mi mujer lavábamos los pañales de los críos. Los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita; los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar. Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda (incluyendo los pañales). ¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables!

Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó tirar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el bolsillo y las grasas en los repasadores. Y nuestras hermanas y novias se las arreglaban como podían con algodones para enfrentar mes a mes su
fertilidad.

¡Nooo! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por donde se entra. Lo más probable es que lo de ahora está bien, eso no lo discuto.

Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.
¡Guardo los vasos desechables! ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez! ¡Apilo como un viejo ridículo las bandejitas de espuma plástica de los pollos! ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos! Es que vengo de un tiempo en que las cosas se
compraban para toda la vida. ¡Es más! ¡Se compraban para la vida de los que venían después! La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, fiambreras de tejido y hasta palanganas y escupideras de loza. Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de heladera tres veces. ¡Nos están fastidiando!¡¡Yo los descubrí. Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica. ¿Dónde están los zapateros arreglando las medias suelas de las Nike? ¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando sommiers casa por casa? ¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista? ¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros? Todo se tira, todo se desecha y
mientras tanto producimos más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 40 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el basurero!!¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de........... años! Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma solo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De por ahí vengo yo. Y no es que haya sido mejor. Es que no es fácil para un pobre tipo al que educaron en el "guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo" pasarse al "compre y tire que ya se viene el modelo nuevo". Mi cabeza no resiste tanto. Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que además cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real. Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo). Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo. Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron que cosas nos podían servir y que cosas no.

Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé como no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo? ¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con que se consiguieron? En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos. ¡¡Como guardábamos!!

¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡Guardábamos las chapitas de los refrescos! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos! Las cosas que usábamos: mantillas de faroles, ruleros, ondulines y agujas de primus. Y las cosas que nunca usaríamos. Botones que perdían a sus camisas y carreteles que se quedaban sin hilo se iban amontonando en el tercer y en el cuarto cajón.

Partes de lapiceras que algún día podíamos volver a precisar. Tubitos de plástico sin la tinta, tubitos de tinta sin el plástico, capuchones sin la lapicera, lapiceras sin el capuchón. Encendedores sin gas o encendedores que perdían el resorte. Resortes que perdían a su encendedor. Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín. Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡Los diarios!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver!!. ¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne! Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los cuentagotas de los remedios por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos. Y las cajas de cigarros Richmond se volvían cinturones y posa-mates y los frasquitos de las inyecciones con tapitas de goma se amontonaban vaya a saber con que intención, y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía "este es un 4 de bastos".
Los cajones guardaban pedazos izquierdos de palillos de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en un palillo. Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden "matarlos" apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada. Ni a Walt Disney. Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: "Cómase el helado y después tire la copita", nosotros dijimos que sí, pero, ¡minga que la íbamos a tirar! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de bollones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella. Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. A ¡ No lo voy a hacer! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad es descartable. Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo y glamour. Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la bruja como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la bruja me gane de mano y sea yo el entregado.

Y yo…no me entrego.

Publicado en la serie “Crónicas marcianas y uruguayas”

HE VOTAT AL GROUCHO MARX

HE VOTAT AL GROUCHO MARX
Marc Vidal

La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.
Sóc un defensor carregós de l'obligació de participar en les eleccions i en la democràcia en general. Tanmateix sóc un descregut del sistema que m'impedeix en molts casos posar la papereta d'alguna formació al sobre dels collons. Els partits polítics i els seus líders es passen la vida proclamant que és necessari parlar d'allò que interessa a la gent i, resulta que en aquesta campanya per exemple, han estat incapaços de fer-ho. Els discursos de la majoria de candidats han estat infectats de generalitats i partidismes. A Espanya el PP ha forçat el PSOE a veure aquests comicis com unes de primàries, pervertint el sentit d'aquesta cita amb les urnes a fi de prendre la temperatura a l'hipotètic càstig a la gestió de Zapatero. A Catalunya la intenció és similar, uns i d'altres intenten esbrinar si els catalans van veure amb bons ulls o no el tripartit segona edició.

El resultat a aquesta utilització sistemàtica de la política i dels seus bacteris que fan els aparells de partit, el coneixerem a partir de les 20 hores: una abstenció monumental i una gastroenteritis democràtica de nassos. Després vindran les frases fetes i les reflexions gastades. Tanmateix no votar és un mal remei. No els fem mal no votant. Tinguem en compte que l'abstenció és un recurs ideològic i de convicció personal que es cargola als territoris del gandul polític. Una decisió d'aquest calibre pot ser confosa amb la del analfabet electoral. A més, qui ens diu que als partits realment els importa el grau de participació? El càstig democràtic que suposa no anar a votar és un gest inútil. Ni una abstenció de 99% faria que aquest 1% restant no fos utilitzat per escollir els representants. Si algun dia a algú se li ocorre modificar la legislació i proposa que el percentatge d'abstenció ha de ser reflectit en escons buits, és a dir sense despesa assignada, potser, llavors, seria una opció política molt encertada.

Descartant el "no vot", també descarto el vot en blanc. Bàsicament perquè en l'ús de la llei d’Hont i amb una senzilla equació de primer grau descobreixes que el vot en blanc sol ser un benefici aritmètic per al partit més votat en la majoria de les ocasions i impedeix que partits petits assoleixin percentatges per entrar als consistoris. Únicament queda el vot nul. Serveix de poc o gens però permet tres coses: gesticular democràcia, que durant molt temps en aquest país això era impossible, respirar jornada electoral i donar una nota divertida durant el recompte als pobres desgraciats que s'han passat tot el dia asseguts en cadires de nens de P3 al costat d'una urna de metacrilat. Encara que Aznar digui que no votar el Pp és votar Eta, el meu vot és per a Groucho Marx.

L’ALCALDESSA ABSTENCIÓ

L’alcaldessa Abstenció
Toni Ayala

Si Abstenció fos el nom de la cap de llista d’un partit, ara, seria l’alcaldessa de Barcelona. La temuda Abstenció és ja una opció política més, que avança més que mai i més que ningú. I no fa cap mal, perquè és el reflex del que pensa la societat.

El que sí que és més espinós és l’auge d’opcions polítiques radicals, sobretot, d’ultradreta. Eleccions rere eleccions, Abstenció ha sabut captar a aquells que no saben a qui votar i que dipositen el seu vot de confiança en aquesta candidata, que no fa campanya, però que últimament s’endú tots els titulars. La baixa participació a Barcelona és un toc d’atenció a la classe política benestant. Per això, ja hi ha qui diu que el conseller Joan Saura, responsable d’aquesta parcel·la, s’hauria de fer un harakiri polític amb el kubotan.

El tripartit ha patit un correctiu que deixa clar que l’herència de Joan Clos li ha passat factura fins i tot als socis del tripartit. ICV, tot i haver passat davant d’ERC a Barcelona, ja ho ha reconegut. Imma Mayol ha fet una de les millors campanyes i, segurament, li ha perjudicat haver defensat tant obertament la feina feta pel tripartit mentre els socialistes amagaven a Clos. I és que, tot i els intents del PSC d’allunyar l’exalcalde de la seva ciutat, al final, el triomf d’Abstenció l’ha retornat al primer pla. Quantes fotos de Clos han vist els lectors de 20 minutos publicades aquests dies? Només la de la portada d’ahir, en què s’abraçava a Jordi Hereu i el felicitava. I és que a Clos no se li ha vist el pèl. Per això, té més mèrit que Hereu hagi aguantat sol l’embranzida de CiU i Xavier Trias. Si Clos s’hagués presentat a la reelecció, ara, possiblement, seria Trias qui governés, amb el permís d’Abstenció. Però, als socialistes, els ha sortit bé la jugada i l’efecte Trias es pot esvair (quatre anys són molts), si el tripartit corregeix errors passats i afronta l’habitatge, la immigració i la inseguretat amb una visió renovada. És a dir, fent un canvi. Si no, la propera alcaldessa es dirà Abstenció.

DemocraShe: LA PARTICIPACIÓ DE LA DONA EN LES DECISIONS POLÍTIQUES

DemocraShe: la participació de la dona en les decisions polítiques
Carles Llorens i Ruiz

Hi ha diferents maneres d’abordar un conflicte, però a grans trets podem diferenciar dos postures: parlar per arribar a un acord o sentar-se per enfortir posicions enfrontades.

Avui he compartit, juntament amb un auditori d’una vintena de persones, en el marc de l’Àgora Política de Ciutadans Pel Canvi, espai de reflexió i debat polític, una estona agradable amb Bronagh Hinds, directora del programa del govern irlandès DemocraShe que promou la participació de les dones als àmbits de decisió política.

I dic agradable, pel tarannà tranquil, pausat i feliç d’una lliutadora feminista plena d’energia positiva. I no té per a menys, ja que haver col.laborat a aconseguir l’Acord de Pau a Irlanda del Nord és una gran fita.

Aquesta dona irlandesa ens explica que davant la manca de perspectives de solució del conflicte nord irlandès va néixer una coalició de dones, representatives de diversos corrents polítics, associatius i socials, que van pendre la determinació d’influir políticament com a dones en la resolució del procès de pau. I ho van aconseguir.

És amb aquest exemple de posicionament actiu d’aquestes dones on podem identificar les dos postures, comentades abans, a pendre davant d’un conflicte: la de les dones irlandeses amb la voluntat ferma d’arribar a un acord de pau i la dels partits polítics imperants o majoritaris, dominats per homes, estancats en el inmobilisme dels seus posicionaments.

La participació de la dona com a motor de resolució de conflictes. Cóm ho argumenta Hinds?

L’estructura actual de les organitzacions polítiques és sectària i masclista dominada per senyors polítics que es creuen posseïdors de la veritat absoluta i que pensen que els problemes nomès els poden resoldre ells ja que són de la seva propietat. Però la realitat demostra que no són capaços per ells mateixos d’arribar al consens o a acords.

I aquí és un entra en joc la manera particular de treballar de la dona. Sent el grup més nombros de persones excluides del món, per experiència sap que la INCLUSIÓ de totes les parts en conflicte en un procès de decisió és primordial per a la seva resolució. De la mateixa manera que el tarannà no violent, tant verbal com físic, al contrari que els homes, ajuda a mantenir el diàleg.

Les dones aporten un altre visió o altres maneres d’abordar els problemes sent més radicalment democràtiques alhora d’establir processos de decisió, al creure més en una societat igualitaria fonementada en la INCLUSIÓ. Reiterament obligat ja que per Hinds és l’eix vertrebrador de tot porcès participatiu. Bè, en concret parla de tres elements principals: igualtat, respecte dels Drets Humans i inclusió.

Lòpez Burniol, moderador del cicle Àgora política, assenyala que és tal la intel.ligència d’aquestes dones que un cop aconseguit l’objectiu polític d’arribar a un Acord de Pau és dissolen com a organització política i es constitueixen com a grup d’influència per a incentivar la presència femenina en els àmbits de decisió política: DemocraShe.

Els nostres polítics catalans n’han de pendre exemple i els de l’Estat espanyol encara més ja que la patata calenta del conflicte a Euskadi no permet excloure la influència femenina. A tall d’exemple, Hinds comenta que van ser determinants en dos moments del procès de pau: quan es va trencar la treva de l’IRA, que van apostar per mantenir el diàleg en totes les parts, i quan els Unionistes a dos mesos d’arribar a l’acord, van intentar deixar la taula de negociació i elles els van convencer de quedar-s’hi. No podem deixar escapar l’oportunitat. Endevant dones d'Ahotsak!!!

PROMISCUÏTAT

NON STOP

PROMISCUÏTAT
Marçal Sintes

Igual que no em sembla aconsellable l ’excessiva intimitat entre empresaris i polítics, també trobo poc higiènic que alguns notables representants de la dita societat civil apareixin públicament com a amics d’aquest o d ’aquell partit. Aquest pretén ser un criteri generalista, és a dir, amb ambició de valdre per a totes les formacions polítiques.

Ho dic perquè en aquest país hi ha el vici de ser molt exigents i escrupolosos del centre cap a la dreta i molt poc del centre cap a l ’esquerra. Anem als exemples. No em va semblar bé que Montserrat Minobis, degana del Col ·legi de Periodistes, s ’integrés en el patronat de la fundació d ’ICV Nous Horitzons. Tampoc que Fèlix Millet, president de l ’Orfeó Català,es convertís en membre del consell assessor de l ’Institut Catalunya Futur, del PP. Ni que Jordi Porta, d ’Òmnium Cultural, presentés la proposta de nou Estatut del senyor Saura. Ni, esclar, que Joan Laporta compartís protagonisme amb Artur Mas en la trobada mundial de penyes barcelonistes a Granollers.

Cal recordar-los a tots ells, entre els quals, no cal dir-ho, hi ha persones admirables, que no s ’hi val a al ·legar que es tracta d ’opcions de naturalesa personal i que ni a les entitats que representen ni a la seva funció no els fa cap favor aquesta mena de promiscuïtat.

PARTITS POLÍTICS VS HOMOSEXUALITAT

PARTITS POLÍTICS VERSUS HOMOSEXUALITAT.

Pere Vendrell i Lajusticia.

És evident de que en els darrers 20 anys, s’ha avançat molt en relació a l’obtenció de drets en favor dels gais i les lesbianes, però les qüestions que potser ens hauríem de plantejar, són:

- Va en aquest tema la societat per davant dels partits i dels nostres representants?
- Anteposen els partits polítics la seva actitut envers el seu electorat potencial?
- Hi ha una certa homofòbia subliminal per part d’un ampli sector de la ciutadania i com a conseqüència, una certa regressió?

A hores d’ara no sorprèn ningú el fet de que dins el nucli del partit popular i d’Unió Democràtica de Catalunya, sí que hi ha postures individuals que combreguen amb bona part de les nostres reivindicacions, peró topen amb els prejudicis profundament arrelats que sobre el nostre col·lectiu, malhauradament, encara envolten el pensament d’alguns militants i d’un nombrós sector dels simpatitzants i votants d’aquests dos partits.
Tampoc hem d’ocultar les reticències que sobre l’homosexualitat s’ha tingut sempre desde molts sectors de l’esquerra, així com no hem d’ignorar l’homofóbia que es pot trobar en alguns militants i simpatitzants tant del PSC com d’Iniciativa per Catalunya-Verds.

Cal puntualitzar peró, que així com el programa electoral del PSC i d’IC-V que vàren presentar en les últimes eleccions generals, recollien qüasi els mateixos continguts en quant a la reivindicació dels drets dels gais i les lesbianes es refereix, val a dir que només IC-V ha dut a terme els seus compromisos assolits amb els seus electors, allà on han tingut la responsabilitat de governar i/o en els llocs on tenen capacitat de decisió i d’influència. Una prova d’això és les simpaties que desperta IC-V en el conjunt de les associacions i entitats del col.lectiu homosexual, lèsbic, bisexual i transsexual, existents en el nostre país.

Crec que el fet positiu i históric que representa l’anar aconseguint de forma progressiva, bona part dels nostres objectius, ha d’anar acompanyat d’una convicció sincera i profunda de l’immensa majoria de la societat, perquè aquests avenços, tinguin un efecte real i no virtual (és a dir, en determinades circumstàncies).

Els polítics són els nostres representants en el Parlament, en el Congrès dels Diputats, com en els diferents ajuntaments, i només portaran a terme el que alguns d’ells creguin en relació a la necessitat d’assolir el dret al matrimoni o a l’adopció de fills dels gais i les lesbianes, si veuen que electoralment els hi pot resultar beneficiós, (és a dir, si el conjunt de la societat té un respecte sincer i una perspectiva positiva envers la nostra realitat).
És només d’aquesta manera quant aconseguirem que hi hagi una major coherència en relació al que plantejen els partits polítics sobre el fet homosexual en el seu programa electoral, amb les propostes que finalment porten a bon port quant tenen responsabilitat de govern.

És imprescindible una total sintonia entre ciutadania i administració, on l’arrel fonamental per aconseguir-ho de cara a generacions futures, radica en incidir en conceptes tan necessaris com respecte i diversitat, valors que sempre tindran plena vigència si s’inverteix en alló que mai és suficient, com és: Educació, educació, i educació.

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA
Carles Llorens i Ruiz

“No hay mejor defensa que un buen ataque”

Ja fa massa temps que a la Barceloneta els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes tots i totes de ple dret; estem malhumorats, cabrejades, fastiguejades, empipats, fins els pebrots passant pels ovaris i enrabiats contingúdament sense perdre el “salero” i la gràcia de barri mariner.

Fa molt de temps que dura la broma: baralles intestines associatives per capitanejar un partidisme estèril, ja que no beneficia a ningú, amb música de gralles per a fer ballar gegants, gegantes i cap-grossos dirigits per un govern de la vila amb tendències pijo progressistes de debò.

És a dir, que estem fins el cap de munt de negociacions, d’estires i arronses entre associacions i ajuntament o entre associacions i entitats que no ens porten enlloc. Bé, sí. Ens duen a patir mal de cap crònic, que si hi sumem la proliferació d’estacions de telefonia mòbil (les conegudes antenes) en el barri, es converteix en batucada continua dins el cervell, com si tinguéssim un duet entre els Dimonis de la Barceloneta i les romanes cantaires.

Cal que tots i totes formem un front comú per exigir una remodelació de la Barceloneta en benefici dels veïns i veïnes. Tota aquesta polseguera de discòrdia esquizoide provocada per personalismes associatius i interessos de partit (trasllat de les punyalades traperes entre govern i oposició – entre CiU i PSC, amb la desídia d’ERC i d’ICV-EUiA i les sardinades del PP) només fa que donar ales, com les compreses, als especuladors immobiliaris.

Quins preus s’estan pagant actualment per els quarts de casa? Tant les immobiliàries externes al barri com propis cabdills capitalistes de l'Illa de Maians s’estan forrant a costa de lloguers abossius: mes de 700€ per poc menys de 25 metres quadrats. Ja em sembla bé que vinguin nous veïns, de fet, jo en soc un, només porto visquent al barri vuit anys. Uns s’en van i uns venim, però amb aquest preus uns són expulsats i uns altres conquereixen el barri convertint-lo en un Born de joguina i plastilina.

Quantes plantes baixes s’han reformat i transformat en hotels clandestins per a “guiris” a més de 100€ la nit? Jo visc al carrer Safareigs i en tinc comptabilitzades quatre més tot un edifici de 5 plantes. M’agrada ser cosmopolita, però no a costa de fer fora als autòctons o indígenes i robar les plantes baixes als nostres avis i àvies del barri. Per això es fan els 200 pisos protegits a l’Estació de França? Per fer migrar als “iaios” per a que el capital privat instal·li un Marina d’Or Ciudad de Vacaciones a la Barceloneta? Per això volem ascensors, per a que l’alemany o francès de torn pugui pujar les maletes?

Quin mercat més maco i postmodern ens han fet, oi? És ben cert que al mercat li urgia una reforma. L’estructura estava en un estat deplorable i l’organització de les parades s’havia quedat antiquada i poc funcional. Haig de confessar que el resultat em satisfà, i això que no sóc un entès en arquitectura, però m’hi sento agust quan hi vaig a comprar. Ara, què, calia obrir dos restaurants pijerils? No ho se, segurament mai acabi d’entendre la relació entre necessitats i ofertes i ben segur que la gent de la Barceloneta ho demanàvem, tot i tenir prou assortiment de tasques, tavernes i restaurants fins el punt d’arribar a la saturació. I la cultura? Sí, la cuina és cultura i en Ferran Adrià un artista, però no cal ser monotemàtics. Feia més falta un espai com la casa okupada ja enderrocada de Maquinista-Joan de Corcó que no dos menús a més de 30€. Ja veurem que hi construeixen, o una ampliació de l’Hotel o pisos de protecció oficial. Si segueixen la proporció entre oferta pública i privada de vivenda de la promoció d'habitatges de l’Estació de França, al final seran tres quarts de casa amb ascensor i 200 habitacions “rent per day”.

Ah! I per més “conya marinera” ens ve la nova regidora del districte de Ciutat Vella a demanar participació. Bona voluntat no li falta i és d’agrair que intenti endegar tot un procés d’escolta activa per a intentar aprofitar sinèrgies entre ciutadans i ciutadanes i govern municipal. Si que li hauríem de demanar més estudi i aprofundiment en les problemàtiques del districte. No pot ser que no sigui capaç de respondre a una pregunta d’un ciutadà perquè no coneix l’enderroc de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, en els darrers dies de vida okupada. També li hauríem d’exigir un tarannà menys superb i que s’acostumi al tipus de diàleg de mercat de Calaf de la ciutadania. I finalment, que tot aquest procés no es converteixi en paper mullat, és a dir, que es tingui en compte el que els veïns i veïnes proposin i no seguir l’exemple de la plaça de la Repla.

Però no només el govern de la ciutat ha de complir. Nosaltres també. I com? Canviant d’interlocutors. La cridòria, l’insult i les males cares no ens solucionen res. I menys entregant premis de Festa de Barri a tecnócrates socialistes. Cal un canvi generacional i ideològic, cal unitat d’actuació per a ser més forts i fortes. Necessitem una revolució que ens porti cap a la República Independent de la Barceloneta!