S'ha de pensar en la pròxima crisi
Narcís Prat
Catedràtic d'ecologia (UB)
Un bon amic meu que viu a Dénia em va dir fa anys que la gestió de la sequera s'ha de preparar quan els embassaments estan plens, perquè quan estan buits les decisions es prenen precipitadament i el risc de fracàs és enorme.Això és el que ha passat a Catalunya els últims mesos. Hem fracassat com a gestors de la sequera per no haver-hi pensat prou abans i actuar amb moltes presses quan ja no hi havia remei.
ENCARA QUE l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) havia treballat els últims tres anys per millorar la sostenibilitat del cicle de l'aigua, incentivant l'estalvi industrial i domèstic, o en la millor utilització dels aqüífers, no ha elaborat encara un verdader pla de sequera per a Catalunya. Ens hem refiat excessivament de l'aplicació d'un decret de sequera que és clarament insuficient.En aquesta sequera sorgeix un clar guanyador, a qui s'ha de felicitar pel seu comportament: són els ciutadans de Catalunya, que han donat múltiples exemples de conscienciació davant de la possible falta d'aigua i han portat el consum individual a cotes d'estalvi mai vistes fins ara, demostrant que ells sí que sembla que creguin en la nova cultura de l'aigua (NCA).Però l'exemple ciutadà s'ha vist defraudat per una política erràtica de tot l'espectre polític del país, incloent-hi des de l'actitud infantil (pueril, gairebé diria jo) de no voler pronunciar la paraula transvasament, fins a l'ocultació de les mesures que es volien implementar (el transvasament de l'Alt Segre) i la negació que havia estat planificat malgrat les evidències, o la insistència d'altres en el transvasament del Roine quan quedava clar que no servia per a aquesta sequera.
TOT PLEGAT ha incidit en la pèrdua de la ja escassa credibilitat de la classe política catalana, que hauria de tenir l'autoestima per terra. I encara més: que una decisió tan important com realitzar el minitransvasament de l'Ebre es prengui en un despatx de Madrid, per suggeriment d'una empresa a un director general, sense el coneixement del mateix Govern de Catalunya, ja indica que els nostres polítics no han entès el fons de la NCA, per a la qual les decisions tècniques són injustificables sense la participació dels ciutadans afectats.Finalment, l'establiment de la taula nacional de la sequera tampoc va ser una solució, ja que l'Administració hi intentava defensar un minitransvasament que a principis de maig ja quedava clar que no era necessari com havien vaticinat alguns il.lustres climatòlegs del país. Al final, sant Pere (o la Verge de Montserrat) han arreglat amb les pluges un embolic del qual ningú acabava de saber com sortir-ne. Realment no podem estar gaire satisfets de com han funcionat les coses en aquesta sequera. ¿N'aprendrem per a la següent?El tema clau per al futur és saber si els partidaris de la nova cultura de l'aigua poden demostrar que es pot construir un model alternatiu al de la cultura de l'oferta que aquí, a Catalunya, significa defensar sense reserves el transvasament del Roine o la construcció de les dessaladores que facin falta.Però aquest és un fals debat que requereix una reflexió prèvia. ¿Acceptem que l'aigua sigui un element clau del desenvolupament i per tant pugui ser limitant d'algunes activitats o bé considerem l'aigua com un recurs sectorial al servei d'altres activitats i per tant s'ha de portar d'on sigui i com sigui?
DOS ALTS càrrecs de la Generalitat van defensar a la taula de la sequera aquesta última opció, i la política global del Govern de Catalunya segueix aquesta trajectòria (el pla d'infraestructures, els plans territorials). En aquest escenari, ¿és possible que els defensors d'aquest des- envolupament sostingut puguin pensar a portar a la pràctica una política de l'aigua per a Catalunya basada en la NCA? O sigui, ¿podem fer una política per embotir un milió de persones més a la regió metropolitana de Barcelona sense que es fonguin els ploms i les aixetes deixin de rajar?
Aquesta és una pregunta clau per la qual el Govern de Catalunya no sembla que tingui una resposta clara i tampoc comuna entre les diverses conselleries. El meu suggeriment és que preguntin als ciutadans, que els animin a participar en el debat i a buscar solucions consensuades. Probablement tindrien una bona sorpresa, ja que la ciutadania té una visió molt més moderna i sostenible del país que ells mateixos.
Penso que encara queda molt espai per al desenvolupament d'un model sostenible de la gestió de l'aigua a Catalunya. Encara es pot estalviar més, la reutilització de l'aigua no ha fet altra cosa que començar, hem redescobert les aigües pluvials i el seu possible potencial per a temps de crisi i tenim noves tecnologies per recuperar aqüífers o dessalar aigua. Amb tot plegat, i amb el disseny d'un bon centre de transferència d'aigües al Segre i al Ter per a moments de crisi, podríem arribar a desenvolupar un model de gestió sostenible del cicle de l'aigua basada en la NCA, sempre que al mateix temps desenvolupem una nova cultura de l'energia i del territori.
Estem al segle XXI i necessitem polítics i gestors d'aquest segle, no ens interessen les solucions ni aquells que van promocionar la cultura de l'oferta del segle XX. Si per a la pròxima sequera no hem solucionat aquest repte, probablement tornarem a fer el ridícul. Pensem, doncs, ara, abans que es buidin els embassaments una altra vegada.
El Periódico.CAT
