LA CONTINUÏTAT IDEOLÒGICA DEL PENSAMENT CONSERVADOR
Juan Anton Mellon-Catedràtic de Ciència Política de la UB
• Si les idees sobre què és la nació estan polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil
Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però, necessàriament, han de tenir una mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i a llarg termini, impossible. ¿Quines circumstàncies ens han portat a la negativa, en la meva opinió, extrema polarització de sectors de la ciutadania catalana entre catalanistes i espanyolistes radicals? Són múltiples. Seria força útil fer un llistat de factors, però en aquest article em limitaré a un, donada la seva rellevància més gran: la reaccionària idea d'Espanya de la dreta espanyola contemporània.Aquesta idea d'Espanya, essencialista, castellanitzant i jacobina-centralista, és el principal obstacle per al desenvolupament d'una cultura política federalista i democràtica avançada. Una innovadora cultura política federalista que potser aconseguiria tancar les ferides entre els diferents integrants del que per a uns és Espanya i per a altres l'Estat espanyol. El nostre inefable expresident José María Aznar, sempre tan ranci, castís i llengut, se situa al centre d'aquesta hegemònica idea d'Espanya. Al seu últim i paternalista llibre, titulat Cartas a un joven español, afirma taxativament: "La nació no és un concepte discutit i discutible. És una realitat política, social, històrica i sentimental". Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat. Aquesta reaccionària concepció de la nació té desgraciadament una llarga tradició històrica que s'inicia al segle XIX i arriba fins als nostres dies. Amb dues fases històriques decisives: la Restauració (últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX) i el franquisme (des del 1939 fins al 1975). Els nostres actuals liberals-conservadors del Partit Popular en són els hereus i defensors més bel.ligerants.EXISTEIX un clar fil cultural-ideològic que uneix la Restauració, de la qual s'apodera el liberalisme conservador de l'època, i la dictadura franquista: una concepció de la nació espanyola essencialista (la pàtria té unes essències inalterables que cada generació ha de conservar i transmetre intactes) i unitarista (l'Espanya una, gran i lliure del lema franquista). La comparació entre la idea de nació d'Antonio Cánovas del Castillo (el líder del liberalisme conservador i estadista clau de la Restauració) i la del dictador general Franco així ho evidencia: és exactament la mateixa. Cánovas afirma: "La nació no és (...) el producte d'un plebiscit diari, ni obra de l'assentament, constantment ratificat per tots els seus membres, que continuï la vida en comú. No. El vincle de nacionalitat que subjecta i conserva les nacions és per la seva naturalesa indissoluble". Mentre que, per la seva part, Franco, òbviament amb menys llums, exposa: "No és la pàtria subjecte nostre, sinó nosaltres d'ella com a mare, i no patrimoni hem de considerar-la".AMB LA MORT del dictador el 1975, el franquisme és políticament inviable i, fruit de la debilitat del règim per perpetuar-se i de la debilitat de l'oposició per imposar la ruptura, s'inicia la transició democràtica. En aquesta conjuntura, la dreta espanyola més lúcida perd la seva radicalitat en les formes i accepta la democràcia, però ho fa amb el seu bagatge cultural intacte ressuscitant i/o retornant els seus orígens ideologicoculturals liberal conservadors de la Restauració (el cas de Fraga seria el més paradigmàtic). Així, no té res d'estrany que la fundació cultural d'Aliança Popular, fundada per Fraga, fos batejada amb el nom de Fundación Antonio Cánovas del Castillo, amb posterioritat absorbida per la FAES (el laboratori ideològic del PP) i controlada per Aznar des de l'arribada al poder de Rodríguez Zapatero.Prèviament, Aznar, per desplaçar el PSOE de Felipe González del poder, havia centrat el seu discurs i desactivat, en una gran pirueta tàctica, l'argumentació essencialista més reaccionària, de forma que va adoptar una òptica historicista sobre la idea d'Espanya i fins i tot, ¡recordin!, va arribar a afirmar que en ocasions parlava català en la intimitat. Els elements de continuïtat respecte a aquesta idea d'Espanya, però, són més importants que els de discontinuïtat. D'aquí ve que afirmi: "Nosaltres creiem en la continuïtat històrica de la nació. Cánovas va expressar molt bé la tasca del polític quan va dir que havia vingut a continuar la història d'Espanya. Nosaltres també".De fet, per a aquest gir Aznar només va haver de reelaborar una de les idees força de José Antonio Primo de Rivera, com se sap una de les fonts ideològiques del nostre personatge, la historicista idea d'Espanya com a "unitat de destí en l'universal".Donada aquesta hegemònica idea fre, que impedeix una definició democràtica avançada de la concepció d'Espanya, el comentari que podríem fer és que no existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui). És imprescindible el desenvolupament d'una cultura política federalista superadora d'etapes anteriors que es resisteixen a desaparèixer.
Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però, necessàriament, han de tenir una mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i a llarg termini, impossible. ¿Quines circumstàncies ens han portat a la negativa, en la meva opinió, extrema polarització de sectors de la ciutadania catalana entre catalanistes i espanyolistes radicals? Són múltiples. Seria força útil fer un llistat de factors, però en aquest article em limitaré a un, donada la seva rellevància més gran: la reaccionària idea d'Espanya de la dreta espanyola contemporània.Aquesta idea d'Espanya, essencialista, castellanitzant i jacobina-centralista, és el principal obstacle per al desenvolupament d'una cultura política federalista i democràtica avançada. Una innovadora cultura política federalista que potser aconseguiria tancar les ferides entre els diferents integrants del que per a uns és Espanya i per a altres l'Estat espanyol. El nostre inefable expresident José María Aznar, sempre tan ranci, castís i llengut, se situa al centre d'aquesta hegemònica idea d'Espanya. Al seu últim i paternalista llibre, titulat Cartas a un joven español, afirma taxativament: "La nació no és un concepte discutit i discutible. És una realitat política, social, històrica i sentimental". Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat. Aquesta reaccionària concepció de la nació té desgraciadament una llarga tradició històrica que s'inicia al segle XIX i arriba fins als nostres dies. Amb dues fases històriques decisives: la Restauració (últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX) i el franquisme (des del 1939 fins al 1975). Els nostres actuals liberals-conservadors del Partit Popular en són els hereus i defensors més bel.ligerants.EXISTEIX un clar fil cultural-ideològic que uneix la Restauració, de la qual s'apodera el liberalisme conservador de l'època, i la dictadura franquista: una concepció de la nació espanyola essencialista (la pàtria té unes essències inalterables que cada generació ha de conservar i transmetre intactes) i unitarista (l'Espanya una, gran i lliure del lema franquista). La comparació entre la idea de nació d'Antonio Cánovas del Castillo (el líder del liberalisme conservador i estadista clau de la Restauració) i la del dictador general Franco així ho evidencia: és exactament la mateixa. Cánovas afirma: "La nació no és (...) el producte d'un plebiscit diari, ni obra de l'assentament, constantment ratificat per tots els seus membres, que continuï la vida en comú. No. El vincle de nacionalitat que subjecta i conserva les nacions és per la seva naturalesa indissoluble". Mentre que, per la seva part, Franco, òbviament amb menys llums, exposa: "No és la pàtria subjecte nostre, sinó nosaltres d'ella com a mare, i no patrimoni hem de considerar-la".AMB LA MORT del dictador el 1975, el franquisme és políticament inviable i, fruit de la debilitat del règim per perpetuar-se i de la debilitat de l'oposició per imposar la ruptura, s'inicia la transició democràtica. En aquesta conjuntura, la dreta espanyola més lúcida perd la seva radicalitat en les formes i accepta la democràcia, però ho fa amb el seu bagatge cultural intacte ressuscitant i/o retornant els seus orígens ideologicoculturals liberal conservadors de la Restauració (el cas de Fraga seria el més paradigmàtic). Així, no té res d'estrany que la fundació cultural d'Aliança Popular, fundada per Fraga, fos batejada amb el nom de Fundación Antonio Cánovas del Castillo, amb posterioritat absorbida per la FAES (el laboratori ideològic del PP) i controlada per Aznar des de l'arribada al poder de Rodríguez Zapatero.Prèviament, Aznar, per desplaçar el PSOE de Felipe González del poder, havia centrat el seu discurs i desactivat, en una gran pirueta tàctica, l'argumentació essencialista més reaccionària, de forma que va adoptar una òptica historicista sobre la idea d'Espanya i fins i tot, ¡recordin!, va arribar a afirmar que en ocasions parlava català en la intimitat. Els elements de continuïtat respecte a aquesta idea d'Espanya, però, són més importants que els de discontinuïtat. D'aquí ve que afirmi: "Nosaltres creiem en la continuïtat històrica de la nació. Cánovas va expressar molt bé la tasca del polític quan va dir que havia vingut a continuar la història d'Espanya. Nosaltres també".De fet, per a aquest gir Aznar només va haver de reelaborar una de les idees força de José Antonio Primo de Rivera, com se sap una de les fonts ideològiques del nostre personatge, la historicista idea d'Espanya com a "unitat de destí en l'universal".Donada aquesta hegemònica idea fre, que impedeix una definició democràtica avançada de la concepció d'Espanya, el comentari que podríem fer és que no existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui). És imprescindible el desenvolupament d'una cultura política federalista superadora d'etapes anteriors que es resisteixen a desaparèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada