Carles Llorens i Ruiz
S’acosten les eleccions generals del 9 de març i un encara continua descol·locat desprès dels índexs d’abstenció creixents, des dels referendums per la Constitució Europea i de l'Estatut de Catalunya fins a les eleccions municipals del 2007. I dic descol·locat perquè veient el poc demostrat interès en anar a votar aleshores, em pensava que els partits polítics reaccionarien d’alguna manera. Bé, si que ho han fet. Passant olímpicament del toc d’alerta abstencionista i continuant com si la cosa no anés amb ells. Amb ells i no amb elles, ja que la política de partits i d’estats és majoritàriament masclista, independentment de qui ostenti el poder sigui dona o home. La probable candidata a la presidència dels Estats Units per el partit demòcrata, la senyora Hillary Clinton, ha acomiadat a la seva assessora de Vogue per a canviar la seva imatge massa femenina i passar a adoptar una estètica més masculina. Segurament no li falti raó al pensar que una societat masclista no votaria a una dona per a ser la seva cap d’estat. Només cal veure altres polítiques o grans executives per adonar-nos que l’estil masclista en el vestir impera – Condoleezza Rice, Angela Merkel, Rita Barberà, Michelle Bachelet,... i en les formes de fer política també – Maria Teresa Fernàndez de la Vega, Esperanza Aguirre,... malgrat vesteixin de Gucci o d’Armani. Les dones d’Ahotsak en el País Basc (voces de mujer para la paz http://www.ahotsak.net/) o les dones de DemocraShe (http://democrashe.org/) a Irlanda del Nord treballen per a introduir el perfil violeta en les negociacions polítiques havent demostrat que és més fàcil arribar al consens amb aquest. Però la majoria de dones que actualment trobem a la política renuncien aquest perfil femení per a sociabilitzar-se i adaptar-se al tarannà masclista dels seus companys i mantenir així el seu estatus. Una postura, si més no, reprotxable quan elles mateixes s’omplen la boca al defensar polítiques d’igualtat o de llistes paritàries.
Continuo descol·locat ja que esperava que a mesura que s’anessin apropant les eleccions generals la meva postura abstencionista aniria perdent força i al final tornaria a confiar el meu vot en algun partit. Però, al contrari, se m’ha anat tornant crònica i a hores d’ara tinc clar que no votaré a cap partit de l’actual arc parlamentari. I mira que diuen que l’abstenció afavoreix a la dreta, però ja no sé si és una altre mentida del sistema. Si les meves amigues Sabine i Joana tornen a formar part de la llista del PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal http://www.pacma.net/) segurament les acabi votant. I és que la força del costum, en aquest cas, d’anar a votar, em farà impossible no apropar-me al col·legi electoral. Ni que sigui per donar sentit a la feina de les companyes i companys interventors, apoderats i membres de mesa; alguns amics: Pere, Ruben i Ruben, Mercedes, Rafa... Em ve a la memòria un troç del llibre d’en Saramago – Ensayo sobre la lucidez, que relata la perplexitat dels membres de les meses electorals quan constaten que cap ciutadà i cap ciutadana s’atansa a votar. O quasi cap. No voldria fer-los passar aquest mal tràngol.
El meu evangeli abstencionista va néixer amb la intenció de tocar el crostó a les organitzacions polítiques. Una mena de suïcidi sense intencionalitat, és a dir, sense voler morir en el intent. Però finalment m’he mort: ja no crec en els partits polítics, si més no, en els tradicionals. Han acabat sent mers representants d’interessos econòmics i institucionals i no pas de la ciutadania. Una excepció o una petita esperança de canvi l’he trobat en una organització política. Una entitat que si que ha reaccionat davant d’aquests alarmants graus d’abstenció: Ciutadans pel Canvi. La creació de l’espai Àgora Política (http://www.pelcanvi.org/linies/agora/index.htm) per a debats sectorials encaminats a redreçar la Política o a apropar-la a la ciutadania m’ha alleugerit el pes del sentiment d’abandonament partidista. Desprès de tants anys sota el paraigües psuquero un te la síndrome d’Estocolm. Llàstima que CpC estigui tan lligat al PSC!!! Si fos a ICV en comptes d’aquest, segurament tornaria a sota del paraigües. Precisament, en el marc de l’Àgora Política, vaig poder assistir a una xerrada sobre Moviments Socials amb la ponència d’en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB i de Marta Cots, vicepresidenta del Consell de la Joventut de Barcelona (http://www.cjb.org/). En Subirats parla de "Democràcia tancada" o "Democràcia bloquejada" , en el sentit del monopoli de la participació institucional existent. El sistema democràtic crea unes regles de participació que obstaculitzen el pas de la ciutadania com a subjecte actiu en la presa de decisions. Alhora que s’estableixen unes normes o valors per a garantir la igualtat, s’instauren unes regles de funcionament que impedeixen al ciutadà participar. Es dona importància a la participació institucional, a través dels partits polítics i sindicats i es posen traves a la participació directa de la ciutadania, ja sigui a través d’organitzacions no governamentals o d’iniciatives populars. En un sistema on els dos mecanismes de participació haurien d’interactuar i ser complementaris al final s’instaura la dictadura institucional. Una dictadura que intenta impregnar d’institucionalitat i controlar a tots els agents potencialment participatius arribant a una situació, ara, on és tanta la distància entre ciutadà subjecte i mecanismes de presa de decisions que fa inviable el propi totalitarisme. López Bulla parla de societat civil poc higiènica, referint-se a la institucionalització de les entitats fent-les depenents de la subvenció i de regles estatutàries. Marta Cots ens il.lustra aquesta situació quan ens explica que hi ha moltes entitats de joves (moviment okupa, ateneus llibertaris,...) que no poden participar en el Consell de la Joventut ja que no estan legalment constituits ni tenen representants definits o escollits, és a dir, institucionalitzats. Aquest procès de tancament de la democràcia que genera insatisfacció fa que, segons Subirats, ens trobem actualment en una època de canvi de cicle. Però no sabem com articular-lo.
Qui sàpiga precisament conduir i liderar aquest canvi de cicle cap a un sistema radicalment democràtic, sense tenir por a la participació popular, tindrà la clau per alliberar de les cadenes de la desídia política a la ciutadania. Desbloquejar a la democràcia.
