Marc Vidal
La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.
Sóc un defensor carregós de l'obligació de participar en les eleccions i en la democràcia en general. Tanmateix sóc un descregut del sistema que m'impedeix en molts casos posar la papereta d'alguna formació al sobre dels collons. Els partits polítics i els seus líders es passen la vida proclamant que és necessari parlar d'allò que interessa a la gent i, resulta que en aquesta campanya per exemple, han estat incapaços de fer-ho. Els discursos de la majoria de candidats han estat infectats de generalitats i partidismes. A Espanya el PP ha forçat el PSOE a veure aquests comicis com unes de primàries, pervertint el sentit d'aquesta cita amb les urnes a fi de prendre la temperatura a l'hipotètic càstig a la gestió de Zapatero. A Catalunya la intenció és similar, uns i d'altres intenten esbrinar si els catalans van veure amb bons ulls o no el tripartit segona edició.
El resultat a aquesta utilització sistemàtica de la política i dels seus bacteris que fan els aparells de partit, el coneixerem a partir de les 20 hores: una abstenció monumental i una gastroenteritis democràtica de nassos. Després vindran les frases fetes i les reflexions gastades. Tanmateix no votar és un mal remei. No els fem mal no votant. Tinguem en compte que l'abstenció és un recurs ideològic i de convicció personal que es cargola als territoris del gandul polític. Una decisió d'aquest calibre pot ser confosa amb la del analfabet electoral. A més, qui ens diu que als partits realment els importa el grau de participació? El càstig democràtic que suposa no anar a votar és un gest inútil. Ni una abstenció de 99% faria que aquest 1% restant no fos utilitzat per escollir els representants. Si algun dia a algú se li ocorre modificar la legislació i proposa que el percentatge d'abstenció ha de ser reflectit en escons buits, és a dir sense despesa assignada, potser, llavors, seria una opció política molt encertada.
Descartant el "no vot", també descarto el vot en blanc. Bàsicament perquè en l'ús de la llei d’Hont i amb una senzilla equació de primer grau descobreixes que el vot en blanc sol ser un benefici aritmètic per al partit més votat en la majoria de les ocasions i impedeix que partits petits assoleixin percentatges per entrar als consistoris. Únicament queda el vot nul. Serveix de poc o gens però permet tres coses: gesticular democràcia, que durant molt temps en aquest país això era impossible, respirar jornada electoral i donar una nota divertida durant el recompte als pobres desgraciats que s'han passat tot el dia asseguts en cadires de nens de P3 al costat d'una urna de metacrilat. Encara que Aznar digui que no votar el Pp és votar Eta, el meu vot és per a Groucho Marx.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada