HE VOTAT AL GROUCHO MARX

HE VOTAT AL GROUCHO MARX
Marc Vidal

La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.
Sóc un defensor carregós de l'obligació de participar en les eleccions i en la democràcia en general. Tanmateix sóc un descregut del sistema que m'impedeix en molts casos posar la papereta d'alguna formació al sobre dels collons. Els partits polítics i els seus líders es passen la vida proclamant que és necessari parlar d'allò que interessa a la gent i, resulta que en aquesta campanya per exemple, han estat incapaços de fer-ho. Els discursos de la majoria de candidats han estat infectats de generalitats i partidismes. A Espanya el PP ha forçat el PSOE a veure aquests comicis com unes de primàries, pervertint el sentit d'aquesta cita amb les urnes a fi de prendre la temperatura a l'hipotètic càstig a la gestió de Zapatero. A Catalunya la intenció és similar, uns i d'altres intenten esbrinar si els catalans van veure amb bons ulls o no el tripartit segona edició.

El resultat a aquesta utilització sistemàtica de la política i dels seus bacteris que fan els aparells de partit, el coneixerem a partir de les 20 hores: una abstenció monumental i una gastroenteritis democràtica de nassos. Després vindran les frases fetes i les reflexions gastades. Tanmateix no votar és un mal remei. No els fem mal no votant. Tinguem en compte que l'abstenció és un recurs ideològic i de convicció personal que es cargola als territoris del gandul polític. Una decisió d'aquest calibre pot ser confosa amb la del analfabet electoral. A més, qui ens diu que als partits realment els importa el grau de participació? El càstig democràtic que suposa no anar a votar és un gest inútil. Ni una abstenció de 99% faria que aquest 1% restant no fos utilitzat per escollir els representants. Si algun dia a algú se li ocorre modificar la legislació i proposa que el percentatge d'abstenció ha de ser reflectit en escons buits, és a dir sense despesa assignada, potser, llavors, seria una opció política molt encertada.

Descartant el "no vot", també descarto el vot en blanc. Bàsicament perquè en l'ús de la llei d’Hont i amb una senzilla equació de primer grau descobreixes que el vot en blanc sol ser un benefici aritmètic per al partit més votat en la majoria de les ocasions i impedeix que partits petits assoleixin percentatges per entrar als consistoris. Únicament queda el vot nul. Serveix de poc o gens però permet tres coses: gesticular democràcia, que durant molt temps en aquest país això era impossible, respirar jornada electoral i donar una nota divertida durant el recompte als pobres desgraciats que s'han passat tot el dia asseguts en cadires de nens de P3 al costat d'una urna de metacrilat. Encara que Aznar digui que no votar el Pp és votar Eta, el meu vot és per a Groucho Marx.

L’ALCALDESSA ABSTENCIÓ

L’alcaldessa Abstenció
Toni Ayala

Si Abstenció fos el nom de la cap de llista d’un partit, ara, seria l’alcaldessa de Barcelona. La temuda Abstenció és ja una opció política més, que avança més que mai i més que ningú. I no fa cap mal, perquè és el reflex del que pensa la societat.

El que sí que és més espinós és l’auge d’opcions polítiques radicals, sobretot, d’ultradreta. Eleccions rere eleccions, Abstenció ha sabut captar a aquells que no saben a qui votar i que dipositen el seu vot de confiança en aquesta candidata, que no fa campanya, però que últimament s’endú tots els titulars. La baixa participació a Barcelona és un toc d’atenció a la classe política benestant. Per això, ja hi ha qui diu que el conseller Joan Saura, responsable d’aquesta parcel·la, s’hauria de fer un harakiri polític amb el kubotan.

El tripartit ha patit un correctiu que deixa clar que l’herència de Joan Clos li ha passat factura fins i tot als socis del tripartit. ICV, tot i haver passat davant d’ERC a Barcelona, ja ho ha reconegut. Imma Mayol ha fet una de les millors campanyes i, segurament, li ha perjudicat haver defensat tant obertament la feina feta pel tripartit mentre els socialistes amagaven a Clos. I és que, tot i els intents del PSC d’allunyar l’exalcalde de la seva ciutat, al final, el triomf d’Abstenció l’ha retornat al primer pla. Quantes fotos de Clos han vist els lectors de 20 minutos publicades aquests dies? Només la de la portada d’ahir, en què s’abraçava a Jordi Hereu i el felicitava. I és que a Clos no se li ha vist el pèl. Per això, té més mèrit que Hereu hagi aguantat sol l’embranzida de CiU i Xavier Trias. Si Clos s’hagués presentat a la reelecció, ara, possiblement, seria Trias qui governés, amb el permís d’Abstenció. Però, als socialistes, els ha sortit bé la jugada i l’efecte Trias es pot esvair (quatre anys són molts), si el tripartit corregeix errors passats i afronta l’habitatge, la immigració i la inseguretat amb una visió renovada. És a dir, fent un canvi. Si no, la propera alcaldessa es dirà Abstenció.

DemocraShe: LA PARTICIPACIÓ DE LA DONA EN LES DECISIONS POLÍTIQUES

DemocraShe: la participació de la dona en les decisions polítiques
Carles Llorens i Ruiz

Hi ha diferents maneres d’abordar un conflicte, però a grans trets podem diferenciar dos postures: parlar per arribar a un acord o sentar-se per enfortir posicions enfrontades.

Avui he compartit, juntament amb un auditori d’una vintena de persones, en el marc de l’Àgora Política de Ciutadans Pel Canvi, espai de reflexió i debat polític, una estona agradable amb Bronagh Hinds, directora del programa del govern irlandès DemocraShe que promou la participació de les dones als àmbits de decisió política.

I dic agradable, pel tarannà tranquil, pausat i feliç d’una lliutadora feminista plena d’energia positiva. I no té per a menys, ja que haver col.laborat a aconseguir l’Acord de Pau a Irlanda del Nord és una gran fita.

Aquesta dona irlandesa ens explica que davant la manca de perspectives de solució del conflicte nord irlandès va néixer una coalició de dones, representatives de diversos corrents polítics, associatius i socials, que van pendre la determinació d’influir políticament com a dones en la resolució del procès de pau. I ho van aconseguir.

És amb aquest exemple de posicionament actiu d’aquestes dones on podem identificar les dos postures, comentades abans, a pendre davant d’un conflicte: la de les dones irlandeses amb la voluntat ferma d’arribar a un acord de pau i la dels partits polítics imperants o majoritaris, dominats per homes, estancats en el inmobilisme dels seus posicionaments.

La participació de la dona com a motor de resolució de conflictes. Cóm ho argumenta Hinds?

L’estructura actual de les organitzacions polítiques és sectària i masclista dominada per senyors polítics que es creuen posseïdors de la veritat absoluta i que pensen que els problemes nomès els poden resoldre ells ja que són de la seva propietat. Però la realitat demostra que no són capaços per ells mateixos d’arribar al consens o a acords.

I aquí és un entra en joc la manera particular de treballar de la dona. Sent el grup més nombros de persones excluides del món, per experiència sap que la INCLUSIÓ de totes les parts en conflicte en un procès de decisió és primordial per a la seva resolució. De la mateixa manera que el tarannà no violent, tant verbal com físic, al contrari que els homes, ajuda a mantenir el diàleg.

Les dones aporten un altre visió o altres maneres d’abordar els problemes sent més radicalment democràtiques alhora d’establir processos de decisió, al creure més en una societat igualitaria fonementada en la INCLUSIÓ. Reiterament obligat ja que per Hinds és l’eix vertrebrador de tot porcès participatiu. Bè, en concret parla de tres elements principals: igualtat, respecte dels Drets Humans i inclusió.

Lòpez Burniol, moderador del cicle Àgora política, assenyala que és tal la intel.ligència d’aquestes dones que un cop aconseguit l’objectiu polític d’arribar a un Acord de Pau és dissolen com a organització política i es constitueixen com a grup d’influència per a incentivar la presència femenina en els àmbits de decisió política: DemocraShe.

Els nostres polítics catalans n’han de pendre exemple i els de l’Estat espanyol encara més ja que la patata calenta del conflicte a Euskadi no permet excloure la influència femenina. A tall d’exemple, Hinds comenta que van ser determinants en dos moments del procès de pau: quan es va trencar la treva de l’IRA, que van apostar per mantenir el diàleg en totes les parts, i quan els Unionistes a dos mesos d’arribar a l’acord, van intentar deixar la taula de negociació i elles els van convencer de quedar-s’hi. No podem deixar escapar l’oportunitat. Endevant dones d'Ahotsak!!!

PROMISCUÏTAT

NON STOP

PROMISCUÏTAT
Marçal Sintes

Igual que no em sembla aconsellable l ’excessiva intimitat entre empresaris i polítics, també trobo poc higiènic que alguns notables representants de la dita societat civil apareixin públicament com a amics d’aquest o d ’aquell partit. Aquest pretén ser un criteri generalista, és a dir, amb ambició de valdre per a totes les formacions polítiques.

Ho dic perquè en aquest país hi ha el vici de ser molt exigents i escrupolosos del centre cap a la dreta i molt poc del centre cap a l ’esquerra. Anem als exemples. No em va semblar bé que Montserrat Minobis, degana del Col ·legi de Periodistes, s ’integrés en el patronat de la fundació d ’ICV Nous Horitzons. Tampoc que Fèlix Millet, president de l ’Orfeó Català,es convertís en membre del consell assessor de l ’Institut Catalunya Futur, del PP. Ni que Jordi Porta, d ’Òmnium Cultural, presentés la proposta de nou Estatut del senyor Saura. Ni, esclar, que Joan Laporta compartís protagonisme amb Artur Mas en la trobada mundial de penyes barcelonistes a Granollers.

Cal recordar-los a tots ells, entre els quals, no cal dir-ho, hi ha persones admirables, que no s ’hi val a al ·legar que es tracta d ’opcions de naturalesa personal i que ni a les entitats que representen ni a la seva funció no els fa cap favor aquesta mena de promiscuïtat.

PARTITS POLÍTICS VS HOMOSEXUALITAT

PARTITS POLÍTICS VERSUS HOMOSEXUALITAT.

Pere Vendrell i Lajusticia.

És evident de que en els darrers 20 anys, s’ha avançat molt en relació a l’obtenció de drets en favor dels gais i les lesbianes, però les qüestions que potser ens hauríem de plantejar, són:

- Va en aquest tema la societat per davant dels partits i dels nostres representants?
- Anteposen els partits polítics la seva actitut envers el seu electorat potencial?
- Hi ha una certa homofòbia subliminal per part d’un ampli sector de la ciutadania i com a conseqüència, una certa regressió?

A hores d’ara no sorprèn ningú el fet de que dins el nucli del partit popular i d’Unió Democràtica de Catalunya, sí que hi ha postures individuals que combreguen amb bona part de les nostres reivindicacions, peró topen amb els prejudicis profundament arrelats que sobre el nostre col·lectiu, malhauradament, encara envolten el pensament d’alguns militants i d’un nombrós sector dels simpatitzants i votants d’aquests dos partits.
Tampoc hem d’ocultar les reticències que sobre l’homosexualitat s’ha tingut sempre desde molts sectors de l’esquerra, així com no hem d’ignorar l’homofóbia que es pot trobar en alguns militants i simpatitzants tant del PSC com d’Iniciativa per Catalunya-Verds.

Cal puntualitzar peró, que així com el programa electoral del PSC i d’IC-V que vàren presentar en les últimes eleccions generals, recollien qüasi els mateixos continguts en quant a la reivindicació dels drets dels gais i les lesbianes es refereix, val a dir que només IC-V ha dut a terme els seus compromisos assolits amb els seus electors, allà on han tingut la responsabilitat de governar i/o en els llocs on tenen capacitat de decisió i d’influència. Una prova d’això és les simpaties que desperta IC-V en el conjunt de les associacions i entitats del col.lectiu homosexual, lèsbic, bisexual i transsexual, existents en el nostre país.

Crec que el fet positiu i históric que representa l’anar aconseguint de forma progressiva, bona part dels nostres objectius, ha d’anar acompanyat d’una convicció sincera i profunda de l’immensa majoria de la societat, perquè aquests avenços, tinguin un efecte real i no virtual (és a dir, en determinades circumstàncies).

Els polítics són els nostres representants en el Parlament, en el Congrès dels Diputats, com en els diferents ajuntaments, i només portaran a terme el que alguns d’ells creguin en relació a la necessitat d’assolir el dret al matrimoni o a l’adopció de fills dels gais i les lesbianes, si veuen que electoralment els hi pot resultar beneficiós, (és a dir, si el conjunt de la societat té un respecte sincer i una perspectiva positiva envers la nostra realitat).
És només d’aquesta manera quant aconseguirem que hi hagi una major coherència en relació al que plantejen els partits polítics sobre el fet homosexual en el seu programa electoral, amb les propostes que finalment porten a bon port quant tenen responsabilitat de govern.

És imprescindible una total sintonia entre ciutadania i administració, on l’arrel fonamental per aconseguir-ho de cara a generacions futures, radica en incidir en conceptes tan necessaris com respecte i diversitat, valors que sempre tindran plena vigència si s’inverteix en alló que mai és suficient, com és: Educació, educació, i educació.

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA
Carles Llorens i Ruiz

“No hay mejor defensa que un buen ataque”

Ja fa massa temps que a la Barceloneta els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes tots i totes de ple dret; estem malhumorats, cabrejades, fastiguejades, empipats, fins els pebrots passant pels ovaris i enrabiats contingúdament sense perdre el “salero” i la gràcia de barri mariner.

Fa molt de temps que dura la broma: baralles intestines associatives per capitanejar un partidisme estèril, ja que no beneficia a ningú, amb música de gralles per a fer ballar gegants, gegantes i cap-grossos dirigits per un govern de la vila amb tendències pijo progressistes de debò.

És a dir, que estem fins el cap de munt de negociacions, d’estires i arronses entre associacions i ajuntament o entre associacions i entitats que no ens porten enlloc. Bé, sí. Ens duen a patir mal de cap crònic, que si hi sumem la proliferació d’estacions de telefonia mòbil (les conegudes antenes) en el barri, es converteix en batucada continua dins el cervell, com si tinguéssim un duet entre els Dimonis de la Barceloneta i les romanes cantaires.

Cal que tots i totes formem un front comú per exigir una remodelació de la Barceloneta en benefici dels veïns i veïnes. Tota aquesta polseguera de discòrdia esquizoide provocada per personalismes associatius i interessos de partit (trasllat de les punyalades traperes entre govern i oposició – entre CiU i PSC, amb la desídia d’ERC i d’ICV-EUiA i les sardinades del PP) només fa que donar ales, com les compreses, als especuladors immobiliaris.

Quins preus s’estan pagant actualment per els quarts de casa? Tant les immobiliàries externes al barri com propis cabdills capitalistes de l'Illa de Maians s’estan forrant a costa de lloguers abossius: mes de 700€ per poc menys de 25 metres quadrats. Ja em sembla bé que vinguin nous veïns, de fet, jo en soc un, només porto visquent al barri vuit anys. Uns s’en van i uns venim, però amb aquest preus uns són expulsats i uns altres conquereixen el barri convertint-lo en un Born de joguina i plastilina.

Quantes plantes baixes s’han reformat i transformat en hotels clandestins per a “guiris” a més de 100€ la nit? Jo visc al carrer Safareigs i en tinc comptabilitzades quatre més tot un edifici de 5 plantes. M’agrada ser cosmopolita, però no a costa de fer fora als autòctons o indígenes i robar les plantes baixes als nostres avis i àvies del barri. Per això es fan els 200 pisos protegits a l’Estació de França? Per fer migrar als “iaios” per a que el capital privat instal·li un Marina d’Or Ciudad de Vacaciones a la Barceloneta? Per això volem ascensors, per a que l’alemany o francès de torn pugui pujar les maletes?

Quin mercat més maco i postmodern ens han fet, oi? És ben cert que al mercat li urgia una reforma. L’estructura estava en un estat deplorable i l’organització de les parades s’havia quedat antiquada i poc funcional. Haig de confessar que el resultat em satisfà, i això que no sóc un entès en arquitectura, però m’hi sento agust quan hi vaig a comprar. Ara, què, calia obrir dos restaurants pijerils? No ho se, segurament mai acabi d’entendre la relació entre necessitats i ofertes i ben segur que la gent de la Barceloneta ho demanàvem, tot i tenir prou assortiment de tasques, tavernes i restaurants fins el punt d’arribar a la saturació. I la cultura? Sí, la cuina és cultura i en Ferran Adrià un artista, però no cal ser monotemàtics. Feia més falta un espai com la casa okupada ja enderrocada de Maquinista-Joan de Corcó que no dos menús a més de 30€. Ja veurem que hi construeixen, o una ampliació de l’Hotel o pisos de protecció oficial. Si segueixen la proporció entre oferta pública i privada de vivenda de la promoció d'habitatges de l’Estació de França, al final seran tres quarts de casa amb ascensor i 200 habitacions “rent per day”.

Ah! I per més “conya marinera” ens ve la nova regidora del districte de Ciutat Vella a demanar participació. Bona voluntat no li falta i és d’agrair que intenti endegar tot un procés d’escolta activa per a intentar aprofitar sinèrgies entre ciutadans i ciutadanes i govern municipal. Si que li hauríem de demanar més estudi i aprofundiment en les problemàtiques del districte. No pot ser que no sigui capaç de respondre a una pregunta d’un ciutadà perquè no coneix l’enderroc de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, en els darrers dies de vida okupada. També li hauríem d’exigir un tarannà menys superb i que s’acostumi al tipus de diàleg de mercat de Calaf de la ciutadania. I finalment, que tot aquest procés no es converteixi en paper mullat, és a dir, que es tingui en compte el que els veïns i veïnes proposin i no seguir l’exemple de la plaça de la Repla.

Però no només el govern de la ciutat ha de complir. Nosaltres també. I com? Canviant d’interlocutors. La cridòria, l’insult i les males cares no ens solucionen res. I menys entregant premis de Festa de Barri a tecnócrates socialistes. Cal un canvi generacional i ideològic, cal unitat d’actuació per a ser més forts i fortes. Necessitem una revolució que ens porti cap a la República Independent de la Barceloneta!