Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de juliol del 2008

LA POLÍTICA I LA PARTICIPACIÓ





Un equip d'experts coordinats per l'exconseller Josep Maria Vallès ha presentat un estudi "Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya" sobre la desafecció política encarregat pel Departament d’Interior i Relacions Institucionals. No em dedicaré a comentar les conclusions a les que arriba, ho deixarem per un altre post, però aprofitaré per complementar alguns dels arguments que ja apuntava en l’anterior que vaig titular "El debat de l’aigua". La percepció del ciutadà "corrent" de la política, és en general dolenta. La baixa participació no deixa de ser fruit d'una desafecció, un trencament, entre la ciutadania i els representants polítics. En alguns àmbits, els polítics han esdevingut vertaderes oligarquies, ja siguin de tradició familiar, "de classe", o de procedència geogràfica i partit. La majoria de partits es perceben com a poc permeables, poc tranparents .

Quins són els mecanismes que té la ciutadania per ser consultada? El país ha de ser dirigit i gestionat només a base d'una consulta quatrianual per a escollir els nostres representants polítics al parlament o als plens municipals? Per què alguns els polítics es dirigeixen a la ciutadania com a "dèspotes il·lustrats" considerant-la una massa sense criteri?

Per què totes les formacions polítiques quan assoleixen quotes de poder són reàcies a rendir comptes de la seva gestió? Què fa que per exemple sigui molt més important la presentació dels pressupostos però no tingui cap tipus d'interés el debat que n'explica quina ha estat la seva execució? Sempre m'han fet gràcia els folletons i les revistes que arriben a casa explicant les coses bones que ha fet l'administració, però mai t'expliquen les coses que s'han fet malament o s'han deixat de fer. Deixem aquesta feina a l'oposició i als mitjans de comunicació com als seus canalitzadors.
Quines habilitats ha de tenir un bon polític? És ser bon gestor? És ser un bon comunicador? És ser un bon analista del seu entorn? S'espera d'ell que sigui honest? Cal que sigui somiador o pragmàtic?
Hi ha molts factors que allunyen els ciutadans de la política i el bé comú. Cal cercar formes de participació, noves formes de comunicació que apropin aquests dos tipus d'agents tant allunyats avui en dia. És un dels grans mals de la nostra democràcia, la poca participació del ciutadà en la presa de decisions, de forma lliure i sense condicionants, sense tabús. Els marcs polítics són això, marcs, consensuats en un moment donat però que poden canviar al llarg del temps. El problema és, fonamentalment, si els nostres polítics volen realment apropar-se als ciutadans i que amb prous elements de judici decideixin per ells mateixos, sense intermediaris sobre els grans temes, i altres de més petits.

dimecres, 16 de juliol del 2008

JOAN BOADA: CONSELLER D'AMBIENT

Joan Boada: Conseller d'Ambient

Carles Llorens i Ruiz

Normalment els srs. i sres. de CiU no es caracteritzen per la seva gràcia i "salero". És el que te ser de dretes. I no em refereixo al fet de tenir poca gràcia, ja que en Montilla seria ultradretà. Sino al fet d'intentar-ho sense aconseguir-ho. Oriol Pujol i Artur Más en són un bon exemple.


Però avui, una diputada d'UDC, la Sra. Elena Ribera i Garijo, m'ha fet riure. Fins i tot en Montilla li ha fet gràcia.


Referint-se a les encertades, segons el meu parer, declaracions del Sr. Boada, número dos d'Interior, fetes com a President d'ICV Girona, la Sra. Ribera hipotéticament ha situat en Joan com a futur Conseller de Medi Ambient comentant que més que dedicar-se al Medi Ambient faria "ambient", en relació al "conflicte" diplomàtic amb la Italia de Berlusconi, després de la queixa del cónsul d'aquest país a Barcelona. És a dir, que s'hauria de crear una nova conselleria: Conselleria d'Ambient.


Més gràcia m'ha fet aquesta diputada quan s'ha declarat "debota de la Verge del Carme", acollint-se davant el naufragi de Catalunya capitanejada per el "tripartit". La crosta democristiana no la perd, malgrat l'acudit.


Notícia relacionada: www.elmundo.es/elmundo/2005/11/15/espana/1132066141.html

dijous, 29 de novembre del 2007

L'ESTRANYA MUDESA POLÍTICA


L'estranya mudesa política
JOSEP MARIA Espinàs


Les reaccions que s'han produït davant el pla Ibarretxe em fan pensar que la política té molt poca relació amb la vida quotidiana. El lehendakari ha proposat un referèndum perquè els bascos diguin què pensen sobre la futura relació d'Euskadi amb Espanya. Aquesta proposta ha provocat a l'Estat espanyol una reacció fulminant: els bascos no tenen dret a opinar sobre si els agradaria seguir com ara o si prefereixen un canvi.Per negar aquesta possibilitat d'opinió es fan servir arguments legals o constitucionals. Però més enllà d'aquesta objecció legal, el que m'agradaria analitzar és si en la vida real, en la quotidiana, en la qual es mouen els ciutadans, una restricció com aquesta seria considerada raonable.Sembla evident que el soci d'una empresa pot reflexionar sobre si hi continua col.laborant o si, per contra, decideix anar-se'n. És innegable que ningú el podrà obligar a col.laborar-hi per força. En l'àmbit familiar, seria absurd oposar-se que un fill decidís emancipar-se i abandonar el domicili compartit. Si el subscriptor d'un diari es vol donar de baixa no l'obligaran pas a continuar pagant. Perquè la vida normal funciona així. Si en una escala de veïns n'hi ha un que s'hi troba incòmode, ¿què li impedirà que se'n busqui una altra?Això és la vida normal. I també és bastant freqüent que una mare no permeti que una filleta seva surti de casa tota sola, que a un futbolista el club per al qual juga no li doni llibertat per fitxar per un altre i que a un escolar rebel se l'expulsi del seu col.legi perquè només fa que crear problemes.Tot això passa en les rutines de la vida de cada dia, però la vida política es tracta d'una cosa ben diferent. Un soci de l'Ateneu Espanya no pot decidir --ni tan sols comentar-- si ja hi està bé o si vol fundar-ne un altre. I per molt que sigui un membre emprenyador, a ningú de l'Ateneu Espanya no li passarà pel cap expulsar-lo. Així els altres socis poden viure tranquils.En els parlaments, en els col.loquis, en les tertúlies radiofòniques i televisives sempre hi ha un moment en què el moderador diu: "Vostè té la paraula".La vida política, en canvi, és estranyíssima. Resulta que el president dels bascos no pot demanar als bascos que parlin. No es rebutja el que puguin dir, perquè no se sap el que diran. Simplement se'ls prohibeix que parlin.¿Tanta por fa escoltar? "¿Per què no calles?"