dijous, 29 de novembre del 2007

L'ESTRANYA MUDESA POLÍTICA


L'estranya mudesa política
JOSEP MARIA Espinàs


Les reaccions que s'han produït davant el pla Ibarretxe em fan pensar que la política té molt poca relació amb la vida quotidiana. El lehendakari ha proposat un referèndum perquè els bascos diguin què pensen sobre la futura relació d'Euskadi amb Espanya. Aquesta proposta ha provocat a l'Estat espanyol una reacció fulminant: els bascos no tenen dret a opinar sobre si els agradaria seguir com ara o si prefereixen un canvi.Per negar aquesta possibilitat d'opinió es fan servir arguments legals o constitucionals. Però més enllà d'aquesta objecció legal, el que m'agradaria analitzar és si en la vida real, en la quotidiana, en la qual es mouen els ciutadans, una restricció com aquesta seria considerada raonable.Sembla evident que el soci d'una empresa pot reflexionar sobre si hi continua col.laborant o si, per contra, decideix anar-se'n. És innegable que ningú el podrà obligar a col.laborar-hi per força. En l'àmbit familiar, seria absurd oposar-se que un fill decidís emancipar-se i abandonar el domicili compartit. Si el subscriptor d'un diari es vol donar de baixa no l'obligaran pas a continuar pagant. Perquè la vida normal funciona així. Si en una escala de veïns n'hi ha un que s'hi troba incòmode, ¿què li impedirà que se'n busqui una altra?Això és la vida normal. I també és bastant freqüent que una mare no permeti que una filleta seva surti de casa tota sola, que a un futbolista el club per al qual juga no li doni llibertat per fitxar per un altre i que a un escolar rebel se l'expulsi del seu col.legi perquè només fa que crear problemes.Tot això passa en les rutines de la vida de cada dia, però la vida política es tracta d'una cosa ben diferent. Un soci de l'Ateneu Espanya no pot decidir --ni tan sols comentar-- si ja hi està bé o si vol fundar-ne un altre. I per molt que sigui un membre emprenyador, a ningú de l'Ateneu Espanya no li passarà pel cap expulsar-lo. Així els altres socis poden viure tranquils.En els parlaments, en els col.loquis, en les tertúlies radiofòniques i televisives sempre hi ha un moment en què el moderador diu: "Vostè té la paraula".La vida política, en canvi, és estranyíssima. Resulta que el president dels bascos no pot demanar als bascos que parlin. No es rebutja el que puguin dir, perquè no se sap el que diran. Simplement se'ls prohibeix que parlin.¿Tanta por fa escoltar? "¿Per què no calles?"

dimecres, 28 de novembre del 2007

TENIM DRET A DECIDIR

28/11/2007
Tenim el dret a decidir
JOSEP-MARIA Terricabras

En una democràcia pot semblar sobrer que els ciutadans diguin que tenen el dret de decidir. Alguns opinen que ja ho fan quan hi ha eleccions i que, per tant, aquest dret no s'ha de reivindicar perquè ja es té. La gent, però, no és pas tan beneita com ells es pensen: ¿reivindicarien aquest dret si ja el poguessin exercir? Votar en unes eleccions és com asseure's a taula: menges més o menys del que et porten, però no tries què vols menjar ni com vols que ho preparin.Que les democràcies estan en crisi és clar. Les elits --per dir-ho així-- dels partits es revesteixen de poders especials que els permeten saber millor que ningú què convé als ciutadans, què han de pensar, què han de dir, què han de fer. No és gens estrany, sinó molt saludable, que els ciutadans se'n sentin ofesos i protestin. Massa poc que ho fem, mal acostumats com estem a pagar, callar i obeir.Per això és una bona notícia que molts grups de l'anomenada societat civil, agrupats en la Plataforma pel Dret de Decidir, hagin convocat una gran manifestació nacional el proper dissabte, dia 1, a Barcelona. Són tot de ciutadans que estan tips dels incompliments, de la fatxenderia i de l'opacitat d'una administració espanyola que s'oposa a traspassar els transports i les infraestructures al Govern de la Generalitat --d'acord amb el principi de subsidiarietat-- i que es nega --contravenint el seu propi Parlament-- a publicar les balances fiscals, però que presenta els catalans com insolidaris i deslleials.En una democràcia tenim el dret de protestar contra aquests abusos intolerables. I tenim el dret de decidir nosaltres mateixos no solament sobre aquestes coses, sinó sobre el que ens doni la gana el dia que la majoria ho recolzi. Els polítics que volen mantenir el poble en minoria d'edat tenen un concepte ben esquifit, i ben interessat, de la democràcia. Algú dirà que la manifestació de dissabte serà aprofitada per determinades forces polítiques. Doncs, ¿per què no ho aprofiten les altres? Que es posin totes allà on s'han de posar: al costat del poble. I que facin el que han de fer.

INDEFENSIÓ A L'AUDIÈNCIA NACIONAL


Hola,
Sóc l'Albert Stern.
Tal i com alguns ja deveu saber, sóc el germà de l'Enric Stern, el jove de Girona declarat culpable per injuries a la corona el passat 20-N. Després d'assistir al judici, la meva familia i jo hem decidit que ja n'hi ha prou, i hem redactat el text que segueix a continuació.
No pretenem convertir aquest escrit en una polèmica sobre monarquia o república, sobre l'autodeterminació ni sobre els drets de les persones o les competències de l'estat. Simplement intentem narrar com van succeir els fets a l'Audiencia Nacional i donar-ne el nostre punt de vista.
Moltes gràcies pel temps i prego que disculpis les molèsties que t'hagi pogut ocasionar.
Gracies de nou,
Albert Stern.

Indefensió a l'Audiència Nacional.
Com a familiars d'un dels dos primers encausats per la crema de fotos del rei, ciutadans i assistents al judici que es va celebrar el 20 de novembre a l'Audiència Nacional a Madrid volem manifestar la nostra més profunda decepció pel funcionament del sistema judicial espanyol. Pensem que el jutge, Sr. J.M. Vázquez Honrubia va mostrar i manifestar una actitud burlesca durant tot el judici. La llista de greuges és llarga i creiem que rellevant.
La nostra opinió es basa en els següents quatre eixos:
Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
Entenem que els procediments policials utilitzats són il·legals.
Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Entenem que no hi ha delicte.
1-Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
El fet que el jutge es negués a sol·licitar un/a traductor/a tal i com van demanar la defensa i la fiscalia, fins i tot després que a la sala s'oferís per a realitzar aquesta tasca una persona llicenciada en traducció, demostra ja una actitud molt poc imparcial que es veié plasmada en una total indefensió per part dels acusats.
El jutge manifestà que no hi havia indefensió, doncs els acusats havien seguit tot el procediment previst per la llei i comptaven amb una defensa. Tot i això, opinem que es viola completament el dret a tutela judicial efectiva (que en llenguatge planer no vol dir més que el dret a ser defensat de forma justa) quan la persona acusada no té cap possibilitat de ser entesa per la fiscalia, el/la jutge i/o el/la secretari/a judicial.
Com es pot pretendre que s'emeti una sentència justa quan el propi jutge no entén les respostes dels acusats? I el que entenem més greu encara, quan es nega a sol·licitar els mitjans necessaris i que tenia a l'abast per a entendre els acusats? Com es poden donar aquests fets amb tanta impunitat quan l'Audiència nacional compta amb molts antecedents de judicis realitzar amb el suport de traductors? (de català, euskera i àrab per citar-ne només alguns).
Com a ciutadans senzillament no ho podem entendre.
A més a més, els encausats veieren denegat el dret a l'última paraula en fer les declaracions en llengua catalana, doncs el jutge considerà que hi havien renunciat i que s'havien agafat al dret de no declarar. Fet totalment fals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia justificà la seva decisió en base a que tots els espanyols tenen l'obligació d'entendre la llengua castellana i el dret d'utilitzar-la, fet que els dos encausats respectaren , doncs entengueren en tot moment les preguntes de la fiscalia, la defensa i el jutge realitzades en castellà. Simplement, no s'acolliren al dret de parlar-lo, fet que fins on sabem no és delicte; i decidiren fer les seves declaracions en la llengua catalana, llengua cooficial que els és materna i que els resulta molt més fàcil per expressar-se, sobretot en un context tant transcendent com aquest. Pensem que els arguments del jutge són totalment insuficients i injustos.
Entenem que el problema ja no és només de respecte a la cultura i llengua catalana, sinó de violació dels drets bàsics del ciutadans a tenir un judici just.

2.-Entenem que els procediments policials emprats són il·legals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia es negà durant tot el judici a que els Cossos i Forces de Seguretat (en aquest cas els Mossos d'Esquadra) responguessin a les preguntes de la defensa relatives a com havien aconseguit conèixer la identitat dels dos encausats, doncs cap d'ells constava als registres policials en no tenir antecedents.
El jutge manifestà que els procediments policials habituals no podien ésser sotmesos a judici. Decisió que entenem errònia. Doncs el fet que els Mossos d'Esquadra no puguin fer públic d'on obtenen la identitat dels dos encausats ens porta a concloure el següent: els Mossos d'Esquadra tenen i utilitzen arxius prohibits a on hi registren a persones en base només al seu pensament i ideologia polítics.
De fet, entenem que així ho mig manifestà un testimoni (Mosso d'Esquadra) al dir en el judici que la identitat dels acusats fou sabuda pel fet que són dues persones que habitualment participen en manifestacions (legals) i actes culturals diversos.
Són aquests fets suficients com per a constar en una llista de "possibles sospitosos"? És que potser els Mossos d'Esquadra tenen un arxiu de l'estil de caça de bruixes?
Com que no vàrem poder tenir resposta durant el transcurs del judici sobre aquest afer, agrairíem que la Conselleria d'Interior ens tragués de dubtes, i que ho fes de forma honesta i sincera.
En el cas que la nostra conclusió fos certa, i així doncs els Mossos d'Esquadra han utilitzat bases de dades il·legals per identificar els acusats, no hi hauria les proves necessàries per acusar a les dues persones encausades. Si això fos cert, al nostre entendre, aquest fet reforça la situació d'indefensió dels acusats.

3.-Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Un altre fet que reforça la nostra opinió sobre la falta d'imparcialitat del jutge J.M. Vázquez Honrubia en el judici celebrat contra la crema de fotos del rei, és que els tres Mossos d'Esquadra citats a declarar ho fessin amagats darrera d'una mampara i no se'n facilités la identitat, malgrat les peticions de la defensa.
Com a família d'un dels encausats, de veritat que no tenim cap interès en veure les cares dels tres Mossos d'Esquadra citats a declarar, però entenem que el fet que gaudissin de tanta protecció mostra prejudicis envers els acusats, doncs s'entén que pertanyen a col·lectius "perillosos". Fet no demostrat fins a data d'avui i que reforça la situació d'indefensió dels acusats.
4.-Entenem que no hi ha delicte.
Pensem que cremar fotografies no hauria de ser delicte, i creiem que en cas que es considerés injúria caldria que hi hagués una persona injuriada. Cal saber que el propi monarca ha declarat en diverses ocasions que no se sentia agredit per la crema de fotos. Així doncs, com que no hi ha persones que se sentin injuriades, no hi ha injúries, i per tant, no hi ha delicte. A més a més, pensem que és necessari que la persona injuriada acudeixi al judici i exposi els seus motius, fet que no es produí, doncs el jutge J.M. Vázquez Honrubia negà a la defensa la possibilitar de citar-lo. La indefensió dels acusats doncs, esdevé una altra vegada evident.
A més a més, creiem que cremar una fotografia on hi apareix el monarca no és una manifestació contra cap persona concreta, sinó contra una institució. En aquest cas, s'està jutjant doncs una opinió política i la lliure manifestació d'aquesta, i no un acte contra una persona física.
És per aquests fets que pensem que el jutge J.M. Vázquez Honrubia va actuar de forma parcial i arbitrària, i que no es van respectar els drets més bàsics dels ciutadans durant el transcurs del judici.
Pensem, a més a més, que els dos encausats haurien d'haver estat declarats innocents fins i tot en el cas (tal i com és) que sigui delicte cremar fotografies, i creiem que no ens mereixem un sistema judicial que criminalitza opinions polítiques. Aquest judici no s'hauria d'haver celebrat mai.

Creiem que aquests fets són prou greus, i això ens porta a difondre el que vàrem veure i escoltar a l'Audiència Nacional el 20 de novembre.
A nosaltres ens agradaria una classe política que legislés protegint millor als ciutadans que representen i que fos més comprensiva, així com un sistema judicial més plural, tolerant i que oferís garanties als acusats. En una democràcia ben consolidada tot això ja no s'ha ni de demanar, es dóna per fet.
Tots aquests punts van ser aportats i molt ben argumentats pel nostre advocat Benet Salellas, al qual estem molt agraïts per l'excel·lent tasca de defensa que ha realitzat.

Família Stern-Taulats.
Girona 21 de Novembre.

SOM UNA NACIÓ I DIEM PROU!


9 de novembre de 2007


Amb el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!" la PDD convoca una manifestació unitària i plural



La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha anunciat avui, en roda de premsa i via el seu portaveu Gerard Fernàndez, la intenció de convocar a Barcelona, el proper 1 de desembre, una gran manifestació nacional contra el desgavell de les infraestructures i xarxes viàries que pateix Catalunya i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir sobre el model de país que volem.


En aquest sentit, Fernàndez ha apuntat que un ample i transversal ventall d’agents cívics, socials i polítics de Catalunya donaran suport a una mobilització "esperada i que es palpa en les voluntats de moltes ciutadanes i ciutadans que estan farts del menyspreu i el passotisme amb que l’Estat Espanyol tracta el nostre país". La manifestació, que sortirà a les cinc de la tarda de Plaça Catalunya i avançarà fins a l’Estació de França recorrent Via Laietana, té per objectius proritaris plantar cara davant la greu damnificació que està patint la ciutadania catalana amb el caos viari; i exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya


Per acabar, el portaveu de la PDD ha fet una crida a tota la ciutadania i a la societat civil catalana a sortir al carrer, l’u de desembre, per afirmar "LA NACIÓ CATALANA DIU PROU! TENIM EL DRET DE DECIDIR SOBRE LES NOSTRES INFRAESTRUCTURES!"

dimarts, 27 de novembre del 2007

SALVEM EL TIBIDABO!

SALVEM EL TIBIDABO!

http://www.collserolaparcnatural.org/

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, haaprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parcd'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av.Diagonal 240 2ºn,BOPnº250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport del'atracció, de 35m d'alt (10pisos).L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" delParc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bépúblic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteixla Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclósCollserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència.Aquesta no és la primera ni la ùltima obra que amenaça el bosc: perinstal.lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència nonomés no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any:un Parc d'Atraccions avançat hauría d'estar en un entorn més poblatamb accès en Metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota,una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural:un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i unincrement de trànsil rodat que creen alarma social.Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teusamics/amigues i familiars.

Gràcies.

http://www.collserolaparcnatural.org/

dimarts, 20 de novembre del 2007

LA DRETA BLOQUEJA EL FEDERALISME

LA CONTINUÏTAT IDEOLÒGICA DEL PENSAMENT CONSERVADOR
Juan Anton Mellon-Catedràtic de Ciència Política de la UB
• Si les idees sobre què és la nació estan polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil

Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però, necessàriament, han de tenir una mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i a llarg termini, impossible. ¿Quines circumstàncies ens han portat a la negativa, en la meva opinió, extrema polarització de sectors de la ciutadania catalana entre catalanistes i espanyolistes radicals? Són múltiples. Seria força útil fer un llistat de factors, però en aquest article em limitaré a un, donada la seva rellevància més gran: la reaccionària idea d'Espanya de la dreta espanyola contemporània.Aquesta idea d'Espanya, essencialista, castellanitzant i jacobina-centralista, és el principal obstacle per al desenvolupament d'una cultura política federalista i democràtica avançada. Una innovadora cultura política federalista que potser aconseguiria tancar les ferides entre els diferents integrants del que per a uns és Espanya i per a altres l'Estat espanyol. El nostre inefable expresident José María Aznar, sempre tan ranci, castís i llengut, se situa al centre d'aquesta hegemònica idea d'Espanya. Al seu últim i paternalista llibre, titulat Cartas a un joven español, afirma taxativament: "La nació no és un concepte discutit i discutible. És una realitat política, social, històrica i sentimental". Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat. Aquesta reaccionària concepció de la nació té desgraciadament una llarga tradició històrica que s'inicia al segle XIX i arriba fins als nostres dies. Amb dues fases històriques decisives: la Restauració (últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX) i el franquisme (des del 1939 fins al 1975). Els nostres actuals liberals-conservadors del Partit Popular en són els hereus i defensors més bel.ligerants.EXISTEIX un clar fil cultural-ideològic que uneix la Restauració, de la qual s'apodera el liberalisme conservador de l'època, i la dictadura franquista: una concepció de la nació espanyola essencialista (la pàtria té unes essències inalterables que cada generació ha de conservar i transmetre intactes) i unitarista (l'Espanya una, gran i lliure del lema franquista). La comparació entre la idea de nació d'Antonio Cánovas del Castillo (el líder del liberalisme conservador i estadista clau de la Restauració) i la del dictador general Franco així ho evidencia: és exactament la mateixa. Cánovas afirma: "La nació no és (...) el producte d'un plebiscit diari, ni obra de l'assentament, constantment ratificat per tots els seus membres, que continuï la vida en comú. No. El vincle de nacionalitat que subjecta i conserva les nacions és per la seva naturalesa indissoluble". Mentre que, per la seva part, Franco, òbviament amb menys llums, exposa: "No és la pàtria subjecte nostre, sinó nosaltres d'ella com a mare, i no patrimoni hem de considerar-la".AMB LA MORT del dictador el 1975, el franquisme és políticament inviable i, fruit de la debilitat del règim per perpetuar-se i de la debilitat de l'oposició per imposar la ruptura, s'inicia la transició democràtica. En aquesta conjuntura, la dreta espanyola més lúcida perd la seva radicalitat en les formes i accepta la democràcia, però ho fa amb el seu bagatge cultural intacte ressuscitant i/o retornant els seus orígens ideologicoculturals liberal conservadors de la Restauració (el cas de Fraga seria el més paradigmàtic). Així, no té res d'estrany que la fundació cultural d'Aliança Popular, fundada per Fraga, fos batejada amb el nom de Fundación Antonio Cánovas del Castillo, amb posterioritat absorbida per la FAES (el laboratori ideològic del PP) i controlada per Aznar des de l'arribada al poder de Rodríguez Zapatero.Prèviament, Aznar, per desplaçar el PSOE de Felipe González del poder, havia centrat el seu discurs i desactivat, en una gran pirueta tàctica, l'argumentació essencialista més reaccionària, de forma que va adoptar una òptica historicista sobre la idea d'Espanya i fins i tot, ¡recordin!, va arribar a afirmar que en ocasions parlava català en la intimitat. Els elements de continuïtat respecte a aquesta idea d'Espanya, però, són més importants que els de discontinuïtat. D'aquí ve que afirmi: "Nosaltres creiem en la continuïtat històrica de la nació. Cánovas va expressar molt bé la tasca del polític quan va dir que havia vingut a continuar la història d'Espanya. Nosaltres també".De fet, per a aquest gir Aznar només va haver de reelaborar una de les idees força de José Antonio Primo de Rivera, com se sap una de les fonts ideològiques del nostre personatge, la historicista idea d'Espanya com a "unitat de destí en l'universal".Donada aquesta hegemònica idea fre, que impedeix una definició democràtica avançada de la concepció d'Espanya, el comentari que podríem fer és que no existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui). És imprescindible el desenvolupament d'una cultura política federalista superadora d'etapes anteriors que es resisteixen a desaparèixer.

dilluns, 19 de novembre del 2007

PERILL DE PASSOTISME

EXAMEN ALS POLÍTICS
Perill de passotisme
Antonio Valcárcel Rodríguez-Sant Feliu de Llobregat

Encara que he participat en tots els comicis a què he estat convocat, últimament augmenta en mi una sensació de passotisme cap als polítics. Ells --governin o no-- han de treballar per i per a la ciutadania. No obstant, tots ells es dediquen a la inefable pràctica de criticar els seus opositors, tinguin o no motius reals per fer-ho. Són totalment previsibles. Abans d'escoltar qualsevol declaració d'un representant polític, podem intuir gairebé amb tota seguretat contra qui dirigiran els seus retrets. I això cansa i desmotiva la gent. ¿S'imaginen que un polític reconegués l'encert dels seus contrincants? Al polític semblen importar-li més els vots basats en la confrontació que una actitud sincera. ¿Qui serà el primer a canviar el xip? Rectificar els seria més rendible del que creuen perquè probablement la sinceritat sigui el que la gent espera d'ells.

dimecres, 14 de novembre del 2007

QUI ELS POT FER CALLAR?


¿Qui els pot fer callar?
JOSEP MARIA Terricabras


Va ser Samuel P. Huntington qui el 1996 va posar en circulació l'expressió "xoc de civilitzacions". Deia que el nou escenari internacional portava al desvetllament de grans potències fins llavors adormides, com la Xina o l'Índia, i a la presa de consciència d'antigues colònies. Està emergint un món multipolar, fet de civilitzacions diverses, superador de les hegemonies clàssiques. Segons Huntington, la confrontació del futur ja no seria ideològica, sinó cultural. Assenyalava set o vuit "civilitzacions", entre aquestes, "l'oest", la "llatinoamericana" i, potser, "l'africana", amb cultures i valors en competència.Deixo de banda la crítica a Huntington que sembla menystenir la importància de les relacions eco- nòmiques i que fa una distinció massa simplista entre ideologia i cultura. Ara només vull assenyalar que, al darrere de l'anècdota protagonitzada per Joan Carles, d'una banda, i Chávez i Ortega, de l'altra, a la darrera trobada iberoamericana, a Xile, hi ha realment coses greus i importants. La topada va tenir forma d'opereta, amb un rei que, sense tenir la presidència de l'acte, interrompia uns plebeus per dir-los que no interrompessin. El llibret, però, no era d'opereta, sinó d'acció dramàtica. Els amos de sempre no s'han adonat encara que el món ha canviat irreversiblement, que ja no es fa el que ells diuen, que els antics súbdits s'han fet grans i volen, amb raó, ser tractats com a iguals.Un segon exemple recent ho confirma. El president de França vola cap al Txad i allibera --això no és una opereta, és un còmic-- alguns detinguts allà. Amb això, Sarkozy adopta exactament la mateixa actitud xulesca que l'ONG que ha estat detinguda i que és criticada: per a l'Arca de Zoè i per a Sarkozy, l'Àfrica és un continent que els occidentals encara han de redimir. Ells, que l'han explotat, ¿l'han de salvar? I el Txad s'enfada, amb raó.El xoc de civilitzacions també és el combat de l'emancipació de pobles fins ara sotmesos. Als antics amos els costa d'acceptar i volen continuar manant. Encara no s'han adonat que ja no poden fer callar ningú.

dimarts, 13 de novembre del 2007

UN DIPUTAT AFÍ AL PSOE CENSURA EL REI

EL CONFLICTE AMB CARACAS - ELS VERDS
El Periodico 13/11/2007
A la veu de Gaspar Llamazares (IU), crític amb la rèplica del Rei al veneçolà Hugo Chávez --el ja cèlebre "¡Per què no calles!"--, ahir s'hi va sumar la d'un parlamentari adscrit al grup Socialista al Congrés. Francisco Garrido, diputat d'Els Verds que va concórrer a les eleccions a les llistes del PSOE, va denunciar que el Monarca "va sobrepassar" les seves funcions constitucionals, i va lamentar la seva "inaudita actitud de nul.la cortesia i agressivitat" amb països com Veneçuela o Nicaragua, que, des de l'òptica d'aquest parlamentari, "no se sotmeten al dictat dels EUA o de les multinacionals espanyoles"Per Garrido, va ser "inapropiat" que el Rei fes callar Chávez amb maneres "inacceptables" i després abandonés la reunió, actitud que considera que "danya la imatge d'Espanya". El diputat va registrar ahir una pregunta parlamentària en què insta el Govern a pronunciar-se sobre la qüestió.

diumenge, 11 de novembre del 2007

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS



MOVIMENT ALTERNATIU PLUS
Carles Llorens i Ruiz

És una constant en els Moviments Socials els viatges d’anada i tornada que realitzen d’unes idees a unes altres. Uns viatges a vegades llargs, no per distància sinó per el temps emprat; i a vegades convulsos, molts individus i masses dones no arriben mai a destinació, o “se quedan en el camino” o retornen al punt de partida. També s’ha de dir que moltes persones no parteixen mai.

Quan la lluita es satura de missatges buits i la militància cau esgotada per l’allau de temps “perdut” o d’hores invertides sense “recompensa” s’entra en l’anomenada crisi i es comencen a explorar alternatives creatives que facin perdurar la tant necessària “revolució infinita” o “resistència global”. I és que, malgrat un moviment social es consideri finit, les causes que l’activen dins d’una societat capitalista perduren en el temps. Per tant, sempre existirà un moviment social amb el braç alçat, i a vegades, fins i tot, amb el puny, en un sistema viciat per sistema: injust.

La injustícia que sustenta a un moviment no determina el número de viatges ideològics. En un sistema capitalista sempre hi haurà manca de llibertat amb la conseqüent vulneració de drets, i per tant, injustícia social. El que si que és determinant en la rotació idearia és la ingerència del propi Sistema en els Moviments Socials. Un altre tema, del que no en parlaré, són els canvis o viratges d’orientació partidista que pateixen algunes entitats integrants. Però aquí, em vinc a referir a la manipulació institucional de les idees que dirigeixen al Moviment que fan girar el rumb del viatge.

Diferents viatges, diferents destinacions de les lluites socials que van canviant degut al xoc frontal amb el Sistema –adaptant-se o reaccionant davant dels atacs amb noves eines per a impartir injustícia, i al flirteig o violacions del mateix –deixant de ser contestatari i revolucionari. Podria dir, viatges per enfortir el Moviment (moviment alternatiu) i viatges per a debilitar-lo (moviment institucional).

Fa uns dies vaig poder assistir a unes trobades internacionals d’entitats de gais, transsexuals i lesbianes –per ordre de presència, integrades en la Xarxa contra l’Homofòbia: agrupació de l’associacionisme lgtb alternatiu i radical d’esquerres. A part d’entitats de l’Estat Espanyol, van participar-hi entitats d’Itàlia, França, Grècia, Portugal i Alemanya. Vaig entendre que l’objectiu de la trobada era definir l’organització de la mateixa Xarxa: infraestructura, comunicació, línies d’actuació,...

Durant un temps he estat col·laborant amb una part del Moviment LGTB: associacions d’usuaris, de serveis, organitzacions polítiques,... Una part del Moviment que s’ha dirigit exclusivament cap a l’equiparació legal i social (drets i visibilitat) i que un cop aconseguida la primera (igualtat formal), si més no a l’Estat Espanyol, continua sense fer gaire soroll cap a la segona (igualtat material). Un viatge originàriament radical i transgressor envers el Sistema que de manera brusca s’institucionalitza lluitant per la consecució del matrimoni civil, “la reivindicació estrella del Moviment” l’arribem a anomenar, que persegueix la integració i total submissió en l’ “status quo” del Sistema, és a dir, per legitimar la incorporació dels gais i lesbianes en la jerarquia de classes: no deixem de ser uns esclaus. Al encaminar la lluita cap a la igualtat social és on aquest moviment ja domesticat s’adorm i calla. La igualtat social representa un xoc frontal amb el Sistema, i aquest no permetrà alliberar a través d’aquesta lluita a un Moviment que controla. La igualtat social comporta modificar les regles del joc i capgirar l’estructura de l’ordre establert – acabar amb la dictadura de l’heterosexisme. El Moviment Institucional, degudament dirigit per aquest ordre, no sap com abordar la lluita per la igualtat social i s’estanca amb teories plenes de bones paraules i d’intencions. És incapaç de traslladar a la pràctica l’enfrontament amb el Sistema perquè aquest mateix el limita.

Aquesta limitació la supera l’altre moviment, el Moviment Alternatiu. Tot i el intent institucional de silenciar-lo, ha aconseguit mantenir les “urpes” del Sistema fora; és a dir, una cosa es ser trepitjat i un altre que t’acariciïn entabanant-te. Gràcies a la impossibilitat del Sistema de controlar i manipular al Moviment Alternatiu (dolces carícies rebutjades) i al fet de no poder-lo fer desaparèixer, aquest ha mantingut la seva radicalitat i la seva autonomia sense partidisme. Mentres unes entitats mimades institucionalment exigien la igualtat de drets, el Moviment Alternatiu demanava l’abolició del matrimoni. Uns volien integrar-se en el Sistema i uns altres volien acabar amb ell. Dos viatges ideològics totalment diferents.

El Moviment Institucional estatal ja ha acabat el seu viatge. Ha arribat a complir el seu somni: ser una persona totalment normativitzada i controlada. La consecució del matrimoni civil i l’adopció i l’aprovació de la llei per la identitat de gènere – regulació dels sentiments prèvia autorització, l’han deixat sense aire per empènyer les embarcacions i s’han quedat ben amarrades en els ports de l’Administració (la cultura de la subvenció per a sobreviure, malgrat les naus no tinguin mariners ni marineres). En canvi, el Moviment Alternatiu pot aprofitar la corrent del Moviment Alter Global, ja que en forma part al no haver estat prostituït pel Sistema, és a dir, no haver-se venut. Segurament, el fet que el propi Sistema l’hagi ignorat ha ajudat a que el Moviment Alternatiu continuï fresc d’idees i, per tant, que allargui el seu viatge en el temps. Evidentment, sempre hi ha excepcions i sota el nom de radical trobem persones fortament institucionalitzades. Híbrids o híbrides que contaminen.

La Xarxa contra l’Homofòbia, nom encara provisional, precisament està preparant l’equipatge per a partir. No és que hagin vist la llum i s’hagin enriquit de noves idees, sinó que aprofiten la seva radicalitat per enfortir-se i continuar lluitant. D’alguna manera “surten de l’armari” per a estendre la seva pràctica transgressora local a nivell global. Un fet que exemplifica la seva diferència: abans de començar la trobada pròpiament –discursos, debats,...; van manifestar-se pels carrers de la Ribera i del barri Gòtic de Barcelona exigint la fi de l’homofòbia i la transfòbia. Un moviment que actua envers un altre que practica el “panxing” – seure al sofà i veure la tele o el que és el mateix, demanar i justificar subvencions.

Posats a triar, prefereixo continuar viatjant. Una lluita que ens permet ser individus amb autonomia de pensament i d’actuació. Un viatge on ben segur que no existiran clons normatius sistematitzats ni còpies insulses de ciutadans i de ciutadanes “normals”: lluita alternativa radicalment activa. Un moviment social com a agència de viatges amb itineraris interessantíssims. Un Moviment Alternatiu Plus.