TODOS A LA CARCEL!

TODOS A LA CARCEL!!!!
TANT ELS QUE IL.LEGALITZEN PARTITS COM ELS QUE POSEN BOMBES!!!!
PER LA PAU!!!
DIÀLEG!!!!










Article complet

DECADÈNCIA

Decadència

Crec sincerament que estem en plena decadència. Com a conjunt global, els éssers humans no hem sabut crear un món a l’alçada de les circumstàncies. Som els únics responsables de la realitat amb la qual ens estem trobant.

Tinc la sensació que la humanitat s’ha radicalitzat molt en les formes. O estàs amb mi, o contra mi, la creuada del bé contra el mal, etc., i crec que totes les civilitzacions tenim coses dolentes i que tots (exclusivament tots) hauríem de fer una anàlisi profunda de com és la realitat o realitats que volem viure de caraals propers anys.

Tal i com es van desenvolupant els esdeveniments, avalen la teoria d’un sociòleg o escriptor que fa uns mesos va escriure que als éssers humans encara ens queda un 30% per evolucionar. Tot seguit unes preguntes demagògiques, però no per aquest motiu menys certes, i us puc assegurar que plenes del desig per a la construcció d’un món millor i per això utòpiques:

Per què no hem sigut capaços de crear un món en el qual un no tingui la sensació que l’assoliment d’un cert benestar econòmic és automàticament en detriment del benestar d’un altre?

Tan poca importància donem a la nostra existència que continuem donant més valor als beneficis econòmics que a les persones?

Quan aprendrem a donar veritable importància als petits plaers de cada dia i deixarem d’emprar d’una vegada massa temps a, de ben segur, massa banalitats?

Demano a la vida que mai m’acostumi a sentir la paraula guerra sense que alguna cosa es trenqui dins meu. Estic convençut que el conflicte que se “soluciona” amb violència és un fracàs de la humanitat. Fa basarda el comprovar el fet que en molts àmbits de la nostra societat els éssers humans, en el fons, mai deixarem de ser un número, un instrument, una xifra, una estadística.

Ara més que mai, hem de reivindicar l’exteriorització dels sentiments i l’incommensurable benestar i felicitat que dóna el mantenir en la nostra vida una bona salut a l’hora de donar i rebre afectes. L’altre dia vaig sentir a un escriptor afirmar que ara estem immersos, sens dubte, en el “caos” com a civilització.

Pere Vendrell i Lajusticia

Can Rossell de Subirats



Article complet

DEIXAR DE REBRE PUBLICITAT DE MOVISTAR

Fart de rebre missatges de l'Espacio Movistar, de trucades oferint ofertes d'ADSL o de yavois....????

Aquí t'expliquem com donar-te de baixa d'aquesta molesta publicitat....!!!!!!!

Amb tota la cara del món, MOVISTAR t'envia una carta que has de reenviar per a que no utilitzin les teves dades per a rebre publicitat, quan el més "legal" seria el fet de reenviar la carta per a rebre-la. Però ells saben que el grau de resposta seria mínim.

Total, que no només fan trampes per aconseguir un permís d'enviament indiscriminat de publicitat, a més, per donar-se de baixa de la utilització comercial de les teves dades et posen 50mil problemes.

Primer, a la pàgina web de MOVISTAR, http://www.movistar.es/ , situen l'accès a l'enllaç per a donar-te de baixa ben amagat. Es troba en el centre del marge inferior. Aquí us adjunto l'enllaç: https://www.protecciondatos.movistar.es/ejdo_servletUsuario

Us demanarán Usuari i Contrasenya, i, si no en teniu, necessitareu els cinc últims digits de la targeta SIM per a activar-ho. Com que segurament no tingueu a mà aquesta targeta, si feu una trucada al *#102# (MOVISTAR) us enviaran un missatge amb l'Usuari i Contrasenya.

Un cop ho tingueu, ho informeu en l'enllaç que adjuntem i accedireu a la pantalla per a donar-vos de baixa.

Sel.leccionant l'opció de modificar que es troba en el marge inferior dret, haureu de canviar l'estat de les diferents opcions de publicitat i guardar-ho. Un cop guardat ja podeu sortir.

Un altre opció es fer-ho per telèfon al 4407 (gratuït), però sempre et surt una simpàtica operadora que et diu: "en este momento este servicio no está disponible...". I quan ho aconseguiu, no us podeu donar de baixa de tot alhora, sino de cada tipus de publicitat per trucada...

CARLOS DE CIRES: IN MEMORIAM

IN MEMORIAM

Per en Carlos erem "los nenes de IPC". Gràcies a un error tipogràfic en un article de Zero, on en comptes d'ICV van posar IPC, sempre que voliem publicar algun article o entrevista sobre ICV o candidat li retreiem l'error i finalment mai teníem cap problema. Segurament ens ho haguessin publicat igualment, però la situació era divertida i ara entrenyable.

Gràcies en Carlos la revista Zero no es va quedar tant centralitzada a Madrid ni tant sociata. Si més no una mica menys.

Bon viatge Desiré!

NOTA DE PREMSA DEL GRUP ZERO

Madrid, 24 de julio de 2008.

Esta pasada noche, Carlos de Cires , amigo, compañero y Coordinador de nuestra revista Destino, ha fallecido en el Hospital Fundación Jiménez Díaz de Madrid tras una serie de graves complicaciones pulmonares.

Carlos de Cires coordinaba la sección de viajes de la revista Zero así como del Especial Destino. Actualmente era el Responsable de Turismo y Alojamiento para los EuroGames de Barcelona 2008 y Asesor, entre otros organismos y asociaciones, del SITC (Salón internacional de Turismo e Catalunya). De Cires también estaba vinculado a las iniciativas de turismo LGTB, colaboró con agencias de viajes y con diversos medios de comunicación especializados y generalistas en contenidos relacionados con el turismo LGTB y ofreció numerosas conferencias y charlas sobre este tema en escuelas, universidades, instituciones y foros.

Estamos seguros que todos aquellos que le conocieron sentirán tanto como nosotros el vacío que ha dejado.


Todo el equipo de la Revista Zero

LA POLÍTICA I LA PARTICIPACIÓ

La política i la participació

Xavier Viudez i Cardona
http://xavierviudezicardona.blogspot.com/

Un equip d'experts coordinats per l'exconseller Josep Maria Vallès ha presentat un estudi "Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya" sobre la desafecció política encarregat pel Departament d’Interior i Relacions Institucionals. No em dedicaré a comentar les conclusions a les que arriba, ho deixarem per un altre post, però aprofitaré per complementar alguns dels arguments que ja apuntava en l’anterior que vaig titular "El debat de l’aigua". La percepció del ciutadà "corrent" de la política, és en general dolenta. La baixa participació no deixa de ser fruit d'una desafecció, un trencament, entre la ciutadania i els representants polítics. En alguns àmbits, els polítics han esdevingut vertaderes oligarquies, ja siguin de tradició familiar, "de classe", o de procedència geogràfica i partit. La majoria de partits es perceben com a poc permeables, poc tranparents .

Quins són els mecanismes que té la ciutadania per ser consultada? El país ha de ser dirigit i gestionat només a base d'una consulta quatrianual per a escollir els nostres representants polítics al parlament o als plens municipals? Per què alguns els polítics es dirigeixen a la ciutadania com a "dèspotes il·lustrats" considerant-la una massa sense criteri?

Per què totes les formacions polítiques quan assoleixen quotes de poder són reàcies a rendir comptes de la seva gestió? Què fa que per exemple sigui molt més important la presentació dels pressupostos però no tingui cap tipus d'interés el debat que n'explica quina ha estat la seva execució? Sempre m'han fet gràcia els folletons i les revistes que arriben a casa explicant les coses bones que ha fet l'administració, però mai t'expliquen les coses que s'han fet malament o s'han deixat de fer. Deixem aquesta feina a l'oposició i als mitjans de comunicació com als seus canalitzadors.

Quines habilitats ha de tenir un bon polític? És ser bon gestor? És ser un bon comunicador? És ser un bon analista del seu entorn? S'espera d'ell que sigui honest? Cal que sigui somiador o pragmàtic?

Hi ha molts factors que allunyen els ciutadans de la política i el bé comú. Cal cercar formes de participació, noves formes de comunicació que apropin aquests dos tipus d'agents tant allunyats avui en dia. És un dels grans mals de la nostra democràcia, la poca participació del ciutadà en la presa de decisions, de forma lliure i sense condicionants, sense tabús. Els marcs polítics són això, marcs, consensuats en un moment donat però que poden canviar al llarg del temps. El problema és, fonamentalment, si els nostres polítics volen realment apropar-se als ciutadans i que amb prous elements de judici decideixin per ells mateixos, sense intermediaris sobre els grans temes, i altres de més petits.

JOAN BOADA: CONSELLER D'AMBIENT

Joan Boada: Conseller d'Ambient

Carles Llorens i Ruiz

Normalment els srs. i sres. de CiU no es caracteritzen per la seva gràcia i "salero". És el que te ser de dretes. I no em refereixo al fet de tenir poca gràcia, ja que en Montilla seria ultradretà. Sino al fet d'intentar-ho sense aconseguir-ho. Oriol Pujol i Artur Más en són un bon exemple.

Però avui, una diputada d'UDC, la Sra. Elena Ribera i Garijo, m'ha fet riure. Fins i tot en Montilla li ha fet gràcia.

Referint-se a les encertades, segons el meu parer, declaracions del Sr. Boada, número dos d'Interior, fetes com a President d'ICV Girona, la Sra. Ribera hipotéticament ha situat en Joan com a futur Conseller de Medi Ambient comentant que més que dedicar-se al Medi Ambient faria "ambient", en relació al "conflicte" diplomàtic amb la Italia de Berlusconi, després de la queixa del cónsul d'aquest país a Barcelona. És a dir, que s'hauria de crear una nova conselleria: Conselleria d'Ambient.

Més gràcia m'ha fet aquesta diputada quan s'ha declarat "debota de la Verge del Carme", acollint-se davant el naufragi de Catalunya capitanejada per el "tripartit". La crosta democristiana no la perd, malgrat l'acudit.

Notícia relacionada: www.elmundo.es/elmundo/2005/11/15/espana/1132066141.html

OLIVE RILEY: ADMIRABLE

http://www.allaboutolive.com.au/

Activa en el seu blog fins els 108 anys. Descansi en pau.

EFECTO BOOMERANG

Los Mossos de Esquadra activan el nuevo protocolo contra la homofobia

Los Mossos de Esquadra activan el nuevo protocolo contra la homofobia

R. B.. 03.07.2008
http://www.20minutos.es/

- Tratan como violencia doméstica agresiones dentro la pareja gay.
- Esperan que ahora se denuncien más casos.
- Perseguirán los delitos contra homosexuales.

Los Mossos de Esquadra han activado el protocolo de actuación policial contra la homofobia, a través del cual los agentes de la policía autonómica catalana y la Fiscalía coordinarán acciones para luchar contra la discriminación por orientación sexual en Catalunya.

El nuevo procedimiento establece que se debe tramitar como cualquier otro caso de violencia doméstica cualquier agresión que se produzca en el ámbito de la pareja gay.

Ahora, muchas víctimas no denuncian, pero se espera que ahora afloren más casos También ofrece protección para las víctimas de delitos graves. Se determina como agresión homófoba «cualquier delito o falta en qué la motivación del autor sea la orientación afectiva sexual o la identidad de género de la víctima: gays, lesbianas, bisexuales o transexuales». Los Mossos habrán de especificar en sus atestados todos los detalles del ataque homófobo.

«Todas las personas que viven en Catalunya deben saber que tienen una policía que los tratará adecuadamente tengan la orientación sexual que tengan», afirmó ayer el consejero de Interior de la Generalitat, Joan Saura. El nuevo protocolo establece la creación de un «nuevo ámbito delictivo», el de la homofobia, en la aplicación informática de los Mossos.

Ahora, se espera que también la apliquen el resto de cuerpos de seguridad. De hecho, la Guardia Urbana de Barcelona también ha participado. Las diligencias se habrán de comunicar de forma inmediata a la Fiscalía para aumentar la eficacia judicial. Ahora, muchas víctimas no denuncian, pero se espera que ahora afloren más casos, que ayuden también a mejorar la prevención.

Interior distribuirá 10.000 trípticos para concienciar a la población.

"NO HAY ORGULLO EN LA POLICIA"

No porque son Maricas y Bolleras, es porque son represores, torturadores y racistas

La Red TransMariBollo os invita:

Charla/debate "NO HAY ORGULLO EN LA POLICIA"

Este viernes 4 de Julio a las 17 hr.

En el Euskal Etxea
Placeta Montcada 1- 3 / Jaume I

En respuesta al V encuentro europeo de Policías gays y lesbianas que se celebra este año en Barcelona.

Compondrán la mesa de debate:

Jusiticia i Pau
F.A.G.C.
Associació Memòria Contra la Tortura

La Fiesta anti-represiva se anunciara más tarde.

Evento sin productos animales, policia y machismo!

Dejad las armas y loshuevos en casa!

En Solidaridad!

INTERLOCUTORS SOCIALS

Interlocutors socials

Luís De Sebastián

Catedràtic d'Economia d'ESADE

La menció dels "interlocutors socials" referida als principals sindicats, els grans empresaris i el Govern em sona decimonònica. Em porta a uns temps en què l'oposició d'interessos econòmics en el sistema capitalista es reduïa a l'oposició entre capital i treball, cosa que va donar origen a una concepció bipolar de la lluita de classes. Adam Smith distingia una oposició d'interessos entre tres classes socials: terratinents, empresaris industrials i obrers assalariats. David Ricardo va reduir l'oposició d'interessos a la que es dóna entre el nivell de salaris i la taxa de guany, és a dir, entre el capital i el treball. Marx va prendre aquesta dicotomia de Ricardo i la va incorporar a la seva lluita política i sindical. Una dicotomia que les democràcies dels països capitalistes moderns semblen haver introduït en les seves institucions.

Però, ¿qui participa en la interlocució social en nom dels quatre milions d'emigrants, dels tres milions de funcionaris públics (l'amo dels quals és alguna de les moltes administracions públiques), dels tres milions de treballadors/empresaris autònoms, dels dos milions i escaig d'aturats, dels diversos milions de jubilats, i dels malalts, els marginats, i de tots els estructuralment no representats per ningú? ¿El Govern potser? Però el Govern és part en la confrontació d'interessos: no està per sobre d'aquests i sol actuar pro domo sua. Aquesta troica d'interlocutors socials deixa fora del seu camp d'interès la majoria de la població espanyola no vinculada ni organitzada en algun dels tres pols institucionals de la interlocució oficial. La societat és molt més complexa que la del model neoclàssic-marxista. L'oposició d'interessos va en moltes direccions, i el diàleg també hauria de fer-ho.

www.elperiodico.cat

¿Unión o vergüenza europea?

GARA > Idatzia > Jo puntua

¿Unión o vergüenza europea?

Victoria Mendoza
Psicoterapeuta

Los inmigrantes estamos aquí huyendo de las guerras y la miseria que ustedes, políticos europeos, han provocado en nuestros países. Nos negamos a ser los esclavos del siglo XXI y no somos criminales, por lo que pedimos rectifiquen su «Directiva de la Vergüenza»

Es necesario e importante que los inmigrantes hablemos en primera persona, que seamos los protagonistas de nuestras reivindicaciones, que tomemos la iniciativa para denunciar la conculcación de nuestros derechos, que no nos dejemos engañar por aquellos políticos que presumen de ética y moral en las instituciones.
Los políticos han tenido la oportunidad de pronunciarse ante el Parlamento acerca de la «Directiva de Retorno», mejor conocida como la «Directiva de la Vergüenza» y esto nos da una buena oportunidad a los inmigrantes de saber realmente, quién nos apoya o quién nos sentencia, quiénes son los que nos criminalizan y quiénes dejan en total desamparo a millones de inmigrantes que quedan sujetos a estas leyes racistas, excluyentes, discriminadoras y totalmente injustas.

Hoy queda manifiesta y clara la expresión de representantes políticos, españoles, franceses y vascos ante el Parlamento, votando a favor de esta absurda Directiva, y a partir de hoy, los inmigrantes podemos comprobar y reafirmar la enorme hipocresía de nuestros políticos cuando nos hablan de derechos humanos. Podemos comprobar con nombres y apellidos, saber claramente qué partidos políticos han apoyado esta Directiva y por tanto, ¿qué explicación nos darán ahora, con qué mentiras éticas se van a explicar o nos intentarán convencer de que no hay racismo en la Unión Europea, de que no hay leyes injustas en el trato hacia los inmigrantes?
Hace poco vi en el telediario la enorme y pesada máquina que viajaba rumbo al Golfo de México para saquear nuestro petróleo, ¿quién la construye y paga? ¿quiénes se repartirán nuestro petróleo? No me queda claro, como tampoco me queda claro por cuánto tiempo vamos a soportar saqueos, invasiones y guerras.

Hay también noticias de huelgas y manifestaciones en diferentes sectores: sanidad, transporte y pesca los más recientes. El alto índice de paro, bajos y desproporcionados salarios en comparación con el alza de precios de productos de primera necesidad, una caduca ley de derechos laborales son la proyección de la mala administración y las malas gestiones políticas que nos llevan a un desorden y caos social. A la vez, estas manifestaciones de protesta son la esperanza de que los ciudadanos reaccionan, reivindican y se coordinan en su lucha social y política.

Es también esperanzador ver que los inmigrantes comenzamos a protestar y a pronunciarnos en contra de sus absurdas e injustas leyes de inmigración y sus nada éticas medidas carcelarias y militares hacia nosotros.

Los inmigrantes estamos aquí huyendo de las guerras y la miseria que ustedes, políticos europeos, han provocado en nuestros países. Nos negamos a ser los esclavos del siglo XXI, no somos delincuentes ni criminales, sino personas con derechos, por lo que pedimos corrijan y rectifiquen su «Directiva de la Vergüenza» y paren de inmediato los saqueos y guerras que nos obligan a emigrar en pésimas e injustas condiciones impuestas en y por una supuesta Unión Europea.

http://www.directivadelaverguenza.org/

EL QUE HA PASSAT HA ARRUÏNAT LA POCA CREDIBILITAT DE LA CLASSE POLÍTICA CATALANA

S'ha de pensar en la pròxima crisi

Narcís Prat

Catedràtic d'ecologia (UB)

http://www.pratrdvall.org/

Un bon amic meu que viu a Dénia em va dir fa anys que la gestió de la sequera s'ha de preparar quan els embassaments estan plens, perquè quan estan buits les decisions es prenen precipitadament i el risc de fracàs és enorme.Això és el que ha passat a Catalunya els últims mesos. Hem fracassat com a gestors de la sequera per no haver-hi pensat prou abans i actuar amb moltes presses quan ja no hi havia remei.

ENCARA QUE l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) havia treballat els últims tres anys per millorar la sostenibilitat del cicle de l'aigua, incentivant l'estalvi industrial i domèstic, o en la millor utilització dels aqüífers, no ha elaborat encara un verdader pla de sequera per a Catalunya. Ens hem refiat excessivament de l'aplicació d'un decret de sequera que és clarament insuficient.En aquesta sequera sorgeix un clar guanyador, a qui s'ha de felicitar pel seu comportament: són els ciutadans de Catalunya, que han donat múltiples exemples de conscienciació davant de la possible falta d'aigua i han portat el consum individual a cotes d'estalvi mai vistes fins ara, demostrant que ells sí que sembla que creguin en la nova cultura de l'aigua (NCA).Però l'exemple ciutadà s'ha vist defraudat per una política erràtica de tot l'espectre polític del país, incloent-hi des de l'actitud infantil (pueril, gairebé diria jo) de no voler pronunciar la paraula transvasament, fins a l'ocultació de les mesures que es volien implementar (el transvasament de l'Alt Segre) i la negació que havia estat planificat malgrat les evidències, o la insistència d'altres en el transvasament del Roine quan quedava clar que no servia per a aquesta sequera.

TOT PLEGAT ha incidit en la pèrdua de la ja escassa credibilitat de la classe política catalana, que hauria de tenir l'autoestima per terra. I encara més: que una decisió tan important com realitzar el minitransvasament de l'Ebre es prengui en un despatx de Madrid, per suggeriment d'una empresa a un director general, sense el coneixement del mateix Govern de Catalunya, ja indica que els nostres polítics no han entès el fons de la NCA, per a la qual les decisions tècniques són injustificables sense la participació dels ciutadans afectats.Finalment, l'establiment de la taula nacional de la sequera tampoc va ser una solució, ja que l'Administració hi intentava defensar un minitransvasament que a principis de maig ja quedava clar que no era necessari com havien vaticinat alguns il.lustres climatòlegs del país. Al final, sant Pere (o la Verge de Montserrat) han arreglat amb les pluges un embolic del qual ningú acabava de saber com sortir-ne. Realment no podem estar gaire satisfets de com han funcionat les coses en aquesta sequera. ¿N'aprendrem per a la següent?El tema clau per al futur és saber si els partidaris de la nova cultura de l'aigua poden demostrar que es pot construir un model alternatiu al de la cultura de l'oferta que aquí, a Catalunya, significa defensar sense reserves el transvasament del Roine o la construcció de les dessaladores que facin falta.Però aquest és un fals debat que requereix una reflexió prèvia. ¿Acceptem que l'aigua sigui un element clau del desenvolupament i per tant pugui ser limitant d'algunes activitats o bé considerem l'aigua com un recurs sectorial al servei d'altres activitats i per tant s'ha de portar d'on sigui i com sigui?

DOS ALTS càrrecs de la Generalitat van defensar a la taula de la sequera aquesta última opció, i la política global del Govern de Catalunya segueix aquesta trajectòria (el pla d'infraestructures, els plans territorials). En aquest escenari, ¿és possible que els defensors d'aquest des- envolupament sostingut puguin pensar a portar a la pràctica una política de l'aigua per a Catalunya basada en la NCA? O sigui, ¿podem fer una política per embotir un milió de persones més a la regió metropolitana de Barcelona sense que es fonguin els ploms i les aixetes deixin de rajar?

Aquesta és una pregunta clau per la qual el Govern de Catalunya no sembla que tingui una resposta clara i tampoc comuna entre les diverses conselleries. El meu suggeriment és que preguntin als ciutadans, que els animin a participar en el debat i a buscar solucions consensuades. Probablement tindrien una bona sorpresa, ja que la ciutadania té una visió molt més moderna i sostenible del país que ells mateixos.

Penso que encara queda molt espai per al desenvolupament d'un model sostenible de la gestió de l'aigua a Catalunya. Encara es pot estalviar més, la reutilització de l'aigua no ha fet altra cosa que començar, hem redescobert les aigües pluvials i el seu possible potencial per a temps de crisi i tenim noves tecnologies per recuperar aqüífers o dessalar aigua. Amb tot plegat, i amb el disseny d'un bon centre de transferència d'aigües al Segre i al Ter per a moments de crisi, podríem arribar a desenvolupar un model de gestió sostenible del cicle de l'aigua basada en la NCA, sempre que al mateix temps desenvolupem una nova cultura de l'energia i del territori.

Estem al segle XXI i necessitem polítics i gestors d'aquest segle, no ens interessen les solucions ni aquells que van promocionar la cultura de l'oferta del segle XX. Si per a la pròxima sequera no hem solucionat aquest repte, probablement tornarem a fer el ridícul. Pensem, doncs, ara, abans que es buidin els embassaments una altra vegada.

El Periódico.CAT

S'ha de pensar en la pròxima crisi

APOSTASIA COL.LECTIVA

Apostasia col•lectiva a Sants (Barcelona)

El col•lectiu "Nosaltres Marxem", impulsat per veïns del barri de Sants de Barcelona, en la seva tasca de difusió d'ideals democràtics, laics i progressistes, ha organitzat una campanya d'apostasia col•lectiva que tindrà el seu acte central:

el dia 29 de maig a les 19h. al local "Espai Obert"

c/Violant d'Hongria, 71

amb la col•laboració d'Ateus de Catalunya-UAL.

Convidem a tothom que vulgui apostatar a afegir-se a aquesta iniciativa.Pensem que les creences i els ritus religiosos i també l'ateisme, s'han de moure dins l'àmbit estrictament personal. El fet religiós no ha de ser motiu de d'especulació, mercadeig o manipulació per part de ningú. Ara bé, com a conseqüència de l'actitud pública de la jerarquia eclesiàstica, hem decidit apostatar de forma col•lectiva.

Contacte:

info@nosaltresmarxem.cat

http://www.nosaltresmarxem.cat/

Xedes 605072664

Sònia 654238604

17 MAIG: DIA INTERNACIONAL CONTRA L'HOMOFÒBIA

El 17 de maig: dia internacional contra l'homofòbia

Sabies que la homoxexualitat no és una malaltia?

El 17 de maig de 1990, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l'homosexualitat de la seva llista de trastorns mentals. Aquesta acció va contribuir a acabar amb més d'un segle d'homofòbia mèdica.


Qui és la OMS?

La OMS és l'autoritat directiva i coordinadora de l'acció sanitària en el sistema de les Nacions Unides. És la responsable d'ocupar una funció de lideratge en els assumptes sanitaris mundials, configurar l'agenda de les investigacions en salut, establir normes, articular opcions de política basades en l'evidència, donar suport tècnic als països i vigilar les tendències sanitàries mundials

CON SU MISMO ENDEUDAMIENTO

Con su mismo endeudamiento



¡Qué querés que te diga!
Mis problemas de adaptación al siglo XXI van en aumento (y recién empieza)
¿No seré realmente un marciano?

¿Qué me pasa?
Que sigo sin entender algunas costumbres de los humanos.
No entiendo por ejemplo a los que compran y compran, gastan y gastan… y no saben si podrán pagar (en realidad me preocupan los que saben de antemano que no podrán pagar).

Sí… acá estoy otra vez transitando en sentido contrario por la autopista.
Acá voy otra vez a contramano en mi viejo camión tratando de convencerlos de que los que circulan mal son los diez mil autos que se me vienen encima.

Me estoy poniendo verde y se me paran las antenitas porque me duele, me alarma y me entristece el endeudamiento de los terrícolas.
Aclaremos… no me refiero al consumo de los países desarrollados que ahítos, llenos, desbordantes de euros o petróleo encuentran en las compras la mejor manera de vivir sus vidas.
Allá ellos.
Aclaremos… hablo de los muchachos --y no tan muchachos-- de los países superarrollados que sin una moneda en sus bolsillos agujereados resuelven comprar sus plasmas, renovar sus computadoras, cambiar sus celulares y actualizar su vestuario.

¡Claro que tienen derecho!
Pero alguien debería avisarles que esas campañas de publicidad tan bien pensadas, tan estudiadas por expertos en comunicación y marketing no son para ellos.

Alguien debería avisarles que eso fue pensado para las sociedades donde las necesidades básicas están cubiertas.

Alguien debería avisarles que es inmoral que nos hagan creer que necesitamos comprar lo que ellos necesitan vender.

Alguien debería avisarles que esos tipos han dedicado millones de dólares para aprender a engañarnos y que siguen estudiando cómo estafarnos sin que nos demos cuenta.

Deberíamos avisarles en la escuela, cuando todavía son chicos; cuando aceptan ir a misa y vacunarse sin cuestionarlo, que intentarán violarlos ni bien sepan prender la tele.
¡Que los violarán, apenas lleguen al control remoto!
¡Que el marketing será la ropa que usarán hasta el día de su muerte (cajón y cementerio privado incluido)!
¡Deberíamos usar las escuelas para eso!
¡Deberíamos aflojarle un poco al germinador y a los números primos!


Texto completo en http://marcianoduran.com.uy/


Marciano Durán - 2008- Abril

Este material es de libre distribución para fines no lucrativos.
Para su difusión por cualquier vía se solicita especialmente la no alteración de sus contenidos

NO A L'EXPERIMENTACIÓ A ANIMALS

ACCIÓ PER EVITAR LA TALA DE LES ALZINES DEL TIBIDABO I LA BARONESSA

Quatre activistes s'enfilen a alzines del Tibidabo per evitar la seva tala
LAMALLA.NET / AGÈNCIES (laMalla.net)

Quatre activistes de l'Assemblea en Defensa Activa de Collserola s'han enfilat avui a algunes de les alzines del parc d'atraccions del Tibidabo. L'objectiu és reclamar la paralització de la tala d'alzines al parc i la suspensió de les obres d'instal·lació d'una muntanya russa. Mentrestant, el tribunal Superior de Justícia s'ha de pronunciar sobre la denúncia de la plataforma SOS Tibidabo, que considera que l'Ajuntament ha començat les obres abans del termini legal.

Tres o quatre grups d'activistes han intentat accedir al recinte del parc d'atraccions per diferents punts i quatre persones han aconseguit burlar els guardes de seguretat i enfilar-se i lligar-se a arbres. La resta continua a les portes del parc d'atraccions, on demanen amb una pancarta: "No a la retallada de Collserola", segons els Mossos d'Esquadra.Tal com ha explicat l'entitat, els activistes canviaran d'actitud fins que hi hagi un compromís per detenir la tala de l'alzinar, que s'ha iniciat aquesta setmana. La Plataforma SOS Tibidabo ha portat a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la tala d'alzines del del Tibidabo per considerar que l'Ajuntament de Barcelona, que preveu construir allà una nova muntanya russa, ha iniciat els treballs abans del termini legal.Encara que el consistori barceloní ha afirmat que "només" es talaran 58 exemplars d'alzines, SOS Tibidabo diu que són 250 els arbres que desapareixeran.Per compensar la tala de les alzines, la regidora del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, va assegurar que es trasplantaran vuit dels exemplars i que es plantaran altres 190.

Fa poc més d'una setmana uns 60 membres de l'Assemblea en Defensa Activa de Collserola van protestar al vestíbul de la Direcció General del Medi Natural per la gestió d'aquest espai metropolità, a punt de ser declarat Parc Natural.

L'Assemblea compta amb el suport de més de vuitanta entitats ecologistes, veïnals i excursionistes.La baronessa Thyssen, Carmen Cervera, ja ha anunciat que s'encadenarà a una de les alzines per manifestar la seva indignació i intentar evitar la tala dels arbres.

IMPORTÀNCIA DELS VALORS REPUBLICANS

16/4/2008 LA RODA // ElPeriódico

Importància dels valors republicans

Josep Maria Terricabras

El 77è aniversari de la fallida República Catalana proclamada per Francesc Macià em dóna ocasió de referir-me als anomenats "valors republicans", que van néixer a la Roma clàssica --Ciceró n'és un dels noms--, que van ser oblidats fins que van ressuscitar amb el Renaixement, que van inspirar gran part de la guerra civil anglesa i de les revolucions nord-americana i francesa, i que, encara avui, degudament revisats, poden ajudar els humans a viure amb més dignitat.La defensa dels valors republicans va més enllà de la defensa de la república com a forma d'Estat: és una declaració a favor de la ciutadania, que no és merament administrativa o retòrica, sinó que consisteix en l'exercici efectiu dels valors de la llibertat i la igualtat. Teòricament, això avui gairebé ho accepta tothom. En la pràctica, pocs. Perquè hi ha moltes formes de republicanisme, tal com n'hi ha també moltes de liberalisme.Justament avui dia, en una època de liberalisme dominant, sovint galopant, és bo de recordar que, en la seva versió conservadora, el liberalisme entén la llibertat com la manca d'intervenció de l'Estat; d'aquí ve que, per a aquesta mena de liberals --freqüent entre els poderosos i entre els que aspiren a ser-ho--, com menys lleis hi hagi, millor, perquè això els deixa més marge per a la seva llibertat, encara que la dels altres en quedi malmesa. La idea republicana de llibertat és ben diferent: la llibertat no significa que algú --sobretot l'Estat-- no intervé en la meva vida, sinó que jo no sóc una persona sotmesa, que no estic en situació d'esclavatge o de depen- dència, que no estic a mercè dels altres. Des d'aquest punt de vista, les lleis poden ser la millor garantia de la llibertat, la millor manera de lluitar contra l'arbitrarietat, el caciquisme i la injustícia en tots els terrenys.Certament, això és el que hem d'acabar decidint: si volem ser súbdits o volem ser ciutadans. El súbdit té la llibertat del sotmès. El ciutadà aspira a la llibertat del que se sap igual, del que pot decidir sobre la seva vida. Ser republicà hauria de ser exigent, com ho és ser ciutadà.

REFLEXIONS, PERCEPCIONS I EVIDÈNCIES

REFLEXIONS, PERCEPCIONS I EVIDÈNCIES

Can Rosell de Subirats, 04 d'abril de 2008

Pere Vendrell i Lajusticia

Iniciativa per Catalunya Verds ha de potenciar el seu perfil roig en detriment, una mica, del verd.

Estic profundament satisfet dels resultats electorals sorgits de les passades eleccions generals celebrades el passat diumenge dia 9 de març. Em dirèu ingenu, però en José Luis Rodríguez Zapatero m'inspira confiança. A part de què ha complert la majoria de les promeses electorals efectuades en la campanya de les eleccions del 2004, estic convençut de què és un home de molt bones intencions. Aprofundint en la meva esmentada ingenüitat, segurament ratllant el cofoïsme i el proselitisme, m'atreveixo a afegir què és un dels pocs polítics que desprèn una mirada neta, honesta i que, malgrat el pragmatisme i possibilisme imposat en la major part per la tirania inevitable i tossuda de la realitat, continùa impregnat d'un visible idealisme per a canviar les coses i té molt clar la direcciò en que les vol transformar. Crec que té molt clara la política que vol dur a terme i que l'Estat Espanyol és i serà plural i divers en el futur o no serà. Tinc la percepciò de què al començament d'aquesta legislatura, a part de continuar desenvolupant lleis de flagrant contingut social, endegarà projectes de llei i iniciatives de marcat calat social, algunes d'elles ja desgranades en la passada pre-campanya, campanya i en l'ùltim programa electoral.

Tot seguit, m'agradaria donar el meu humil punt de vista sobre la següent qüestiò: tinc la impresiò que a en José Luis Rodríguez Zapatero, a priori, li haguès agradat fer un pacte de govern estable amb IU-ICV. Però a causa que els resultats de la coalició d’esquerres han estat tant minsos, s’ha vist obligat a buscar, explorar d’altres possibilitats i/o alternatives de pacte. La meva preferencia, tenint en compte l’actual distribuciò numèrica del Congrès dels Diputats, seria un pacte estable amb el PNV i mirar d’aconseguir acords puntuals amb IU-ICV, BNG i ERC.

I per acabar, constatar una evidència extreta del resultat de les últimes eleccions generals: que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) aglutina i representa, entre d’altres sectors, a una part important de l’eix vertebrador del catalanisme polític i progresista d’aquest paìs. No hi tinc cap dubte!. Una de les evidències que s’està posant de relleu cada vegada més i que, malhauradament, sembla que va inherent a l’espècie humana des dels seus orìgens, és que l’èsser humà ha estat, és, i sembla que ho continuarà èssent pels segles dels segles, un llop per a l’èsser humà!.

TRANSVASAMENT D'AIGUA DEL SEGRE

Transvasament d’aigua del Segre

http://www.ecologistesenaccio.org/catalunya

El Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, acaba d’anunciar a Lleida que de persistir les actuals condicions climatològiques, entrarà en servei a la tardor un tub que transvasarà agua de la conca del Segre a la del Llobregat a través d’una galeria de serveis del Túnel del Cadí. El conseller ha matitzat que aquest transvasament d’aigua seria d’un màxim de 1,5 m3/s, duraria vuit mesos i el tub es desmantellaria un cop entri en funcionament la desalinizadora del Prat de Llobregat.

Recordem que el Govern va aprovar amb data 3 d’abril de 2007 el Decret de mesures excepcionals i d’emergència per a la gestió dels recursos hídrics com a mesura de prevenció per tal d’assegurar al màxim els usos de l’aigua per a l’abastament de la població davant l’escenari de sequera que es preveia per al 2007. Onze mesos després estem a les portes que es decreti l’estat d’emergència al sistema Ter-Llobregat, que abasta d’aigua tota l’entitat metropolitana de Barcelona on és concentra la major part de la població de Catalunya. En estat d’emergència, es generalitzen, davant la manca de recursos hídrics, les restriccions a tots els usos per garantir l’abastament per al consum humà amb caràcter prioritari, tal i com marca el Reial Decret-Llei 4/2007, de 13 de abril, pel que es modifica el text refós de la Llei d’Aigües, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol.

Davant aquesta situació en aquests moment d’emergència, Ecologistes en Acció de Catalunya considera que ha de prevaldre el subministrament d’aigua per a boca davant qualsevol altra consideració d’acord amb la Llei d’Aigües, però Ecologistes en Acció de Catalunya lamenta profundament la manca de previsió del Govern de Catalunya aquests darrers anys que, omplint-se la boca de Nova Cultura de l’Aigua, ha mantingut la política de la oferta per sobre de la de la demanda que tant predicaven en les seves campanyes electorals els grups polítics que constitueixen l’Entesa.

Tot i que els indicadors de la sequera han estat inexorables durant aquest any passat, el govern ha potenciat el model de creixement urbanístic basat, majoritàriament, en habitatges unifamiliars amb jardins i piscines, altament consumidors d’aigua- més d’un 30% de consum d’aigua superior al dels habitatges plurifamiliars -i no ha dut cap tipus d’acció per modernitzar l’agricultura.

Ecologistes en Acció de Catalunya considera que la lluita antitransvasament de l’Ebre, que en el seu moment era garant d’obtenció de vot, no ha estat res més que això, un argument electoralista que s’ha abandonat a l’arribar al Govern. La gestió de l’aigua no és una qüestió d’una Conselleria: és un afer de Govern que cal emprendre transversalment des de totes les Conselleries, especialment la d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques. I no cal oblidar que el mon municipal, acostumat a deixar en mans privades la gestió de l’Aigua, ha fet ben poc per aturar el creixement de consum d’aigua. Es compten amb els dits de la ma els municipis que tenen en vigor ordenances d’estalvi i ús eficient de l’aigua i tot i rebre subvencions de l’Agència Catalana de l’Aigua, ben pocs són els municipis que dediquen fons municipal a promoure l’ús eficient de l’aigua. Com ja vam manifestar en un comunicat emès en motiu del dia mundial de l’aigua, Ecologistes en Acció de Catalunya considerem que les empreses concessionàries d’aigua que fan gestió de l’aigua, tant en alta com en baixa, ha de ser responsables de la reducció de les pèrdues de xarxa als valors màxim que la tecnologia permet, (al voltant del 7% lluny del 20% que es dona en bona part de la xarxa catalana). Per reduir les pèrdues de les xarxes de conducció d’aigua exigim l’aplicació, per part de l’Agència Catalana de l’Aigua, de canons de l’aigua, que similars al que paguen els ciutadans, gravés proporcionalment la quantitat d’aigua gestionada tant per les empreses en alta com en baixa i que “estimularia” les empreses subministradores a recuperar l’aigua que ara deixen escapar.

Ecologistes en Acció de Catalunya entén que cal, també, que siguin les administracions municipals les primeres en responsabilitzar-se de polítiques exemplificadores en totes les instal•lacions que d’ella depenen. Sovint el conjunt d’edificis municipals, rec i d’altres despeses poden arribar a suposar un consum no menyspreable en el total dels sectors consumidors. Però la realitat és que sovint el consum d’aigua no està monitoritzat i es valora en termes econòmics i no ambientals. És patètic que les administracions local demanin a la ciutadania estalvi d’aigua quan no apliquen els principis d’estalvi i ús eficient de l’aigua en les seves pròpies instal•lacions. I ho és més encara, que els plans de contingència siguin elaborats per les pròpies empreses privades que gestionen la distribució de l’aigua en baixa del municipi.

Per últim, Ecologistes en Acció de Catalunya exigeixi abans de transportar ni un metre cúbic d’aigua d’una altra conca, transparència en l’ús del l’aigua per part dels municipis que la rebran, fent públic quines mesures emprenen per a fer-ne un ús eficient, no sigui que aquest transvasament d’urgència que es planteja, i al qual Ecologistes en Acció hi estaria d’acord si fos per a l’ús de boca i en situació d’emergència, vagi acompanyat de pèrdues en xarxa, desídia municipal alhora de gestionar l’aigua o deixar-la en les mans privades que la gestionen, i un creixement continuat de les construccions amb jardí i piscina durant aquests vuit mesos de subministrament aliè.

Ecologistes en Acció de Catalunya reclama, un cop més, l’aplicació de tarifes progressives que gravin els consums elevats d’aigua i, durant la sequera, especialment durs en aquells cassos en que es sobrepassin els 120l/persona, dia, una quantitat més que suficient per a garantir la sanitat i els serveis bàsics de la ciutadania.

UN TRANSEXUAL VARON SUFRE EL RECHAZO SOCIAL POR SU EMBARAZO DE CINCO MESES

Un transexual varón sufre el rechazo social por su embarazo de cinco meses

Los Ángeles (EEUU), 26 mar (EFE).

- Thomas Beatie, un transexual varón casado, dará a luz a una niña el próximo verano después de varios intentos por quedar embarazado y tras sufrir el rechazo de la sociedad y su familia, informó la revista The Advocate.

Beatie, cuyo aspecto actual es el de un hombre embarazado de cinco meses, se sometió a una operación para eliminar sus pechos femeninos y a tratamiento de testosterona en su proceso de cambio de sexo, aunque conservó sus órganos reproductores.

Esta pareja formada hace más de diez años siempre quiso tener un bebé, pero la mujer de Beatie, Nancy, sufrió una endometriosis hace 20 años y por culpa de la enfermedad se le practicó una histerectomía que le impide tener hijos.

Una vez que alcanzaron una situación económica acomodada ambos tomaron la decisión de que Beatie fuese el encargado de gestar el bebé de ambos.

"Habían pasado ocho años desde mi última menstruación, pero mi cuerpo ya se regulaba a sí mismo y no tenía que tomar estrógenos ni progesterona, ni siquiera medicamentos para favorecer la fertilidad con el fin de ayudarme en el embarazo", aseguró Beatie.

El plan de este matrimonio se encontró entonces con la oposición de la comunidad médica, sus vecinos y familiares.

"Los doctores nos discriminaban por sus creencias religiosas, algunos se negaban a llamarme por mi nombre de varón y a reconocer a Nancy como mi mujer. Los recepcionistas se reían de nosotros y la familia y los amigos nos negaron su apoyo. Gran parte de la familia de Nancy no sabía que yo era transexual", explicó Beatie.

El primer médico endocrino que les atendió acabó rechazando el caso porque su equipo se sentía incómodo al tratar a "alguien como yo", en palabras de este futuro padre.

Después de un año en el que visitaron a otros nueve doctores y se gastaron varios miles de dólares, Thomas y Nancy consiguieron acceder a un banco de esperma para engendrar a su bebé.

Sin embargo, el primer intento no tuvo éxito y el óvulo fecundado se instaló fuera del útero, por lo que Beatie tuvo que pasar por quirófano y le extirparon una de sus trompas de falopio.

"Cuando mi hermano supo de la pérdida de feto dijo: es bueno que pasase. Quién sabe que tipo de monstruo habría sido".

La segunda tentativa tuvo más éxito y Beatie se encuentra embarazado y espera dar a luz a una niña alrededor del 3 de julio de este año.

"¿Cómo se siente uno hombre embarazado? Increíble. Estoy estable y seguro de mi mismo como el hombre que soy. Técnicamente me veo como un sucedáneo de mí mismo, aunque mi identidad sexual es de varón. Yo seré el padre, Nancy la madre y seremos una familia", afirmó Beatie, que le pregunta a la sociedad qué es ser "normal".

http://advocate.com/issue_story_ektid52664.asp

¡JUGAD, JUGAD, MALDITOS!

Columnistas - LaRazón - 19/03/2008

¡Jugad, jugad, malditos!

Gabriel Albiac

Nada más humanitario que unos buenos Juegos Olímpicos. Lo supo Hitler. Lo sabe China, ahora. ¿Tíbet? ¿Qué es eso? Un conmovedor arranque de lirismo ha llevado al primer ministro chino, Wen Jibao, a entonar ante la prensa occidental esta preciosa proclama de humanismo olímpico: «El mundo va a quedar muy satisfecho con los Juegos Olímpicos de Pekín? Las sonrisas de los 1.300 millones de habitantes de China serán respondidas por las de gente de todo el mundo». Igual que a Zapatero, al señor Wan le encantan las sonrisas. Que unos cuantos cientos de tibetanos deban ser loncheados para que ese esplendor y esas sonrisas destellen, es un precio bien tenue a pagar, no nos engañemos. No hay cadáver tibetano que pese más que una pluma frente a la gracia majestuosa del atleta que pega su brinquito más atrevido. China es un inmenso presidio, a cuyos habitantes ninguna felicidad les es tolerada que no sea la de deslomarse a trabajar como esclavos del Estado, día tras día, sin más derecho que el de reventar sus vidas al servicio de la más noble de las causas: la que hace la apoteósica opulencia de ese crudo mandarinato en el cual hace ya muchas décadas que se mutó la jefatura del partido comunista chino.

Pero, sí, no dudemos de la palabra del dulce señor Wen: el mundo va a sonreír muchísimo viendo por sus televisores las humanísticas proezas de saltarines, corredores, habilísimos practicantes de juegos de habilidad y fuerza la mar de entretenidos. ¿Qué necesita el espectador occidental, tan bien alimentado él, tan tibiamente protegido en su familiar madriguera, atónito ante el prodigio de su televisor de plasma? No, desde luego, cuerpecillos tibetanos triturados por los tanques del muy popular ejército de China. Eso es desagradable y liga fatal con el buen gin-tonic de después de la cena. Ante su pantalla de plasma nuevecita, el espectador necesita lo de siempre: «panem et circenses». La pitanza se la pone él. El espectáculo se lo sirven, vía satélite, los camaradas chinos. ¡Gran invento, esto de las Olimpiadas!

¡Gran invento! No ha habido dictadura, en los últimos tres cuartos de siglo, que no haya sabido a la perfección eso. Y que no lo haya sabido utilizar sin remordimiento alguno. Y que no haya disfrutado de la complicidad de todas las plácidas democracias; porque un joven cuerpo que exhibe su potencia es agradable de ver, llegue desde donde llegue hasta mi pantalla; porque miseria y sangre quedan fuera del estadio, no manchan la estupenda pantalla de plasma ni la blanda cretona del sofá, no arruinan el gin-tonic de la sobremesa, son, en rigor, invisibles. Así lo supo Hitler en 1936. Así, los asesinos del PRI en el México de la matanza de Tlatelolco en 1968. Exactamente igual, los soviéticos, de carnicería, aquel olímpico año 1980, por Afganistán, sin más resistencia, ya se sabe, que la de los malvados imperialistas yanquis, que es que no se enteran de la raíz profunda que hermana a socialismos y fascismos con los fraternalmente humanitarios principios del benévolo olimpismo.

«Los Juegos son una reunión de pueblos de todo el mundo» -entona el lírico Wan Jibao-, «y en ellos se debe respetar el espíritu olímpico, no politizar los Juegos». ¡Jugad, jugad, malditos!

POLITICA PARA DOS

Política para dos

Antonio Alvarez-Solís

Periodista

Decía Ortega y Gasset ante la incapacidad española para vivir en democracia que «lo que nos pasa es que no sabemos lo que nos pasa». España ha quedado atrapada e incapaz para la existencia democrática en dos transiciones castradas de progresismo tras dos honestos intentos republicanos por modernizar el Estado y la sociedad: la que se inició con el pronunciamiento del general Martínez Campos en Sagunto -era el 29 de diciembre de 1874- y la que aconteció tras la muerte de Franco, el 20 de noviembre de 1975. No es retórico, ni mucho menos, conexionar estas dos estériles peripecias porque seguirán explicándonos a la vez y con suma claridad -claridad que tratan hoy de velar con el bloqueo y deformación de la memoria histórica- la desgraciada pervivencia del espíritu antidemocrático español ante cualquier posibilidad de abrir la ventana a la verdadera libertad política. Es conveniente, como quería Napoleón, «destapar alguna vez las tumbas para conversar con los muertos». Una vez establecida esa comunicación, resulta obligado recordar, a fin de escarbar en las raíces del presente, la definición que dio don Manuel Azaña de la criminal rebelión franquista en 1936: «Por muchos ropajes que aquella sublevación adoptase no dejaría de ser otra cosa que la alianza tradicional de curas y militares que luego acabarían creando un estado al que llamarían Reino, que se empeñó siempre en tenerse por un estado de derecho, cristiano y tradicional, no siendo más que una dictadura que negó siempre todos los derechos fundamentales». Afinemos: tras los curas y los militares han estado siempre unas fuerzas económicas que gobiernan sin urnas.

¿Dónde estamos, en definitiva? Pues en la vieja senda que abrió la Restauración canovista, con dos partidos que se turnan y que para mantener esta dinámica cierran el paso a fuerzas políticas que tratan de abrir el abanico de posibilidades de pensamiento y vida. Eso volvió a ocurrir ayer. Cada transición persiguió ese objetivo con verdadera tenacidad. La primera, la de Cánovas, enterró bajo toneladas de papeletas serviles la realidad del socialismo emergente en el siglo XIX, enturbió el nacionalismo periférico, persiguió con brutalidad al movimiento obrero y recargó de sangre el proceso independentista de Catalunya. Todo ello pudrió en cierne la posibilidad democrática y generó un clima de violencia que, tras la dictadura de Primo de Rivera, condujo al levantamiento que destruyó la II República. La segunda transición construyó un bipartidismo compuesto de socialismo apesebrado -ya podrido en sus alturas institucionales por la dictadura primorriverista- y derecha tradicional; bipartidismo que se encargó de criminalizar el pensamiento nacionalista, carcomer el sindicalismo estatal y reducir el horizonte democrático con el empleo de la violencia policial y la servidumbre de los tribunales. Ayer hubo nuevas elecciones tras excluir escandalosamente del marco constitucional a fuerzas democráticas que aspiran a la renovación política. El futuro, tras esa consulta, se encamina a un nuevo ciclo de violencias y rencores. A la llamada democracia española siempre la lastran dos temores: el temor a la presencia abierta de la calle y el temor a la descomposición del Estado como herramienta al servicio de unos intereses reducidos y excluyentes. Los socialistas fueron las víctimas más importantes de la Restauración; hoy son los victimarios de una democracia que rechaza integrar en el juego institucional a las fuerzas nacionalistas y a los movimientos sociales que luchan contra un sistema perversamente autocrático. Dos transiciones coronadas han llevado a esta situación en que la paz social fue imposible antes y está tornándose imposible ahora.

¿Análisis de las elecciones? Hagámoslo, quizá con una sola y necesaria pregunta: ¿por qué esa tendencia de los españoles a dejarse las alas en los cazamariposas?

2008 Martxoaren 10

GARA > Idatzia > Gaurkoa

CONDEMNA ROTUNDA

NO PODRÀ EXERCIR O DEIXAR D'EXERCIR EL SEU DRET A VOT

PERFECTES IDIOTES

Perfectes idiotes

JOAN OLLÉ

Al final del segon debat vaig decidir que sí, que aniria a votar. Immediatament, les diferents cadenes van connectar amb seus de partits i periodistes orgànics que no van tenir el més mínim rubor a assegurar, com il.luminats per algun déu menor, que el seu preferit havia superat el contrari en tots els terrenys. I el més curiós era que tots coincidien, com a éssers clonats, en els perquès, com si una llengua de foc hagués descendit fins a ells. O potser va ser un SMS en què els secretaris d'organització els havien escrit el que havien de dir i ells, com dòcils replicants, com perfectes idiotes, repetien l'evangeli de Ferraz o Génova.Se succeïen les intervencions com si diferents pèssims actors anessin recitant el mateix text. Cap dels membres dels dos clubs de fans van saber reconèixer cap mèrit, cap grandesa al contrincant; qualsevol matís de respecte per l'altre podia suposar una esquerda en la perfecció mono- lítica del propi, amb la conse- güent pèrdua de la veritat absoluta. Al cap de pocs minuts van aparèixer un parell d'enquestes que coincidien a donar un espectacular avantatge a un dels oradors, però tampoc això --la veritat estadística-- va fer variar gens ni mica el piular dels lloros, ara crescuts en la seva arrogància.Diumenge votaré i probablement m'alegraré si guanya el candidat que prefereixo, però tot seguit tornaré a maleir, a l'escoltar les seves paraules, tota aquesta inútil tropa de dropos que prosperen a l'ombra dels partits, pervertint des de la seva mesquinesa el que de bonic puguin tenir les seves intencions. I aquí sí que dic el que diu tanta gent: que tots són iguals, gairebé intercanviables.

LA MALA EXCUSA DEL VOT ÚTIL

La mala excusa del vot útil

Josep Maria Terricabras

En els darrers mesos s'ha estès la impressió que l'abstenció o el vot en blanc seran més grans que mai a les eleccions de diumenge vinent. A més dels abstencionistes nats i dels indecisos habituals, aquesta vegada hi pot haver molts senyals de distància i de crítica estrictament polí- tics, volgudament militants. S'ha de respectar, és clar, la decisió de cadascú perquè votar és un dret, no una obligació. Ara bé, tot i compartir moltes crítiques i força des- encís, lamento que la reflexió polí- tica no es tradueixi en vots clars i precisos.Algú em dirà que, segons per qui voti, no sabré què li passarà al meu vot. Francament, això no ho sabré mai, voti per qui voti, com a mínim no en tindré cap garantia total. Els guanyadors, fins i tot els que tenen majories absolutes --i sobretot ells--, sempre fan després el que volen. Per això estaria bé que es controlés amb rigor el compliment de les promeses i de les expectatives electorals. Però, mentre això no passa --i no crec que acabi passant mai--, no em puc pas quedar a casa ni em puc mostrar indecís, perquè llavors jo mateix em faig irrellevant, inútil. El vot és la meva manera de dir cap on vull que es vagi. Al capdavall, el vot només és un instant en el meu compromís cívic, que té molts altres moments per a la protesta, la proposta i el debat. De fet, a l'urna, no solament diposito un vot de confiança a un partit, sinó que adquireixo, o renovo, un compromís amb mi mateix.Per això em resulta tan xocant que els partits m'invitin al "vot útil". ¿No és útil qualsevol vot? ¿De debò accepten els representants del poble que hi ha vots inútils? ¿Com pot ser que el meu vot sigui útil si amb ell faig més forta una formació que no m'agrada prou? ¿Es tracta potser d'un vot que resultarà sobretot útil a aquell que em vol ensarronar? Que cada partit s'espavili sol i tingui els vots que ha pogut merèixer per la feina de quatre anys. En política, allò que és realment útil és tenir un projecte i treballar-hi a favor, tant si després es guanya com si es perd. No em sembla recomanable un vot útil que distreu i confon.

EJERCER LA LIBERTAD CUANDO NO HAY LIBERTAD

GARA > Idatzia > Txokotik

Ejercer la libertad cuando no hay libertad
Floren Aoiz

Escritor

Cuando uno se siente rodeado por una asfixiante falta de libertades saborea cada pequeña decisión que no pueden tomar por él. No puedes votar a quien quieres porque las leyes españolas te niegan esa opción, pero no pueden hacer que les votes. Ni a ellos, responsables de las ilegalizaciones, ni a los otros, que se frotan las manos a la espera del botín mientras aparentan oponerse a la Ley de Partidos. Intentan que actúes por miedo, que renuncies a tus ideas, que te sientas obligado a votar a unos para que no ganen los otros.

Los traficantes de votos te acechan para llevarte al huerto. Pero es el Huerto de los Olivos, y te llevan ahí para venderte por cuatro monedas. Pasado el día 9 nadie recordará las promesas que ahora te hacen. Si muerdes el anzuelo, te contarán en sus listas, de nada servirá que digas que no has podido votar a quien querías y has metido en la urna otra papeleta como mal menor. No hay lugar para los matices, se hacen con tu papeleta y pierdes el control. Todos los partidos que han engordado gracias al apartheid se apropian de los votos que sólo recibieron por una situación de excepción.

Cuando escucho los mensajes con los que quieren atrapar mi voto, me recuerdan el ruido de las emisoras mal sintonizadas: uno siente alivio cuando la radio se apaga. Cuando ya no funcionan sus cantos de sirena, se puede acariciar la libertad. No la libertad de hacer lo que uno quiere, pero sí por lo menos la de no hacer lo que no quieres hacer, y la libertad de dar valor a tu falta de libertad, y hacer que el silencio al que te quieren condenar se convierta en un grito que resonará a los cuatro vientos.

No hay voto útil que valga. Lo útil es no votar, que se note que hay gente que quiere ser libre y que es capaz de comenzar a serlo sin esperar que le den permiso. Los que más van contar van a ser los no-votos, esos van a ser los útiles, porque van a tener el mayor efecto político. Si se ha estado cerca de conseguir una solución a este maldito conflicto, ha sido gracias a la firmeza de miles de personas que votaron «nulo» en las últimas elecciones. Me gusta pensar que mi abstención servirá para que la próxima vez el desenlace sea otro.

COLLSEROLA ESTÀ EN UN MOMENT CRITIC

Collserola està en un moment crític

Barcelona

S'està ordint una trama contra Collserola. Un cop constatat el total abandonament de la serra per part de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona als interessos especulatius, els membres de SOS Tibidabo, el col.lectiu Agudells Ecologistes en Acció i el consell consultiu del parc de Collserola, pel bé comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats. Collserola es troba en un moment crucial de la seva existència, i de retruc, de l'existència comuna. La seva conservació està del tot lligada a la salut de la població, tant física com mental. D'això depèn el futur de la nostra ciutat. I això ho hem de fer entre tots. Hem de conservar i fer conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les generacions futures. Aquesta responsabilitat no pot restar, de cap manera, només en mans dels polítics. Els ciutadans han de donar la seva opinió, perquè els temes mediambientals són un exemple clar de la necessària participació de tothom. És necessari implicar-s'hi. L'ús del territori de la serra de Collserola ens porta a la constatació de la manera irresponsable amb què actua l'ajuntament, que dóna un exemple gens desitjable de gestió de la natura. Que serveixi d'exemple la tala del centenari alzinar del cim de Collserola per instal.lar-hi una gran muntanya russa. Som davant d'un consum desenfrenat contra natura d'aquells que només busquen l'interès econòmic. Totes les alertes són poques; hem de defensar Collserola de les excavadores, les motoserres, el ciment i certs equipaments. La societat científica està amb nosaltres, i el sentit comú també.

Juli Fontoba Sogas
Vicepresident de SOS Tibidabo

http://www.estimat-tibidabo.org/

CONTRA ELS PARTITS

Contra els partits

Juli Capella

Cada vegada que arriben les eleccions recorro sense entusiasme el producte del mercat. No trempo de cap manera. Al final acostumo a comprar el menys dolent. Crec que amb aquest mateix poc entusiasme vota molta gent. És una llàstima, hauria de ser un acte il.lusionant. Però sempre falta una opció.Un grup de gent motivada vol forrar les papereres de la ciutat amb l'eslògan Dipositi aquí el vot. Realment hi deu haver poca diferència amb el fet de ficar-lo en una urna...Si analitzem les propostes dels partits, solen ser tan coincidents que podrien intercanviar-se amb petits matisos. I ja sabem que el monocultiu és asfixiant, i l'alternança PP- PSOE, cancerosa. La biodiversitat és garantia d'equilibri: com més espècies, millor. Falten no un, sinó 10, 20, 1.000 partits diferents. Falta un partit on no hi hagi aparell, on no triomfin els intrigants, on no hi hagi draps bruts... Encara que potser això és impossible precisament en un partit polític. ¿I si el que ja no té sentit és precisament l'estructura de partit? Igual que ja no serveixen els sindicats tradicionals, ni l'aristocràcia, ni el monoteisme, ja no serveixen els partits polítics per transformar la societat. Tenim pendent trobar un altre procediment de participació, on notem la importància de la nostra opinió amb decisions lliures i flexibles, amb moviments específics d'adscripció individual. L'estafa aquesta de seduir-nos una vegada cada quatre anys, per després oblidar-nos i incomplir sistemàticament les promeses sense pudor, s'ha d'acabar. Adéu als rígids partits tradicionals. Benvinguts siguin els nous mecanismes de participació personal.

VAGA ELECTORAL

Vaga electoral

Carles Duarte

No és pas que proposi de no anar a votar el dia 9 de març. Sóc dels qui quan voten recorden les persones que van posar en risc la seva llibertat i la seva seguretat per aconseguir el restabliment de la democràcia. I tant que sí, cal anar a votar! Ens poden agradar més o menys les opcions i els candidats, però ens hi juguem massa per quedar-nos a casa. Tot i que tinguem de vegades la sensació que ens quedem sense lideratges sorgits d'un veritable idealisme i d'un veritable compromís amb la història i amb el futur del nostre país. Dissortadament costa d'esquivar, encara que pugui ser injusta, l'associació habitual entre cinisme i professionals de la política, aquí i arreu. De fet, amb el títol de l'article em refereixo a la successió de vagues d'aquests dies previs a les eleccions. Mereix un comentari a part, pel seu caràcter inequívocament polític, la vaga general del dia 14 de febrer convocada per l'esquerra independentista basca per protestar contra l'actuació judicial que ha comportat detencions de força dirigents i que impedeix que es presentin a les eleccions. La vaga ha tingut un impacte limitat i una expressió irada. Però sóc dels qui creuen que empresonant la cúpula d'una formació política no desapareixen les persones que en comparteixen la ideologia i probablement les induïm a radicalitzar-se. La il.legalització de l'independentisme d'esquerres basc no farà que la gent que els votava, que se sent agredida, canviï de pensament. Però alhora resulta inadmissible èticament que aquests moviments no condemnin els atemptats violents. Cal que ETA es dissolgui com a organització terrorista i que els seus objectius polítics siguin reconduïts al terreny de la democràcia. ¿Es pot aconseguir només amb la intervenció judicial i policial? Aquesta no ha estat l'única vaga electoral. A Catalunya serveis públics com l'ensenyament, la sanitat i els transports s'hi han vist afectats. No poso pas en qüestió el dret de vaga, però no té la mateixa lectura quan afecta un servei públic que quan una empresa privada pren la decisió de reduir la plantilla o de tancar una fàbrica. Naturalment existeix el dret de vaga en el sector públic. Però si els treballadors que cobren un sou d'una administració declaren una vaga en període electoral es fa inevitable de fer-ne una lectura política. És comprensible que tothom defensi els seus interessos de la manera més eficaç possible. Però ni les institucions poden abusar de la condició de servei públic per segrestar l'espai de negociació amb els treballadors ni els treballadors haurien d'intentar aprofitar-se del perjudici que generen als ciutadans per forçar la negociació des d'una posició privilegiada. Aquestes vagues electorals afavoreixen la desconfiança respecte als sindicats i el descrèdit de la política.

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

Carles Llorens i Ruiz

Ahir dimecres 13 de febrer, en un auditori del CCCB sense cap seient vuit i envoltat de militants i simpatitzants de l’esquerra parlamentària alternativa, és a dir, de la coalició ICV-EUiA o de l’esquerra de debò, en Joan Herrera va presentar el seu guió programàtic de cara a les eleccions del 9 de març. http://www.joanherrera.cat/

Potser, certa saturació de càrrecs polítics i de funcionaris. Però clar, qui es pot permetre el luxe de dedicar el seu temps lliure a la política tradicional?

Herrera, autodenominant-se petit, pel que a diputats i diputades en el congrés respecta, dos propis i 3 d’IU; i a nivell de vots a Catalunya, 240.000; va insistir en la importància de l’existència del grup parlamentari d’Esquerra Verda per a garantir, precisament, polítiques progressistes, ecologistes i d’esquerres. És a dir, per assegurar que l’esquerra que governa i governarà, el PSOE, no s’escori cap al centre lliberal, ni fent el joc a la dreta espanyola ni a la catalana, en clara referència a CiU. Cal recordar que la pinça d’IU capitanejada per Anguita, Frutos i cia amb el PP d’Aznar per a fer fora al PSOE de Felipe Gonzàlez no va propicià pas fruits positius per a l’esquerra. D’aquí que és encertat el posicionament d’Herrera, si mes no per a l’esquerra alternativa minoritària ara com ara.

Mentre els poders i interessos financers i econòmics canvien i tomben lleis cada setmana, la ciutadania només pot expressar la seva sobirania cada quatre anys, és a dir, que pot emprar el seu vot per a decidir el tipus de relació entre el govern i aquests agents econòmics capitalistes: o un govern al servei de la ciutadania o un govern al servei de l’economia. Tot i que no ho va dir tan clar i contundentment, un govern progressista i d’esquerres passa per una victòria socialista i un fort grup parlamentari IU-ICV-EUiA. I això s’aconseguirà amb una forta mobilització per anar a votar el dia 9 de març, fent clara referència a la inutilitat de l’abstenció o del vot en blanc, que no fan si no que donar força a la dreta rància espanyola i accentuar el perfil centrista del PSOE.

Espero que es refereixi a una de les possibles expressions, ja que limitar la participació en la presa de decisions de la ciutadania a les conteses electorals és el que precisament a desmobilitzat, desmotivat i distanciat a l'electorat d'esquerres de la política.

Segons Herrera hi ha diversos escenaris: o una victòria de la dreta més conservadora, amb el que suposa de pèrdua de drets i llibertats; una victòria de l’esquerra de l’ “anar fent”, que es supedita a la dreta i a l’economia i no fa progressar al país; i una clara i amplia victòria de l’esquerra nacional (PSOE) i uns bons resultats de l’esquerra verda nacional, garantint polítiques progressistes per arribar a consolidar un “estat del benestar ecològic”. No podem coincidir amb els referents que pren en Joan: en Romano Prodi o en Barack Obama, ja que un no ha sabut mantenir la il·lusió a Itàlia i el partit demòcrata no representa a l’esquerra americana.

En un escenari de canvi de cicle econòmic calen noves receptes político-econòmiques, i aquestes passen per a prioritzar l’ecologia com a problema i solució alhora. Baixar impostos, regalar xecs,... no és d’esquerres. Si que ho és redistribuir la riquesa amb equitat, és a dir, com diu Herrera, revertir els beneficis multimillonaris de les empreses i bancs a la societat, pujant el impost de societats i destinar-ho a despesa social. En el cas dels bancs destinar-ho a vivenda de construcció oficial. I per garantir un govern al servei de la ciutadania i no al de l'economia, recuperar el republicanisme civic generador de drets, és a dir, un Estat laic i social.

I és aquest el verdader sentit de l’esquerra: situar l’economia al servei de les persones per a garantir un sistema sostenible i ecològic. Recuperant aquest sentit els i les que ens sentim d’esquerres, segons Herrera, recuperarem la il·lusió. I ho aconseguirem votant amb rebel·lia, votant a ICV-EUiA.

Però de moment, com que un ja te una edat i va perdent la ingenuïtat, encara dubto si votar o no.

EL VALOR DEL VOT EN BLANC

El valor del vot en blanc

Josep Maria Espinàs
09/02/2008

De cara a les eleccions del 9 de març --falta un mes-- sembla que es va estenent la idea que una bona decisió és votar en blanc. D'entrada, no sé per què, però no em fa gaire gràcia que ho proposin alguns polítics que han ocupat llocs importants precisament gràcies als vots a favor, i que ara s'han retirat. Però, sobretot, demanar el vot en blanc no té, segons el meu punt de vista, cap valor positiu en les actuals circums- tàncies.Votar en blanc és un dret. Està clar. Com no votar. Com votar un partit o un altre. Però, sense ser un politòleg, m'atreveixo a fer una distinció: el vot en blanc, que és una opció personal, crec que no és una bona opció per a la nostra democràcia.Per una raó que em sembla clara: votar en blanc és en la pràctica votar a favor del partit que guanyi les eleccions, sigui quin sigui. Per molts vots blancs que surtin de les urnes, el tan argumentat càstig no existirà. ¿Càstig a qui? ¿Al mateix partit, al qual el ciutadà vol mostrar d'aquesta manera el seu disgust a l'opció que li agradava? No ho entenc. Votant en blanc, ¿no dóna carta blanca a l'adversari? (Perillosa abstenció, penso, per a la salut democràtica).Entre amics i parents es pot quedar molt bé dient: "Jo voto en blanc". Això dóna un agradable protagonisme davant dels qui han anat disciplinadament a votar els seus i s'acredita un mèrit davant dels qui s'han quedat passivament a casa.Entenc perfectament el vot en blanc, i el respecto --per sort, encara ens queda la llibertat de votar el que en sembli-- però no el veig com una lliçó. O almenys no el veig com una lliçó eficaç, i si una lliçó no és eficaç el mestre perd el temps i fracassa.Perquè el vot en blanc no paralitza res ni tampoc construeix res. Sentir-se identificat amb un partit i votar en blanc estaria bé si quedés públicament clar que "jo sempre he votat el partit A però ara no hi estic d'acord". Això sí que es podria considerar una lliçó. Una crítica constructiva. Però el vot en blanc no se sap ni qui l'ha posat a l'urna, ni per què.També seria interessant si absolutament tots els vots fossin en blanc. Seria una sotragada per als polítics i faria pensar. Però això també és impossible. De manera que votar en blanc vol dir "vosaltres mateixos, ja us ho fareu" i, efectivament, els partits grans ja s'ho faran.