Què li passa a Catalunya?
Carles Llorens i Ruiz
Altre cop, en el marc de l’Àgora política de Ciutadans pel Canvi, vaig poder assistir a una xerrada interessant sobre el futur polític i social de Catalunya amb en José Luís López Bulla, ex secretari de CCOO; i Lluís Foix, periodista de La Vanguardia.
Hi esperava trobar receptes miraculoses per a resoldre els problemes actuals del nostre país, tot i conèixer els antecedents dels tertulians. Però al final me’n vaig anar igual que hi vaig entrar, és a dir, per la porta i embullat.
En López Bulla, de manera simpàtica i clara, va explicar el que en Montilla ja ha dit: tot i els problemes conjunturals, Catalunya va be. Després d’una gran transformació del país liderada per els agents econòmics i socials i el coneixement i on els polítics poc hi han intervingut, segons ell, actualment ens trobem en una situació de fre de progrés provocada pel nacionalisme, entès com a asimetria. Ara, el que és necessari per avançar és un canvi en la cultura política catalana en direcció cap al catalanisme social.
No se si aquest sindicalista al deixar de pertànyer a l’esquerra de debò ha perdut la capacitat de dir les coses pel seu nom: Catalunya necessita polítiques d’esquerres. I això és el que entenc que vol dir quan parla de catalanisme social. En aquest sentit, va criticar la tendència del govern d’en Zapatero a desenvolupar una política del benestar social de “caritat” amb mesures com el “xec nadó”.
Certament, a Catalunya sempre ha imperat un tipus de nacionalisme pobre, és a dir, que no ha permés ni permet avançar econòmica i culturalment. Per un cantó, el nacionalisme folklòric i sectari del pujolisme (el bon català admirador de Núria Feliu) i per un altre el nacionalisme “separatista” i victimista, fonamentat en la via de la independència com a única solució de tots els problemes i en el martiri constant del català. El canvi en la cultura política catalana a que es refereix López Bulla entenc que aniria cap a una orientació nacionalista de progrés, és a dir, cap a un nacionalisme o catalanisme social. És des d’ una Catalunya cohesionada socialment i econòmicament forta que es pot garantir la construcció d’un estat federal a Espanya. O dit d’una altra manera, la construcció d’un vertader estat federal assegura l’adhesió voluntària de Catalunya a Espanya. El nacionalisme que identifica Lopez Bulla com la causa del retrocés català no és res més que una conseqüència d’una gestió d’estat centralista i poc respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals.
El canvi de cultura política a Catalunya necessita ser traslladat alhora a Espanya amb l’afegitó de fomentar la cultura federal, ja que la majoria de catalans podem dir que som profundament federalistes, cosa que no poden dir de la resta de l’estat.
Per Lluís Foix, aquesta manca de sentit federal d’Espanya és el que provoca malestar a Catalunya per un perjudici d’interessos convertint als catalans en ciutadans de segona. Tot i això, Foix coincideix amb López Bulla a l’admetre que la situació de pau social i pau política a Catalunya es senyal de progrés, i que per tant, no cal estar “tan emprenyat”. Però assenyala dos fets que preocupen i que Catalunya hauria de superar per a continuar progressant. Per un cantó, la manca de llibertat en el sentit de no abordar certs temes o a la por de fer-ho sense ser vilipendiat i el maridatge entre mitjans de comunicació, partits polítics i empreses. I per un altre, la manca d’autocrítica que fa sempre depurar responsabilitats enfora.
No li falta raó en Foix, però hauria d’afegir que, a diferència del que diu López Bulla, bona part de la classe política catalana hi ha intervingut activament en aquestes problemàtiques. Vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana han facilitat a enquistar a aquesta por a dir les coses pel seu nom -“o con ellos o contra ellos”, i incentivat al poder econòmic amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat a orientar les polítiques d’estat. Foix diu que no s’ha de tenir por a un canvi de partits polítics en el Govern, sense aclarir si prefereix una sociovergència o una coalició nacional independentista. En democràcia tota coalició de partits és possible i legítima, però des d’una òptica “esquerrana” o de catalanisme social, les dos vies fan molta, molta por.
En canvi, per a López Bulla, partint del catalanisme social, com a bon comunista, son necessaris tres fets per a continuar transformant Catalunya. Arribar a un Pacte Social per a la Innovació Tecnològica, superant la dependència productiva fordista que no aporta valor i fa perdre competitivitat, per tant, destrueix llocs de treball; democratitzar als subjectes polítics, prenent les mesures adequades per a radicalitzar democràticament els mecanismes de presa de decisions, incloent als partits polítics; i “mobilitzar” a la societat civil, en el sentit de trancar la dependència de la subvenció.
En definitiva, per ambdós, existeix una manca de serietat i de rigor en la política i en la societat catalana i espanyola que no permet avançar cap a un futur prometedor, sinó ans el contrari, cap a una situació de crispació i d’enfrontament entre polítics i de desídia democràtica social. Abandonant aquesta actitud estèril és quan podrem abordar el catalanisme social i la llibertat democràtica.
Hi esperava trobar receptes miraculoses per a resoldre els problemes actuals del nostre país, tot i conèixer els antecedents dels tertulians. Però al final me’n vaig anar igual que hi vaig entrar, és a dir, per la porta i embullat.
En López Bulla, de manera simpàtica i clara, va explicar el que en Montilla ja ha dit: tot i els problemes conjunturals, Catalunya va be. Després d’una gran transformació del país liderada per els agents econòmics i socials i el coneixement i on els polítics poc hi han intervingut, segons ell, actualment ens trobem en una situació de fre de progrés provocada pel nacionalisme, entès com a asimetria. Ara, el que és necessari per avançar és un canvi en la cultura política catalana en direcció cap al catalanisme social.
No se si aquest sindicalista al deixar de pertànyer a l’esquerra de debò ha perdut la capacitat de dir les coses pel seu nom: Catalunya necessita polítiques d’esquerres. I això és el que entenc que vol dir quan parla de catalanisme social. En aquest sentit, va criticar la tendència del govern d’en Zapatero a desenvolupar una política del benestar social de “caritat” amb mesures com el “xec nadó”.
Certament, a Catalunya sempre ha imperat un tipus de nacionalisme pobre, és a dir, que no ha permés ni permet avançar econòmica i culturalment. Per un cantó, el nacionalisme folklòric i sectari del pujolisme (el bon català admirador de Núria Feliu) i per un altre el nacionalisme “separatista” i victimista, fonamentat en la via de la independència com a única solució de tots els problemes i en el martiri constant del català. El canvi en la cultura política catalana a que es refereix López Bulla entenc que aniria cap a una orientació nacionalista de progrés, és a dir, cap a un nacionalisme o catalanisme social. És des d’ una Catalunya cohesionada socialment i econòmicament forta que es pot garantir la construcció d’un estat federal a Espanya. O dit d’una altra manera, la construcció d’un vertader estat federal assegura l’adhesió voluntària de Catalunya a Espanya. El nacionalisme que identifica Lopez Bulla com la causa del retrocés català no és res més que una conseqüència d’una gestió d’estat centralista i poc respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals.
El canvi de cultura política a Catalunya necessita ser traslladat alhora a Espanya amb l’afegitó de fomentar la cultura federal, ja que la majoria de catalans podem dir que som profundament federalistes, cosa que no poden dir de la resta de l’estat.
Per Lluís Foix, aquesta manca de sentit federal d’Espanya és el que provoca malestar a Catalunya per un perjudici d’interessos convertint als catalans en ciutadans de segona. Tot i això, Foix coincideix amb López Bulla a l’admetre que la situació de pau social i pau política a Catalunya es senyal de progrés, i que per tant, no cal estar “tan emprenyat”. Però assenyala dos fets que preocupen i que Catalunya hauria de superar per a continuar progressant. Per un cantó, la manca de llibertat en el sentit de no abordar certs temes o a la por de fer-ho sense ser vilipendiat i el maridatge entre mitjans de comunicació, partits polítics i empreses. I per un altre, la manca d’autocrítica que fa sempre depurar responsabilitats enfora.
No li falta raó en Foix, però hauria d’afegir que, a diferència del que diu López Bulla, bona part de la classe política catalana hi ha intervingut activament en aquestes problemàtiques. Vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana han facilitat a enquistar a aquesta por a dir les coses pel seu nom -“o con ellos o contra ellos”, i incentivat al poder econòmic amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat a orientar les polítiques d’estat. Foix diu que no s’ha de tenir por a un canvi de partits polítics en el Govern, sense aclarir si prefereix una sociovergència o una coalició nacional independentista. En democràcia tota coalició de partits és possible i legítima, però des d’una òptica “esquerrana” o de catalanisme social, les dos vies fan molta, molta por.
En canvi, per a López Bulla, partint del catalanisme social, com a bon comunista, son necessaris tres fets per a continuar transformant Catalunya. Arribar a un Pacte Social per a la Innovació Tecnològica, superant la dependència productiva fordista que no aporta valor i fa perdre competitivitat, per tant, destrueix llocs de treball; democratitzar als subjectes polítics, prenent les mesures adequades per a radicalitzar democràticament els mecanismes de presa de decisions, incloent als partits polítics; i “mobilitzar” a la societat civil, en el sentit de trancar la dependència de la subvenció.
En definitiva, per ambdós, existeix una manca de serietat i de rigor en la política i en la societat catalana i espanyola que no permet avançar cap a un futur prometedor, sinó ans el contrari, cap a una situació de crispació i d’enfrontament entre polítics i de desídia democràtica social. Abandonant aquesta actitud estèril és quan podrem abordar el catalanisme social i la llibertat democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada