L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

ALFONSO S. PALOMARES

Periodista

La integració dels discapacitats

És el moment de facilitar a les persones amb minusvalideses una participació activa en la societat

Aquests dies he sentit denúncies autoritzades procedents d'associacions de discapacitats i de minusvàlids. No es queixaven, ni es queixen, de la falta de lleis, sinó del fet que no es compleixin les que tenim, i també lamenten que les ciutats i certs àmbits públics no compleixin les normatives elementals vigents per a l'accessibilitat dels minusvàlids. He llegit que la Corunya és l'única ciutat espanyola que les compleix. Igual que hi ha molt poques empreses en les quals es compleixi la llei que exigeix donar feina a un minusvàlid per cada 50 treballadors....

És lógic:la nostra civilització i la nostra cultura es van anar construint sobre uns conceptes molt simples de capacitat i incapacitat. Els capaços formaven part de la història i els incapaços s'anaven quedant a les cunetes. El destí els havia marcat amb la desventura i calia resignar-se a aquest fatalisme.

El catàleg de les incapacitats ha estat i segueix sent molt nombrós, però afortunadament la lluita des d'amplis grups i col.lectius situats en la marginació ha estat tenaç, i a vegades dramàtica, per buscar-se un lloc al sol de la història i integrar- se com a actors actius en els teixits de la societat. ...

La lluita que en aquests moments hem de mantenir és per anar definint a través de les lleis i les actituds una societat oberta, porosa i variada on les diferències s'assumeixin amb naturalitat com una cosa que enriqueix la societat en conjunt. Que es creï la cultura d'una pressió social perquè es compleixi en tots els seus termes la normativa vigent i es faci força perquè les noves demandes socials en aquest camp s'atenguin amb les lleis adequades.Hi ha sòlides iniciatives en aquest sentit, i per això convé donar suport a aquest desafiament en què estan immerses moltes organitzacions que representen col.lectius de persones amb incapacitats o amb minusvalideses. El desenvolupament de la cultura per una societat integradora ha de partir de la recerca de les capacitats que tenen els que considerem incapaços, perquè la majoria tenen capacitats potencials que convé estimular i encoratjar perquè es desenvolupin i s'acabin convertint en útils i facin que aquestes persones se sentin així. Cada dia són més nombrosos, diria que ja són nombrosíssims, els exemples d'aquests èxits. És veritat que a un sord no se'l voldrà nomenar jurat en un concurs de cant, ni a un manc se l'ha d'encaminar perquè sigui pianista d'una orquestra, ni al cec per a crupier d'un casino o vigilant de platja, i així podríem seguir amb una filera d'exemples interminables. No obstant, és sabut, perquè en sobren evidències, que aquells que estan mancats d'algun dels sentits en tenen altres de summament desenvolupats, i per això el catàleg de les seves capacitats i les seves possibilitats s'ha d'elaborar partint d'aquesta base. Les activitats en la nostra societat tan variada s'han multiplicat, i per això les possibilitats integradores en el món laboral d'aquestes persones són múltiples. La integració laboral és la base de la integració social. És el moment de corregir la història.

En aquest mon modern i postmodern, les feines i les ocupacions són variadíssimes, per això les possibilitats dels homes i les dones amb discapacitats i minusvalideses són moltes i molt diverses. Una societat integradora i oberta és una societat rica i humana, el contrari de la societat unidimensional, que és una societat excloent amb rivets nazis, per això mateix els aduladors del nazisme deien que era una societat viril, que més endavant es va traduir en una societat sectària, intolerant, dominadora i violenta. L'opressió social sobre els grups i les persones amb discapacitats té un indubtable perfum feixista.

En aquest moment històric en què les noves tecnologies, els descobriments més insospitats i les investigacions arriben quasi a l'impossible, és el moment de recolzar, fomentar i estimular la cultura d'un humanisme integrador i facilitar a les persones amb incapacitats la manera de participar en els processos productius en tota l'amplitud del seu significat perquè se sentin i les sentim com a actors de la història.

BENAZIR BHUTTO: UNA MORT ANUNCIADA

La Comunitat Internacional permet i, moltes vegades, incentiva que molts pobles del mon no dispossin de llibertat. Per assegurar interessos econòmics i financers es menystenen drets humans. Els EEUU, a través dels seus dirigents, ja siguin demócrates o republicans, col.loca a plaer assessins titella en el poder, en un principi, en els païssos on l'interessa controlar la producció de petrol.li i de gas tol.lerant que no es respectin les llibertats dels ciutadans i ciutadanes. Desprès, aquests dictadors, un cop consolidat el seu poder amb el suport internacional, trenquen els lligams amb els EEUU per a apoderar-se dels llaciments gasístics i pretol.lers. I aleshores, els americans, amb el suport i connivència internacional ataquen els que un dia van ser els seus al.liats. Com sempre, qui paga les conseqüècies són els civils sent víctimes innocents. Cal assenyalar amb el dit, cal trencar el silenci globalment institucionalitzat: la Comunitat Económica Internacional a través de unes Nacions Unides prostituides n'és l'única culpable! Hem matat a Benazir Bhuto!!!!

QUEDA PENDENT PER AL 2008

Queda pendent per al 2008
Mònica Terribas

Tan a les portes del 2008, penso en què m'agradaria que passés aquest any per poder-ho explicar, però també a revisar la manera com ho expliquem. El Baròmetre d'Opinió Política continua marcant preocupació i distància de la ciutadania cap a la política. I potser un dels instruments per revertir aquest distanciament depèn també de la nostra professió, la de comunicar als altres el que passa, a prop o lluny. Potser milloraríem si tinguéssim la voluntat d'imposar el rigor a l'efectisme i la responsabilitat social al soroll rendible. Això faria que quan el president de França anés a passar una estona en un parc d'atraccions amb una amiga, aquesta informació no passés per davant de la seva activitat política de transcendència social. Hem de trobar la manera d'explicar a la societat allò que sincerament creiem que és d'interès col.lectiu i que ens afecta més enllà de la curiositat d'algunes informacions més o menys morboses. Alhora, la dinàmica de l'anomenada opinió publicada es nodreix més de periodistes que de professionals d'altres camps que sovint tindrien més coneixements específics per aportar a la vida pública. I aquest mecanisme ha alterat la frontera entre opinió i informació, perquè sovint la mateixa persona fa totes dues funcions. En conseqüència, la percepció que tenen de nosaltres els destinataris també es complica. Tots en som responsables: qui decideix les portades dels diaris, qui escriu una notícia a la ràdio o a la tele, o qui tria els responsables de valorar l'actualitat.Seria desitjable que els empresaris de la comunicació i els professionals ens impliquéssim a capgirar aquesta tendència que, tot i els beneficis econòmics en tiratges i audiències, ens empobreix col.lectivament.Ho hem analitzat de portes endins en taules rodones i seminaris, però davant d'ordinadors, micròfons o càmeres, ens n'oblidem. L'altre dia una alumna de periodisme em preguntava com es pot canviar això. Una resposta, no l'única, podria ser aquesta: que cadascú hi faci el que pugui des d'on treballa, per evitar que la ciutadania arribi a la conclusió que només servim per confondre'ls. Més que un desig per al 2008, podria entrar a la carpeta d'assumptes urgents a resoldre.

QUÈ LI PASSA A CATALUNYA?

Què li passa a Catalunya?

Carles Llorens i Ruiz

Altre cop, en el marc de l’Àgora política de Ciutadans pel Canvi, vaig poder assistir a una xerrada interessant sobre el futur polític i social de Catalunya amb en José Luís López Bulla, ex secretari de CCOO; i Lluís Foix, periodista de La Vanguardia.

Hi esperava trobar receptes miraculoses per a resoldre els problemes actuals del nostre país, tot i conèixer els antecedents dels tertulians. Però al final me’n vaig anar igual que hi vaig entrar, és a dir, per la porta i embullat.

En López Bulla, de manera simpàtica i clara, va explicar el que en Montilla ja ha dit: tot i els problemes conjunturals, Catalunya va be. Després d’una gran transformació del país liderada per els agents econòmics i socials i el coneixement i on els polítics poc hi han intervingut, segons ell, actualment ens trobem en una situació de fre de progrés provocada pel nacionalisme, entès com a asimetria. Ara, el que és necessari per avançar és un canvi en la cultura política catalana en direcció cap al catalanisme social.

No se si aquest sindicalista al deixar de pertànyer a l’esquerra de debò ha perdut la capacitat de dir les coses pel seu nom: Catalunya necessita polítiques d’esquerres. I això és el que entenc que vol dir quan parla de catalanisme social. En aquest sentit, va criticar la tendència del govern d’en Zapatero a desenvolupar una política del benestar social de “caritat” amb mesures com el “xec nadó”.

Certament, a Catalunya sempre ha imperat un tipus de nacionalisme pobre, és a dir, que no ha permés ni permet avançar econòmica i culturalment. Per un cantó, el nacionalisme folklòric i sectari del pujolisme (el bon català admirador de Núria Feliu) i per un altre el nacionalisme “separatista” i victimista, fonamentat en la via de la independència com a única solució de tots els problemes i en el martiri constant del català. El canvi en la cultura política catalana a que es refereix López Bulla entenc que aniria cap a una orientació nacionalista de progrés, és a dir, cap a un nacionalisme o catalanisme social. És des d’ una Catalunya cohesionada socialment i econòmicament forta que es pot garantir la construcció d’un estat federal a Espanya. O dit d’una altra manera, la construcció d’un vertader estat federal assegura l’adhesió voluntària de Catalunya a Espanya. El nacionalisme que identifica Lopez Bulla com la causa del retrocés català no és res més que una conseqüència d’una gestió d’estat centralista i poc respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals.

El canvi de cultura política a Catalunya necessita ser traslladat alhora a Espanya amb l’afegitó de fomentar la cultura federal, ja que la majoria de catalans podem dir que som profundament federalistes, cosa que no poden dir de la resta de l’estat.

Per Lluís Foix, aquesta manca de sentit federal d’Espanya és el que provoca malestar a Catalunya per un perjudici d’interessos convertint als catalans en ciutadans de segona. Tot i això, Foix coincideix amb López Bulla a l’admetre que la situació de pau social i pau política a Catalunya es senyal de progrés, i que per tant, no cal estar “tan emprenyat”. Però assenyala dos fets que preocupen i que Catalunya hauria de superar per a continuar progressant. Per un cantó, la manca de llibertat en el sentit de no abordar certs temes o a la por de fer-ho sense ser vilipendiat i el maridatge entre mitjans de comunicació, partits polítics i empreses. I per un altre, la manca d’autocrítica que fa sempre depurar responsabilitats enfora.

No li falta raó en Foix, però hauria d’afegir que, a diferència del que diu López Bulla, bona part de la classe política catalana hi ha intervingut activament en aquestes problemàtiques. Vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana han facilitat a enquistar a aquesta por a dir les coses pel seu nom -“o con ellos o contra ellos”, i incentivat al poder econòmic amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat a orientar les polítiques d’estat. Foix diu que no s’ha de tenir por a un canvi de partits polítics en el Govern, sense aclarir si prefereix una sociovergència o una coalició nacional independentista. En democràcia tota coalició de partits és possible i legítima, però des d’una òptica “esquerrana” o de catalanisme social, les dos vies fan molta, molta por.

En canvi, per a López Bulla, partint del catalanisme social, com a bon comunista, son necessaris tres fets per a continuar transformant Catalunya. Arribar a un Pacte Social per a la Innovació Tecnològica, superant la dependència productiva fordista que no aporta valor i fa perdre competitivitat, per tant, destrueix llocs de treball; democratitzar als subjectes polítics, prenent les mesures adequades per a radicalitzar democràticament els mecanismes de presa de decisions, incloent als partits polítics; i “mobilitzar” a la societat civil, en el sentit de trancar la dependència de la subvenció.

En definitiva, per ambdós, existeix una manca de serietat i de rigor en la política i en la societat catalana i espanyola que no permet avançar cap a un futur prometedor, sinó ans el contrari, cap a una situació de crispació i d’enfrontament entre polítics i de desídia democràtica social. Abandonant aquesta actitud estèril és quan podrem abordar el catalanisme social i la llibertat democràtica.

LA CARA OCULTA DEL SIDA

La cara oculta del sida (Gara 01-12-2007)

Francesca Mondello

Jóvenes voluntarios de UNICEF-Comité País Vasco

Vemos Bilbo reluciente de luces. Vemos a la gente andar por la calle, abrigada en su indiferencia. La ciudad corre. La ciudad compra regalos. La ciudad consume. Casi es Navidad.
Es un mundo contradicto- rio en el que se saben tantas cosas, pero muchas no queremos verlas.
Es un mundo en el que con un avión puedes llegar a donde quieras, pero seguimos teniendo distancias. Es un mundo que va siempre deprisa, en el que sólo tenemos tiempo para lo que nos interesa.
Es un mundo que va con velocidades diferentes, es el mundo de la abundancia y de la pobreza extrema.
Todos los días, en este mundo tan desarrollado, 1.400 niños y niñas menores de 15 años se mueren por enfermedades relacionadas con el sida. Cada día se producen 1.800 nuevas infecciones. En los países del Africa subsahariana el VIH/sida afecta a cerca de un 40% de la población. En el mundo más de 2 millones de niños y niñas viven con sida y 15 millones han quedado huérfanos.
Esta es la realidad. Nos preguntamos por qué ocurre esto. Por qué hay miles de tratamientos para adelgazar, pero los medicamentos pediátricos para tratar el sida siguen siendo caros y poco accesibles en muchos países.
En este mundo, entre tantas luces, hay sombra.
Nosotros en UNICEF, con nuestra campaña «Unidos por la infancia, unidos contra el sida», estamos luchando para que esto cambie.