SI ESTAS CANSAT DELS POLÍTICS, SI NO ES DEFENSEN ELS TEUS DRETS, SI NECESSITES AIXECAR LA VEU I EL PUNY PER QUEIXAR-TE... DES D'AQUEST BLOG PODEM CANALITZAR LA NOSTRE RÀBIA I COMENÇAR LA REVOLUCIÓ
dilluns, 1 de novembre del 2010
PER UN ESTAT LAIC!!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
CARMEN DE MAIRENA NÚMERO DOS PER BARCELONA
Barcelona (Barcelonès)
21 de octubre del 2010
cinema de moral discutible, ha signat aquest matí el compromís de candidatura amb la Coordinadora Reusenca Independent, de cara als comicis del proper 28 de novembre de 2010.
Així doncs, Carmen de Mairena formarà part de la llista electoral de la CORI per a la circumscripció de Barcelona, juntament amb vuitanta-quatre persones més, totes pertanyents al moviment juantxi.
La cupletera anirà en la posició número 2 de la candidatura, després del president de la CORI, Ariel Santamaria, i per davant d'un dels indiscutibles líders del nostre partit, i del juantxisme en general: Pirata el del Gorro.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
JO NO T'ESPERO
Senyor Ratzinger no sou benvingut al nostre país: JO NO T'ESPERO
dissabte, 5 de juny del 2010
UN BARRI DIGNE: QUÈ VOL DIR?
Ahir divendres a la matinida, mentre intentava dormir, sentia uns crits que venien del carrer: "Sois unos pijos! Hijo de puta!"
I ja hi som, dissabte al matí! Pendre el tallat en un petit Bar del carrer Avinyó i a comprar al "super". Ja fa temps que vaig deixar d'anar a "plaça". Fer cua no m'agrada, i no sóc rus tot i que roig, i la concentració de "guiris" a la Boqueria m'ofega.
Doncs bè, al sortir al carrer he descubert els motius de la cridoria de la nit. Resulta que a la façana de l'edifici on visc van decidir penjar-hi tres cartells reclamant un barri digne.
No se quí cridava, si un noctànvol "fiestero" de cap de setmana un pel alegre o un dels captaires que acostuma a passar el dia i la nit a la plaça de George Orwell, coneguda com la plaça del "Tripi".
Si passegem per Ciutat Vella ens trobarem uns carrers plens de turistes, uns apassionats per la història i la cultura i uns altres per l'alcohol barat i les paelles pre-cuinades; botigues de souvenirs i de roba "fashion", petits comerços de queviures regentats per pakistanessos o assiàtics i comerços de tota la vida que ressisteixen a la bogeria "cool"; pixums en aquells carrerons més amagats, tot i que la moda pixanera ja va arribant a carrers com el de la Boqueria; nois marroquins esperant el moment d'abordar a un "guiri" despistat i nois de color passats de volta que t'ofereixen "costo" i "xocolata" i, com no, la plaça Sant Jaume que va alternant entre concentracions i manifestacions uns dies i altres com a parquing de cotxes oficials.
Les intervencions urbanístiques a Ciutat Vella moltes vegades no han estat encertades i han anat encaminades a impossar un model de ciutadania "digne" que ha generat conflicte de convivència forçant desallotjamenst i incentivant l'especul.lació. El Born n'és un exemple. Es va voler crear un "Soho", i en part s'aconseguit, però a costa d'expulsar als nous vinguts considerats "escòria" cap a Santa Caterina i del tancament de comerços tradicionals. El retard de les obres del Mercat de Santa Caterina i de la Biblioteca Nacional a l'antic Mercat del Born accentuen la situació i el malestar dels veïns. Ja fa temps que es vol traslladar el model de barri del "Born" a la Barceloneta i en aquest barri "mariner" han anat augmentat el número d'apartaments de lloguer per a turistes i de mica en mica es va expulsant als indígenes de l'Illa de Mains -nom amb el que tambè es coneix el popular barri. Precissament, una de les pors que tenen els veïns amb el pla de reforma del barri -el pla dels ascensors, és el fet que hagin de marxar del barri.
La millora de places i espais urbans s'han realitzat amb la intenció d'obrir i fer més respirable els barris, però el diseny "dur" de ciment no ajuda a crear espais públics "amigables" i cómodes per a incentivar la vida i convivència veïnal.
El model de seguretat que aplica el consistori barceloní tampoc ha fet millorar la situació. La major presència policial no ha acabat amb la deliqüència, tant autóctona com forània i la sensació de inseguretat ha augmentat, i més policia en certs punts no fa si no traslladar el problema a altres carrers. No nomès pels furts i la venda de droga, si no tambè per les baralles cada cop més habituals. I això pot voler dir que les mesures socials d'integració i d'actuació per erradicar la pobresa tampoc estant funcionant. L'obertura de narcosales és necessària però cal tambè un programa d'acompanyament de les situacions personals que fins ara s'ha demostrat insuficient. Està molt bè construir un hotel de luxe a la plaça del Raval, però més necessari era edificar vivenda de protecció social i equipaments de barri. L'ajuntament te un pressupost massa alt per a maquillar la ciutat de cara al turisme i dedica un % molt escàs a benestar social. i al final això es paga amb l'augment del conflicte i malestar social.
Evidentment que els veïns i veïnes estan queixojos per el deteriorament del barri, però d'alguna manera havien acceptat que el fet de viure a Ciutat Vella comportava inconvenients. La queixa s'ha fet més visible amb la nova "classe" d'habitants del barri. Els "pijos" als que es referia la veu cridanera d'aquesta matinada. Gent que venim de barris més benestants, com l'Eixample, que decidim viure a Ciutat Vella per a combinar millor la nostre pretesa imatge de "bobos": bohemis burgesos". Ens queixem de tot i moltes vegades arribant a un punt d'intol.lerància classista. I identifiquem "digne" amb "maco", "cool" o "fashion" i ens molesten les botigues decrèpites, les iaies amb bata pel carrer i els captaires.
dimarts, 1 de juny del 2010
L'ESTAT D'ISRAEL: ASSESSÍ
Análisis
Una vez más Israel se permite hacer gala de su impunidad
Puede que esta vez Israel haya mordido un bocado más grande del que pueda tragar al atacar un barco turco, un Estado cuyo liderazgo como referente entre la población musulmana crece en los últimos tiempos.
01/06/2010
Martxelo DÍAZ
El autor destaca que el Estado de Israel ha jugado la baza de la impunidad, que le ha permitido en las últimas décadas conculcar los derechos humanos sin recibir la mínima sanción por ello.
Una vez más Israel ha demostrado que respetar la legalidad internacional es algo que no van con ellos. Más allá de si el ataque contra la flotilla se ha producido en aguas internacionales, violando una vez más las normas, o en las aguas gazatíes que el Estado sionista ocupa y bloquea ilegalmente, lo cierto es que el Ejército israelí ha atacado mediante la fuerza una caravana pacífica que se dirigía a Gaza para denunciar el criminal bloqueo al que el Estado sionista somete a la población de ese territorio palestino.
Israel ahora trata de justificar el ataque pirata que ha de llevado a cabo. Escuchamos versiones como que tenía que comprobar que esa flota no llevaba armas a Hamas, que sus pobrecitos soldados fueron atacados cuando abordaron ilegalmente el barco o que es falso que la situación que vive la población de Gaza sea de emergencia humanitaria y que esa denuncia únicamente responde a propaganda antisionista e islamista.
Los del barco eran islamistas y amigos de Hamas, dice Israel. Amigos del «terrorismo». ¿Tanto como los portavoces de UPN que votaron ayer a favor de la moción que aprobó el Parlamento navarro en apoyo a quienes se dirigían a Gaza? Todos son «terroristas» menos yo, dice Israel, a pesar que mantiene el bloqueo a Gaza, construye colonias ilegales y levanta un Muro del Apartheid.
Decir que unos pobrecitos soldados de élite iban a ser linchados por unos malvados activistas pacifistas, a quienes habían abordado su barco, con palos que por eso mataron a 19 personas deja en evidencia el verdadero carácter de Israel y de la ideología sionista que lo sustenta.
Una vez más lo cierto es que Israel ha actuado contra la legislación internacional sabiendo que está amparada por la impunidad que le otorgan los estados occidentales, liderados por su incondicional aliado, EEUU.
La esperanza es que en esta ocasión, por una vez, Israel reciba el castigo que le corresponde por atentar contra la legislación internacional. Puede que esta vez Israel haya mordido un bocado más grande del que pueda tragar al atacar un barco turco, un Estado cuyo liderazgo como referente entre la población musulmana está creciendo en los últimos tiempos -como demuestra el reciente acuerdo nuclear con Irán- y cuyos habitantes veían con malos ojos la hasta ahora cordial relación que mantenía con el Estado sionista.
Del mismo modo, en los países occidentales, la población civil tiene la responsabilidad de presionar a sus dirigentes, los mismos que acaban de aceptar a Israel como miembro de la OCDE, para que castiguen al Estado sionista. Israel no puede ser considerado como un Estado democrático mientras conculque los derechos humanos del pueblo palestino y realice ataques indiscriminados como el que acaba de realizar. La única respuesta posible es que los estados sancionen a Israel. A los ciudadanos nos queda la movilización para reclamar estas medidas y reforzar el boicot.
Hasta el momento, la reacción de varias diplomacias europeas se ha limitado a llamar a los respectivos embajadores a consultas y a condenar lo sucedido. El presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, al igual que otros colegas europeos ha calificado lo sucedido en el Mediterráneo como «desproporcionado».
¿Si Israel hubiera matado sólo a tres solidarios hubiera sido un ataque proporcionado? ¿Cinco muertos eran admisibles?
El mero hecho de abordar en aguas internacionales un barco indefenso es un crimen en sí mismo. Como lo es bombardear con fósforo blanco a la población civil, como Israel hizo el año pasado.
www.gara.net
diumenge, 30 de maig del 2010
El dia que la política no va servir de res
ANTÓN LOSADA
De tan caòtic que era, el Parlament espanyol semblava l’episodi final de Perdidos. El món es canviava per un vot. Segons sembla, si el Govern era derrotat, significaria que el seu decret era una mala solució per conjurar el dèficit; o només que algun diputat s’havia equivocat de botó. Si el Govern guanyava, significaria que el decret era correcte; o només que ses senyories havien col·locat bé els dits. El més desconcertant és que això tant era, perquè encara que es votava el famós decret, no es discutia sobre ell. Tampoc sobre si retallar el salari als funcionaris, congelar les pensions o fer-se el garrepa amb la dependència són les contencions de despesa que necessiten els nostres comptes. Ja fa temps que en aquest país no es debat de manera seriosa sobre com funciona l’economia o la vida real, només es discuteix amb furor sobre com assetjar Zapatero.
El Govern es va presentar per executar aquesta simfonia macroeconòmica heroica que ha substituït aquella pastoral microeconòmica que interpretava fins fa ben poc. Hem passat de sortir tots junts de la recessió sense deixar ningú enrere a haver de fer sacrificis dolorosos, inevitables i inajornables sense saber per què. Abans teníem un Govern que defugia la crisi, però sabia on volia arribar. Ara tenim un Govern que encara la crisi però, o no sap on va o, si ho sap, ho explica malament.
L’oposició conservadora va gravar una altra marca al seu revòlver de disparar als presidents. Simplement no, va sentenciar Rajoy, el líder que domarà el dèficit, l’atur i els impostos, però que ara mateix no té cap espai per exercir la seva autoritat i contenir els rampells poètics d’un ben vestit baró valencià. Els de CiU van tenir el seu minut d’homes d’Estat aprofitant que els va malament que ara hi hagi eleccions. Els del PNB van passar perquè els va bé que n’hi hagi. Els petits partits a l’esquerra ens van explicar què farien si el món no fos tan cruel com és. Un altre dia per comprovar que, com va dir Paul Valery, la política acostuma a ser l’art d’evitar que la gent s’ocupi del que realment li importa mentre d’altres decideixen el que de veritat els afecta.
El Periodico