JOSEP MARIA Espinàs
Tinc la impressió que estem jugant amb les paraules d'una manera perillosa. I abusiva. I per interessos electorals. (Dic "electorals" i no "polítics" perquè cada vegada arriba més clarament a la gent que, en l'àmbit de l'Administració pública, importa molt més qui ha de governar que com s'ha de governar). Em sembla que ara es vol instal.lar en públic una simplificació que no tinc gaire clar que sigui eficaç, però que segur que és absurda: la política social contra la política identitària. Com si parléssim de dues realitats perfectament diferenciades --o blanc o negre--, quan realment, social i identitari són del tot compatibles i, probablement, es potencien mútuament.Llegeixo al diccionari aquesta definició d'identitat: "Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa". Jo trobo fonamental que una comunitat tingui unes característiques que la defineixin. Aquestes característiques la vertebren, la potencien. Una comunitat sense una identitat forta està exposada a debilitar- se progressivament entre d'altres comunitats. La història de la humanitat --passada i present-- en proporciona molts exemples. L'autoconsciència d'aquesta identitat permet que els ciutadans es projectin i les comunitats es consolidin. Per aconseguir-ho és necessari que una comunitat tingui cohesió social i els seus components es trobin còmodes, i fins i tot afortunats, per pertànyer a aquella comunitat. I això és possible si es veuen recompensats per uns ajuts comunitaris. Per una política social, tal com es diu ara.
No hi ha res que em sembli tan negatiu per a qualsevol país, i també per a Catalunya, com que es contraposin política "social" i política"identitària", i que es doni més valor a l'una que a l'altra. No són dues polítiques que s'han d'oposar, sinó que s'han de superposar. No han de ser polítiques excloents, sinó polítiques coincidents.No és imaginable que a França, a Alemanya o a Itàlia, o qualsevol altre país europeu, la baralla entre partits consistís a proclamar que la política social té prioritat sobre la identitària, o al revés. Hi hauria una esbroncada general. "¡Ho volem tot!". Naturalment. Per una raó que no he vist exposada enlloc: perquè quan la identitat s'enforteix significa que la societat té més possibilitats de des- envolupar-se. I quan la societat progressa, la identitat es fa més sòlida.Hi ha polítics catalans que no ho veuen així. La meva lògica deu ser errònia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada