COLLSEROLA ESTÀ EN UN MOMENT CRITIC

Collserola està en un moment crític

Barcelona

S'està ordint una trama contra Collserola. Un cop constatat el total abandonament de la serra per part de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona als interessos especulatius, els membres de SOS Tibidabo, el col.lectiu Agudells Ecologistes en Acció i el consell consultiu del parc de Collserola, pel bé comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats. Collserola es troba en un moment crucial de la seva existència, i de retruc, de l'existència comuna. La seva conservació està del tot lligada a la salut de la població, tant física com mental. D'això depèn el futur de la nostra ciutat. I això ho hem de fer entre tots. Hem de conservar i fer conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les generacions futures. Aquesta responsabilitat no pot restar, de cap manera, només en mans dels polítics. Els ciutadans han de donar la seva opinió, perquè els temes mediambientals són un exemple clar de la necessària participació de tothom. És necessari implicar-s'hi. L'ús del territori de la serra de Collserola ens porta a la constatació de la manera irresponsable amb què actua l'ajuntament, que dóna un exemple gens desitjable de gestió de la natura. Que serveixi d'exemple la tala del centenari alzinar del cim de Collserola per instal.lar-hi una gran muntanya russa. Som davant d'un consum desenfrenat contra natura d'aquells que només busquen l'interès econòmic. Totes les alertes són poques; hem de defensar Collserola de les excavadores, les motoserres, el ciment i certs equipaments. La societat científica està amb nosaltres, i el sentit comú també.

Juli Fontoba Sogas
Vicepresident de SOS Tibidabo

http://www.estimat-tibidabo.org/

CONTRA ELS PARTITS

Contra els partits

Juli Capella

Cada vegada que arriben les eleccions recorro sense entusiasme el producte del mercat. No trempo de cap manera. Al final acostumo a comprar el menys dolent. Crec que amb aquest mateix poc entusiasme vota molta gent. És una llàstima, hauria de ser un acte il.lusionant. Però sempre falta una opció.Un grup de gent motivada vol forrar les papereres de la ciutat amb l'eslògan Dipositi aquí el vot. Realment hi deu haver poca diferència amb el fet de ficar-lo en una urna...Si analitzem les propostes dels partits, solen ser tan coincidents que podrien intercanviar-se amb petits matisos. I ja sabem que el monocultiu és asfixiant, i l'alternança PP- PSOE, cancerosa. La biodiversitat és garantia d'equilibri: com més espècies, millor. Falten no un, sinó 10, 20, 1.000 partits diferents. Falta un partit on no hi hagi aparell, on no triomfin els intrigants, on no hi hagi draps bruts... Encara que potser això és impossible precisament en un partit polític. ¿I si el que ja no té sentit és precisament l'estructura de partit? Igual que ja no serveixen els sindicats tradicionals, ni l'aristocràcia, ni el monoteisme, ja no serveixen els partits polítics per transformar la societat. Tenim pendent trobar un altre procediment de participació, on notem la importància de la nostra opinió amb decisions lliures i flexibles, amb moviments específics d'adscripció individual. L'estafa aquesta de seduir-nos una vegada cada quatre anys, per després oblidar-nos i incomplir sistemàticament les promeses sense pudor, s'ha d'acabar. Adéu als rígids partits tradicionals. Benvinguts siguin els nous mecanismes de participació personal.

VAGA ELECTORAL

Vaga electoral

Carles Duarte

No és pas que proposi de no anar a votar el dia 9 de març. Sóc dels qui quan voten recorden les persones que van posar en risc la seva llibertat i la seva seguretat per aconseguir el restabliment de la democràcia. I tant que sí, cal anar a votar! Ens poden agradar més o menys les opcions i els candidats, però ens hi juguem massa per quedar-nos a casa. Tot i que tinguem de vegades la sensació que ens quedem sense lideratges sorgits d'un veritable idealisme i d'un veritable compromís amb la història i amb el futur del nostre país. Dissortadament costa d'esquivar, encara que pugui ser injusta, l'associació habitual entre cinisme i professionals de la política, aquí i arreu. De fet, amb el títol de l'article em refereixo a la successió de vagues d'aquests dies previs a les eleccions. Mereix un comentari a part, pel seu caràcter inequívocament polític, la vaga general del dia 14 de febrer convocada per l'esquerra independentista basca per protestar contra l'actuació judicial que ha comportat detencions de força dirigents i que impedeix que es presentin a les eleccions. La vaga ha tingut un impacte limitat i una expressió irada. Però sóc dels qui creuen que empresonant la cúpula d'una formació política no desapareixen les persones que en comparteixen la ideologia i probablement les induïm a radicalitzar-se. La il.legalització de l'independentisme d'esquerres basc no farà que la gent que els votava, que se sent agredida, canviï de pensament. Però alhora resulta inadmissible èticament que aquests moviments no condemnin els atemptats violents. Cal que ETA es dissolgui com a organització terrorista i que els seus objectius polítics siguin reconduïts al terreny de la democràcia. ¿Es pot aconseguir només amb la intervenció judicial i policial? Aquesta no ha estat l'única vaga electoral. A Catalunya serveis públics com l'ensenyament, la sanitat i els transports s'hi han vist afectats. No poso pas en qüestió el dret de vaga, però no té la mateixa lectura quan afecta un servei públic que quan una empresa privada pren la decisió de reduir la plantilla o de tancar una fàbrica. Naturalment existeix el dret de vaga en el sector públic. Però si els treballadors que cobren un sou d'una administració declaren una vaga en període electoral es fa inevitable de fer-ne una lectura política. És comprensible que tothom defensi els seus interessos de la manera més eficaç possible. Però ni les institucions poden abusar de la condició de servei públic per segrestar l'espai de negociació amb els treballadors ni els treballadors haurien d'intentar aprofitar-se del perjudici que generen als ciutadans per forçar la negociació des d'una posició privilegiada. Aquestes vagues electorals afavoreixen la desconfiança respecte als sindicats i el descrèdit de la política.

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

Carles Llorens i Ruiz

Ahir dimecres 13 de febrer, en un auditori del CCCB sense cap seient vuit i envoltat de militants i simpatitzants de l’esquerra parlamentària alternativa, és a dir, de la coalició ICV-EUiA o de l’esquerra de debò, en Joan Herrera va presentar el seu guió programàtic de cara a les eleccions del 9 de març. http://www.joanherrera.cat/

Potser, certa saturació de càrrecs polítics i de funcionaris. Però clar, qui es pot permetre el luxe de dedicar el seu temps lliure a la política tradicional?

Herrera, autodenominant-se petit, pel que a diputats i diputades en el congrés respecta, dos propis i 3 d’IU; i a nivell de vots a Catalunya, 240.000; va insistir en la importància de l’existència del grup parlamentari d’Esquerra Verda per a garantir, precisament, polítiques progressistes, ecologistes i d’esquerres. És a dir, per assegurar que l’esquerra que governa i governarà, el PSOE, no s’escori cap al centre lliberal, ni fent el joc a la dreta espanyola ni a la catalana, en clara referència a CiU. Cal recordar que la pinça d’IU capitanejada per Anguita, Frutos i cia amb el PP d’Aznar per a fer fora al PSOE de Felipe Gonzàlez no va propicià pas fruits positius per a l’esquerra. D’aquí que és encertat el posicionament d’Herrera, si mes no per a l’esquerra alternativa minoritària ara com ara.

Mentre els poders i interessos financers i econòmics canvien i tomben lleis cada setmana, la ciutadania només pot expressar la seva sobirania cada quatre anys, és a dir, que pot emprar el seu vot per a decidir el tipus de relació entre el govern i aquests agents econòmics capitalistes: o un govern al servei de la ciutadania o un govern al servei de l’economia. Tot i que no ho va dir tan clar i contundentment, un govern progressista i d’esquerres passa per una victòria socialista i un fort grup parlamentari IU-ICV-EUiA. I això s’aconseguirà amb una forta mobilització per anar a votar el dia 9 de març, fent clara referència a la inutilitat de l’abstenció o del vot en blanc, que no fan si no que donar força a la dreta rància espanyola i accentuar el perfil centrista del PSOE.

Espero que es refereixi a una de les possibles expressions, ja que limitar la participació en la presa de decisions de la ciutadania a les conteses electorals és el que precisament a desmobilitzat, desmotivat i distanciat a l'electorat d'esquerres de la política.

Segons Herrera hi ha diversos escenaris: o una victòria de la dreta més conservadora, amb el que suposa de pèrdua de drets i llibertats; una victòria de l’esquerra de l’ “anar fent”, que es supedita a la dreta i a l’economia i no fa progressar al país; i una clara i amplia victòria de l’esquerra nacional (PSOE) i uns bons resultats de l’esquerra verda nacional, garantint polítiques progressistes per arribar a consolidar un “estat del benestar ecològic”. No podem coincidir amb els referents que pren en Joan: en Romano Prodi o en Barack Obama, ja que un no ha sabut mantenir la il·lusió a Itàlia i el partit demòcrata no representa a l’esquerra americana.

En un escenari de canvi de cicle econòmic calen noves receptes político-econòmiques, i aquestes passen per a prioritzar l’ecologia com a problema i solució alhora. Baixar impostos, regalar xecs,... no és d’esquerres. Si que ho és redistribuir la riquesa amb equitat, és a dir, com diu Herrera, revertir els beneficis multimillonaris de les empreses i bancs a la societat, pujant el impost de societats i destinar-ho a despesa social. En el cas dels bancs destinar-ho a vivenda de construcció oficial. I per garantir un govern al servei de la ciutadania i no al de l'economia, recuperar el republicanisme civic generador de drets, és a dir, un Estat laic i social.

I és aquest el verdader sentit de l’esquerra: situar l’economia al servei de les persones per a garantir un sistema sostenible i ecològic. Recuperant aquest sentit els i les que ens sentim d’esquerres, segons Herrera, recuperarem la il·lusió. I ho aconseguirem votant amb rebel·lia, votant a ICV-EUiA.

Però de moment, com que un ja te una edat i va perdent la ingenuïtat, encara dubto si votar o no.

EL VALOR DEL VOT EN BLANC

El valor del vot en blanc

Josep Maria Espinàs
09/02/2008

De cara a les eleccions del 9 de març --falta un mes-- sembla que es va estenent la idea que una bona decisió és votar en blanc. D'entrada, no sé per què, però no em fa gaire gràcia que ho proposin alguns polítics que han ocupat llocs importants precisament gràcies als vots a favor, i que ara s'han retirat. Però, sobretot, demanar el vot en blanc no té, segons el meu punt de vista, cap valor positiu en les actuals circums- tàncies.Votar en blanc és un dret. Està clar. Com no votar. Com votar un partit o un altre. Però, sense ser un politòleg, m'atreveixo a fer una distinció: el vot en blanc, que és una opció personal, crec que no és una bona opció per a la nostra democràcia.Per una raó que em sembla clara: votar en blanc és en la pràctica votar a favor del partit que guanyi les eleccions, sigui quin sigui. Per molts vots blancs que surtin de les urnes, el tan argumentat càstig no existirà. ¿Càstig a qui? ¿Al mateix partit, al qual el ciutadà vol mostrar d'aquesta manera el seu disgust a l'opció que li agradava? No ho entenc. Votant en blanc, ¿no dóna carta blanca a l'adversari? (Perillosa abstenció, penso, per a la salut democràtica).Entre amics i parents es pot quedar molt bé dient: "Jo voto en blanc". Això dóna un agradable protagonisme davant dels qui han anat disciplinadament a votar els seus i s'acredita un mèrit davant dels qui s'han quedat passivament a casa.Entenc perfectament el vot en blanc, i el respecto --per sort, encara ens queda la llibertat de votar el que en sembli-- però no el veig com una lliçó. O almenys no el veig com una lliçó eficaç, i si una lliçó no és eficaç el mestre perd el temps i fracassa.Perquè el vot en blanc no paralitza res ni tampoc construeix res. Sentir-se identificat amb un partit i votar en blanc estaria bé si quedés públicament clar que "jo sempre he votat el partit A però ara no hi estic d'acord". Això sí que es podria considerar una lliçó. Una crítica constructiva. Però el vot en blanc no se sap ni qui l'ha posat a l'urna, ni per què.També seria interessant si absolutament tots els vots fossin en blanc. Seria una sotragada per als polítics i faria pensar. Però això també és impossible. De manera que votar en blanc vol dir "vosaltres mateixos, ja us ho fareu" i, efectivament, els partits grans ja s'ho faran.

VOTO EN BLANCO

VOTO EN BLANCO
04/02/2008 Pasqual Maragall

Seguramente votaré en blanco, porque nadie ha dicho claramente lo que piensa hacer con los temas importantes. La Constitución sigue sin recoger la existencia de nacionalidades históricas. ¡Ni siquiera el nombre de las autonomías figura en ella!
No hay manera de saber si el Constitucional modificará o no el Estatut de Catalunya, porque el sainete de la sustitución de los miembros que cesan no se acaba nunca. Parece como si quisieran decirnos: primero votad, que luego en Madrid ya decidiremos. Con las infraestructuras, lo mismo: todo se andará.
El área metropolitana de Barcelona no vuelve. Ninguno de los partidos que se presentan a las elecciones reclama su restablecimiento.

Las propuestas de reforma educativa del conseller Maragall topan con la oposición de los maestros y no sé si de los padres. Sólo los directores parecen estar de acuerdo.
Los centros de asistencia primaria funcionan bien, pero el plazo para obtener visita con un especialista es demasiado largo. El otorrino puede tardar un mes, excepto en caso de urgencia. Seguridad: en Catalunya tenemos cuatro policías distintas. Mejor no entrar en detalles. Afortunadamente, los hermanos Nadal siguen adelante contra viento y marea. Las infraestructuras van: se desdobla el Eix Transversal y el de la costa. Faltan algunas conexiones de la Catalunya interior y pirenaica.
Recientemente estuve en el municipio de El Papiol yme pareció que la espantosa especulación de años anteriores en el área metropolitana se está frenando.
Esto en cuanto a los temas primordiales en Catalunya y España. ¿Y Europa?

Mi modesto Partit Català d´Europa, aún por estrenar, nació europeo, seguramente porque cuando era alcalde de Barcelona ya me tocó ir a Bruselas a defender los intereses de las ciudades en el Comité de las Regiones y acabé siendo su presidente (gracias al excelente trabajo de Ana Terrón y Margarita Obiols).
No veo que los partidos catalanes y españoles se tomen Europa muy en serio. Javier Solana es nuestro hombre allí, afortunadamente. Y ahora parece que Felipe González será el responsable de echar a andar la Constitución europea, gracias a Merkel y Sarkozy y, supongo, Solana.

Solana nombró como delegado de la Unión en Mostar a Ricard Pérez Casado. Mostar era el punto más difícil de la geografía política europea. Y Ricard lo arregló.
Total: tenemos un cierto pedigrí europeo: la España que se había vuelto de espaldas a Europa y al Mediterráneo a partir de 1492 estaba hace unos años regresando a ella con prestigio, a pesar de la insuficiencia más que evidente de la política euromediterránea, denominada también Proceso de Barcelona.
Otro lazo que nos une a Europa es la eurorregión. Siendo alcalde de Barcelona, la construimos alcaldesas y alcaldes de Montpellier, Toulouse, Barcelona, Valencia, Mallorca y Zaragoza. Y ahora parece que vuelve a tomar impulso.
En resumen: todo son argumentos a favor de crear desde Catalunya una fuerza política de vocación europea.
Con la alcaldesa de Roses asistimos, por invitación de Francesco Rutelli, al congreso del Partido Democrático Italiano que eligió a Veltroni como candidato a la presidencia del gobierno italiano, en principio, dentro de cuatro años. Tenemos que entendernos con esta gente y con los demócratas americanos, como he dicho en otro lugar.
Bien, ahora lo que hace falta es un proyecto a la vez catalanista y europeísta que se anuncie en las elecciones de marzo y se consagre definitivamente en las europeas del próximo año.
De lo que se trata, más que de tener un diputado en Madrid - cosa que estaría muy bien pero que cuesta tiempo y dinero-, es, por ahora, de lo siguiente: proponer desde el PCDE un voto singular, el voto en blanco.
Estamos diciendo que hay que votar pero que no tenemos aún los medios suficientes para hacer una propuesta articulada. Sólo tenemos un puñado numeroso de amigos con ideas claras. No hay peor desprecio de la democracia que la abstención. El crecimiento del voto en blanco es la mejor preparación para el futuro que queremos. Por tanto, hay que votar en blanco. En estas elecciones podríamos utilizar las bellas palabras del poeta a la entrada de la primavera: "Déu te guard, bandera blanca / dies ha que t´he delit/ no ets encara al millor temps / però en tens tota l´alegria".

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

En els darrers dies estem assistint, pel que fa a Collserola, a l’encobriment en primer terme d’un sucós proper festí. També a compte de tots. Fruit d’una premeditada confusió.

Donat el perllongat seguiment i la memòria viscuda que ens aporta tantes lluites, reunions, marxes etc., esforços plegats que han anat ordint una trama del tot entranyable vers Collserola. Constatat el total abandó als interessos especulatius per part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Pel be comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats.

Collserola, al contrari del què se’ns pretén vendre, es troba en un moment crític. En un impas crucial de la seva existència, i de retruc, de la existència comuna. Doncs, per posar només un exemple, la conservació de Collserola és del tot lligada a la salut publica de la població, tant física com mental.

Del diàleg que mantinguem amb ella, com a col·lectivitat, depèn el futur de la nostra ciutat. I aquest l’hem de fer entre totes. Aquest any 2008 és el de la Celebració Internacional de la Terra. Ens brinda l’ocasió de fer les nostres aportacions conservant i fent conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les futures generacions .Tal responsabilitat de cap manera pot restar en mans només dels polítics. La societat civil, com mai, també a de dir la seva. També hem de dir la nostra.

Els temes mediambientals, com cap altres, constitueixen un exemple clar de la necessària participació de totes i cada una de les persones que componen tota col·lectivitat. Són un exemple clar de la necessària implicació, de la tan imprescindible com desitjada corresponsabilitat ciutadana.

El consum responsable del territori, de la Serra de Collserola, ens porta a la constatació de la manera ,del tot irresponsable, que actua el nostre Ajuntament. Per altre banda, donant com a Cap i Casal de Catalunya, un exemple gens desitjable del tipus de consum que fa de la natura del tot irresponsable. Valgui d’exemple l’ imminent e impopular tala del venerable alzinar centenari del cim de Collserola. Tot per tal d’instal·lar una macro muntanya russa, temple colossal contra natura. Erigit al consum desenfrenat per aquells que s’han begut l’enteniment.

Aquest és el model que pretenen imposar a Collserola, aquells que no cerquen més que el propi interès. L’econòmic.

Els vells projectes del “desarrollismo porciolista”, aquella despòtica manera de fer ciutat tant devastadora per Collserola (més sofisticada si voleu) però, continua vigent a la Casa Gran, segueixen en peus.

Totes les alertes doncs, són poques.

Davant la desprotecció d’àmplies zones, del que tots de fa ja molts anys coneixem com a Parc de Collserola i la desinformació, que ens pretenguin vendre i que venguin a la ciutadania que, a més, són protectors d’allò que tant ens estimem, i pel que tants anys venim lluitant i vetllant i que avui perilla, és un acte de hipocresia que supera el políticament acceptable.

Tot plegat ens porta a la necessitat de seguir ordint tot tipus d’ aportació i esforços entorn la defensa activa de Collserola. A demanar un esperançat esforç per part de tothom. Cal fer córrer tant l’alerta com les devastadores pretensions dels “ nostres polítics”.

Si Barcelona va créixer al crit unànime de “ Abajo las murallas” al segle XXI, segle de la lluita global contra el canvi climàtic, ara s’imposen, davant les motoserres, les excavadores, els túnels, les carreteres, el ciment i els “equipaments”, proclamar un rotund, no passaran!.

Encoratgem a tota la ciutadania (més de mitja Catalunya envolta la serra), a prendre partit actiu, abandonant tota passada delegació i unir tots els esforços personals en futures accions. A escampar l’alerta i convidar i fer possible la mobilització massiva a la Marxa, i en Defensa de Collserola tota. Una data important és la del proper 13 d’abril. Mentrestant cal seguir organitzant la resistència activa i difondre les innobles intencions d’aquells que ens governen. No estem soles. La societat científica està amb nosaltres, el sentit comú ens assisteix. Les esperances, en un més respectuós diàleg entre la ciutat i Collserola, que faci perpetuable. La vida comuna és un llegat que, a pesar dels nostres polítics, estem obligats a defensar i garantir.

No passaran !!!. Correu la veu. Ens hi va molt.