PERFECTES IDIOTES

Perfectes idiotes

JOAN OLLÉ

Al final del segon debat vaig decidir que sí, que aniria a votar. Immediatament, les diferents cadenes van connectar amb seus de partits i periodistes orgànics que no van tenir el més mínim rubor a assegurar, com il.luminats per algun déu menor, que el seu preferit havia superat el contrari en tots els terrenys. I el més curiós era que tots coincidien, com a éssers clonats, en els perquès, com si una llengua de foc hagués descendit fins a ells. O potser va ser un SMS en què els secretaris d'organització els havien escrit el que havien de dir i ells, com dòcils replicants, com perfectes idiotes, repetien l'evangeli de Ferraz o Génova.Se succeïen les intervencions com si diferents pèssims actors anessin recitant el mateix text. Cap dels membres dels dos clubs de fans van saber reconèixer cap mèrit, cap grandesa al contrincant; qualsevol matís de respecte per l'altre podia suposar una esquerda en la perfecció mono- lítica del propi, amb la conse- güent pèrdua de la veritat absoluta. Al cap de pocs minuts van aparèixer un parell d'enquestes que coincidien a donar un espectacular avantatge a un dels oradors, però tampoc això --la veritat estadística-- va fer variar gens ni mica el piular dels lloros, ara crescuts en la seva arrogància.Diumenge votaré i probablement m'alegraré si guanya el candidat que prefereixo, però tot seguit tornaré a maleir, a l'escoltar les seves paraules, tota aquesta inútil tropa de dropos que prosperen a l'ombra dels partits, pervertint des de la seva mesquinesa el que de bonic puguin tenir les seves intencions. I aquí sí que dic el que diu tanta gent: que tots són iguals, gairebé intercanviables.