Interlocutors socials
Luís De Sebastián
Catedràtic d'Economia d'ESADE
La menció dels "interlocutors socials" referida als principals sindicats, els grans empresaris i el Govern em sona decimonònica. Em porta a uns temps en què l'oposició d'interessos econòmics en el sistema capitalista es reduïa a l'oposició entre capital i treball, cosa que va donar origen a una concepció bipolar de la lluita de classes. Adam Smith distingia una oposició d'interessos entre tres classes socials: terratinents, empresaris industrials i obrers assalariats. David Ricardo va reduir l'oposició d'interessos a la que es dóna entre el nivell de salaris i la taxa de guany, és a dir, entre el capital i el treball. Marx va prendre aquesta dicotomia de Ricardo i la va incorporar a la seva lluita política i sindical. Una dicotomia que les democràcies dels països capitalistes moderns semblen haver introduït en les seves institucions.
Però, ¿qui participa en la interlocució social en nom dels quatre milions d'emigrants, dels tres milions de funcionaris públics (l'amo dels quals és alguna de les moltes administracions públiques), dels tres milions de treballadors/empresaris autònoms, dels dos milions i escaig d'aturats, dels diversos milions de jubilats, i dels malalts, els marginats, i de tots els estructuralment no representats per ningú? ¿El Govern potser? Però el Govern és part en la confrontació d'interessos: no està per sobre d'aquests i sol actuar pro domo sua. Aquesta troica d'interlocutors socials deixa fora del seu camp d'interès la majoria de la població espanyola no vinculada ni organitzada en algun dels tres pols institucionals de la interlocució oficial. La societat és molt més complexa que la del model neoclàssic-marxista. L'oposició d'interessos va en moltes direccions, i el diàleg també hauria de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada