GARA > Idatzia > Txokotik
Ejercer la libertad cuando no hay libertad
Floren Aoiz
Floren Aoiz
Escritor
Cuando uno se siente rodeado por una asfixiante falta de libertades saborea cada pequeña decisión que no pueden tomar por él. No puedes votar a quien quieres porque las leyes españolas te niegan esa opción, pero no pueden hacer que les votes. Ni a ellos, responsables de las ilegalizaciones, ni a los otros, que se frotan las manos a la espera del botín mientras aparentan oponerse a la Ley de Partidos. Intentan que actúes por miedo, que renuncies a tus ideas, que te sientas obligado a votar a unos para que no ganen los otros.
Cuando uno se siente rodeado por una asfixiante falta de libertades saborea cada pequeña decisión que no pueden tomar por él. No puedes votar a quien quieres porque las leyes españolas te niegan esa opción, pero no pueden hacer que les votes. Ni a ellos, responsables de las ilegalizaciones, ni a los otros, que se frotan las manos a la espera del botín mientras aparentan oponerse a la Ley de Partidos. Intentan que actúes por miedo, que renuncies a tus ideas, que te sientas obligado a votar a unos para que no ganen los otros.
Los traficantes de votos te acechan para llevarte al huerto. Pero es el Huerto de los Olivos, y te llevan ahí para venderte por cuatro monedas. Pasado el día 9 nadie recordará las promesas que ahora te hacen. Si muerdes el anzuelo, te contarán en sus listas, de nada servirá que digas que no has podido votar a quien querías y has metido en la urna otra papeleta como mal menor. No hay lugar para los matices, se hacen con tu papeleta y pierdes el control. Todos los partidos que han engordado gracias al apartheid se apropian de los votos que sólo recibieron por una situación de excepción.
Cuando escucho los mensajes con los que quieren atrapar mi voto, me recuerdan el ruido de las emisoras mal sintonizadas: uno siente alivio cuando la radio se apaga. Cuando ya no funcionan sus cantos de sirena, se puede acariciar la libertad. No la libertad de hacer lo que uno quiere, pero sí por lo menos la de no hacer lo que no quieres hacer, y la libertad de dar valor a tu falta de libertad, y hacer que el silencio al que te quieren condenar se convierta en un grito que resonará a los cuatro vientos.
No hay voto útil que valga. Lo útil es no votar, que se note que hay gente que quiere ser libre y que es capaz de comenzar a serlo sin esperar que le den permiso. Los que más van contar van a ser los no-votos, esos van a ser los útiles, porque van a tener el mayor efecto político. Si se ha estado cerca de conseguir una solución a este maldito conflicto, ha sido gracias a la firmeza de miles de personas que votaron «nulo» en las últimas elecciones. Me gusta pensar que mi abstención servirá para que la próxima vez el desenlace sea otro.
2 comentaris:
Els electors no som tontos
En la recta final, la campanya electoral guanya en exabruptes, polèmiques i disbarats. El fet més impensable potser ha estat trobar una similitud, per descomptat en la forma i mai en el fons, entre ETA i un partit democràtic com el PP. La banda terrorista demana en un comunicat l'abstenció de vot, i Gabriel Elorriaga confessa a Financial Times que els populars pretenen que els indecisos es quedin a casa. La posició de la banda ni m'és estranya ni, si m'ho permeten, m'interessa, per antidemocràtica i terrorista. No obstant, les paraules d'Elorriaga sorprenen perquè evidencien la ruptura en públic del deure in- qüestionable de tot partit polític: la crida a la participació.
Les estratègies per aconseguir la victòria no han de traspassar mai l'esfera pública perquè es trenca la màgia i es corre el risc que l'electorat se senti utilitzat. Se sap, i es diu sovint, que la clau de la victòria d'aquestes eleccions la tenen els indecisos. Si es queden a casa, el PP podria guanyar, i si la participació és alta, seria el PSOE qui tindria la paella pel mànec.
Els populars reaccionen ràpidament a l'error i declaren que el Financial Times no reprodueix amb exactitud les paraules que va dir Elorriaga, ja que el PP vol el vot dels indecisos i no que s'abstinguin. L'aclariment, encara que necessari, continua patinant i no convenç. Li va passar el mateix a Zapatero després de l'entrevista amb Gabilondo, al filtrar-se que el PSOE necessita la tensió per guanyar. Tampoc van servir les justificacions, ja que la ficada de pota va ser colossal.
Però, el que és més trist no és ficar la pota fins al fons, sinó precisament perdre les formes i arribar a l'insult. Felipe González traspassa la frontera i diu "imbècil" a Rajoy, Ángel Acebes li respon i qualifica l'expresident de "patètic", Zapatero crida a la calma i Rajoy s'enganxa al victimisme i es defineix com un home de províncies massacrat diàriament pel PSOE.
Davant de tant exabrupte i desqualificació, que a ningú el sorprengui que l'electorat reaccioni i en el resultat de les eleccions es llegeixi amb claredat el popular eslògan No som tontos.
Sandra Barneda
ElPeriodico 03/03/2008
Capitalitzar l'abstenció aliena
No feia falta que ningú al PP confessés públicament que la seva estratègia consisteix a ficar a casa els votants aliens, considerant que fins una majoria absoluta pot sustentar- se, com ja ho va fer, en menys d'un terç del cens. Però a Gabriel Elorriaga el va perdre la boca entre tant bon rotllet amb el Financial Times.
La legislatura que agonitza ha tingut dos bancs de proves per a una tàctica que va consistir, primer, a negar els pecats propis (una estratègia que va permetre aguantar l'estirada de les eleccions al Parlament Europeu fabulant una conspiració sobre l'11-M) i, després, a avergonyir els votants socialistes i dominar els del centre amb l'Apocalipsi de la ruptura d'Espanya en complicitat amb ETA. Per a aquesta segona estratègia, d'aplicació en les passades municipals, va comptar amb la inestimable col.laboració de l'harakiri del PSOE en el microcosmos de Madrid, sense el qual Mariano Rajoy no hauria pogut esgrimir una victòria en vots, perquè, abstracció feta de la capital del regne, a la resta va perdre.
Curiosament, als estrategs populars els resulta igual d'interessant que a ETA capitalitzar l'abstenció aliena. Els segons la van recolzar públicament aquest cap de setmana amb un comunicat en la línia de retòrica passada de moda que ja els caracteritza. Aquesta segona formulació en demanda que l'electorat aliè castigui els altres pels fracassos propis no és nova a Euskadi. Però aquesta vegada posa en evidència els dubtes sobre la capacitat de concitar ni tan sols aquelles desenes de milers de vots nuls que en els comicis acompanyen l'esquerra radical. Però el fet més greu és que es tracta d'una renúncia, provocada sens dubte per una --més que qüestionable en el terreny democràtic-- estratègia de liquidació política a través de la llei de partits, però renúncia, al cap i a la fi.
L'abstenció que busca el PP li dóna rèdit al sobredimensionar el vot propi. Però ¿com es gestiona el dia 10 la que propugna l'esquerra radical basca? Per descomptat, no a través de l'acció política. I, si ha de ser argumentari per a l'altra acció, la violenta, els que se la plantegin com a forma de protesta han de qüestionar-se si estan disposats a ser-ne còmplices.
Iñaki González
ElPeriodico 03/03/2008
Publica un comentari a l'entrada