dimecres, 14 de novembre del 2007

QUI ELS POT FER CALLAR?


¿Qui els pot fer callar?
JOSEP MARIA Terricabras


Va ser Samuel P. Huntington qui el 1996 va posar en circulació l'expressió "xoc de civilitzacions". Deia que el nou escenari internacional portava al desvetllament de grans potències fins llavors adormides, com la Xina o l'Índia, i a la presa de consciència d'antigues colònies. Està emergint un món multipolar, fet de civilitzacions diverses, superador de les hegemonies clàssiques. Segons Huntington, la confrontació del futur ja no seria ideològica, sinó cultural. Assenyalava set o vuit "civilitzacions", entre aquestes, "l'oest", la "llatinoamericana" i, potser, "l'africana", amb cultures i valors en competència.Deixo de banda la crítica a Huntington que sembla menystenir la importància de les relacions eco- nòmiques i que fa una distinció massa simplista entre ideologia i cultura. Ara només vull assenyalar que, al darrere de l'anècdota protagonitzada per Joan Carles, d'una banda, i Chávez i Ortega, de l'altra, a la darrera trobada iberoamericana, a Xile, hi ha realment coses greus i importants. La topada va tenir forma d'opereta, amb un rei que, sense tenir la presidència de l'acte, interrompia uns plebeus per dir-los que no interrompessin. El llibret, però, no era d'opereta, sinó d'acció dramàtica. Els amos de sempre no s'han adonat encara que el món ha canviat irreversiblement, que ja no es fa el que ells diuen, que els antics súbdits s'han fet grans i volen, amb raó, ser tractats com a iguals.Un segon exemple recent ho confirma. El president de França vola cap al Txad i allibera --això no és una opereta, és un còmic-- alguns detinguts allà. Amb això, Sarkozy adopta exactament la mateixa actitud xulesca que l'ONG que ha estat detinguda i que és criticada: per a l'Arca de Zoè i per a Sarkozy, l'Àfrica és un continent que els occidentals encara han de redimir. Ells, que l'han explotat, ¿l'han de salvar? I el Txad s'enfada, amb raó.El xoc de civilitzacions també és el combat de l'emancipació de pobles fins ara sotmesos. Als antics amos els costa d'acceptar i volen continuar manant. Encara no s'han adonat que ja no poden fer callar ningú.

dimarts, 13 de novembre del 2007

UN DIPUTAT AFÍ AL PSOE CENSURA EL REI

EL CONFLICTE AMB CARACAS - ELS VERDS
El Periodico 13/11/2007
A la veu de Gaspar Llamazares (IU), crític amb la rèplica del Rei al veneçolà Hugo Chávez --el ja cèlebre "¡Per què no calles!"--, ahir s'hi va sumar la d'un parlamentari adscrit al grup Socialista al Congrés. Francisco Garrido, diputat d'Els Verds que va concórrer a les eleccions a les llistes del PSOE, va denunciar que el Monarca "va sobrepassar" les seves funcions constitucionals, i va lamentar la seva "inaudita actitud de nul.la cortesia i agressivitat" amb països com Veneçuela o Nicaragua, que, des de l'òptica d'aquest parlamentari, "no se sotmeten al dictat dels EUA o de les multinacionals espanyoles"Per Garrido, va ser "inapropiat" que el Rei fes callar Chávez amb maneres "inacceptables" i després abandonés la reunió, actitud que considera que "danya la imatge d'Espanya". El diputat va registrar ahir una pregunta parlamentària en què insta el Govern a pronunciar-se sobre la qüestió.

diumenge, 11 de novembre del 2007

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS



MOVIMENT ALTERNATIU PLUS
Carles Llorens i Ruiz

És una constant en els Moviments Socials els viatges d’anada i tornada que realitzen d’unes idees a unes altres. Uns viatges a vegades llargs, no per distància sinó per el temps emprat; i a vegades convulsos, molts individus i masses dones no arriben mai a destinació, o “se quedan en el camino” o retornen al punt de partida. També s’ha de dir que moltes persones no parteixen mai.

Quan la lluita es satura de missatges buits i la militància cau esgotada per l’allau de temps “perdut” o d’hores invertides sense “recompensa” s’entra en l’anomenada crisi i es comencen a explorar alternatives creatives que facin perdurar la tant necessària “revolució infinita” o “resistència global”. I és que, malgrat un moviment social es consideri finit, les causes que l’activen dins d’una societat capitalista perduren en el temps. Per tant, sempre existirà un moviment social amb el braç alçat, i a vegades, fins i tot, amb el puny, en un sistema viciat per sistema: injust.

La injustícia que sustenta a un moviment no determina el número de viatges ideològics. En un sistema capitalista sempre hi haurà manca de llibertat amb la conseqüent vulneració de drets, i per tant, injustícia social. El que si que és determinant en la rotació idearia és la ingerència del propi Sistema en els Moviments Socials. Un altre tema, del que no en parlaré, són els canvis o viratges d’orientació partidista que pateixen algunes entitats integrants. Però aquí, em vinc a referir a la manipulació institucional de les idees que dirigeixen al Moviment que fan girar el rumb del viatge.

Diferents viatges, diferents destinacions de les lluites socials que van canviant degut al xoc frontal amb el Sistema –adaptant-se o reaccionant davant dels atacs amb noves eines per a impartir injustícia, i al flirteig o violacions del mateix –deixant de ser contestatari i revolucionari. Podria dir, viatges per enfortir el Moviment (moviment alternatiu) i viatges per a debilitar-lo (moviment institucional).

Fa uns dies vaig poder assistir a unes trobades internacionals d’entitats de gais, transsexuals i lesbianes –per ordre de presència, integrades en la Xarxa contra l’Homofòbia: agrupació de l’associacionisme lgtb alternatiu i radical d’esquerres. A part d’entitats de l’Estat Espanyol, van participar-hi entitats d’Itàlia, França, Grècia, Portugal i Alemanya. Vaig entendre que l’objectiu de la trobada era definir l’organització de la mateixa Xarxa: infraestructura, comunicació, línies d’actuació,...

Durant un temps he estat col·laborant amb una part del Moviment LGTB: associacions d’usuaris, de serveis, organitzacions polítiques,... Una part del Moviment que s’ha dirigit exclusivament cap a l’equiparació legal i social (drets i visibilitat) i que un cop aconseguida la primera (igualtat formal), si més no a l’Estat Espanyol, continua sense fer gaire soroll cap a la segona (igualtat material). Un viatge originàriament radical i transgressor envers el Sistema que de manera brusca s’institucionalitza lluitant per la consecució del matrimoni civil, “la reivindicació estrella del Moviment” l’arribem a anomenar, que persegueix la integració i total submissió en l’ “status quo” del Sistema, és a dir, per legitimar la incorporació dels gais i lesbianes en la jerarquia de classes: no deixem de ser uns esclaus. Al encaminar la lluita cap a la igualtat social és on aquest moviment ja domesticat s’adorm i calla. La igualtat social representa un xoc frontal amb el Sistema, i aquest no permetrà alliberar a través d’aquesta lluita a un Moviment que controla. La igualtat social comporta modificar les regles del joc i capgirar l’estructura de l’ordre establert – acabar amb la dictadura de l’heterosexisme. El Moviment Institucional, degudament dirigit per aquest ordre, no sap com abordar la lluita per la igualtat social i s’estanca amb teories plenes de bones paraules i d’intencions. És incapaç de traslladar a la pràctica l’enfrontament amb el Sistema perquè aquest mateix el limita.

Aquesta limitació la supera l’altre moviment, el Moviment Alternatiu. Tot i el intent institucional de silenciar-lo, ha aconseguit mantenir les “urpes” del Sistema fora; és a dir, una cosa es ser trepitjat i un altre que t’acariciïn entabanant-te. Gràcies a la impossibilitat del Sistema de controlar i manipular al Moviment Alternatiu (dolces carícies rebutjades) i al fet de no poder-lo fer desaparèixer, aquest ha mantingut la seva radicalitat i la seva autonomia sense partidisme. Mentres unes entitats mimades institucionalment exigien la igualtat de drets, el Moviment Alternatiu demanava l’abolició del matrimoni. Uns volien integrar-se en el Sistema i uns altres volien acabar amb ell. Dos viatges ideològics totalment diferents.

El Moviment Institucional estatal ja ha acabat el seu viatge. Ha arribat a complir el seu somni: ser una persona totalment normativitzada i controlada. La consecució del matrimoni civil i l’adopció i l’aprovació de la llei per la identitat de gènere – regulació dels sentiments prèvia autorització, l’han deixat sense aire per empènyer les embarcacions i s’han quedat ben amarrades en els ports de l’Administració (la cultura de la subvenció per a sobreviure, malgrat les naus no tinguin mariners ni marineres). En canvi, el Moviment Alternatiu pot aprofitar la corrent del Moviment Alter Global, ja que en forma part al no haver estat prostituït pel Sistema, és a dir, no haver-se venut. Segurament, el fet que el propi Sistema l’hagi ignorat ha ajudat a que el Moviment Alternatiu continuï fresc d’idees i, per tant, que allargui el seu viatge en el temps. Evidentment, sempre hi ha excepcions i sota el nom de radical trobem persones fortament institucionalitzades. Híbrids o híbrides que contaminen.

La Xarxa contra l’Homofòbia, nom encara provisional, precisament està preparant l’equipatge per a partir. No és que hagin vist la llum i s’hagin enriquit de noves idees, sinó que aprofiten la seva radicalitat per enfortir-se i continuar lluitant. D’alguna manera “surten de l’armari” per a estendre la seva pràctica transgressora local a nivell global. Un fet que exemplifica la seva diferència: abans de començar la trobada pròpiament –discursos, debats,...; van manifestar-se pels carrers de la Ribera i del barri Gòtic de Barcelona exigint la fi de l’homofòbia i la transfòbia. Un moviment que actua envers un altre que practica el “panxing” – seure al sofà i veure la tele o el que és el mateix, demanar i justificar subvencions.

Posats a triar, prefereixo continuar viatjant. Una lluita que ens permet ser individus amb autonomia de pensament i d’actuació. Un viatge on ben segur que no existiran clons normatius sistematitzats ni còpies insulses de ciutadans i de ciutadanes “normals”: lluita alternativa radicalment activa. Un moviment social com a agència de viatges amb itineraris interessantíssims. Un Moviment Alternatiu Plus.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

NO TAN CLAR

No tan clar
Gustavo Duch
Director de Veterinaris sense Fronteres

"Sacatum Sacatum tam tam que summun pen que tum pan que tepetepetam to que summun que tum." ¿Han entès alguna cosa? És part de la cançó de l'anunci de tonyina Calvo. Primer era "claro, calvo", ara és ben embolicat. Potser perquè el funcionament d'aquesta empresa s'ha passat al costat fosc. En aquests moments hi ha en marxa dues campanyes internacionals enfront dels comportaments empresarials de Calvo. Una per reclamar condicions laborals justes dels treballadors de Calvo a les plantes que han instal.lat al Salvador amb suport de fons estatals espanyols. Calvo, que va utilitzar la legislació europea per ingressar els seus productes amb reduccions aranzelàries, ara ignora la seva normativa. La segona, enarborada per la Federació Internacional de Treballadors del Transport, que revela que Calvo té 11 embarcacions pescant amb banderes de conveniència, que vénen a ser com vaixells pirates que canvien de bandera segons els interessi per poder explotar els seus mariners. Calvo ha sabut adaptar-se a la globalització des de lueqesumun qe tun.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

'HELLO, LENIN'

'Hello, Lenin'
Javier Belmonte

El mes de març d'aquest any, David Placer va publicar en EL PERIODICO el reportatge Lenin al jardí okupa. Explicava que a l'esplanada que hi ha al davant d'una finca okupada a sota del pont de Marina, costat Besòs, havia aparegut un bust del líder de la revolució soviètica, fet amb porexpan i de 2,3 metres d'altura. La peça s'havia convertit en una insòlita atracció per a turistes en pelegrinatge a la torre Agbar i per a nostàlgics del comunisme que hauria pogut ser i no va ser.

L'escultura, obra d'esquàters italians i d'alguna altra nacionalitat, era part fonamental d'un espectacle programat al Grec del 2007, que es titulava Lenin is mine? (¿Lenin és meu?) i que va ser subvencionat amb 50.000 euros per l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
Que Lenin hagués aconseguit unir a títol pòstum els okupes i les institucions era una de les possibles lectures divertides de l'assumpte.

L'obra no es va arribar a estrenar al festival d'estiu de Barcelona, però Lenin continua allà, en una privilegiada talaia amb vistes als barracons a mig desmuntar que van albergar els alumnes del CEIP Glòries Catalanes, un apropiat nom per a una efímera construcció que es resisteix a desaparèixer del tot després del trasllat dels alumnes a un edifici de veritat.

Ara, la cara del pare de l'extinta URSS està coberta per una ajustada caputxa negra que no amaga els seus característics trets, i li han crescut unes boniques roses vermelles a sobre de l'entrecella.

¿Què se'n pot fer?, es preguntaria el Lenin de veritat. Dues propostes. Primera: que els okupes regalin el bust a Mariano Rajoy. A un tipus eclèctic --capaç d'injuriar ara el túnel de l'AVE al costat de la Sagrada Família que ell mateix va aprovar com a vicepresident del Govern el 2002-- no se li hauria d'indigestar un bust gegant de Lenin que presidís la sala d'estar del seu domicili madrileny. Segona: si un dia el temple que ja no és de Gaudí cau --sigui pel seu propi pes o pel maleït túnel--, portar el bust a les ruïnes. No quedaria malament al costat dels bibelots esculpits per Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània
Mari Cruz Sala
Fa pocs dies que hem tornat de Birmània i encara no he pogut recuperar-me de la impressió que m'han causat les notícies sobre la revolució safrà. No puc oblidar les mirades de complicitat que la gent d'aquest bonic país em va dedicar. Vaig fer fotos d'aquells monjos i civils que avui deuen estar morts. Molts em van convidar a compartir amb ells moments de pau i de felicitat, per això no puc fer res més que defensar-los. Segons sembla, no n'hi ha prou de mantenir una persona privada de llibertat. Cal retenir-la i penjar cartells de persones maltractades per demostrar qui mana.Birmània és un país petit. La seva economia de base és agrícola, tenen rius que són com mars, grans plantacions d'arròs --fins i tot als vessants de les muntanyes--, cultiven tomàquets dins de l'aigua del llac, amb tècniques que els occidentals desconeixem. Només amb això podrien sortir de la pobresa extrema a la qual estan sotmesos, però tenen uns governants que s'estan venent a la Xina, l'Índia i Rússia. I aquestes, com passa sempre, s'emporten la riquesa birmana en forma de gas i petroli a canvi d'armes. No hi ha sanitat, viuen envoltats d'aigües fecals i a sobre la natura els castiga. El seu futur és en aquells nens i joves amb ambició universitària.Vull manifestar la meva indignació més profunda cap a l'organització que diu que s'anomena de les Nacions Unides, de la qual formen part els governants d'aquell país i els amics que els protegeixen, la Xina, l'Índia i Rússia. Aquesta organització només resol problemes quan el que hi ha en joc són beneficis. ¿De què ha servit l'enviament d'un delegat? ¿De què serveix l'ONU si només s'hi escolten les veus dels assassins? Jo no vull que el meu país formi part d'una organització així. També s'hi haurien de sentir veus de llibertat a favor del poble birmà.

¿No hem d'avançar en tot?

¿No hem d'avançar en tot?
JOSEP MARIA Espinàs

Tinc la impressió que estem jugant amb les paraules d'una manera perillosa. I abusiva. I per interessos electorals. (Dic "electorals" i no "polítics" perquè cada vegada arriba més clarament a la gent que, en l'àmbit de l'Administració pública, importa molt més qui ha de governar que com s'ha de governar). Em sembla que ara es vol instal.lar en públic una simplificació que no tinc gaire clar que sigui eficaç, però que segur que és absurda: la política social contra la política identitària. Com si parléssim de dues realitats perfectament diferenciades --o blanc o negre--, quan realment, social i identitari són del tot compatibles i, probablement, es potencien mútuament.Llegeixo al diccionari aquesta definició d'identitat: "Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa". Jo trobo fonamental que una comunitat tingui unes característiques que la defineixin. Aquestes característiques la vertebren, la potencien. Una comunitat sense una identitat forta està exposada a debilitar- se progressivament entre d'altres comunitats. La història de la humanitat --passada i present-- en proporciona molts exemples. L'autoconsciència d'aquesta identitat permet que els ciutadans es projectin i les comunitats es consolidin. Per aconseguir-ho és necessari que una comunitat tingui cohesió social i els seus components es trobin còmodes, i fins i tot afortunats, per pertànyer a aquella comunitat. I això és possible si es veuen recompensats per uns ajuts comunitaris. Per una política social, tal com es diu ara.
No hi ha res que em sembli tan negatiu per a qualsevol país, i també per a Catalunya, com que es contraposin política "social" i política"identitària", i que es doni més valor a l'una que a l'altra. No són dues polítiques que s'han d'oposar, sinó que s'han de superposar. No han de ser polítiques excloents, sinó polítiques coincidents.No és imaginable que a França, a Alemanya o a Itàlia, o qualsevol altre país europeu, la baralla entre partits consistís a proclamar que la política social té prioritat sobre la identitària, o al revés. Hi hauria una esbroncada general. "¡Ho volem tot!". Naturalment. Per una raó que no he vist exposada enlloc: perquè quan la identitat s'enforteix significa que la societat té més possibilitats de des- envolupar-se. I quan la societat progressa, la identitat es fa més sòlida.Hi ha polítics catalans que no ho veuen així. La meva lògica deu ser errònia.

divendres, 5 d’octubre del 2007

Reunions Pla d'Actuació del Districte de Ciutat Vella

Benvolguts, Benvolgudes,
Em complau adreçar-me novament a vosaltres després de la reunió del passat mes de setembre, per recordar-vos les dates en què ens retrobarem aquest mes al centre cívic del barri.
- Centre Cívic Barceloneta c/ Conreria, 1-9, dijous 11 d'octubre a les19.00h
- Centre Cívic Pati Llimona, c/ Regomir, 3, dijous 18 d'octubre a les 19.00h
- Centre Cívic Drassanes, c/ Nou de la Rambla, 43, dijous 25 d'octubre ales 19.00h
- Centre Cívic Convent de Sant Agustí, Pl. de l'Acadèmia, 1, dimarts, 30d'octubre a les 19.00h
Aquesta segona reunió té per objectiu que puguem compartir les vostres aportacions per a la millora dels nostres barris. Serà un espai on cadascú podrà expressar les seves aportacions, per construir de forma comunitària, entre tots i totes, propostes que contribueixin a la millora de la nostra vida quotidiana.
Gràcies per participar i il·lusionar-vos en aquest procés de construcció conjunta del futur comú de Ciutat Vella.
Itziar González Virós
Regidora del Districte de Ciutat Vella
Octubre de 2007

dijous, 4 d’octubre del 2007

Prou disfòria de gènere!

MANIFESTACIÓ PER LA LLUITA TRANSGÈNERE, TRANSSEXUAL I INTERSEXUAL

diumenge 7 octubre 2007 - a les 18hPl. Universitat (BARCELONA)

El lema :Prou disfòria de gènere! és un crit contra el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere.


Perquè no som malalts mentals pel fet de ser trans; no som trastornats pel fet de construir el gènere fora de les normes establertes per la medicina i els governs.

Volem fer sentir les nostres veus i no ser tractats mai més ni com a victimes ni com a malalts polítics. I perquè volem tenir dret a decidir sobre els nostres cossos, els activistes trans que signem aquest manifest exigim la retirada del "Trastorn de la Identitat de Gènere" de la Classificació Internacional de Malalties, i la completa despatologització de les identitats trans.

Convoquen: Guerrilla Travolaka i Activistes Independents manitransbcn@gmail.com

Per adherir-se al manifest, com a grup, associació, entitat o persona individual, envieu un correu a http://es.f279.mail.yahoo.com/ym/Compose?To=manitransbcn@gmail.com

DESECHANDO LO DESECHABLE

DESECHANDO LO DESECHABLE
(Marciano Durán)

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto con mi mujer lavábamos los pañales de los críos. Los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita; los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar. Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda (incluyendo los pañales). ¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables!

Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó tirar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el bolsillo y las grasas en los repasadores. Y nuestras hermanas y novias se las arreglaban como podían con algodones para enfrentar mes a mes su
fertilidad.

¡Nooo! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por donde se entra. Lo más probable es que lo de ahora está bien, eso no lo discuto.

Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.
¡Guardo los vasos desechables! ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez! ¡Apilo como un viejo ridículo las bandejitas de espuma plástica de los pollos! ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos! Es que vengo de un tiempo en que las cosas se
compraban para toda la vida. ¡Es más! ¡Se compraban para la vida de los que venían después! La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, fiambreras de tejido y hasta palanganas y escupideras de loza. Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de heladera tres veces. ¡Nos están fastidiando!¡¡Yo los descubrí. Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica. ¿Dónde están los zapateros arreglando las medias suelas de las Nike? ¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando sommiers casa por casa? ¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista? ¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros? Todo se tira, todo se desecha y
mientras tanto producimos más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 40 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el basurero!!¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de........... años! Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma solo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De por ahí vengo yo. Y no es que haya sido mejor. Es que no es fácil para un pobre tipo al que educaron en el "guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo" pasarse al "compre y tire que ya se viene el modelo nuevo". Mi cabeza no resiste tanto. Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que además cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real. Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo). Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo. Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron que cosas nos podían servir y que cosas no.

Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé como no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo? ¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con que se consiguieron? En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos. ¡¡Como guardábamos!!

¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡Guardábamos las chapitas de los refrescos! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos! Las cosas que usábamos: mantillas de faroles, ruleros, ondulines y agujas de primus. Y las cosas que nunca usaríamos. Botones que perdían a sus camisas y carreteles que se quedaban sin hilo se iban amontonando en el tercer y en el cuarto cajón.

Partes de lapiceras que algún día podíamos volver a precisar. Tubitos de plástico sin la tinta, tubitos de tinta sin el plástico, capuchones sin la lapicera, lapiceras sin el capuchón. Encendedores sin gas o encendedores que perdían el resorte. Resortes que perdían a su encendedor. Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín. Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡Los diarios!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver!!. ¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne! Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los cuentagotas de los remedios por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos. Y las cajas de cigarros Richmond se volvían cinturones y posa-mates y los frasquitos de las inyecciones con tapitas de goma se amontonaban vaya a saber con que intención, y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía "este es un 4 de bastos".
Los cajones guardaban pedazos izquierdos de palillos de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en un palillo. Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden "matarlos" apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada. Ni a Walt Disney. Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: "Cómase el helado y después tire la copita", nosotros dijimos que sí, pero, ¡minga que la íbamos a tirar! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de bollones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella. Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. A ¡ No lo voy a hacer! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad es descartable. Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo y glamour.
Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la bruja como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la bruja me gane de mano y sea yo el entregado.
Y yo…no me entrego.
Publicado en la serie “Crónicas marcianas y uruguayas”