VOTO EN BLANCO

VOTO EN BLANCO
04/02/2008 Pasqual Maragall

Seguramente votaré en blanco, porque nadie ha dicho claramente lo que piensa hacer con los temas importantes. La Constitución sigue sin recoger la existencia de nacionalidades históricas. ¡Ni siquiera el nombre de las autonomías figura en ella!
No hay manera de saber si el Constitucional modificará o no el Estatut de Catalunya, porque el sainete de la sustitución de los miembros que cesan no se acaba nunca. Parece como si quisieran decirnos: primero votad, que luego en Madrid ya decidiremos. Con las infraestructuras, lo mismo: todo se andará.
El área metropolitana de Barcelona no vuelve. Ninguno de los partidos que se presentan a las elecciones reclama su restablecimiento.

Las propuestas de reforma educativa del conseller Maragall topan con la oposición de los maestros y no sé si de los padres. Sólo los directores parecen estar de acuerdo.
Los centros de asistencia primaria funcionan bien, pero el plazo para obtener visita con un especialista es demasiado largo. El otorrino puede tardar un mes, excepto en caso de urgencia. Seguridad: en Catalunya tenemos cuatro policías distintas. Mejor no entrar en detalles. Afortunadamente, los hermanos Nadal siguen adelante contra viento y marea. Las infraestructuras van: se desdobla el Eix Transversal y el de la costa. Faltan algunas conexiones de la Catalunya interior y pirenaica.
Recientemente estuve en el municipio de El Papiol yme pareció que la espantosa especulación de años anteriores en el área metropolitana se está frenando.
Esto en cuanto a los temas primordiales en Catalunya y España. ¿Y Europa?

Mi modesto Partit Català d´Europa, aún por estrenar, nació europeo, seguramente porque cuando era alcalde de Barcelona ya me tocó ir a Bruselas a defender los intereses de las ciudades en el Comité de las Regiones y acabé siendo su presidente (gracias al excelente trabajo de Ana Terrón y Margarita Obiols).
No veo que los partidos catalanes y españoles se tomen Europa muy en serio. Javier Solana es nuestro hombre allí, afortunadamente. Y ahora parece que Felipe González será el responsable de echar a andar la Constitución europea, gracias a Merkel y Sarkozy y, supongo, Solana.

Solana nombró como delegado de la Unión en Mostar a Ricard Pérez Casado. Mostar era el punto más difícil de la geografía política europea. Y Ricard lo arregló.
Total: tenemos un cierto pedigrí europeo: la España que se había vuelto de espaldas a Europa y al Mediterráneo a partir de 1492 estaba hace unos años regresando a ella con prestigio, a pesar de la insuficiencia más que evidente de la política euromediterránea, denominada también Proceso de Barcelona.
Otro lazo que nos une a Europa es la eurorregión. Siendo alcalde de Barcelona, la construimos alcaldesas y alcaldes de Montpellier, Toulouse, Barcelona, Valencia, Mallorca y Zaragoza. Y ahora parece que vuelve a tomar impulso.
En resumen: todo son argumentos a favor de crear desde Catalunya una fuerza política de vocación europea.
Con la alcaldesa de Roses asistimos, por invitación de Francesco Rutelli, al congreso del Partido Democrático Italiano que eligió a Veltroni como candidato a la presidencia del gobierno italiano, en principio, dentro de cuatro años. Tenemos que entendernos con esta gente y con los demócratas americanos, como he dicho en otro lugar.
Bien, ahora lo que hace falta es un proyecto a la vez catalanista y europeísta que se anuncie en las elecciones de marzo y se consagre definitivamente en las europeas del próximo año.
De lo que se trata, más que de tener un diputado en Madrid - cosa que estaría muy bien pero que cuesta tiempo y dinero-, es, por ahora, de lo siguiente: proponer desde el PCDE un voto singular, el voto en blanco.
Estamos diciendo que hay que votar pero que no tenemos aún los medios suficientes para hacer una propuesta articulada. Sólo tenemos un puñado numeroso de amigos con ideas claras. No hay peor desprecio de la democracia que la abstención. El crecimiento del voto en blanco es la mejor preparación para el futuro que queremos. Por tanto, hay que votar en blanco. En estas elecciones podríamos utilizar las bellas palabras del poeta a la entrada de la primavera: "Déu te guard, bandera blanca / dies ha que t´he delit/ no ets encara al millor temps / però en tens tota l´alegria".

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

En els darrers dies estem assistint, pel que fa a Collserola, a l’encobriment en primer terme d’un sucós proper festí. També a compte de tots. Fruit d’una premeditada confusió.

Donat el perllongat seguiment i la memòria viscuda que ens aporta tantes lluites, reunions, marxes etc., esforços plegats que han anat ordint una trama del tot entranyable vers Collserola. Constatat el total abandó als interessos especulatius per part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Pel be comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats.

Collserola, al contrari del què se’ns pretén vendre, es troba en un moment crític. En un impas crucial de la seva existència, i de retruc, de la existència comuna. Doncs, per posar només un exemple, la conservació de Collserola és del tot lligada a la salut publica de la població, tant física com mental.

Del diàleg que mantinguem amb ella, com a col·lectivitat, depèn el futur de la nostra ciutat. I aquest l’hem de fer entre totes. Aquest any 2008 és el de la Celebració Internacional de la Terra. Ens brinda l’ocasió de fer les nostres aportacions conservant i fent conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les futures generacions .Tal responsabilitat de cap manera pot restar en mans només dels polítics. La societat civil, com mai, també a de dir la seva. També hem de dir la nostra.

Els temes mediambientals, com cap altres, constitueixen un exemple clar de la necessària participació de totes i cada una de les persones que componen tota col·lectivitat. Són un exemple clar de la necessària implicació, de la tan imprescindible com desitjada corresponsabilitat ciutadana.

El consum responsable del territori, de la Serra de Collserola, ens porta a la constatació de la manera ,del tot irresponsable, que actua el nostre Ajuntament. Per altre banda, donant com a Cap i Casal de Catalunya, un exemple gens desitjable del tipus de consum que fa de la natura del tot irresponsable. Valgui d’exemple l’ imminent e impopular tala del venerable alzinar centenari del cim de Collserola. Tot per tal d’instal·lar una macro muntanya russa, temple colossal contra natura. Erigit al consum desenfrenat per aquells que s’han begut l’enteniment.

Aquest és el model que pretenen imposar a Collserola, aquells que no cerquen més que el propi interès. L’econòmic.

Els vells projectes del “desarrollismo porciolista”, aquella despòtica manera de fer ciutat tant devastadora per Collserola (més sofisticada si voleu) però, continua vigent a la Casa Gran, segueixen en peus.

Totes les alertes doncs, són poques.

Davant la desprotecció d’àmplies zones, del que tots de fa ja molts anys coneixem com a Parc de Collserola i la desinformació, que ens pretenguin vendre i que venguin a la ciutadania que, a més, són protectors d’allò que tant ens estimem, i pel que tants anys venim lluitant i vetllant i que avui perilla, és un acte de hipocresia que supera el políticament acceptable.

Tot plegat ens porta a la necessitat de seguir ordint tot tipus d’ aportació i esforços entorn la defensa activa de Collserola. A demanar un esperançat esforç per part de tothom. Cal fer córrer tant l’alerta com les devastadores pretensions dels “ nostres polítics”.

Si Barcelona va créixer al crit unànime de “ Abajo las murallas” al segle XXI, segle de la lluita global contra el canvi climàtic, ara s’imposen, davant les motoserres, les excavadores, els túnels, les carreteres, el ciment i els “equipaments”, proclamar un rotund, no passaran!.

Encoratgem a tota la ciutadania (més de mitja Catalunya envolta la serra), a prendre partit actiu, abandonant tota passada delegació i unir tots els esforços personals en futures accions. A escampar l’alerta i convidar i fer possible la mobilització massiva a la Marxa, i en Defensa de Collserola tota. Una data important és la del proper 13 d’abril. Mentrestant cal seguir organitzant la resistència activa i difondre les innobles intencions d’aquells que ens governen. No estem soles. La societat científica està amb nosaltres, el sentit comú ens assisteix. Les esperances, en un més respectuós diàleg entre la ciutat i Collserola, que faci perpetuable. La vida comuna és un llegat que, a pesar dels nostres polítics, estem obligats a defensar i garantir.

No passaran !!!. Correu la veu. Ens hi va molt.

DESBLOQUEGEM LA DEMOCRÀCIA

Carles Llorens i Ruiz

S’acosten les eleccions generals del 9 de març i un encara continua descol·locat desprès dels índexs d’abstenció creixents, des dels referendums per la Constitució Europea i de l'Estatut de Catalunya fins a les eleccions municipals del 2007. I dic descol·locat perquè veient el poc demostrat interès en anar a votar aleshores, em pensava que els partits polítics reaccionarien d’alguna manera. Bé, si que ho han fet. Passant olímpicament del toc d’alerta abstencionista i continuant com si la cosa no anés amb ells. Amb ells i no amb elles, ja que la política de partits i d’estats és majoritàriament masclista, independentment de qui ostenti el poder sigui dona o home. La probable candidata a la presidència dels Estats Units per el partit demòcrata, la senyora Hillary Clinton, ha acomiadat a la seva assessora de Vogue per a canviar la seva imatge massa femenina i passar a adoptar una estètica més masculina. Segurament no li falti raó al pensar que una societat masclista no votaria a una dona per a ser la seva cap d’estat. Només cal veure altres polítiques o grans executives per adonar-nos que l’estil masclista en el vestir impera – Condoleezza Rice, Angela Merkel, Rita Barberà, Michelle Bachelet,... i en les formes de fer política també – Maria Teresa Fernàndez de la Vega, Esperanza Aguirre,... malgrat vesteixin de Gucci o d’Armani. Les dones d’Ahotsak en el País Basc (voces de mujer para la paz http://www.ahotsak.net/) o les dones de DemocraShe (http://democrashe.org/) a Irlanda del Nord treballen per a introduir el perfil violeta en les negociacions polítiques havent demostrat que és més fàcil arribar al consens amb aquest. Però la majoria de dones que actualment trobem a la política renuncien aquest perfil femení per a sociabilitzar-se i adaptar-se al tarannà masclista dels seus companys i mantenir així el seu estatus. Una postura, si més no, reprotxable quan elles mateixes s’omplen la boca al defensar polítiques d’igualtat o de llistes paritàries.

Continuo descol·locat ja que esperava que a mesura que s’anessin apropant les eleccions generals la meva postura abstencionista aniria perdent força i al final tornaria a confiar el meu vot en algun partit. Però, al contrari, se m’ha anat tornant crònica i a hores d’ara tinc clar que no votaré a cap partit de l’actual arc parlamentari. I mira que diuen que l’abstenció afavoreix a la dreta, però ja no sé si és una altre mentida del sistema. Si les meves amigues Sabine i Joana tornen a formar part de la llista del PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal http://www.pacma.net/) segurament les acabi votant. I és que la força del costum, en aquest cas, d’anar a votar, em farà impossible no apropar-me al col·legi electoral. Ni que sigui per donar sentit a la feina de les companyes i companys interventors, apoderats i membres de mesa; alguns amics: Pere, Ruben i Ruben, Mercedes, Rafa... Em ve a la memòria un troç del llibre d’en Saramago – Ensayo sobre la lucidez, que relata la perplexitat dels membres de les meses electorals quan constaten que cap ciutadà i cap ciutadana s’atansa a votar. O quasi cap. No voldria fer-los passar aquest mal tràngol.

El meu evangeli abstencionista va néixer amb la intenció de tocar el crostó a les organitzacions polítiques. Una mena de suïcidi sense intencionalitat, és a dir, sense voler morir en el intent. Però finalment m’he mort: ja no crec en els partits polítics, si més no, en els tradicionals. Han acabat sent mers representants d’interessos econòmics i institucionals i no pas de la ciutadania. Una excepció o una petita esperança de canvi l’he trobat en una organització política. Una entitat que si que ha reaccionat davant d’aquests alarmants graus d’abstenció: Ciutadans pel Canvi. La creació de l’espai Àgora Política (http://www.pelcanvi.org/linies/agora/index.htm) per a debats sectorials encaminats a redreçar la Política o a apropar-la a la ciutadania m’ha alleugerit el pes del sentiment d’abandonament partidista. Desprès de tants anys sota el paraigües psuquero un te la síndrome d’Estocolm. Llàstima que CpC estigui tan lligat al PSC!!! Si fos a ICV en comptes d’aquest, segurament tornaria a sota del paraigües. Precisament, en el marc de l’Àgora Política, vaig poder assistir a una xerrada sobre Moviments Socials amb la ponència d’en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB i de Marta Cots, vicepresidenta del Consell de la Joventut de Barcelona (http://www.cjb.org/). En Subirats parla de "Democràcia tancada" o "Democràcia bloquejada" , en el sentit del monopoli de la participació institucional existent. El sistema democràtic crea unes regles de participació que obstaculitzen el pas de la ciutadania com a subjecte actiu en la presa de decisions. Alhora que s’estableixen unes normes o valors per a garantir la igualtat, s’instauren unes regles de funcionament que impedeixen al ciutadà participar. Es dona importància a la participació institucional, a través dels partits polítics i sindicats i es posen traves a la participació directa de la ciutadania, ja sigui a través d’organitzacions no governamentals o d’iniciatives populars. En un sistema on els dos mecanismes de participació haurien d’interactuar i ser complementaris al final s’instaura la dictadura institucional. Una dictadura que intenta impregnar d’institucionalitat i controlar a tots els agents potencialment participatius arribant a una situació, ara, on és tanta la distància entre ciutadà subjecte i mecanismes de presa de decisions que fa inviable el propi totalitarisme. López Bulla parla de societat civil poc higiènica, referint-se a la institucionalització de les entitats fent-les depenents de la subvenció i de regles estatutàries. Marta Cots ens il.lustra aquesta situació quan ens explica que hi ha moltes entitats de joves (moviment okupa, ateneus llibertaris,...) que no poden participar en el Consell de la Joventut ja que no estan legalment constituits ni tenen representants definits o escollits, és a dir, institucionalitzats. Aquest procès de tancament de la democràcia que genera insatisfacció fa que, segons Subirats, ens trobem actualment en una època de canvi de cicle. Però no sabem com articular-lo.

Qui sàpiga precisament conduir i liderar aquest canvi de cicle cap a un sistema radicalment democràtic, sense tenir por a la participació popular, tindrà la clau per alliberar de les cadenes de la desídia política a la ciutadania. Desbloquejar a la democràcia.

PERIODISME I COMPROMÍS

Periodisme i compromís

Ricard Gomà

Tinent d'alcalde de BCN

Quan el periodisme, a més d'informar, compleix objectius com denunciar la injustícia o palesar realitats excloses de les agendes dels mitjans, és quan aquesta professió es converteix en eina transformadora de la societat, i el periodista, en persona compromesa amb ell mateix i amb la resta de gent. Des que el 1993 l'ajuntament va impulsar els premis del Consell Municipal de Benestar Social, els guardons han anat reflectint el pols dels mitjans pel que fa a temàtiques socials i, alhora, han anat construint una altra imatge de Barcelona, a través dels ulls dels seus cronistes. Una Barcelona subjectiva que la guanyadora d'aquest any en la modalitat de trajectòria professional en premsa, Mercè Conesa, ha sabut reflectir amb sentiment i professionalitat impecable. Costa trobar l'equilibri quan s'exerceix un periodisme social, i la Mercè n'és un exemple. Implicació sense victimisme, denúncia fonamentada i crònica intensa que transmet i provoca sensacions en el lector. Una periodista que ha fet de la seva professió la seva vida, i de la seva vida, compromís.

El consistori lloa la trajectòria professional de la redactora d'EL PERIÓDICO

La guardonada fa una crida al consum responsable de recursos

ROSA MARI SANZ / XAVIER ADELL

BARCELONA

Va ser el més ovacionat. El reconeixement que va rebre ahir la periodista d'aquest diari Mercè Conesa per la seva trajectòria professional va emocionar un ple Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Allà es va celebrar a la tarda la 15a edició dels premis de Benestar Social, uns guardons que premien el periodisme que té a veure amb les necessitats, amb la vida quotidiana dels ciutadans i principalment, la d'aquells que formen part dels col.lectius més vulnerables. Conesa s'hi dedica des de fa més de 15 dels seus 33 anys de professió.La guardonada, que va rebre el premi de mans de l'exdirector d'EL PERIÓDICO Antonio Franco, va fer un breu però, en la seva línia, reivindicatiu discurs. Així, després d'a- grair uns premis que, va dir, "ens fan tenir més entitat davant els nostres directors", perquè "encara que no ho sembli als periodistes que fem temes marginals ens costa trobar espai", va confessar sentir-se privilegiada per la seva professió. "Podem conèixer les històries de primera mà i per això tenim l'obligació d'explicar-les", va assegurar.I una vegada més no va desaprofitar l'ocasió d'aplaudir la tasca de les entitats i les oenagés que treballen en pro dels drets dels que tenen menys veu, a les quals va dedicar el premi. Conesa també va exigir als mitjans de comunicació que "no s'amaguin" davant dels temes socials "perquè tenen l'obligació d'explicar-los".La redactora d'EL PERIÓDICO va aprofitar per fer una crida a salvaguardar el planeta. No en va, durant els últims anys ha compaginat els temes socials amb els de medi ambient. "No tindrem drets humans fins que no respectem els drets de la Terra. Tots som un", va afirmar la periodista, i va demanar que es faci "un consum auster dels recursos i de l'aigua".El premi d'ahir se suma al reconeixement de l'Institut Català de Drets Humans (ICDH), que li acaba d'atorgar la menció especial per a mitjans de comunicació dels Premis Solidaritat per la seva trajectòria. Conesa rebrà per aquest motiu un nou homenatge el 19 de febrer en un acte que tindrà lloc al Parlament de Catalunya.

ATUREM L’OFENSIVA ULTRACATÒLICA

LA FAMÍLIA NUCLEAR ÉS RADIOACTIVA!
ATUREM L’OFENSIVA ULTRACATÒLICA

El diumenge 27 de gener tindrà lloc a Barcelona un acte “Por la vida, la familia y las libertades” organitzat per “Pacto por la vida y la dignidad”. Es tracta d’un acte religiós en el qual es tractaran assumptes de la nostra vida privada amb un marcat to repressor i normatiu.

Les associacions sotasignants rebutgem aquesta intromissió als nostres somnis, desigs i plaers per part de qui nega la nostra llibertat de pensament i el legítim control sobre els nostres cossos. Així, ens concentrarem davant del seu congrés per fer públiques les nostres veus.

Perquè rebutgem un model de família basat en l’heteropatriarcat i el masclisme.

Perquè hi ha vida més enllà del matrimoni, tant entre heteros com entre lesbianes o gais.

Perquè és el nostre dret decidir quan i com volem parir o avortar.

Perquè tanta hipocresia ens esgota: la protecció comença amb el condó.

Perquè és inadmissible l’homo-lesbo-transfòbia social i clerical.

NI DÉU, NI PARE, NI ORDRE MORAL!
PROU SUBVENCIONS DE L’ESTAT A L’ESGLÉSIA!

Diumenge 27 de gener:

Concentració (11 hores - Torres Venecianes de Plaça Espanya)
Manifestació Fòrum Social Català (12 hores - Plaça Universitat)

Convoquen :
Col·lectiu Gai de Barcelona, Endavant, Guerrilla Travolaka, JAG, Maulets, CAJEI.

HORIZONTE DE INCERTIDUMBRES

HORIZONTE DE INCERTIDUMBRES

Pere Vendrell i Lajusticia
Libre pensador

Nada hay más doloroso, para un ser humano, que el hecho, de tener que abandonar, su habitat natural, su entorno, paisajes, olores, sabores, sensaciones, todo aquello que ha ido configurando hasta el momento, su idiosincrasia personal (es decir), su universo interior. En medio de las inseguridades y miedos, que comporta, semejante decision, (en la mayoria de los casos), uno, no emprende esta aventura, por una iniciativa del todo voluntaria, sino que más bien, todo lo contrario. En la mayoria de las ocasiones, suele ser, por una asfixia y falta de oportunidades, en el terreno laboral y profesional, y en otras, por una sensacion de negacion y de no poder desarrollar su personalidad, en todas sus facetas y manifestaciones. Este ultimo caso, señalado anteriormente, tiene un especial significado, para los/las inmigrantes gays, lesbianas, bisexuales y los/las transexuales, que no han visto otra salida y alternativa, que abandonar su lugar de origen, si querian realizarse realmente, como seres humanos, en toda su plenitud. Y anterior a este deseo (natural en cualquier ser humano de buena voluntad), en muchos casos, esta opcion del todo legitima, comprensible y dramatica, es aun más terrible, cuando primordialmente subyace, un simple sentido de la supervivencia, y la integridad fisica y psiquica. Mas alla de la agresion fisica, no hay nada más humillante para un individuo/a, que la soledad más absoluta e impotencia, que supone el desprecio, negacion, indiferencia, y ser objeto de incomprension y comportamientos insultantes, denigrantes y vejatorios, por parte de los demas. Y de eso, los homosexuales, bisexuales, y hombres y mujeres transexuales de cualquier lugar del mundo, (en mayor o menor medida), sabemos de que hablamos.

En el caso del Estado Español, la verdad que hay que reconocer, que en lo relativo a la consecucion, de los derechos del colectivo LGTB, estamos ante un tiempo de cerezas (como diria mi admirada, y desgraciadamente desaparecida), escritora, Montserrat Roig. Hemos adquirido la dignidad, y la categoria de ciudadanos/as de pleno derecho, con la posibilidad de optar al matrimonio civil, y al derecho a la adopcion, por las parejas del mismo sexo, pero aunque hemos adquirido, la igualdad legal, faltaria aun mucha pedagogia, esfuerzo y educacion (sobre todo en las escuelas), para lograr alcanzar, la tan anhelada, igualdad social. Y en el caso de los/as inmigrantes, (especialmente no comunitarios), han de sufrir, la desconfianza de los demas, simplemente, por el mero hecho de serlo, la discriminacion laboral, (al ser el principal colectivo), junto al de las mujeres (sean inmigradas o no), a tener, las peores condiciones laborales, la estigmatizacion social, al hacerlos indirectamente (y a veces), directamente responsables y causantes, de la mayor parte de los problemas, que acucian, a esta sociedad. Y si a estos condicionantes, les añades, las connotaciones o "peculiaridades" de ser gays, lesbianas, bisexuales, hombres y mujeres transexuales, y ademas, seropositivos/as, la sensacion de soledad y desamparo, suele ser, del todo desesperante. Sin darnos cuenta, de que suelen hacer los trabajos, que los autoctonos no queremos, y de que sin duda, (siempre seran), una fuente de riqueza cultural y/o intelectual, apertura y aprendizaje para todos/as. Nunca seremos del todo conscientes, de la riqueza cultural, antropologica y de relativizacion de las cosas, que su llegada nos aporta.

Evidentemente, se han de integrar, pero sin que ello signifique, que renuncien de sus raices, costumbres y tradiciones. Hemos de ver su presencia, como una riqueza y aportacion (tanto individual como colectiva), y ademas (y es lo más importante), siempre como una suma, y nunca, como una resta.

Viva el mestizaje, la multiculturalidad, la diversidad, y la interculturalidad!.

SOLIDARITAT AMB GAZA

Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig a Gaza

La nit de diumenge, 20 de gener, la població de Gaza es va trobar a les fosques, i a punt de perdre el subministrament d'aigua i de veure el col·lapse total del sistema sanitari. Davant d'aquesta terrible situació, convoquem una concentració, aquest dijous 24 de gener, a les 20 h, a Plaça Sant Jaume de Barcelona, amb el lema "Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig a Gaza".El bloqueig que imposa l'Estat d'Israel és un càstig col·lectiu, imposat de forma indiscriminada a una població civil. És, per tant, il·legal, i es mereix una sanció internacional . Veiem, però, que els governs europeus, en lloc d'exigir responsabilitats a Israel, es fan còmplices de les seves accions, al col·laborar amb el bloqueig de Gaza, continuant donant suport econòmic i venent armes a l'agressor israelià. Exigim que s'aixequi de forma immediata el bloqueig criminal a Gaza, i que s'aïlli l'Estat d'Israel mentre aquest continuï trepitjant els drets humans del poble palestí. Hem preparat diverses mobilitzacions:

*Concentració, aquest dijous 24 de Gener a les 20 h, a laplaça Sant Jaume de Barcelona, amb el lema:"Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig de Gaza"Es demana que tothom porti espelmes.

*En aquesta mateixa línia un grup de persones vetllaran durant tota la nit amb espelmes, en solidaritat amb la població de Gaza a la plaça Universitat, a partir de les 21 h.

Així mateix, enviem una salutació solidària a la població de Gaza, i els fem saber que no els deixarem sols.

Convocants inicials:

Plataforma Aturem la Guerra

Comunitat Palestina de Catalunya

Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Telèfons de contacte:

- Àlex Hinno (portaveu Comunitat Palestina de Catalunya): 678249343 comunitat.palestina@gmail.com

- Josep Lluís (Cooperant que acaba de tornar de Gaza): 677977866

- Fidaa Hammod (palestina resident a Barcelona): 663753464

--Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Passatge del Crèdit, 7 (ppal)

08002 Barcelona

Phone: 00 34 93 5531543

info@xarxapalestina.org

http://www.xarxapalestina.org/

FORUM SOCIAL CATALÀ

Presentació del Fòrum Social Català

Barcelona, 22 de gener de 2008

A finals de gener milers de persones arreu del món es mobilitzaran responent a la crida del Fòrum Social Mundial de celebrar un Dia de Mobilització i Acció Global al voltant del 26 de gener, per a mostrar que un altre món és possible. Paral•lelament, Davos reunirà un any més al voltant del Fòrum Econòmic Mundial economistes, empresaris i polítics que discutiran com seguir modelant el món segons els seus interessos.

Els moviments i organitzacions socials catalanes hem volgut unir-nos a la crida del Fòrum Social Mundial organitzant el primer Fòrum Social Català. Més d’un centenar d’organitzacions han elaborat un extens programa de seminaris, activitats culturals, assemblees i mobilitzacions que tindran lloc arreu del territori. Les més de 50 activitats centralitzades de l’FSCat se celebraran a Barcelona el 25, 26 i 27 de gener, a les instal•lacions de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona a la plaça Universitat. Des del 19 de gener es realitzaran també activitats locals i descentralitzades a diferents punts del territori català. Tots els detalls sobre el programa es poden consultar ja a la pàgina web del FSCat: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?rubrique6.

Per més informació:

Pàgina web: http://www.forumsocialcalata.cat/
Dossier de premsa: http://www.forumsocialcatala.cat/spip.php?article40
Espai de premsa a la web: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?rubrique8
Programa de seminaris: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?article47
Vídeo de presentació i difusió: http://es.youtube.com/watch?v=4EZgZxX48P4
Cartells: http://www.moviments.net/fscat/IMG/pdf/cartelleria_final_fscat.pdf
Crida a la participació: http://www.moviments.net/fscat/IMG/pdf/crida_FSCat.pdf

HILLARY CLINTON PLANTA "VOGUE" PER POR DE SORTIR "MASSA FEMENINA"

DEBAT SOBRE LA IMATGE DE LES DONES QUE ES DEDIQUEN A LA POLÍTICA

Hillary Clinton planta 'Vogue' per por de sortir "massa femenina"

• L'aspirant a la Casa Blanca cancel.la una sessió amb Annie Leibovitz, la fotògrafa dels famosos
• La poderosa Anna Wintour ataca la senadora des de les pàgines de la revista que dirigeix

IDOYA NOAIN

NOVA YORK

Aquesta història es podria titular com ser dona, candidata a la Casa Blanca i no morir en l'intent. I és que les serioses possibilitats de Hillary Clinton de convertir-se en la primera dona presidenta dels Estats Units han col.locat la senadora i exprimera dama en el centre de nombroses discussions sobre gènere, poder, feminitat, feminisme i masclisme, debats que s'han intensificat per un atac llançat contra Clinton per Anna Wintour, que és la directora de l'edició nord-americana de la publicació Vogue.Per entendre l'últim capítol d'aquesta inèdita saga ens hem de remuntar a la tardor. Vogue havia decidit aleshores que donaria la portada del seu número del febrer a Clinton. Les càmeres d'Annie Leibovitz estaven a punt per a una sessió de fotos i Julia Reed escalfava l'ordinador per escriure l'article principal. En l'últim moment, des de l'oficina de campanya de la candidata demòcrata es va cancel.lar la sessió de fotos amb l'argument, segons Wintour, que Clinton temia aparèixer "massa femenina"."AIXÒ NO ÉS L'ARÀBIA SAUDITA""Imaginin-se la meva sorpresa", escriu la directora de la revista en el número del febrer (que ha acabat col.locant a la portada l'actriu Kate Bosworth). "La noció que una dona contemporània ha de tenir un aspecte masculí per ser considerada seriosament en la seva recerca de poder provoca francament consternació. ¿Com ha arribat fins aquí la nostra cultura? (...) Això és Amèrica, no l'Aràbia Saudita. I som també al 2008".Wintour escriu enfadada i el seu missatge ha provocat a internet una onada de comentaris a favor i en contra. I el que demostra és com la candidatura de Clinton ha posat al damunt de la taula elements de debat fins ara ignorats.La cancel.lació de la sessió de fotos amb Vogue va passar molt abans que a Hillary Clinton se li entelessin els ulls en un acte electoral, unes llàgrimes (que no van arribar mai a recórrer-li les galtes) que es van convertir durant dies en objecte de discussions i anàlisis. Molts analistes --sobretot conservadors-- van considerar el moment com a impostat. Molts altres van considerar que la candidata, generalment retratada com una dona freda i ambiciosa, havia mostrat un costat humà que la va ajudar a aconseguir una victòria en les primàries de Nou Hampshire. Ni uns ni altres podien demostrar les seves afirmacions.No són les primeres ocasions en què aspectes de la feminitat de Hillary Clinton són qüestionats. L'estiu passat, per exemple, The Washington Post va publicar un ampli article centrat en un escot que havia lluït en un debat al Senat (una Cambra on les dones no van tenir permès portar pantalons fins a principis dels anys 90). L'escot era discret, però més generós que en altres ocasions. I el Post va arribar a assegurar, amb la consegüent indignació de molts, que "mostrar escot en un escenari que no està relacionat amb còctels i aperitius és una provocació".Més recentment, el discret terratrèmol mediàtic i analític el va provocar una fotografia d'Associated Press, on les ulleres i les arrugues d'una Hillary Clinton sense maquillar deixaven en evidència els efectes d'una frenètica campanya en una dona de 60 anys. No hi ha imatges d'aquestes característiques dels candidats masculins --la resta-- de cap dels dos partits.El que és indiscutible per a Hillary Clinton és la seva condició icònica. El 1993 es va convertir en la primera primera dama que ocupava una portada de Vogue. Però ja fins i tot aleshores aquella sessió de fotos amb Annie Leibovitz va desencadenar una onada de comentaris. La llavors portaveu de Clinton, Lisa Caputo, va defensar que les fotos de Leibovitz són "obres d'art". I a The New York Times Maureen Dowd va escriure una peça amb algunes de les qüestions que ressonen avui. "¿Ajuden fotos com aquestes a treure's prejudicis (...) que les dones amb estil no poden ser preses seriosament (...) o reviuen velles assumpcions que les dones amb èxits volen secretament ser desitjades com a bells objectes?"

¿Sabes donde tirar el aceite de las frituras o de todos los alimentos que fríes en aceite, hechos en casa?

¿Sabes donde tirar el aceite de las frituras o de todos los alimentos que fríes en aceite, hechos en casa?

Es bueno divulgar una información como esta. Aunque no cocinemos muchos alimentos fritos en aceite, cuando lo hacemos, normalmente tiramos el aceite usado en el fregadero de la cocina o en algún otro sumidero, ¿verdad? Ese es uno de los mayores errores que podemos cometer: ¡¡¡UN LITRO DE ACEITE CONTAMINA CERCA DE UN MILLON DE LITROS DE AGUA!!! Cantidad suficiente para el consumo de agua de una persona durante 14 años.

¿Por qué lo hacemos? Simplemente porque no hay nadie que nos explique cómo hacerlo en forma adecuada.

Lo mejor que podemos hacer es:

1.- Esperar a que el aceite usado se enfríe;

2.- Colocar el aceite de deshecho enfriado en una botella de plástico (como las Coca Cola, suavizante, etc.);

3.- Cerrarla y colocarla luego en la basura de materia organica, la de toda la vida, "no" la de plásticos, como se ha dicho. Hacendo esto el aceite ayudara en la combustion del resto de la basura