ECOABSTENCIÓ

PSC: COMPTE! QUE VE EL LLOP... VULL DIR L'ANGEL ROS

2011-09-18T12:01:00.000-07:00

Amics i amigues del PSC,

Aviat tindreu un congrès que renovarà els vostres órgans de govern.

M'agradaria que us enfortíssiu com a partit marcadament d'esquerres i catalaniste.

Temo que no sigui així, veient el candidat que es perfila com a probablement guanyador: el Sr. Angel Ros.

Que un partit de dretes tingui entre els seus membres persones properes o pertanyents als Legionarios de Cristo o a l'Opus Dei, tot i reprobable, no em sopte.

Però que un partit que s'anomena socialiste i d'esquerres no pot estar liderat per un personatge proper a l'Opus Dei. Em repugna.

Així que companys i companyes del PSC, no caigueu en el parany: no escolliu a Angel Ros com a secretari general.

Hauríem d'omplir la bùstia del correu electrònic del PSC (contacta) demanant: NO VOTEU A ANGEL ROS

FELIP PUIG, DIMISSIÓ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2011-05-28T14:24:00.000-07:00

DEMOCRÀCIA REAL JA!

2011-05-21T04:53:00.000-07:00

MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

PER UN ESTAT LAIC!!

2010-11-01T09:46:00.000-07:00

En resposta a la propera visita del màxim responsable de l’Església catòlica al nostre país, un grup d’entitats hem acordat convocar la ciutadania a concentrar-se el proper dijous 4 de novembre, a les 19 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, en defensa de la laïcitat.

CARMEN DE MAIRENA NÚMERO DOS PER BARCELONA

2010-10-25T15:01:00.000-07:00

Carmen de Mairena mou fitxa per la CORI a Barcelona

Es configura la llista electoral de la CORI a les eleccions d'enguany al Parlament

CORI - Oficina de Comunicació
Barcelona (Barcelonès)
21 de octubre del 2010

La popular artista Carmen de Mairena, amb una dil·latada carrera al món de l'espectacle teatral i, també, en
cinema de moral discutible, ha signat aquest matí el compromís de candidatura amb la Coordinadora Reusenca Independent, de cara als comicis del proper 28 de novembre de 2010.

Així doncs, Carmen de Mairena formarà part de la llista electoral de la CORI per a la circumscripció de Barcelona, juntament amb vuitanta-quatre persones més, totes pertanyents al moviment juantxi.

La cupletera anirà en la posició número 2 de la candidatura, després del president de la CORI, Ariel Santamaria, i per davant d'un dels indiscutibles líders del nostre partit, i del juantxisme en general: Pirata el del Gorro.

A Barcelona hi falta gent! La CORI pel poble!

Edita: CORI - http://www.cori.cat

JO NO T'ESPERO

2010-10-20T15:30:00.000-07:00

http://www.jonotespero.cat/

El 7 de novembre Catalunya i Barcelona, en concret, tindrà la poca fortuna de rebre a un dels caps d'estat més reaccionari i més vulnerador dels Drets Humans del nostre mon. Els catalanas i els barcelonins ens hem d'indignar i alçar la nostre veu contra aquesta visita repugnant

Senyor Ratzinger no sou benvingut al nostre país: JO NO T'ESPERO

UN BARRI DIGNE: QUÈ VOL DIR?

2010-06-05T04:27:00.000-07:00

VOLEM UN BARRI DIGNE!

Ahir divendres a la matinida, mentre intentava dormir, sentia uns crits que venien del carrer: "Sois unos pijos! Hijo de puta!"

Dins de la normalitat o dels sorrolls habituals de la nit, per els que vivim a Ciutat Vella, no em vaig fer cas i finalment em vaig adormir tot escoltant nadales -no toca, però m'agraden ja que em fan viatjar a la infància tot esparant agafar el son amb il.lusió impacient per les sorpreses de l'endemà.

I ja hi som, dissabte al matí! Pendre el tallat en un petit Bar del carrer Avinyó i a comprar al "super". Ja fa temps que vaig deixar d'anar a "plaça". Fer cua no m'agrada, i no sóc rus tot i que roig, i la concentració de "guiris" a la Boqueria m'ofega.

Doncs bè, al sortir al carrer he descubert els motius de la cridoria de la nit. Resulta que a la façana de l'edifici on visc van decidir penjar-hi tres cartells reclamant un barri digne.

No se quí cridava, si un noctànvol "fiestero" de cap de setmana un pel alegre o un dels captaires que acostuma a passar el dia i la nit a la plaça de George Orwell, coneguda com la plaça del "Tripi".

Aquesta incògnita m'ha fet pensar i reflexionar. Què demanen i exigeixen les persones que en els seus balcons pengen aquestes pancartes amb la crida "Volem un barri digne".

Què significa digne???

Si passegem per Ciutat Vella ens trobarem uns carrers plens de turistes, uns apassionats per la història i la cultura i uns altres per l'alcohol barat i les paelles pre-cuinades; botigues de souvenirs i de roba "fashion", petits comerços de queviures regentats per pakistanessos o assiàtics i comerços de tota la vida que ressisteixen a la bogeria "cool"; pixums en aquells carrerons més amagats, tot i que la moda pixanera ja va arribant a carrers com el de la Boqueria; nois marroquins esperant el moment d'abordar a un "guiri" despistat i nois de color passats de volta que t'ofereixen "costo" i "xocolata" i, com no, la plaça Sant Jaume que va alternant entre concentracions i manifestacions uns dies i altres com a parquing de cotxes oficials.

Realment, un pot entendre veient tot això que els veïns i veïnes de Ciutat Vella exigeixin un barri digne. Però aquest paisatge és una novetat??? Quan ha estat "digne" Ciutat Vella??? Una ciutat ha de ser conscient de les seves problemàtiques i intentar aplicar aquelles mesures encaminades a la millora de la situació.

L'Ajuntament de Barcelona ho està fent???

M'agrada quan es defineix Barcelona com una ciutat oberta al món com a referent cosmopolita internacional. Però l'Ajuntament ha venut fins a la saturació la marca "Barcelona". Personalment, cada cop m'agrada menys passejar per Barcelona ja que em sento forester i les aglomeracions de turistes destorben la meva vida quotidiana. El model turístic de la ciutat ha arribat a un punt de descontrol i intentar ara modificar-ho per aconseguir un turisme de qualitat serà difícil i costos.

Les intervencions urbanístiques a Ciutat Vella moltes vegades no han estat encertades i han anat encaminades a impossar un model de ciutadania "digne" que ha generat conflicte de convivència forçant desallotjamenst i incentivant l'especul.lació. El Born n'és un exemple. Es va voler crear un "Soho", i en part s'aconseguit, però a costa d'expulsar als nous vinguts considerats "escòria" cap a Santa Caterina i del tancament de comerços tradicionals. El retard de les obres del Mercat de Santa Caterina i de la Biblioteca Nacional a l'antic Mercat del Born accentuen la situació i el malestar dels veïns. Ja fa temps que es vol traslladar el model de barri del "Born" a la Barceloneta i en aquest barri "mariner" han anat augmentat el número d'apartaments de lloguer per a turistes i de mica en mica es va expulsant als indígenes de l'Illa de Mains -nom amb el que tambè es coneix el popular barri. Precissament, una de les pors que tenen els veïns amb el pla de reforma del barri -el pla dels ascensors, és el fet que hagin de marxar del barri.

La millora de places i espais urbans s'han realitzat amb la intenció d'obrir i fer més respirable els barris, però el diseny "dur" de ciment no ajuda a crear espais públics "amigables" i cómodes per a incentivar la vida i convivència veïnal.

El model de seguretat que aplica el consistori barceloní tampoc ha fet millorar la situació. La major presència policial no ha acabat amb la deliqüència, tant autóctona com forània i la sensació de inseguretat ha augmentat, i més policia en certs punts no fa si no traslladar el problema a altres carrers. No nomès pels furts i la venda de droga, si no tambè per les baralles cada cop més habituals. I això pot voler dir que les mesures socials d'integració i d'actuació per erradicar la pobresa tampoc estant funcionant. L'obertura de narcosales és necessària però cal tambè un programa d'acompanyament de les situacions personals que fins ara s'ha demostrat insuficient. Està molt bè construir un hotel de luxe a la plaça del Raval, però més necessari era edificar vivenda de protecció social i equipaments de barri. L'ajuntament te un pressupost massa alt per a maquillar la ciutat de cara al turisme i dedica un % molt escàs a benestar social. i al final això es paga amb l'augment del conflicte i malestar social.

I qui acaba penjant les pancartes??

Evidentment que els veïns i veïnes estan queixojos per el deteriorament del barri, però d'alguna manera havien acceptat que el fet de viure a Ciutat Vella comportava inconvenients. La queixa s'ha fet més visible amb la nova "classe" d'habitants del barri. Els "pijos" als que es referia la veu cridanera d'aquesta matinada. Gent que venim de barris més benestants, com l'Eixample, que decidim viure a Ciutat Vella per a combinar millor la nostre pretesa imatge de "bobos": bohemis burgesos". Ens queixem de tot i moltes vegades arribant a un punt d'intol.lerància classista. I identifiquem "digne" amb "maco", "cool" o "fashion" i ens molesten les botigues decrèpites, les iaies amb bata pel carrer i els captaires.

Un barri digne no només ha de significar maquillar els carrers sino garantir una vida digne dels veïns i veïnes, no només la dels nous vinguts "pijos" sino també la del yonki que trobem a la plaça del Rei, la de l'àvia que viu en un cinqué d'un edifici sense ascensor, la del jove que paga un lloguer de 700€ per un pis de 30m, la del turista que trepitja amb il.lusió per primer cop la ciutat, la del noi marroquí que ha arribat amb pastera i que no li donem cap oportunitat... en definitiva, un barri per a tots i totes!

L'ESTAT D'ISRAEL: ASSESSÍ

2010-06-01T11:43:00.001-07:00

GARA > Idatzia > Eguneko gaiak

Análisis

Una vez más Israel se permite hacer gala de su impunidad

Puede que esta vez Israel haya mordido un bocado más grande del que pueda tragar al atacar un barco turco, un Estado cuyo liderazgo como referente entre la población musulmana crece en los últimos tiempos.

01/06/2010

Martxelo DÍAZ

El autor destaca que el Estado de Israel ha jugado la baza de la impunidad, que le ha permitido en las últimas décadas conculcar los derechos humanos sin recibir la mínima sanción por ello.

Una vez más Israel ha demostrado que respetar la legalidad internacional es algo que no van con ellos. Más allá de si el ataque contra la flotilla se ha producido en aguas internacionales, violando una vez más las normas, o en las aguas gazatíes que el Estado sionista ocupa y bloquea ilegalmente, lo cierto es que el Ejército israelí ha atacado mediante la fuerza una caravana pacífica que se dirigía a Gaza para denunciar el criminal bloqueo al que el Estado sionista somete a la población de ese territorio palestino.

Israel ahora trata de justificar el ataque pirata que ha de llevado a cabo. Escuchamos versiones como que tenía que comprobar que esa flota no llevaba armas a Hamas, que sus pobrecitos soldados fueron atacados cuando abordaron ilegalmente el barco o que es falso que la situación que vive la población de Gaza sea de emergencia humanitaria y que esa denuncia únicamente responde a propaganda antisionista e islamista.

Los del barco eran islamistas y amigos de Hamas, dice Israel. Amigos del «terrorismo». ¿Tanto como los portavoces de UPN que votaron ayer a favor de la moción que aprobó el Parlamento navarro en apoyo a quienes se dirigían a Gaza? Todos son «terroristas» menos yo, dice Israel, a pesar que mantiene el bloqueo a Gaza, construye colonias ilegales y levanta un Muro del Apartheid.

Decir que unos pobrecitos soldados de élite iban a ser linchados por unos malvados activistas pacifistas, a quienes habían abordado su barco, con palos que por eso mataron a 19 personas deja en evidencia el verdadero carácter de Israel y de la ideología sionista que lo sustenta.

Una vez más lo cierto es que Israel ha actuado contra la legislación internacional sabiendo que está amparada por la impunidad que le otorgan los estados occidentales, liderados por su incondicional aliado, EEUU.

La esperanza es que en esta ocasión, por una vez, Israel reciba el castigo que le corresponde por atentar contra la legislación internacional. Puede que esta vez Israel haya mordido un bocado más grande del que pueda tragar al atacar un barco turco, un Estado cuyo liderazgo como referente entre la población musulmana está creciendo en los últimos tiempos -como demuestra el reciente acuerdo nuclear con Irán- y cuyos habitantes veían con malos ojos la hasta ahora cordial relación que mantenía con el Estado sionista.

Del mismo modo, en los países occidentales, la población civil tiene la responsabilidad de presionar a sus dirigentes, los mismos que acaban de aceptar a Israel como miembro de la OCDE, para que castiguen al Estado sionista. Israel no puede ser considerado como un Estado democrático mientras conculque los derechos humanos del pueblo palestino y realice ataques indiscriminados como el que acaba de realizar. La única respuesta posible es que los estados sancionen a Israel. A los ciudadanos nos queda la movilización para reclamar estas medidas y reforzar el boicot.

Hasta el momento, la reacción de varias diplomacias europeas se ha limitado a llamar a los respectivos embajadores a consultas y a condenar lo sucedido. El presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, al igual que otros colegas europeos ha calificado lo sucedido en el Mediterráneo como «desproporcionado».

¿Si Israel hubiera matado sólo a tres solidarios hubiera sido un ataque proporcionado? ¿Cinco muertos eran admisibles?

El mero hecho de abordar en aguas internacionales un barco indefenso es un crimen en sí mismo. Como lo es bombardear con fósforo blanco a la población civil, como Israel hizo el año pasado.

www.gara.net

El dia que la política no va servir de res

2010-05-30T11:27:00.000-07:00

El dia que la política no va servir de res

ANTÓN LOSADA

De tan caòtic que era, el Parlament espanyol semblava l’episodi final de Perdidos. El món es canviava per un vot. Segons sembla, si el Govern era derrotat, significaria que el seu decret era una mala solució per conjurar el dèficit; o només que algun diputat s’havia equivocat de botó. Si el Govern guanyava, significaria que el decret era correcte; o només que ses senyories havien col·locat bé els dits. El més desconcertant és que això tant era, perquè encara que es votava el famós decret, no es discutia sobre ell. Tampoc sobre si retallar el salari als funcionaris, congelar les pensions o fer-se el garrepa amb la dependència són les contencions de despesa que necessiten els nostres comptes. Ja fa temps que en aquest país no es debat de manera seriosa sobre com funciona l’economia o la vida real, només es discuteix amb furor sobre com assetjar Zapatero.

El Govern es va presentar per executar aquesta simfonia macroeconòmica heroica que ha substituït aquella pastoral microeconòmica que interpretava fins fa ben poc. Hem passat de sortir tots junts de la recessió sense deixar ningú enrere a haver de fer sacrificis dolorosos, inevitables i inajornables sense saber per què. Abans teníem un Govern que defugia la crisi, però sabia on volia arribar. Ara tenim un Govern que encara la crisi però, o no sap on va o, si ho sap, ho explica malament.

L’oposició conservadora va gravar una altra marca al seu revòlver de disparar als presidents. Simplement no, va sentenciar Rajoy, el líder que domarà el dèficit, l’atur i els impostos, però que ara mateix no té cap espai per exercir la seva autoritat i contenir els rampells poètics d’un ben vestit baró valencià. Els de CiU van tenir el seu minut d’homes d’Estat aprofitant que els va malament que ara hi hagi eleccions. Els del PNB van passar perquè els va bé que n’hi hagi. Els petits partits a l’esquerra ens van explicar què farien si el món no fos tan cruel com és. Un altre dia per comprovar que, com va dir Paul Valery, la política acostuma a ser l’art d’evitar que la gent s’ocupi del que realment li importa mentre d’altres decideixen el que de veritat els afecta.

El Periodico

30/5/2010 SET X SET

TODOS A LA CARCEL!

2008-09-22T11:46:00.001-07:00

TODOS A LA CARCEL!!!!
TANT ELS QUE IL.LEGALITZEN PARTITS COM ELS QUE POSEN BOMBES!!!!
PER LA PAU!!!
DIÀLEG!!!!

Article complet

DECADÈNCIA

2008-08-01T03:21:00.000-07:00

Decadència

Crec sincerament que estem en plena decadència. Com a conjunt global, els éssers humans no hem sabut crear un món a l’alçada de les circumstàncies. Som els únics responsables de la realitat amb la qual ens estem trobant.

Tinc la sensació que la humanitat s’ha radicalitzat molt en les formes. O estàs amb mi, o contra mi, la creuada del bé contra el mal, etc., i crec que totes les civilitzacions tenim coses dolentes i que tots (exclusivament tots) hauríem de fer una anàlisi profunda de com és la realitat o realitats que volem viure de caraals propers anys.

Tal i com es van desenvolupant els esdeveniments, avalen la teoria d’un sociòleg o escriptor que fa uns mesos va escriure que als éssers humans encara ens queda un 30% per evolucionar. Tot seguit unes preguntes demagògiques, però no per aquest motiu menys certes, i us puc assegurar que plenes del desig per a la construcció d’un món millor i per això utòpiques:

Per què no hem sigut capaços de crear un món en el qual un no tingui la sensació que l’assoliment d’un cert benestar econòmic és automàticament en detriment del benestar d’un altre?

Tan poca importància donem a la nostra existència que continuem donant més valor als beneficis econòmics que a les persones?

Quan aprendrem a donar veritable importància als petits plaers de cada dia i deixarem d’emprar d’una vegada massa temps a, de ben segur, massa banalitats?

Demano a la vida que mai m’acostumi a sentir la paraula guerra sense que alguna cosa es trenqui dins meu. Estic convençut que el conflicte que se “soluciona” amb violència és un fracàs de la humanitat. Fa basarda el comprovar el fet que en molts àmbits de la nostra societat els éssers humans, en el fons, mai deixarem de ser un número, un instrument, una xifra, una estadística.

Ara més que mai, hem de reivindicar l’exteriorització dels sentiments i l’incommensurable benestar i felicitat que dóna el mantenir en la nostra vida una bona salut a l’hora de donar i rebre afectes. L’altre dia vaig sentir a un escriptor afirmar que ara estem immersos, sens dubte, en el “caos” com a civilització.

Pere Vendrell i Lajusticia

Can Rossell de Subirats

Article complet

DEIXAR DE REBRE PUBLICITAT DE MOVISTAR

2008-07-29T08:30:00.000-07:00

Fart de rebre missatges de l'Espacio Movistar, de trucades oferint ofertes d'ADSL o de yavois....????

Aquí t'expliquem com donar-te de baixa d'aquesta molesta publicitat....!!!!!!!

Amb tota la cara del món, MOVISTAR t'envia una carta que has de reenviar per a que no utilitzin les teves dades per a rebre publicitat, quan el més "legal" seria el fet de reenviar la carta per a rebre-la. Però ells saben que el grau de resposta seria mínim.

Total, que no només fan trampes per aconseguir un permís d'enviament indiscriminat de publicitat, a més, per donar-se de baixa de la utilització comercial de les teves dades et posen 50mil problemes.

Primer, a la pàgina web de MOVISTAR, http://www.movistar.es/ , situen l'accès a l'enllaç per a donar-te de baixa ben amagat. Es troba en el centre del marge inferior. Aquí us adjunto l'enllaç: https://www.protecciondatos.movistar.es/ejdo_servletUsuario

Us demanarán Usuari i Contrasenya, i, si no en teniu, necessitareu els cinc últims digits de la targeta SIM per a activar-ho. Com que segurament no tingueu a mà aquesta targeta, si feu una trucada al *#102# (MOVISTAR) us enviaran un missatge amb l'Usuari i Contrasenya.

Un cop ho tingueu, ho informeu en l'enllaç que adjuntem i accedireu a la pantalla per a donar-vos de baixa.

Sel.leccionant l'opció de modificar que es troba en el marge inferior dret, haureu de canviar l'estat de les diferents opcions de publicitat i guardar-ho. Un cop guardat ja podeu sortir.

Un altre opció es fer-ho per telèfon al 4407 (gratuït), però sempre et surt una simpàtica operadora que et diu: "en este momento este servicio no está disponible...". I quan ho aconseguiu, no us podeu donar de baixa de tot alhora, sino de cada tipus de publicitat per trucada...

CARLOS DE CIRES: IN MEMORIAM

2008-07-24T04:34:00.001-07:00

IN MEMORIAM

Per en Carlos erem "los nenes de IPC". Gràcies a un error tipogràfic en un article de Zero, on en comptes d'ICV van posar IPC, sempre que voliem publicar algun article o entrevista sobre ICV o candidat li retreiem l'error i finalment mai teníem cap problema. Segurament ens ho haguessin publicat igualment, però la situació era divertida i ara entrenyable.

Gràcies en Carlos la revista Zero no es va quedar tant centralitzada a Madrid ni tant sociata. Si més no una mica menys.

Bon viatge Desiré!

NOTA DE PREMSA DEL GRUP ZERO

Madrid, 24 de julio de 2008.

Esta pasada noche, Carlos de Cires , amigo, compañero y Coordinador de nuestra revista Destino, ha fallecido en el Hospital Fundación Jiménez Díaz de Madrid tras una serie de graves complicaciones pulmonares.

Carlos de Cires coordinaba la sección de viajes de la revista Zero así como del Especial Destino. Actualmente era el Responsable de Turismo y Alojamiento para los EuroGames de Barcelona 2008 y Asesor, entre otros organismos y asociaciones, del SITC (Salón internacional de Turismo e Catalunya). De Cires también estaba vinculado a las iniciativas de turismo LGTB, colaboró con agencias de viajes y con diversos medios de comunicación especializados y generalistas en contenidos relacionados con el turismo LGTB y ofreció numerosas conferencias y charlas sobre este tema en escuelas, universidades, instituciones y foros.

Estamos seguros que todos aquellos que le conocieron sentirán tanto como nosotros el vacío que ha dejado.

Todo el equipo de la Revista Zero

LA POLÍTICA I LA PARTICIPACIÓ

2008-07-22T11:10:00.000-07:00

La política i la participació

Xavier Viudez i Cardona
http://xavierviudezicardona.blogspot.com/

Un equip d'experts coordinats per l'exconseller Josep Maria Vallès ha presentat un estudi "Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya" sobre la desafecció política encarregat pel Departament d’Interior i Relacions Institucionals. No em dedicaré a comentar les conclusions a les que arriba, ho deixarem per un altre post, però aprofitaré per complementar alguns dels arguments que ja apuntava en l’anterior que vaig titular "El debat de l’aigua". La percepció del ciutadà "corrent" de la política, és en general dolenta. La baixa participació no deixa de ser fruit d'una desafecció, un trencament, entre la ciutadania i els representants polítics. En alguns àmbits, els polítics han esdevingut vertaderes oligarquies, ja siguin de tradició familiar, "de classe", o de procedència geogràfica i partit. La majoria de partits es perceben com a poc permeables, poc tranparents .

Quins són els mecanismes que té la ciutadania per ser consultada? El país ha de ser dirigit i gestionat només a base d'una consulta quatrianual per a escollir els nostres representants polítics al parlament o als plens municipals? Per què alguns els polítics es dirigeixen a la ciutadania com a "dèspotes il·lustrats" considerant-la una massa sense criteri?

Per què totes les formacions polítiques quan assoleixen quotes de poder són reàcies a rendir comptes de la seva gestió? Què fa que per exemple sigui molt més important la presentació dels pressupostos però no tingui cap tipus d'interés el debat que n'explica quina ha estat la seva execució? Sempre m'han fet gràcia els folletons i les revistes que arriben a casa explicant les coses bones que ha fet l'administració, però mai t'expliquen les coses que s'han fet malament o s'han deixat de fer. Deixem aquesta feina a l'oposició i als mitjans de comunicació com als seus canalitzadors.

Quines habilitats ha de tenir un bon polític? És ser bon gestor? És ser un bon comunicador? És ser un bon analista del seu entorn? S'espera d'ell que sigui honest? Cal que sigui somiador o pragmàtic?

Hi ha molts factors que allunyen els ciutadans de la política i el bé comú. Cal cercar formes de participació, noves formes de comunicació que apropin aquests dos tipus d'agents tant allunyats avui en dia. És un dels grans mals de la nostra democràcia, la poca participació del ciutadà en la presa de decisions, de forma lliure i sense condicionants, sense tabús. Els marcs polítics són això, marcs, consensuats en un moment donat però que poden canviar al llarg del temps. El problema és, fonamentalment, si els nostres polítics volen realment apropar-se als ciutadans i que amb prous elements de judici decideixin per ells mateixos, sense intermediaris sobre els grans temes, i altres de més petits.

JOAN BOADA: CONSELLER D'AMBIENT

2008-07-16T10:07:00.000-07:00

Joan Boada: Conseller d'Ambient

Carles Llorens i Ruiz

Normalment els srs. i sres. de CiU no es caracteritzen per la seva gràcia i "salero". És el que te ser de dretes. I no em refereixo al fet de tenir poca gràcia, ja que en Montilla seria ultradretà. Sino al fet d'intentar-ho sense aconseguir-ho. Oriol Pujol i Artur Más en són un bon exemple.

Però avui, una diputada d'UDC, la Sra. Elena Ribera i Garijo, m'ha fet riure. Fins i tot en Montilla li ha fet gràcia.

Referint-se a les encertades, segons el meu parer, declaracions del Sr. Boada, número dos d'Interior, fetes com a President d'ICV Girona, la Sra. Ribera hipotéticament ha situat en Joan com a futur Conseller de Medi Ambient comentant que més que dedicar-se al Medi Ambient faria "ambient", en relació al "conflicte" diplomàtic amb la Italia de Berlusconi, després de la queixa del cónsul d'aquest país a Barcelona. És a dir, que s'hauria de crear una nova conselleria: Conselleria d'Ambient.

Més gràcia m'ha fet aquesta diputada quan s'ha declarat "debota de la Verge del Carme", acollint-se davant el naufragi de Catalunya capitanejada per el "tripartit". La crosta democristiana no la perd, malgrat l'acudit.

Notícia relacionada: www.elmundo.es/elmundo/2005/11/15/espana/1132066141.html

OLIVE RILEY: ADMIRABLE

2008-07-14T05:30:00.000-07:00

http://www.allaboutolive.com.au/

Activa en el seu blog fins els 108 anys. Descansi en pau.

EFECTO BOOMERANG

2008-07-09T05:11:00.000-07:00

Los Mossos de Esquadra activan el nuevo protocolo contra la homofobia

2008-07-04T05:27:00.000-07:00

Los Mossos de Esquadra activan el nuevo protocolo contra la homofobia

R. B.. 03.07.2008
http://www.20minutos.es/

- Tratan como violencia doméstica agresiones dentro la pareja gay.
- Esperan que ahora se denuncien más casos.
- Perseguirán los delitos contra homosexuales.

Los Mossos de Esquadra han activado el protocolo de actuación policial contra la homofobia, a través del cual los agentes de la policía autonómica catalana y la Fiscalía coordinarán acciones para luchar contra la discriminación por orientación sexual en Catalunya.

El nuevo procedimiento establece que se debe tramitar como cualquier otro caso de violencia doméstica cualquier agresión que se produzca en el ámbito de la pareja gay.

Ahora, muchas víctimas no denuncian, pero se espera que ahora afloren más casos También ofrece protección para las víctimas de delitos graves. Se determina como agresión homófoba «cualquier delito o falta en qué la motivación del autor sea la orientación afectiva sexual o la identidad de género de la víctima: gays, lesbianas, bisexuales o transexuales». Los Mossos habrán de especificar en sus atestados todos los detalles del ataque homófobo.

«Todas las personas que viven en Catalunya deben saber que tienen una policía que los tratará adecuadamente tengan la orientación sexual que tengan», afirmó ayer el consejero de Interior de la Generalitat, Joan Saura. El nuevo protocolo establece la creación de un «nuevo ámbito delictivo», el de la homofobia, en la aplicación informática de los Mossos.

Ahora, se espera que también la apliquen el resto de cuerpos de seguridad. De hecho, la Guardia Urbana de Barcelona también ha participado. Las diligencias se habrán de comunicar de forma inmediata a la Fiscalía para aumentar la eficacia judicial. Ahora, muchas víctimas no denuncian, pero se espera que ahora afloren más casos, que ayuden también a mejorar la prevención.

Interior distribuirá 10.000 trípticos para concienciar a la población.

"NO HAY ORGULLO EN LA POLICIA"

2008-07-03T11:56:00.000-07:00

No porque son Maricas y Bolleras, es porque son represores, torturadores y racistas

La Red TransMariBollo os invita:

Charla/debate "NO HAY ORGULLO EN LA POLICIA"

Este viernes 4 de Julio a las 17 hr.

En el Euskal Etxea
Placeta Montcada 1- 3 / Jaume I

En respuesta al V encuentro europeo de Policías gays y lesbianas que se celebra este año en Barcelona.

Compondrán la mesa de debate:

Jusiticia i Pau
F.A.G.C.
Associació Memòria Contra la Tortura

La Fiesta anti-represiva se anunciara más tarde.

Evento sin productos animales, policia y machismo!

Dejad las armas y loshuevos en casa!

En Solidaridad!

INTERLOCUTORS SOCIALS

2008-06-22T08:53:00.000-07:00

Interlocutors socials

Luís De Sebastián

Catedràtic d'Economia d'ESADE

La menció dels "interlocutors socials" referida als principals sindicats, els grans empresaris i el Govern em sona decimonònica. Em porta a uns temps en què l'oposició d'interessos econòmics en el sistema capitalista es reduïa a l'oposició entre capital i treball, cosa que va donar origen a una concepció bipolar de la lluita de classes. Adam Smith distingia una oposició d'interessos entre tres classes socials: terratinents, empresaris industrials i obrers assalariats. David Ricardo va reduir l'oposició d'interessos a la que es dóna entre el nivell de salaris i la taxa de guany, és a dir, entre el capital i el treball. Marx va prendre aquesta dicotomia de Ricardo i la va incorporar a la seva lluita política i sindical. Una dicotomia que les democràcies dels països capitalistes moderns semblen haver introduït en les seves institucions.

Però, ¿qui participa en la interlocució social en nom dels quatre milions d'emigrants, dels tres milions de funcionaris públics (l'amo dels quals és alguna de les moltes administracions públiques), dels tres milions de treballadors/empresaris autònoms, dels dos milions i escaig d'aturats, dels diversos milions de jubilats, i dels malalts, els marginats, i de tots els estructuralment no representats per ningú? ¿El Govern potser? Però el Govern és part en la confrontació d'interessos: no està per sobre d'aquests i sol actuar pro domo sua. Aquesta troica d'interlocutors socials deixa fora del seu camp d'interès la majoria de la població espanyola no vinculada ni organitzada en algun dels tres pols institucionals de la interlocució oficial. La societat és molt més complexa que la del model neoclàssic-marxista. L'oposició d'interessos va en moltes direccions, i el diàleg també hauria de fer-ho.

www.elperiodico.cat

¿Unión o vergüenza europea?

2008-06-18T12:20:00.000-07:00

GARA > Idatzia > Jo puntua

¿Unión o vergüenza europea?

Victoria Mendoza
Psicoterapeuta

Los inmigrantes estamos aquí huyendo de las guerras y la miseria que ustedes, políticos europeos, han provocado en nuestros países. Nos negamos a ser los esclavos del siglo XXI y no somos criminales, por lo que pedimos rectifiquen su «Directiva de la Vergüenza»

Es necesario e importante que los inmigrantes hablemos en primera persona, que seamos los protagonistas de nuestras reivindicaciones, que tomemos la iniciativa para denunciar la conculcación de nuestros derechos, que no nos dejemos engañar por aquellos políticos que presumen de ética y moral en las instituciones.
Los políticos han tenido la oportunidad de pronunciarse ante el Parlamento acerca de la «Directiva de Retorno», mejor conocida como la «Directiva de la Vergüenza» y esto nos da una buena oportunidad a los inmigrantes de saber realmente, quién nos apoya o quién nos sentencia, quiénes son los que nos criminalizan y quiénes dejan en total desamparo a millones de inmigrantes que quedan sujetos a estas leyes racistas, excluyentes, discriminadoras y totalmente injustas.

Hoy queda manifiesta y clara la expresión de representantes políticos, españoles, franceses y vascos ante el Parlamento, votando a favor de esta absurda Directiva, y a partir de hoy, los inmigrantes podemos comprobar y reafirmar la enorme hipocresía de nuestros políticos cuando nos hablan de derechos humanos. Podemos comprobar con nombres y apellidos, saber claramente qué partidos políticos han apoyado esta Directiva y por tanto, ¿qué explicación nos darán ahora, con qué mentiras éticas se van a explicar o nos intentarán convencer de que no hay racismo en la Unión Europea, de que no hay leyes injustas en el trato hacia los inmigrantes?
Hace poco vi en el telediario la enorme y pesada máquina que viajaba rumbo al Golfo de México para saquear nuestro petróleo, ¿quién la construye y paga? ¿quiénes se repartirán nuestro petróleo? No me queda claro, como tampoco me queda claro por cuánto tiempo vamos a soportar saqueos, invasiones y guerras.

Hay también noticias de huelgas y manifestaciones en diferentes sectores: sanidad, transporte y pesca los más recientes. El alto índice de paro, bajos y desproporcionados salarios en comparación con el alza de precios de productos de primera necesidad, una caduca ley de derechos laborales son la proyección de la mala administración y las malas gestiones políticas que nos llevan a un desorden y caos social. A la vez, estas manifestaciones de protesta son la esperanza de que los ciudadanos reaccionan, reivindican y se coordinan en su lucha social y política.

Es también esperanzador ver que los inmigrantes comenzamos a protestar y a pronunciarnos en contra de sus absurdas e injustas leyes de inmigración y sus nada éticas medidas carcelarias y militares hacia nosotros.

Los inmigrantes estamos aquí huyendo de las guerras y la miseria que ustedes, políticos europeos, han provocado en nuestros países. Nos negamos a ser los esclavos del siglo XXI, no somos delincuentes ni criminales, sino personas con derechos, por lo que pedimos corrijan y rectifiquen su «Directiva de la Vergüenza» y paren de inmediato los saqueos y guerras que nos obligan a emigrar en pésimas e injustas condiciones impuestas en y por una supuesta Unión Europea.

http://www.directivadelaverguenza.org/

EL QUE HA PASSAT HA ARRUÏNAT LA POCA CREDIBILITAT DE LA CLASSE POLÍTICA CATALANA

2008-06-14T07:11:00.000-07:00

S'ha de pensar en la pròxima crisi

Narcís Prat

Catedràtic d'ecologia (UB)

http://www.pratrdvall.org/

Un bon amic meu que viu a Dénia em va dir fa anys que la gestió de la sequera s'ha de preparar quan els embassaments estan plens, perquè quan estan buits les decisions es prenen precipitadament i el risc de fracàs és enorme.Això és el que ha passat a Catalunya els últims mesos. Hem fracassat com a gestors de la sequera per no haver-hi pensat prou abans i actuar amb moltes presses quan ja no hi havia remei.

ENCARA QUE l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) havia treballat els últims tres anys per millorar la sostenibilitat del cicle de l'aigua, incentivant l'estalvi industrial i domèstic, o en la millor utilització dels aqüífers, no ha elaborat encara un verdader pla de sequera per a Catalunya. Ens hem refiat excessivament de l'aplicació d'un decret de sequera que és clarament insuficient.En aquesta sequera sorgeix un clar guanyador, a qui s'ha de felicitar pel seu comportament: són els ciutadans de Catalunya, que han donat múltiples exemples de conscienciació davant de la possible falta d'aigua i han portat el consum individual a cotes d'estalvi mai vistes fins ara, demostrant que ells sí que sembla que creguin en la nova cultura de l'aigua (NCA).Però l'exemple ciutadà s'ha vist defraudat per una política erràtica de tot l'espectre polític del país, incloent-hi des de l'actitud infantil (pueril, gairebé diria jo) de no voler pronunciar la paraula transvasament, fins a l'ocultació de les mesures que es volien implementar (el transvasament de l'Alt Segre) i la negació que havia estat planificat malgrat les evidències, o la insistència d'altres en el transvasament del Roine quan quedava clar que no servia per a aquesta sequera.

TOT PLEGAT ha incidit en la pèrdua de la ja escassa credibilitat de la classe política catalana, que hauria de tenir l'autoestima per terra. I encara més: que una decisió tan important com realitzar el minitransvasament de l'Ebre es prengui en un despatx de Madrid, per suggeriment d'una empresa a un director general, sense el coneixement del mateix Govern de Catalunya, ja indica que els nostres polítics no han entès el fons de la NCA, per a la qual les decisions tècniques són injustificables sense la participació dels ciutadans afectats.Finalment, l'establiment de la taula nacional de la sequera tampoc va ser una solució, ja que l'Administració hi intentava defensar un minitransvasament que a principis de maig ja quedava clar que no era necessari com havien vaticinat alguns il.lustres climatòlegs del país. Al final, sant Pere (o la Verge de Montserrat) han arreglat amb les pluges un embolic del qual ningú acabava de saber com sortir-ne. Realment no podem estar gaire satisfets de com han funcionat les coses en aquesta sequera. ¿N'aprendrem per a la següent?El tema clau per al futur és saber si els partidaris de la nova cultura de l'aigua poden demostrar que es pot construir un model alternatiu al de la cultura de l'oferta que aquí, a Catalunya, significa defensar sense reserves el transvasament del Roine o la construcció de les dessaladores que facin falta.Però aquest és un fals debat que requereix una reflexió prèvia. ¿Acceptem que l'aigua sigui un element clau del desenvolupament i per tant pugui ser limitant d'algunes activitats o bé considerem l'aigua com un recurs sectorial al servei d'altres activitats i per tant s'ha de portar d'on sigui i com sigui?

DOS ALTS càrrecs de la Generalitat van defensar a la taula de la sequera aquesta última opció, i la política global del Govern de Catalunya segueix aquesta trajectòria (el pla d'infraestructures, els plans territorials). En aquest escenari, ¿és possible que els defensors d'aquest des- envolupament sostingut puguin pensar a portar a la pràctica una política de l'aigua per a Catalunya basada en la NCA? O sigui, ¿podem fer una política per embotir un milió de persones més a la regió metropolitana de Barcelona sense que es fonguin els ploms i les aixetes deixin de rajar?

Aquesta és una pregunta clau per la qual el Govern de Catalunya no sembla que tingui una resposta clara i tampoc comuna entre les diverses conselleries. El meu suggeriment és que preguntin als ciutadans, que els animin a participar en el debat i a buscar solucions consensuades. Probablement tindrien una bona sorpresa, ja que la ciutadania té una visió molt més moderna i sostenible del país que ells mateixos.

Penso que encara queda molt espai per al desenvolupament d'un model sostenible de la gestió de l'aigua a Catalunya. Encara es pot estalviar més, la reutilització de l'aigua no ha fet altra cosa que començar, hem redescobert les aigües pluvials i el seu possible potencial per a temps de crisi i tenim noves tecnologies per recuperar aqüífers o dessalar aigua. Amb tot plegat, i amb el disseny d'un bon centre de transferència d'aigües al Segre i al Ter per a moments de crisi, podríem arribar a desenvolupar un model de gestió sostenible del cicle de l'aigua basada en la NCA, sempre que al mateix temps desenvolupem una nova cultura de l'energia i del territori.

Estem al segle XXI i necessitem polítics i gestors d'aquest segle, no ens interessen les solucions ni aquells que van promocionar la cultura de l'oferta del segle XX. Si per a la pròxima sequera no hem solucionat aquest repte, probablement tornarem a fer el ridícul. Pensem, doncs, ara, abans que es buidin els embassaments una altra vegada.

El Periódico.CAT

S'ha de pensar en la pròxima crisi

APOSTASIA COL.LECTIVA

2008-05-26T09:27:00.000-07:00

Apostasia col•lectiva a Sants (Barcelona)

El col•lectiu "Nosaltres Marxem", impulsat per veïns del barri de Sants de Barcelona, en la seva tasca de difusió d'ideals democràtics, laics i progressistes, ha organitzat una campanya d'apostasia col•lectiva que tindrà el seu acte central:

el dia 29 de maig a les 19h. al local "Espai Obert"

c/Violant d'Hongria, 71

amb la col•laboració d'Ateus de Catalunya-UAL.

Convidem a tothom que vulgui apostatar a afegir-se a aquesta iniciativa.Pensem que les creences i els ritus religiosos i també l'ateisme, s'han de moure dins l'àmbit estrictament personal. El fet religiós no ha de ser motiu de d'especulació, mercadeig o manipulació per part de ningú. Ara bé, com a conseqüència de l'actitud pública de la jerarquia eclesiàstica, hem decidit apostatar de forma col•lectiva.

Contacte:

info@nosaltresmarxem.cat

http://www.nosaltresmarxem.cat/

Xedes 605072664

Sònia 654238604

17 MAIG: DIA INTERNACIONAL CONTRA L'HOMOFÒBIA

2008-05-16T10:52:00.000-07:00

El 17 de maig: dia internacional contra l'homofòbia

Sabies que la homoxexualitat no és una malaltia?

El 17 de maig de 1990, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l'homosexualitat de la seva llista de trastorns mentals. Aquesta acció va contribuir a acabar amb més d'un segle d'homofòbia mèdica.

Qui és la OMS?

La OMS és l'autoritat directiva i coordinadora de l'acció sanitària en el sistema de les Nacions Unides. És la responsable d'ocupar una funció de lideratge en els assumptes sanitaris mundials, configurar l'agenda de les investigacions en salut, establir normes, articular opcions de política basades en l'evidència, donar suport tècnic als països i vigilar les tendències sanitàries mundials

CON SU MISMO ENDEUDAMIENTO

2008-04-28T06:28:00.000-07:00

Con su mismo endeudamiento

¡Qué querés que te diga!
Mis problemas de adaptación al siglo XXI van en aumento (y recién empieza)
¿No seré realmente un marciano?

¿Qué me pasa?
Que sigo sin entender algunas costumbres de los humanos.
No entiendo por ejemplo a los que compran y compran, gastan y gastan… y no saben si podrán pagar (en realidad me preocupan los que saben de antemano que no podrán pagar).

Sí… acá estoy otra vez transitando en sentido contrario por la autopista.
Acá voy otra vez a contramano en mi viejo camión tratando de convencerlos de que los que circulan mal son los diez mil autos que se me vienen encima.

Me estoy poniendo verde y se me paran las antenitas porque me duele, me alarma y me entristece el endeudamiento de los terrícolas.
Aclaremos… no me refiero al consumo de los países desarrollados que ahítos, llenos, desbordantes de euros o petróleo encuentran en las compras la mejor manera de vivir sus vidas.
Allá ellos.
Aclaremos… hablo de los muchachos --y no tan muchachos-- de los países superarrollados que sin una moneda en sus bolsillos agujereados resuelven comprar sus plasmas, renovar sus computadoras, cambiar sus celulares y actualizar su vestuario.

¡Claro que tienen derecho!
Pero alguien debería avisarles que esas campañas de publicidad tan bien pensadas, tan estudiadas por expertos en comunicación y marketing no son para ellos.

Alguien debería avisarles que eso fue pensado para las sociedades donde las necesidades básicas están cubiertas.

Alguien debería avisarles que es inmoral que nos hagan creer que necesitamos comprar lo que ellos necesitan vender.

Alguien debería avisarles que esos tipos han dedicado millones de dólares para aprender a engañarnos y que siguen estudiando cómo estafarnos sin que nos demos cuenta.

Deberíamos avisarles en la escuela, cuando todavía son chicos; cuando aceptan ir a misa y vacunarse sin cuestionarlo, que intentarán violarlos ni bien sepan prender la tele.
¡Que los violarán, apenas lleguen al control remoto!
¡Que el marketing será la ropa que usarán hasta el día de su muerte (cajón y cementerio privado incluido)!
¡Deberíamos usar las escuelas para eso!
¡Deberíamos aflojarle un poco al germinador y a los números primos!

Texto completo en http://marcianoduran.com.uy/

Marciano Durán - 2008- Abril

Este material es de libre distribución para fines no lucrativos.
Para su difusión por cualquier vía se solicita especialmente la no alteración de sus contenidos

NO A L'EXPERIMENTACIÓ A ANIMALS

2008-04-26T11:14:00.000-07:00

ACCIÓ PER EVITAR LA TALA DE LES ALZINES DEL TIBIDABO I LA BARONESSA

2008-04-17T03:35:00.000-07:00

Quatre activistes s'enfilen a alzines del Tibidabo per evitar la seva tala
LAMALLA.NET / AGÈNCIES (laMalla.net)

Quatre activistes de l'Assemblea en Defensa Activa de Collserola s'han enfilat avui a algunes de les alzines del parc d'atraccions del Tibidabo. L'objectiu és reclamar la paralització de la tala d'alzines al parc i la suspensió de les obres d'instal·lació d'una muntanya russa. Mentrestant, el tribunal Superior de Justícia s'ha de pronunciar sobre la denúncia de la plataforma SOS Tibidabo, que considera que l'Ajuntament ha començat les obres abans del termini legal.

Tres o quatre grups d'activistes han intentat accedir al recinte del parc d'atraccions per diferents punts i quatre persones han aconseguit burlar els guardes de seguretat i enfilar-se i lligar-se a arbres. La resta continua a les portes del parc d'atraccions, on demanen amb una pancarta: "No a la retallada de Collserola", segons els Mossos d'Esquadra.Tal com ha explicat l'entitat, els activistes canviaran d'actitud fins que hi hagi un compromís per detenir la tala de l'alzinar, que s'ha iniciat aquesta setmana. La Plataforma SOS Tibidabo ha portat a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la tala d'alzines del del Tibidabo per considerar que l'Ajuntament de Barcelona, que preveu construir allà una nova muntanya russa, ha iniciat els treballs abans del termini legal.Encara que el consistori barceloní ha afirmat que "només" es talaran 58 exemplars d'alzines, SOS Tibidabo diu que són 250 els arbres que desapareixeran.Per compensar la tala de les alzines, la regidora del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, va assegurar que es trasplantaran vuit dels exemplars i que es plantaran altres 190.

Fa poc més d'una setmana uns 60 membres de l'Assemblea en Defensa Activa de Collserola van protestar al vestíbul de la Direcció General del Medi Natural per la gestió d'aquest espai metropolità, a punt de ser declarat Parc Natural.

L'Assemblea compta amb el suport de més de vuitanta entitats ecologistes, veïnals i excursionistes.La baronessa Thyssen, Carmen Cervera, ja ha anunciat que s'encadenarà a una de les alzines per manifestar la seva indignació i intentar evitar la tala dels arbres.

IMPORTÀNCIA DELS VALORS REPUBLICANS

2008-04-16T06:05:00.000-07:00

16/4/2008 LA RODA // ElPeriódico

Importància dels valors republicans

Josep Maria Terricabras

El 77è aniversari de la fallida República Catalana proclamada per Francesc Macià em dóna ocasió de referir-me als anomenats "valors republicans", que van néixer a la Roma clàssica --Ciceró n'és un dels noms--, que van ser oblidats fins que van ressuscitar amb el Renaixement, que van inspirar gran part de la guerra civil anglesa i de les revolucions nord-americana i francesa, i que, encara avui, degudament revisats, poden ajudar els humans a viure amb més dignitat.La defensa dels valors republicans va més enllà de la defensa de la república com a forma d'Estat: és una declaració a favor de la ciutadania, que no és merament administrativa o retòrica, sinó que consisteix en l'exercici efectiu dels valors de la llibertat i la igualtat. Teòricament, això avui gairebé ho accepta tothom. En la pràctica, pocs. Perquè hi ha moltes formes de republicanisme, tal com n'hi ha també moltes de liberalisme.Justament avui dia, en una època de liberalisme dominant, sovint galopant, és bo de recordar que, en la seva versió conservadora, el liberalisme entén la llibertat com la manca d'intervenció de l'Estat; d'aquí ve que, per a aquesta mena de liberals --freqüent entre els poderosos i entre els que aspiren a ser-ho--, com menys lleis hi hagi, millor, perquè això els deixa més marge per a la seva llibertat, encara que la dels altres en quedi malmesa. La idea republicana de llibertat és ben diferent: la llibertat no significa que algú --sobretot l'Estat-- no intervé en la meva vida, sinó que jo no sóc una persona sotmesa, que no estic en situació d'esclavatge o de depen- dència, que no estic a mercè dels altres. Des d'aquest punt de vista, les lleis poden ser la millor garantia de la llibertat, la millor manera de lluitar contra l'arbitrarietat, el caciquisme i la injustícia en tots els terrenys.Certament, això és el que hem d'acabar decidint: si volem ser súbdits o volem ser ciutadans. El súbdit té la llibertat del sotmès. El ciutadà aspira a la llibertat del que se sap igual, del que pot decidir sobre la seva vida. Ser republicà hauria de ser exigent, com ho és ser ciutadà.

REFLEXIONS, PERCEPCIONS I EVIDÈNCIES

2008-04-06T10:48:00.000-07:00

REFLEXIONS, PERCEPCIONS I EVIDÈNCIES

Can Rosell de Subirats, 04 d'abril de 2008

Pere Vendrell i Lajusticia

Iniciativa per Catalunya Verds ha de potenciar el seu perfil roig en detriment, una mica, del verd.

Estic profundament satisfet dels resultats electorals sorgits de les passades eleccions generals celebrades el passat diumenge dia 9 de març. Em dirèu ingenu, però en José Luis Rodríguez Zapatero m'inspira confiança. A part de què ha complert la majoria de les promeses electorals efectuades en la campanya de les eleccions del 2004, estic convençut de què és un home de molt bones intencions. Aprofundint en la meva esmentada ingenüitat, segurament ratllant el cofoïsme i el proselitisme, m'atreveixo a afegir què és un dels pocs polítics que desprèn una mirada neta, honesta i que, malgrat el pragmatisme i possibilisme imposat en la major part per la tirania inevitable i tossuda de la realitat, continùa impregnat d'un visible idealisme per a canviar les coses i té molt clar la direcciò en que les vol transformar. Crec que té molt clara la política que vol dur a terme i que l'Estat Espanyol és i serà plural i divers en el futur o no serà. Tinc la percepciò de què al començament d'aquesta legislatura, a part de continuar desenvolupant lleis de flagrant contingut social, endegarà projectes de llei i iniciatives de marcat calat social, algunes d'elles ja desgranades en la passada pre-campanya, campanya i en l'ùltim programa electoral.

Tot seguit, m'agradaria donar el meu humil punt de vista sobre la següent qüestiò: tinc la impresiò que a en José Luis Rodríguez Zapatero, a priori, li haguès agradat fer un pacte de govern estable amb IU-ICV. Però a causa que els resultats de la coalició d’esquerres han estat tant minsos, s’ha vist obligat a buscar, explorar d’altres possibilitats i/o alternatives de pacte. La meva preferencia, tenint en compte l’actual distribuciò numèrica del Congrès dels Diputats, seria un pacte estable amb el PNV i mirar d’aconseguir acords puntuals amb IU-ICV, BNG i ERC.

I per acabar, constatar una evidència extreta del resultat de les últimes eleccions generals: que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) aglutina i representa, entre d’altres sectors, a una part important de l’eix vertebrador del catalanisme polític i progresista d’aquest paìs. No hi tinc cap dubte!. Una de les evidències que s’està posant de relleu cada vegada més i que, malhauradament, sembla que va inherent a l’espècie humana des dels seus orìgens, és que l’èsser humà ha estat, és, i sembla que ho continuarà èssent pels segles dels segles, un llop per a l’èsser humà!.

TRANSVASAMENT D'AIGUA DEL SEGRE

2008-04-04T04:43:00.000-07:00

Transvasament d’aigua del Segre

http://www.ecologistesenaccio.org/catalunya

El Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, acaba d’anunciar a Lleida que de persistir les actuals condicions climatològiques, entrarà en servei a la tardor un tub que transvasarà agua de la conca del Segre a la del Llobregat a través d’una galeria de serveis del Túnel del Cadí. El conseller ha matitzat que aquest transvasament d’aigua seria d’un màxim de 1,5 m3/s, duraria vuit mesos i el tub es desmantellaria un cop entri en funcionament la desalinizadora del Prat de Llobregat.

Recordem que el Govern va aprovar amb data 3 d’abril de 2007 el Decret de mesures excepcionals i d’emergència per a la gestió dels recursos hídrics com a mesura de prevenció per tal d’assegurar al màxim els usos de l’aigua per a l’abastament de la població davant l’escenari de sequera que es preveia per al 2007. Onze mesos després estem a les portes que es decreti l’estat d’emergència al sistema Ter-Llobregat, que abasta d’aigua tota l’entitat metropolitana de Barcelona on és concentra la major part de la població de Catalunya. En estat d’emergència, es generalitzen, davant la manca de recursos hídrics, les restriccions a tots els usos per garantir l’abastament per al consum humà amb caràcter prioritari, tal i com marca el Reial Decret-Llei 4/2007, de 13 de abril, pel que es modifica el text refós de la Llei d’Aigües, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol.

Davant aquesta situació en aquests moment d’emergència, Ecologistes en Acció de Catalunya considera que ha de prevaldre el subministrament d’aigua per a boca davant qualsevol altra consideració d’acord amb la Llei d’Aigües, però Ecologistes en Acció de Catalunya lamenta profundament la manca de previsió del Govern de Catalunya aquests darrers anys que, omplint-se la boca de Nova Cultura de l’Aigua, ha mantingut la política de la oferta per sobre de la de la demanda que tant predicaven en les seves campanyes electorals els grups polítics que constitueixen l’Entesa.

Tot i que els indicadors de la sequera han estat inexorables durant aquest any passat, el govern ha potenciat el model de creixement urbanístic basat, majoritàriament, en habitatges unifamiliars amb jardins i piscines, altament consumidors d’aigua- més d’un 30% de consum d’aigua superior al dels habitatges plurifamiliars -i no ha dut cap tipus d’acció per modernitzar l’agricultura.

Ecologistes en Acció de Catalunya considera que la lluita antitransvasament de l’Ebre, que en el seu moment era garant d’obtenció de vot, no ha estat res més que això, un argument electoralista que s’ha abandonat a l’arribar al Govern. La gestió de l’aigua no és una qüestió d’una Conselleria: és un afer de Govern que cal emprendre transversalment des de totes les Conselleries, especialment la d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques. I no cal oblidar que el mon municipal, acostumat a deixar en mans privades la gestió de l’Aigua, ha fet ben poc per aturar el creixement de consum d’aigua. Es compten amb els dits de la ma els municipis que tenen en vigor ordenances d’estalvi i ús eficient de l’aigua i tot i rebre subvencions de l’Agència Catalana de l’Aigua, ben pocs són els municipis que dediquen fons municipal a promoure l’ús eficient de l’aigua. Com ja vam manifestar en un comunicat emès en motiu del dia mundial de l’aigua, Ecologistes en Acció de Catalunya considerem que les empreses concessionàries d’aigua que fan gestió de l’aigua, tant en alta com en baixa, ha de ser responsables de la reducció de les pèrdues de xarxa als valors màxim que la tecnologia permet, (al voltant del 7% lluny del 20% que es dona en bona part de la xarxa catalana). Per reduir les pèrdues de les xarxes de conducció d’aigua exigim l’aplicació, per part de l’Agència Catalana de l’Aigua, de canons de l’aigua, que similars al que paguen els ciutadans, gravés proporcionalment la quantitat d’aigua gestionada tant per les empreses en alta com en baixa i que “estimularia” les empreses subministradores a recuperar l’aigua que ara deixen escapar.

Ecologistes en Acció de Catalunya entén que cal, també, que siguin les administracions municipals les primeres en responsabilitzar-se de polítiques exemplificadores en totes les instal•lacions que d’ella depenen. Sovint el conjunt d’edificis municipals, rec i d’altres despeses poden arribar a suposar un consum no menyspreable en el total dels sectors consumidors. Però la realitat és que sovint el consum d’aigua no està monitoritzat i es valora en termes econòmics i no ambientals. És patètic que les administracions local demanin a la ciutadania estalvi d’aigua quan no apliquen els principis d’estalvi i ús eficient de l’aigua en les seves pròpies instal•lacions. I ho és més encara, que els plans de contingència siguin elaborats per les pròpies empreses privades que gestionen la distribució de l’aigua en baixa del municipi.

Per últim, Ecologistes en Acció de Catalunya exigeixi abans de transportar ni un metre cúbic d’aigua d’una altra conca, transparència en l’ús del l’aigua per part dels municipis que la rebran, fent públic quines mesures emprenen per a fer-ne un ús eficient, no sigui que aquest transvasament d’urgència que es planteja, i al qual Ecologistes en Acció hi estaria d’acord si fos per a l’ús de boca i en situació d’emergència, vagi acompanyat de pèrdues en xarxa, desídia municipal alhora de gestionar l’aigua o deixar-la en les mans privades que la gestionen, i un creixement continuat de les construccions amb jardí i piscina durant aquests vuit mesos de subministrament aliè.

Ecologistes en Acció de Catalunya reclama, un cop més, l’aplicació de tarifes progressives que gravin els consums elevats d’aigua i, durant la sequera, especialment durs en aquells cassos en que es sobrepassin els 120l/persona, dia, una quantitat més que suficient per a garantir la sanitat i els serveis bàsics de la ciutadania.

UN TRANSEXUAL VARON SUFRE EL RECHAZO SOCIAL POR SU EMBARAZO DE CINCO MESES

2008-03-27T03:42:00.000-07:00

Un transexual varón sufre el rechazo social por su embarazo de cinco meses

Los Ángeles (EEUU), 26 mar (EFE).

- Thomas Beatie, un transexual varón casado, dará a luz a una niña el próximo verano después de varios intentos por quedar embarazado y tras sufrir el rechazo de la sociedad y su familia, informó la revista The Advocate.

Beatie, cuyo aspecto actual es el de un hombre embarazado de cinco meses, se sometió a una operación para eliminar sus pechos femeninos y a tratamiento de testosterona en su proceso de cambio de sexo, aunque conservó sus órganos reproductores.

Esta pareja formada hace más de diez años siempre quiso tener un bebé, pero la mujer de Beatie, Nancy, sufrió una endometriosis hace 20 años y por culpa de la enfermedad se le practicó una histerectomía que le impide tener hijos.

Una vez que alcanzaron una situación económica acomodada ambos tomaron la decisión de que Beatie fuese el encargado de gestar el bebé de ambos.

"Habían pasado ocho años desde mi última menstruación, pero mi cuerpo ya se regulaba a sí mismo y no tenía que tomar estrógenos ni progesterona, ni siquiera medicamentos para favorecer la fertilidad con el fin de ayudarme en el embarazo", aseguró Beatie.

El plan de este matrimonio se encontró entonces con la oposición de la comunidad médica, sus vecinos y familiares.

"Los doctores nos discriminaban por sus creencias religiosas, algunos se negaban a llamarme por mi nombre de varón y a reconocer a Nancy como mi mujer. Los recepcionistas se reían de nosotros y la familia y los amigos nos negaron su apoyo. Gran parte de la familia de Nancy no sabía que yo era transexual", explicó Beatie.

El primer médico endocrino que les atendió acabó rechazando el caso porque su equipo se sentía incómodo al tratar a "alguien como yo", en palabras de este futuro padre.

Después de un año en el que visitaron a otros nueve doctores y se gastaron varios miles de dólares, Thomas y Nancy consiguieron acceder a un banco de esperma para engendrar a su bebé.

Sin embargo, el primer intento no tuvo éxito y el óvulo fecundado se instaló fuera del útero, por lo que Beatie tuvo que pasar por quirófano y le extirparon una de sus trompas de falopio.

"Cuando mi hermano supo de la pérdida de feto dijo: es bueno que pasase. Quién sabe que tipo de monstruo habría sido".

La segunda tentativa tuvo más éxito y Beatie se encuentra embarazado y espera dar a luz a una niña alrededor del 3 de julio de este año.

"¿Cómo se siente uno hombre embarazado? Increíble. Estoy estable y seguro de mi mismo como el hombre que soy. Técnicamente me veo como un sucedáneo de mí mismo, aunque mi identidad sexual es de varón. Yo seré el padre, Nancy la madre y seremos una familia", afirmó Beatie, que le pregunta a la sociedad qué es ser "normal".

http://advocate.com/issue_story_ektid52664.asp

¡JUGAD, JUGAD, MALDITOS!

2008-03-19T09:09:00.000-07:00

Columnistas - LaRazón - 19/03/2008

¡Jugad, jugad, malditos!

Gabriel Albiac

Nada más humanitario que unos buenos Juegos Olímpicos. Lo supo Hitler. Lo sabe China, ahora. ¿Tíbet? ¿Qué es eso? Un conmovedor arranque de lirismo ha llevado al primer ministro chino, Wen Jibao, a entonar ante la prensa occidental esta preciosa proclama de humanismo olímpico: «El mundo va a quedar muy satisfecho con los Juegos Olímpicos de Pekín? Las sonrisas de los 1.300 millones de habitantes de China serán respondidas por las de gente de todo el mundo». Igual que a Zapatero, al señor Wan le encantan las sonrisas. Que unos cuantos cientos de tibetanos deban ser loncheados para que ese esplendor y esas sonrisas destellen, es un precio bien tenue a pagar, no nos engañemos. No hay cadáver tibetano que pese más que una pluma frente a la gracia majestuosa del atleta que pega su brinquito más atrevido. China es un inmenso presidio, a cuyos habitantes ninguna felicidad les es tolerada que no sea la de deslomarse a trabajar como esclavos del Estado, día tras día, sin más derecho que el de reventar sus vidas al servicio de la más noble de las causas: la que hace la apoteósica opulencia de ese crudo mandarinato en el cual hace ya muchas décadas que se mutó la jefatura del partido comunista chino.

Pero, sí, no dudemos de la palabra del dulce señor Wen: el mundo va a sonreír muchísimo viendo por sus televisores las humanísticas proezas de saltarines, corredores, habilísimos practicantes de juegos de habilidad y fuerza la mar de entretenidos. ¿Qué necesita el espectador occidental, tan bien alimentado él, tan tibiamente protegido en su familiar madriguera, atónito ante el prodigio de su televisor de plasma? No, desde luego, cuerpecillos tibetanos triturados por los tanques del muy popular ejército de China. Eso es desagradable y liga fatal con el buen gin-tonic de después de la cena. Ante su pantalla de plasma nuevecita, el espectador necesita lo de siempre: «panem et circenses». La pitanza se la pone él. El espectáculo se lo sirven, vía satélite, los camaradas chinos. ¡Gran invento, esto de las Olimpiadas!

¡Gran invento! No ha habido dictadura, en los últimos tres cuartos de siglo, que no haya sabido a la perfección eso. Y que no lo haya sabido utilizar sin remordimiento alguno. Y que no haya disfrutado de la complicidad de todas las plácidas democracias; porque un joven cuerpo que exhibe su potencia es agradable de ver, llegue desde donde llegue hasta mi pantalla; porque miseria y sangre quedan fuera del estadio, no manchan la estupenda pantalla de plasma ni la blanda cretona del sofá, no arruinan el gin-tonic de la sobremesa, son, en rigor, invisibles. Así lo supo Hitler en 1936. Así, los asesinos del PRI en el México de la matanza de Tlatelolco en 1968. Exactamente igual, los soviéticos, de carnicería, aquel olímpico año 1980, por Afganistán, sin más resistencia, ya se sabe, que la de los malvados imperialistas yanquis, que es que no se enteran de la raíz profunda que hermana a socialismos y fascismos con los fraternalmente humanitarios principios del benévolo olimpismo.

«Los Juegos son una reunión de pueblos de todo el mundo» -entona el lírico Wan Jibao-, «y en ellos se debe respetar el espíritu olímpico, no politizar los Juegos». ¡Jugad, jugad, malditos!

POLITICA PARA DOS

2008-03-10T06:39:00.000-07:00

Política para dos

Antonio Alvarez-Solís

Periodista

Decía Ortega y Gasset ante la incapacidad española para vivir en democracia que «lo que nos pasa es que no sabemos lo que nos pasa». España ha quedado atrapada e incapaz para la existencia democrática en dos transiciones castradas de progresismo tras dos honestos intentos republicanos por modernizar el Estado y la sociedad: la que se inició con el pronunciamiento del general Martínez Campos en Sagunto -era el 29 de diciembre de 1874- y la que aconteció tras la muerte de Franco, el 20 de noviembre de 1975. No es retórico, ni mucho menos, conexionar estas dos estériles peripecias porque seguirán explicándonos a la vez y con suma claridad -claridad que tratan hoy de velar con el bloqueo y deformación de la memoria histórica- la desgraciada pervivencia del espíritu antidemocrático español ante cualquier posibilidad de abrir la ventana a la verdadera libertad política. Es conveniente, como quería Napoleón, «destapar alguna vez las tumbas para conversar con los muertos». Una vez establecida esa comunicación, resulta obligado recordar, a fin de escarbar en las raíces del presente, la definición que dio don Manuel Azaña de la criminal rebelión franquista en 1936: «Por muchos ropajes que aquella sublevación adoptase no dejaría de ser otra cosa que la alianza tradicional de curas y militares que luego acabarían creando un estado al que llamarían Reino, que se empeñó siempre en tenerse por un estado de derecho, cristiano y tradicional, no siendo más que una dictadura que negó siempre todos los derechos fundamentales». Afinemos: tras los curas y los militares han estado siempre unas fuerzas económicas que gobiernan sin urnas.

¿Dónde estamos, en definitiva? Pues en la vieja senda que abrió la Restauración canovista, con dos partidos que se turnan y que para mantener esta dinámica cierran el paso a fuerzas políticas que tratan de abrir el abanico de posibilidades de pensamiento y vida. Eso volvió a ocurrir ayer. Cada transición persiguió ese objetivo con verdadera tenacidad. La primera, la de Cánovas, enterró bajo toneladas de papeletas serviles la realidad del socialismo emergente en el siglo XIX, enturbió el nacionalismo periférico, persiguió con brutalidad al movimiento obrero y recargó de sangre el proceso independentista de Catalunya. Todo ello pudrió en cierne la posibilidad democrática y generó un clima de violencia que, tras la dictadura de Primo de Rivera, condujo al levantamiento que destruyó la II República. La segunda transición construyó un bipartidismo compuesto de socialismo apesebrado -ya podrido en sus alturas institucionales por la dictadura primorriverista- y derecha tradicional; bipartidismo que se encargó de criminalizar el pensamiento nacionalista, carcomer el sindicalismo estatal y reducir el horizonte democrático con el empleo de la violencia policial y la servidumbre de los tribunales. Ayer hubo nuevas elecciones tras excluir escandalosamente del marco constitucional a fuerzas democráticas que aspiran a la renovación política. El futuro, tras esa consulta, se encamina a un nuevo ciclo de violencias y rencores. A la llamada democracia española siempre la lastran dos temores: el temor a la presencia abierta de la calle y el temor a la descomposición del Estado como herramienta al servicio de unos intereses reducidos y excluyentes. Los socialistas fueron las víctimas más importantes de la Restauración; hoy son los victimarios de una democracia que rechaza integrar en el juego institucional a las fuerzas nacionalistas y a los movimientos sociales que luchan contra un sistema perversamente autocrático. Dos transiciones coronadas han llevado a esta situación en que la paz social fue imposible antes y está tornándose imposible ahora.

¿Análisis de las elecciones? Hagámoslo, quizá con una sola y necesaria pregunta: ¿por qué esa tendencia de los españoles a dejarse las alas en los cazamariposas?

2008 Martxoaren 10

GARA > Idatzia > Gaurkoa

CONDEMNA ROTUNDA

2008-03-07T12:00:00.000-08:00

NO PODRÀ EXERCIR O DEIXAR D'EXERCIR EL SEU DRET A VOT

PERFECTES IDIOTES

2008-03-06T05:21:00.000-08:00

Perfectes idiotes

JOAN OLLÉ

Al final del segon debat vaig decidir que sí, que aniria a votar. Immediatament, les diferents cadenes van connectar amb seus de partits i periodistes orgànics que no van tenir el més mínim rubor a assegurar, com il.luminats per algun déu menor, que el seu preferit havia superat el contrari en tots els terrenys. I el més curiós era que tots coincidien, com a éssers clonats, en els perquès, com si una llengua de foc hagués descendit fins a ells. O potser va ser un SMS en què els secretaris d'organització els havien escrit el que havien de dir i ells, com dòcils replicants, com perfectes idiotes, repetien l'evangeli de Ferraz o Génova.Se succeïen les intervencions com si diferents pèssims actors anessin recitant el mateix text. Cap dels membres dels dos clubs de fans van saber reconèixer cap mèrit, cap grandesa al contrincant; qualsevol matís de respecte per l'altre podia suposar una esquerda en la perfecció mono- lítica del propi, amb la conse- güent pèrdua de la veritat absoluta. Al cap de pocs minuts van aparèixer un parell d'enquestes que coincidien a donar un espectacular avantatge a un dels oradors, però tampoc això --la veritat estadística-- va fer variar gens ni mica el piular dels lloros, ara crescuts en la seva arrogància.Diumenge votaré i probablement m'alegraré si guanya el candidat que prefereixo, però tot seguit tornaré a maleir, a l'escoltar les seves paraules, tota aquesta inútil tropa de dropos que prosperen a l'ombra dels partits, pervertint des de la seva mesquinesa el que de bonic puguin tenir les seves intencions. I aquí sí que dic el que diu tanta gent: que tots són iguals, gairebé intercanviables.

LA MALA EXCUSA DEL VOT ÚTIL

2008-03-05T08:21:00.000-08:00

La mala excusa del vot útil

Josep Maria Terricabras

En els darrers mesos s'ha estès la impressió que l'abstenció o el vot en blanc seran més grans que mai a les eleccions de diumenge vinent. A més dels abstencionistes nats i dels indecisos habituals, aquesta vegada hi pot haver molts senyals de distància i de crítica estrictament polí- tics, volgudament militants. S'ha de respectar, és clar, la decisió de cadascú perquè votar és un dret, no una obligació. Ara bé, tot i compartir moltes crítiques i força des- encís, lamento que la reflexió polí- tica no es tradueixi en vots clars i precisos.Algú em dirà que, segons per qui voti, no sabré què li passarà al meu vot. Francament, això no ho sabré mai, voti per qui voti, com a mínim no en tindré cap garantia total. Els guanyadors, fins i tot els que tenen majories absolutes --i sobretot ells--, sempre fan després el que volen. Per això estaria bé que es controlés amb rigor el compliment de les promeses i de les expectatives electorals. Però, mentre això no passa --i no crec que acabi passant mai--, no em puc pas quedar a casa ni em puc mostrar indecís, perquè llavors jo mateix em faig irrellevant, inútil. El vot és la meva manera de dir cap on vull que es vagi. Al capdavall, el vot només és un instant en el meu compromís cívic, que té molts altres moments per a la protesta, la proposta i el debat. De fet, a l'urna, no solament diposito un vot de confiança a un partit, sinó que adquireixo, o renovo, un compromís amb mi mateix.Per això em resulta tan xocant que els partits m'invitin al "vot útil". ¿No és útil qualsevol vot? ¿De debò accepten els representants del poble que hi ha vots inútils? ¿Com pot ser que el meu vot sigui útil si amb ell faig més forta una formació que no m'agrada prou? ¿Es tracta potser d'un vot que resultarà sobretot útil a aquell que em vol ensarronar? Que cada partit s'espavili sol i tingui els vots que ha pogut merèixer per la feina de quatre anys. En política, allò que és realment útil és tenir un projecte i treballar-hi a favor, tant si després es guanya com si es perd. No em sembla recomanable un vot útil que distreu i confon.

EJERCER LA LIBERTAD CUANDO NO HAY LIBERTAD

2008-03-01T10:57:00.000-08:00

GARA > Idatzia > Txokotik

Ejercer la libertad cuando no hay libertad
Floren Aoiz

Escritor

Cuando uno se siente rodeado por una asfixiante falta de libertades saborea cada pequeña decisión que no pueden tomar por él. No puedes votar a quien quieres porque las leyes españolas te niegan esa opción, pero no pueden hacer que les votes. Ni a ellos, responsables de las ilegalizaciones, ni a los otros, que se frotan las manos a la espera del botín mientras aparentan oponerse a la Ley de Partidos. Intentan que actúes por miedo, que renuncies a tus ideas, que te sientas obligado a votar a unos para que no ganen los otros.

Los traficantes de votos te acechan para llevarte al huerto. Pero es el Huerto de los Olivos, y te llevan ahí para venderte por cuatro monedas. Pasado el día 9 nadie recordará las promesas que ahora te hacen. Si muerdes el anzuelo, te contarán en sus listas, de nada servirá que digas que no has podido votar a quien querías y has metido en la urna otra papeleta como mal menor. No hay lugar para los matices, se hacen con tu papeleta y pierdes el control. Todos los partidos que han engordado gracias al apartheid se apropian de los votos que sólo recibieron por una situación de excepción.

Cuando escucho los mensajes con los que quieren atrapar mi voto, me recuerdan el ruido de las emisoras mal sintonizadas: uno siente alivio cuando la radio se apaga. Cuando ya no funcionan sus cantos de sirena, se puede acariciar la libertad. No la libertad de hacer lo que uno quiere, pero sí por lo menos la de no hacer lo que no quieres hacer, y la libertad de dar valor a tu falta de libertad, y hacer que el silencio al que te quieren condenar se convierta en un grito que resonará a los cuatro vientos.

No hay voto útil que valga. Lo útil es no votar, que se note que hay gente que quiere ser libre y que es capaz de comenzar a serlo sin esperar que le den permiso. Los que más van contar van a ser los no-votos, esos van a ser los útiles, porque van a tener el mayor efecto político. Si se ha estado cerca de conseguir una solución a este maldito conflicto, ha sido gracias a la firmeza de miles de personas que votaron «nulo» en las últimas elecciones. Me gusta pensar que mi abstención servirá para que la próxima vez el desenlace sea otro.

COLLSEROLA ESTÀ EN UN MOMENT CRITIC

2008-02-29T00:40:00.000-08:00

Collserola està en un moment crític

Barcelona

S'està ordint una trama contra Collserola. Un cop constatat el total abandonament de la serra per part de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona als interessos especulatius, els membres de SOS Tibidabo, el col.lectiu Agudells Ecologistes en Acció i el consell consultiu del parc de Collserola, pel bé comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats. Collserola es troba en un moment crucial de la seva existència, i de retruc, de l'existència comuna. La seva conservació està del tot lligada a la salut de la població, tant física com mental. D'això depèn el futur de la nostra ciutat. I això ho hem de fer entre tots. Hem de conservar i fer conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les generacions futures. Aquesta responsabilitat no pot restar, de cap manera, només en mans dels polítics. Els ciutadans han de donar la seva opinió, perquè els temes mediambientals són un exemple clar de la necessària participació de tothom. És necessari implicar-s'hi. L'ús del territori de la serra de Collserola ens porta a la constatació de la manera irresponsable amb què actua l'ajuntament, que dóna un exemple gens desitjable de gestió de la natura. Que serveixi d'exemple la tala del centenari alzinar del cim de Collserola per instal.lar-hi una gran muntanya russa. Som davant d'un consum desenfrenat contra natura d'aquells que només busquen l'interès econòmic. Totes les alertes són poques; hem de defensar Collserola de les excavadores, les motoserres, el ciment i certs equipaments. La societat científica està amb nosaltres, i el sentit comú també.

Juli Fontoba Sogas
Vicepresident de SOS Tibidabo

http://www.estimat-tibidabo.org/

CONTRA ELS PARTITS

2008-02-27T05:39:00.000-08:00

Contra els partits

Juli Capella

Cada vegada que arriben les eleccions recorro sense entusiasme el producte del mercat. No trempo de cap manera. Al final acostumo a comprar el menys dolent. Crec que amb aquest mateix poc entusiasme vota molta gent. És una llàstima, hauria de ser un acte il.lusionant. Però sempre falta una opció.Un grup de gent motivada vol forrar les papereres de la ciutat amb l'eslògan Dipositi aquí el vot. Realment hi deu haver poca diferència amb el fet de ficar-lo en una urna...Si analitzem les propostes dels partits, solen ser tan coincidents que podrien intercanviar-se amb petits matisos. I ja sabem que el monocultiu és asfixiant, i l'alternança PP- PSOE, cancerosa. La biodiversitat és garantia d'equilibri: com més espècies, millor. Falten no un, sinó 10, 20, 1.000 partits diferents. Falta un partit on no hi hagi aparell, on no triomfin els intrigants, on no hi hagi draps bruts... Encara que potser això és impossible precisament en un partit polític. ¿I si el que ja no té sentit és precisament l'estructura de partit? Igual que ja no serveixen els sindicats tradicionals, ni l'aristocràcia, ni el monoteisme, ja no serveixen els partits polítics per transformar la societat. Tenim pendent trobar un altre procediment de participació, on notem la importància de la nostra opinió amb decisions lliures i flexibles, amb moviments específics d'adscripció individual. L'estafa aquesta de seduir-nos una vegada cada quatre anys, per després oblidar-nos i incomplir sistemàticament les promeses sense pudor, s'ha d'acabar. Adéu als rígids partits tradicionals. Benvinguts siguin els nous mecanismes de participació personal.

VAGA ELECTORAL

2008-02-18T03:01:00.000-08:00

Vaga electoral

Carles Duarte

No és pas que proposi de no anar a votar el dia 9 de març. Sóc dels qui quan voten recorden les persones que van posar en risc la seva llibertat i la seva seguretat per aconseguir el restabliment de la democràcia. I tant que sí, cal anar a votar! Ens poden agradar més o menys les opcions i els candidats, però ens hi juguem massa per quedar-nos a casa. Tot i que tinguem de vegades la sensació que ens quedem sense lideratges sorgits d'un veritable idealisme i d'un veritable compromís amb la història i amb el futur del nostre país. Dissortadament costa d'esquivar, encara que pugui ser injusta, l'associació habitual entre cinisme i professionals de la política, aquí i arreu. De fet, amb el títol de l'article em refereixo a la successió de vagues d'aquests dies previs a les eleccions. Mereix un comentari a part, pel seu caràcter inequívocament polític, la vaga general del dia 14 de febrer convocada per l'esquerra independentista basca per protestar contra l'actuació judicial que ha comportat detencions de força dirigents i que impedeix que es presentin a les eleccions. La vaga ha tingut un impacte limitat i una expressió irada. Però sóc dels qui creuen que empresonant la cúpula d'una formació política no desapareixen les persones que en comparteixen la ideologia i probablement les induïm a radicalitzar-se. La il.legalització de l'independentisme d'esquerres basc no farà que la gent que els votava, que se sent agredida, canviï de pensament. Però alhora resulta inadmissible èticament que aquests moviments no condemnin els atemptats violents. Cal que ETA es dissolgui com a organització terrorista i que els seus objectius polítics siguin reconduïts al terreny de la democràcia. ¿Es pot aconseguir només amb la intervenció judicial i policial? Aquesta no ha estat l'única vaga electoral. A Catalunya serveis públics com l'ensenyament, la sanitat i els transports s'hi han vist afectats. No poso pas en qüestió el dret de vaga, però no té la mateixa lectura quan afecta un servei públic que quan una empresa privada pren la decisió de reduir la plantilla o de tancar una fàbrica. Naturalment existeix el dret de vaga en el sector públic. Però si els treballadors que cobren un sou d'una administració declaren una vaga en període electoral es fa inevitable de fer-ne una lectura política. És comprensible que tothom defensi els seus interessos de la manera més eficaç possible. Però ni les institucions poden abusar de la condició de servei públic per segrestar l'espai de negociació amb els treballadors ni els treballadors haurien d'intentar aprofitar-se del perjudici que generen als ciutadans per forçar la negociació des d'una posició privilegiada. Aquestes vagues electorals afavoreixen la desconfiança respecte als sindicats i el descrèdit de la política.

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

2008-02-14T06:15:00.001-08:00

VOT DE REBEL·LIA: LA IL·LUSIÓ DE L’ESQUERRA

Carles Llorens i Ruiz

Ahir dimecres 13 de febrer, en un auditori del CCCB sense cap seient vuit i envoltat de militants i simpatitzants de l’esquerra parlamentària alternativa, és a dir, de la coalició ICV-EUiA o de l’esquerra de debò, en Joan Herrera va presentar el seu guió programàtic de cara a les eleccions del 9 de març. http://www.joanherrera.cat/

Potser, certa saturació de càrrecs polítics i de funcionaris. Però clar, qui es pot permetre el luxe de dedicar el seu temps lliure a la política tradicional?

Herrera, autodenominant-se petit, pel que a diputats i diputades en el congrés respecta, dos propis i 3 d’IU; i a nivell de vots a Catalunya, 240.000; va insistir en la importància de l’existència del grup parlamentari d’Esquerra Verda per a garantir, precisament, polítiques progressistes, ecologistes i d’esquerres. És a dir, per assegurar que l’esquerra que governa i governarà, el PSOE, no s’escori cap al centre lliberal, ni fent el joc a la dreta espanyola ni a la catalana, en clara referència a CiU. Cal recordar que la pinça d’IU capitanejada per Anguita, Frutos i cia amb el PP d’Aznar per a fer fora al PSOE de Felipe Gonzàlez no va propicià pas fruits positius per a l’esquerra. D’aquí que és encertat el posicionament d’Herrera, si mes no per a l’esquerra alternativa minoritària ara com ara.

Mentre els poders i interessos financers i econòmics canvien i tomben lleis cada setmana, la ciutadania només pot expressar la seva sobirania cada quatre anys, és a dir, que pot emprar el seu vot per a decidir el tipus de relació entre el govern i aquests agents econòmics capitalistes: o un govern al servei de la ciutadania o un govern al servei de l’economia. Tot i que no ho va dir tan clar i contundentment, un govern progressista i d’esquerres passa per una victòria socialista i un fort grup parlamentari IU-ICV-EUiA. I això s’aconseguirà amb una forta mobilització per anar a votar el dia 9 de març, fent clara referència a la inutilitat de l’abstenció o del vot en blanc, que no fan si no que donar força a la dreta rància espanyola i accentuar el perfil centrista del PSOE.

Espero que es refereixi a una de les possibles expressions, ja que limitar la participació en la presa de decisions de la ciutadania a les conteses electorals és el que precisament a desmobilitzat, desmotivat i distanciat a l'electorat d'esquerres de la política.

Segons Herrera hi ha diversos escenaris: o una victòria de la dreta més conservadora, amb el que suposa de pèrdua de drets i llibertats; una victòria de l’esquerra de l’ “anar fent”, que es supedita a la dreta i a l’economia i no fa progressar al país; i una clara i amplia victòria de l’esquerra nacional (PSOE) i uns bons resultats de l’esquerra verda nacional, garantint polítiques progressistes per arribar a consolidar un “estat del benestar ecològic”. No podem coincidir amb els referents que pren en Joan: en Romano Prodi o en Barack Obama, ja que un no ha sabut mantenir la il·lusió a Itàlia i el partit demòcrata no representa a l’esquerra americana.

En un escenari de canvi de cicle econòmic calen noves receptes político-econòmiques, i aquestes passen per a prioritzar l’ecologia com a problema i solució alhora. Baixar impostos, regalar xecs,... no és d’esquerres. Si que ho és redistribuir la riquesa amb equitat, és a dir, com diu Herrera, revertir els beneficis multimillonaris de les empreses i bancs a la societat, pujant el impost de societats i destinar-ho a despesa social. En el cas dels bancs destinar-ho a vivenda de construcció oficial. I per garantir un govern al servei de la ciutadania i no al de l'economia, recuperar el republicanisme civic generador de drets, és a dir, un Estat laic i social.

I és aquest el verdader sentit de l’esquerra: situar l’economia al servei de les persones per a garantir un sistema sostenible i ecològic. Recuperant aquest sentit els i les que ens sentim d’esquerres, segons Herrera, recuperarem la il·lusió. I ho aconseguirem votant amb rebel·lia, votant a ICV-EUiA.

Però de moment, com que un ja te una edat i va perdent la ingenuïtat, encara dubto si votar o no.

EL VALOR DEL VOT EN BLANC

2008-02-13T04:17:00.000-08:00

El valor del vot en blanc

Josep Maria Espinàs
09/02/2008

De cara a les eleccions del 9 de març --falta un mes-- sembla que es va estenent la idea que una bona decisió és votar en blanc. D'entrada, no sé per què, però no em fa gaire gràcia que ho proposin alguns polítics que han ocupat llocs importants precisament gràcies als vots a favor, i que ara s'han retirat. Però, sobretot, demanar el vot en blanc no té, segons el meu punt de vista, cap valor positiu en les actuals circums- tàncies.Votar en blanc és un dret. Està clar. Com no votar. Com votar un partit o un altre. Però, sense ser un politòleg, m'atreveixo a fer una distinció: el vot en blanc, que és una opció personal, crec que no és una bona opció per a la nostra democràcia.Per una raó que em sembla clara: votar en blanc és en la pràctica votar a favor del partit que guanyi les eleccions, sigui quin sigui. Per molts vots blancs que surtin de les urnes, el tan argumentat càstig no existirà. ¿Càstig a qui? ¿Al mateix partit, al qual el ciutadà vol mostrar d'aquesta manera el seu disgust a l'opció que li agradava? No ho entenc. Votant en blanc, ¿no dóna carta blanca a l'adversari? (Perillosa abstenció, penso, per a la salut democràtica).Entre amics i parents es pot quedar molt bé dient: "Jo voto en blanc". Això dóna un agradable protagonisme davant dels qui han anat disciplinadament a votar els seus i s'acredita un mèrit davant dels qui s'han quedat passivament a casa.Entenc perfectament el vot en blanc, i el respecto --per sort, encara ens queda la llibertat de votar el que en sembli-- però no el veig com una lliçó. O almenys no el veig com una lliçó eficaç, i si una lliçó no és eficaç el mestre perd el temps i fracassa.Perquè el vot en blanc no paralitza res ni tampoc construeix res. Sentir-se identificat amb un partit i votar en blanc estaria bé si quedés públicament clar que "jo sempre he votat el partit A però ara no hi estic d'acord". Això sí que es podria considerar una lliçó. Una crítica constructiva. Però el vot en blanc no se sap ni qui l'ha posat a l'urna, ni per què.També seria interessant si absolutament tots els vots fossin en blanc. Seria una sotragada per als polítics i faria pensar. Però això també és impossible. De manera que votar en blanc vol dir "vosaltres mateixos, ja us ho fareu" i, efectivament, els partits grans ja s'ho faran.

VOTO EN BLANCO

2008-02-05T08:28:00.000-08:00

VOTO EN BLANCO
04/02/2008 Pasqual Maragall

Seguramente votaré en blanco, porque nadie ha dicho claramente lo que piensa hacer con los temas importantes. La Constitución sigue sin recoger la existencia de nacionalidades históricas. ¡Ni siquiera el nombre de las autonomías figura en ella!
No hay manera de saber si el Constitucional modificará o no el Estatut de Catalunya, porque el sainete de la sustitución de los miembros que cesan no se acaba nunca. Parece como si quisieran decirnos: primero votad, que luego en Madrid ya decidiremos. Con las infraestructuras, lo mismo: todo se andará.
El área metropolitana de Barcelona no vuelve. Ninguno de los partidos que se presentan a las elecciones reclama su restablecimiento.

Las propuestas de reforma educativa del conseller Maragall topan con la oposición de los maestros y no sé si de los padres. Sólo los directores parecen estar de acuerdo.
Los centros de asistencia primaria funcionan bien, pero el plazo para obtener visita con un especialista es demasiado largo. El otorrino puede tardar un mes, excepto en caso de urgencia. Seguridad: en Catalunya tenemos cuatro policías distintas. Mejor no entrar en detalles. Afortunadamente, los hermanos Nadal siguen adelante contra viento y marea. Las infraestructuras van: se desdobla el Eix Transversal y el de la costa. Faltan algunas conexiones de la Catalunya interior y pirenaica.
Recientemente estuve en el municipio de El Papiol yme pareció que la espantosa especulación de años anteriores en el área metropolitana se está frenando.
Esto en cuanto a los temas primordiales en Catalunya y España. ¿Y Europa?

Mi modesto Partit Català d´Europa, aún por estrenar, nació europeo, seguramente porque cuando era alcalde de Barcelona ya me tocó ir a Bruselas a defender los intereses de las ciudades en el Comité de las Regiones y acabé siendo su presidente (gracias al excelente trabajo de Ana Terrón y Margarita Obiols).
No veo que los partidos catalanes y españoles se tomen Europa muy en serio. Javier Solana es nuestro hombre allí, afortunadamente. Y ahora parece que Felipe González será el responsable de echar a andar la Constitución europea, gracias a Merkel y Sarkozy y, supongo, Solana.

Solana nombró como delegado de la Unión en Mostar a Ricard Pérez Casado. Mostar era el punto más difícil de la geografía política europea. Y Ricard lo arregló.
Total: tenemos un cierto pedigrí europeo: la España que se había vuelto de espaldas a Europa y al Mediterráneo a partir de 1492 estaba hace unos años regresando a ella con prestigio, a pesar de la insuficiencia más que evidente de la política euromediterránea, denominada también Proceso de Barcelona.
Otro lazo que nos une a Europa es la eurorregión. Siendo alcalde de Barcelona, la construimos alcaldesas y alcaldes de Montpellier, Toulouse, Barcelona, Valencia, Mallorca y Zaragoza. Y ahora parece que vuelve a tomar impulso.
En resumen: todo son argumentos a favor de crear desde Catalunya una fuerza política de vocación europea.
Con la alcaldesa de Roses asistimos, por invitación de Francesco Rutelli, al congreso del Partido Democrático Italiano que eligió a Veltroni como candidato a la presidencia del gobierno italiano, en principio, dentro de cuatro años. Tenemos que entendernos con esta gente y con los demócratas americanos, como he dicho en otro lugar.
Bien, ahora lo que hace falta es un proyecto a la vez catalanista y europeísta que se anuncie en las elecciones de marzo y se consagre definitivamente en las europeas del próximo año.
De lo que se trata, más que de tener un diputado en Madrid - cosa que estaría muy bien pero que cuesta tiempo y dinero-, es, por ahora, de lo siguiente: proponer desde el PCDE un voto singular, el voto en blanco.
Estamos diciendo que hay que votar pero que no tenemos aún los medios suficientes para hacer una propuesta articulada. Sólo tenemos un puñado numeroso de amigos con ideas claras. No hay peor desprecio de la democracia que la abstención. El crecimiento del voto en blanco es la mejor preparación para el futuro que queremos. Por tanto, hay que votar en blanco. En estas elecciones podríamos utilizar las bellas palabras del poeta a la entrada de la primavera: "Déu te guard, bandera blanca / dies ha que t´he delit/ no ets encara al millor temps / però en tens tota l´alegria".

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

2008-02-04T07:03:00.000-08:00

ALERTA , S.O.S - COLLSEROLA EN PERILL IMMINENT

En els darrers dies estem assistint, pel que fa a Collserola, a l’encobriment en primer terme d’un sucós proper festí. També a compte de tots. Fruit d’una premeditada confusió.

Donat el perllongat seguiment i la memòria viscuda que ens aporta tantes lluites, reunions, marxes etc., esforços plegats que han anat ordint una trama del tot entranyable vers Collserola. Constatat el total abandó als interessos especulatius per part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Pel be comú, ens veiem en la necessitat de ser escoltats.

Collserola, al contrari del què se’ns pretén vendre, es troba en un moment crític. En un impas crucial de la seva existència, i de retruc, de la existència comuna. Doncs, per posar només un exemple, la conservació de Collserola és del tot lligada a la salut publica de la població, tant física com mental.

Del diàleg que mantinguem amb ella, com a col·lectivitat, depèn el futur de la nostra ciutat. I aquest l’hem de fer entre totes. Aquest any 2008 és el de la Celebració Internacional de la Terra. Ens brinda l’ocasió de fer les nostres aportacions conservant i fent conservar el magnífic llegat que representa Collserola per a les futures generacions .Tal responsabilitat de cap manera pot restar en mans només dels polítics. La societat civil, com mai, també a de dir la seva. També hem de dir la nostra.

Els temes mediambientals, com cap altres, constitueixen un exemple clar de la necessària participació de totes i cada una de les persones que componen tota col·lectivitat. Són un exemple clar de la necessària implicació, de la tan imprescindible com desitjada corresponsabilitat ciutadana.

El consum responsable del territori, de la Serra de Collserola, ens porta a la constatació de la manera ,del tot irresponsable, que actua el nostre Ajuntament. Per altre banda, donant com a Cap i Casal de Catalunya, un exemple gens desitjable del tipus de consum que fa de la natura del tot irresponsable. Valgui d’exemple l’ imminent e impopular tala del venerable alzinar centenari del cim de Collserola. Tot per tal d’instal·lar una macro muntanya russa, temple colossal contra natura. Erigit al consum desenfrenat per aquells que s’han begut l’enteniment.

Aquest és el model que pretenen imposar a Collserola, aquells que no cerquen més que el propi interès. L’econòmic.

Els vells projectes del “desarrollismo porciolista”, aquella despòtica manera de fer ciutat tant devastadora per Collserola (més sofisticada si voleu) però, continua vigent a la Casa Gran, segueixen en peus.

Totes les alertes doncs, són poques.

Davant la desprotecció d’àmplies zones, del que tots de fa ja molts anys coneixem com a Parc de Collserola i la desinformació, que ens pretenguin vendre i que venguin a la ciutadania que, a més, són protectors d’allò que tant ens estimem, i pel que tants anys venim lluitant i vetllant i que avui perilla, és un acte de hipocresia que supera el políticament acceptable.

Tot plegat ens porta a la necessitat de seguir ordint tot tipus d’ aportació i esforços entorn la defensa activa de Collserola. A demanar un esperançat esforç per part de tothom. Cal fer córrer tant l’alerta com les devastadores pretensions dels “ nostres polítics”.

Si Barcelona va créixer al crit unànime de “ Abajo las murallas” al segle XXI, segle de la lluita global contra el canvi climàtic, ara s’imposen, davant les motoserres, les excavadores, els túnels, les carreteres, el ciment i els “equipaments”, proclamar un rotund, no passaran!.

Encoratgem a tota la ciutadania (més de mitja Catalunya envolta la serra), a prendre partit actiu, abandonant tota passada delegació i unir tots els esforços personals en futures accions. A escampar l’alerta i convidar i fer possible la mobilització massiva a la Marxa, i en Defensa de Collserola tota. Una data important és la del proper 13 d’abril. Mentrestant cal seguir organitzant la resistència activa i difondre les innobles intencions d’aquells que ens governen. No estem soles. La societat científica està amb nosaltres, el sentit comú ens assisteix. Les esperances, en un més respectuós diàleg entre la ciutat i Collserola, que faci perpetuable. La vida comuna és un llegat que, a pesar dels nostres polítics, estem obligats a defensar i garantir.

No passaran !!!. Correu la veu. Ens hi va molt.

DESBLOQUEGEM LA DEMOCRÀCIA

2008-01-30T11:44:00.000-08:00

Carles Llorens i Ruiz

S’acosten les eleccions generals del 9 de març i un encara continua descol·locat desprès dels índexs d’abstenció creixents, des dels referendums per la Constitució Europea i de l'Estatut de Catalunya fins a les eleccions municipals del 2007. I dic descol·locat perquè veient el poc demostrat interès en anar a votar aleshores, em pensava que els partits polítics reaccionarien d’alguna manera. Bé, si que ho han fet. Passant olímpicament del toc d’alerta abstencionista i continuant com si la cosa no anés amb ells. Amb ells i no amb elles, ja que la política de partits i d’estats és majoritàriament masclista, independentment de qui ostenti el poder sigui dona o home. La probable candidata a la presidència dels Estats Units per el partit demòcrata, la senyora Hillary Clinton, ha acomiadat a la seva assessora de Vogue per a canviar la seva imatge massa femenina i passar a adoptar una estètica més masculina. Segurament no li falti raó al pensar que una societat masclista no votaria a una dona per a ser la seva cap d’estat. Només cal veure altres polítiques o grans executives per adonar-nos que l’estil masclista en el vestir impera – Condoleezza Rice, Angela Merkel, Rita Barberà, Michelle Bachelet,... i en les formes de fer política també – Maria Teresa Fernàndez de la Vega, Esperanza Aguirre,... malgrat vesteixin de Gucci o d’Armani. Les dones d’Ahotsak en el País Basc (voces de mujer para la paz http://www.ahotsak.net/) o les dones de DemocraShe (http://democrashe.org/) a Irlanda del Nord treballen per a introduir el perfil violeta en les negociacions polítiques havent demostrat que és més fàcil arribar al consens amb aquest. Però la majoria de dones que actualment trobem a la política renuncien aquest perfil femení per a sociabilitzar-se i adaptar-se al tarannà masclista dels seus companys i mantenir així el seu estatus. Una postura, si més no, reprotxable quan elles mateixes s’omplen la boca al defensar polítiques d’igualtat o de llistes paritàries.

Continuo descol·locat ja que esperava que a mesura que s’anessin apropant les eleccions generals la meva postura abstencionista aniria perdent força i al final tornaria a confiar el meu vot en algun partit. Però, al contrari, se m’ha anat tornant crònica i a hores d’ara tinc clar que no votaré a cap partit de l’actual arc parlamentari. I mira que diuen que l’abstenció afavoreix a la dreta, però ja no sé si és una altre mentida del sistema. Si les meves amigues Sabine i Joana tornen a formar part de la llista del PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal http://www.pacma.net/) segurament les acabi votant. I és que la força del costum, en aquest cas, d’anar a votar, em farà impossible no apropar-me al col·legi electoral. Ni que sigui per donar sentit a la feina de les companyes i companys interventors, apoderats i membres de mesa; alguns amics: Pere, Ruben i Ruben, Mercedes, Rafa... Em ve a la memòria un troç del llibre d’en Saramago – Ensayo sobre la lucidez, que relata la perplexitat dels membres de les meses electorals quan constaten que cap ciutadà i cap ciutadana s’atansa a votar. O quasi cap. No voldria fer-los passar aquest mal tràngol.

El meu evangeli abstencionista va néixer amb la intenció de tocar el crostó a les organitzacions polítiques. Una mena de suïcidi sense intencionalitat, és a dir, sense voler morir en el intent. Però finalment m’he mort: ja no crec en els partits polítics, si més no, en els tradicionals. Han acabat sent mers representants d’interessos econòmics i institucionals i no pas de la ciutadania. Una excepció o una petita esperança de canvi l’he trobat en una organització política. Una entitat que si que ha reaccionat davant d’aquests alarmants graus d’abstenció: Ciutadans pel Canvi. La creació de l’espai Àgora Política (http://www.pelcanvi.org/linies/agora/index.htm) per a debats sectorials encaminats a redreçar la Política o a apropar-la a la ciutadania m’ha alleugerit el pes del sentiment d’abandonament partidista. Desprès de tants anys sota el paraigües psuquero un te la síndrome d’Estocolm. Llàstima que CpC estigui tan lligat al PSC!!! Si fos a ICV en comptes d’aquest, segurament tornaria a sota del paraigües. Precisament, en el marc de l’Àgora Política, vaig poder assistir a una xerrada sobre Moviments Socials amb la ponència d’en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB i de Marta Cots, vicepresidenta del Consell de la Joventut de Barcelona (http://www.cjb.org/). En Subirats parla de "Democràcia tancada" o "Democràcia bloquejada" , en el sentit del monopoli de la participació institucional existent. El sistema democràtic crea unes regles de participació que obstaculitzen el pas de la ciutadania com a subjecte actiu en la presa de decisions. Alhora que s’estableixen unes normes o valors per a garantir la igualtat, s’instauren unes regles de funcionament que impedeixen al ciutadà participar. Es dona importància a la participació institucional, a través dels partits polítics i sindicats i es posen traves a la participació directa de la ciutadania, ja sigui a través d’organitzacions no governamentals o d’iniciatives populars. En un sistema on els dos mecanismes de participació haurien d’interactuar i ser complementaris al final s’instaura la dictadura institucional. Una dictadura que intenta impregnar d’institucionalitat i controlar a tots els agents potencialment participatius arribant a una situació, ara, on és tanta la distància entre ciutadà subjecte i mecanismes de presa de decisions que fa inviable el propi totalitarisme. López Bulla parla de societat civil poc higiènica, referint-se a la institucionalització de les entitats fent-les depenents de la subvenció i de regles estatutàries. Marta Cots ens il.lustra aquesta situació quan ens explica que hi ha moltes entitats de joves (moviment okupa, ateneus llibertaris,...) que no poden participar en el Consell de la Joventut ja que no estan legalment constituits ni tenen representants definits o escollits, és a dir, institucionalitzats. Aquest procès de tancament de la democràcia que genera insatisfacció fa que, segons Subirats, ens trobem actualment en una època de canvi de cicle. Però no sabem com articular-lo.

Qui sàpiga precisament conduir i liderar aquest canvi de cicle cap a un sistema radicalment democràtic, sense tenir por a la participació popular, tindrà la clau per alliberar de les cadenes de la desídia política a la ciutadania. Desbloquejar a la democràcia.

PERIODISME I COMPROMÍS

2008-01-29T05:28:00.000-08:00

Periodisme i compromís

Ricard Gomà

Tinent d'alcalde de BCN

Quan el periodisme, a més d'informar, compleix objectius com denunciar la injustícia o palesar realitats excloses de les agendes dels mitjans, és quan aquesta professió es converteix en eina transformadora de la societat, i el periodista, en persona compromesa amb ell mateix i amb la resta de gent. Des que el 1993 l'ajuntament va impulsar els premis del Consell Municipal de Benestar Social, els guardons han anat reflectint el pols dels mitjans pel que fa a temàtiques socials i, alhora, han anat construint una altra imatge de Barcelona, a través dels ulls dels seus cronistes. Una Barcelona subjectiva que la guanyadora d'aquest any en la modalitat de trajectòria professional en premsa, Mercè Conesa, ha sabut reflectir amb sentiment i professionalitat impecable. Costa trobar l'equilibri quan s'exerceix un periodisme social, i la Mercè n'és un exemple. Implicació sense victimisme, denúncia fonamentada i crònica intensa que transmet i provoca sensacions en el lector. Una periodista que ha fet de la seva professió la seva vida, i de la seva vida, compromís.

El consistori lloa la trajectòria professional de la redactora d'EL PERIÓDICO

La guardonada fa una crida al consum responsable de recursos

ROSA MARI SANZ / XAVIER ADELL

BARCELONA

Va ser el més ovacionat. El reconeixement que va rebre ahir la periodista d'aquest diari Mercè Conesa per la seva trajectòria professional va emocionar un ple Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Allà es va celebrar a la tarda la 15a edició dels premis de Benestar Social, uns guardons que premien el periodisme que té a veure amb les necessitats, amb la vida quotidiana dels ciutadans i principalment, la d'aquells que formen part dels col.lectius més vulnerables. Conesa s'hi dedica des de fa més de 15 dels seus 33 anys de professió.La guardonada, que va rebre el premi de mans de l'exdirector d'EL PERIÓDICO Antonio Franco, va fer un breu però, en la seva línia, reivindicatiu discurs. Així, després d'a- grair uns premis que, va dir, "ens fan tenir més entitat davant els nostres directors", perquè "encara que no ho sembli als periodistes que fem temes marginals ens costa trobar espai", va confessar sentir-se privilegiada per la seva professió. "Podem conèixer les històries de primera mà i per això tenim l'obligació d'explicar-les", va assegurar.I una vegada més no va desaprofitar l'ocasió d'aplaudir la tasca de les entitats i les oenagés que treballen en pro dels drets dels que tenen menys veu, a les quals va dedicar el premi. Conesa també va exigir als mitjans de comunicació que "no s'amaguin" davant dels temes socials "perquè tenen l'obligació d'explicar-los".La redactora d'EL PERIÓDICO va aprofitar per fer una crida a salvaguardar el planeta. No en va, durant els últims anys ha compaginat els temes socials amb els de medi ambient. "No tindrem drets humans fins que no respectem els drets de la Terra. Tots som un", va afirmar la periodista, i va demanar que es faci "un consum auster dels recursos i de l'aigua".El premi d'ahir se suma al reconeixement de l'Institut Català de Drets Humans (ICDH), que li acaba d'atorgar la menció especial per a mitjans de comunicació dels Premis Solidaritat per la seva trajectòria. Conesa rebrà per aquest motiu un nou homenatge el 19 de febrer en un acte que tindrà lloc al Parlament de Catalunya.

ATUREM L’OFENSIVA ULTRACATÒLICA

2008-01-25T05:21:00.000-08:00

LA FAMÍLIA NUCLEAR ÉS RADIOACTIVA!
ATUREM L’OFENSIVA ULTRACATÒLICA

El diumenge 27 de gener tindrà lloc a Barcelona un acte “Por la vida, la familia y las libertades” organitzat per “Pacto por la vida y la dignidad”. Es tracta d’un acte religiós en el qual es tractaran assumptes de la nostra vida privada amb un marcat to repressor i normatiu.

Les associacions sotasignants rebutgem aquesta intromissió als nostres somnis, desigs i plaers per part de qui nega la nostra llibertat de pensament i el legítim control sobre els nostres cossos. Així, ens concentrarem davant del seu congrés per fer públiques les nostres veus.

Perquè rebutgem un model de família basat en l’heteropatriarcat i el masclisme.

Perquè hi ha vida més enllà del matrimoni, tant entre heteros com entre lesbianes o gais.

Perquè és el nostre dret decidir quan i com volem parir o avortar.

Perquè tanta hipocresia ens esgota: la protecció comença amb el condó.

Perquè és inadmissible l’homo-lesbo-transfòbia social i clerical.

NI DÉU, NI PARE, NI ORDRE MORAL!
PROU SUBVENCIONS DE L’ESTAT A L’ESGLÉSIA!

Diumenge 27 de gener:

Concentració (11 hores - Torres Venecianes de Plaça Espanya)
Manifestació Fòrum Social Català (12 hores - Plaça Universitat)

Convoquen :
Col·lectiu Gai de Barcelona, Endavant, Guerrilla Travolaka, JAG, Maulets, CAJEI.

HORIZONTE DE INCERTIDUMBRES

2008-01-23T10:11:00.000-08:00

HORIZONTE DE INCERTIDUMBRES

Pere Vendrell i Lajusticia
Libre pensador

Nada hay más doloroso, para un ser humano, que el hecho, de tener que abandonar, su habitat natural, su entorno, paisajes, olores, sabores, sensaciones, todo aquello que ha ido configurando hasta el momento, su idiosincrasia personal (es decir), su universo interior. En medio de las inseguridades y miedos, que comporta, semejante decision, (en la mayoria de los casos), uno, no emprende esta aventura, por una iniciativa del todo voluntaria, sino que más bien, todo lo contrario. En la mayoria de las ocasiones, suele ser, por una asfixia y falta de oportunidades, en el terreno laboral y profesional, y en otras, por una sensacion de negacion y de no poder desarrollar su personalidad, en todas sus facetas y manifestaciones. Este ultimo caso, señalado anteriormente, tiene un especial significado, para los/las inmigrantes gays, lesbianas, bisexuales y los/las transexuales, que no han visto otra salida y alternativa, que abandonar su lugar de origen, si querian realizarse realmente, como seres humanos, en toda su plenitud. Y anterior a este deseo (natural en cualquier ser humano de buena voluntad), en muchos casos, esta opcion del todo legitima, comprensible y dramatica, es aun más terrible, cuando primordialmente subyace, un simple sentido de la supervivencia, y la integridad fisica y psiquica. Mas alla de la agresion fisica, no hay nada más humillante para un individuo/a, que la soledad más absoluta e impotencia, que supone el desprecio, negacion, indiferencia, y ser objeto de incomprension y comportamientos insultantes, denigrantes y vejatorios, por parte de los demas. Y de eso, los homosexuales, bisexuales, y hombres y mujeres transexuales de cualquier lugar del mundo, (en mayor o menor medida), sabemos de que hablamos.

En el caso del Estado Español, la verdad que hay que reconocer, que en lo relativo a la consecucion, de los derechos del colectivo LGTB, estamos ante un tiempo de cerezas (como diria mi admirada, y desgraciadamente desaparecida), escritora, Montserrat Roig. Hemos adquirido la dignidad, y la categoria de ciudadanos/as de pleno derecho, con la posibilidad de optar al matrimonio civil, y al derecho a la adopcion, por las parejas del mismo sexo, pero aunque hemos adquirido, la igualdad legal, faltaria aun mucha pedagogia, esfuerzo y educacion (sobre todo en las escuelas), para lograr alcanzar, la tan anhelada, igualdad social. Y en el caso de los/as inmigrantes, (especialmente no comunitarios), han de sufrir, la desconfianza de los demas, simplemente, por el mero hecho de serlo, la discriminacion laboral, (al ser el principal colectivo), junto al de las mujeres (sean inmigradas o no), a tener, las peores condiciones laborales, la estigmatizacion social, al hacerlos indirectamente (y a veces), directamente responsables y causantes, de la mayor parte de los problemas, que acucian, a esta sociedad. Y si a estos condicionantes, les añades, las connotaciones o "peculiaridades" de ser gays, lesbianas, bisexuales, hombres y mujeres transexuales, y ademas, seropositivos/as, la sensacion de soledad y desamparo, suele ser, del todo desesperante. Sin darnos cuenta, de que suelen hacer los trabajos, que los autoctonos no queremos, y de que sin duda, (siempre seran), una fuente de riqueza cultural y/o intelectual, apertura y aprendizaje para todos/as. Nunca seremos del todo conscientes, de la riqueza cultural, antropologica y de relativizacion de las cosas, que su llegada nos aporta.

Evidentemente, se han de integrar, pero sin que ello signifique, que renuncien de sus raices, costumbres y tradiciones. Hemos de ver su presencia, como una riqueza y aportacion (tanto individual como colectiva), y ademas (y es lo más importante), siempre como una suma, y nunca, como una resta.

Viva el mestizaje, la multiculturalidad, la diversidad, y la interculturalidad!.

SOLIDARITAT AMB GAZA

2008-01-23T09:46:00.000-08:00

Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig a Gaza

La nit de diumenge, 20 de gener, la població de Gaza es va trobar a les fosques, i a punt de perdre el subministrament d'aigua i de veure el col·lapse total del sistema sanitari. Davant d'aquesta terrible situació, convoquem una concentració, aquest dijous 24 de gener, a les 20 h, a Plaça Sant Jaume de Barcelona, amb el lema "Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig a Gaza".El bloqueig que imposa l'Estat d'Israel és un càstig col·lectiu, imposat de forma indiscriminada a una població civil. És, per tant, il·legal, i es mereix una sanció internacional . Veiem, però, que els governs europeus, en lloc d'exigir responsabilitats a Israel, es fan còmplices de les seves accions, al col·laborar amb el bloqueig de Gaza, continuant donant suport econòmic i venent armes a l'agressor israelià. Exigim que s'aixequi de forma immediata el bloqueig criminal a Gaza, i que s'aïlli l'Estat d'Israel mentre aquest continuï trepitjant els drets humans del poble palestí. Hem preparat diverses mobilitzacions:

*Concentració, aquest dijous 24 de Gener a les 20 h, a laplaça Sant Jaume de Barcelona, amb el lema:"Aïllem l'Estat d'Israel. Trenquem el bloqueig de Gaza"Es demana que tothom porti espelmes.

*En aquesta mateixa línia un grup de persones vetllaran durant tota la nit amb espelmes, en solidaritat amb la població de Gaza a la plaça Universitat, a partir de les 21 h.

Així mateix, enviem una salutació solidària a la població de Gaza, i els fem saber que no els deixarem sols.

Convocants inicials:

Plataforma Aturem la Guerra

Comunitat Palestina de Catalunya

Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Telèfons de contacte:

- Àlex Hinno (portaveu Comunitat Palestina de Catalunya): 678249343 comunitat.palestina@gmail.com

- Josep Lluís (Cooperant que acaba de tornar de Gaza): 677977866

- Fidaa Hammod (palestina resident a Barcelona): 663753464

--Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Passatge del Crèdit, 7 (ppal)

08002 Barcelona

Phone: 00 34 93 5531543

info@xarxapalestina.org

http://www.xarxapalestina.org/

FORUM SOCIAL CATALÀ

2008-01-23T04:08:00.000-08:00

Presentació del Fòrum Social Català

Barcelona, 22 de gener de 2008

A finals de gener milers de persones arreu del món es mobilitzaran responent a la crida del Fòrum Social Mundial de celebrar un Dia de Mobilització i Acció Global al voltant del 26 de gener, per a mostrar que un altre món és possible. Paral•lelament, Davos reunirà un any més al voltant del Fòrum Econòmic Mundial economistes, empresaris i polítics que discutiran com seguir modelant el món segons els seus interessos.

Els moviments i organitzacions socials catalanes hem volgut unir-nos a la crida del Fòrum Social Mundial organitzant el primer Fòrum Social Català. Més d’un centenar d’organitzacions han elaborat un extens programa de seminaris, activitats culturals, assemblees i mobilitzacions que tindran lloc arreu del territori. Les més de 50 activitats centralitzades de l’FSCat se celebraran a Barcelona el 25, 26 i 27 de gener, a les instal•lacions de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona a la plaça Universitat. Des del 19 de gener es realitzaran també activitats locals i descentralitzades a diferents punts del territori català. Tots els detalls sobre el programa es poden consultar ja a la pàgina web del FSCat: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?rubrique6.

Per més informació:

Pàgina web: http://www.forumsocialcalata.cat/
Dossier de premsa: http://www.forumsocialcatala.cat/spip.php?article40
Espai de premsa a la web: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?rubrique8
Programa de seminaris: http://www.moviments.net/fscat/spip.php?article47
Vídeo de presentació i difusió: http://es.youtube.com/watch?v=4EZgZxX48P4
Cartells: http://www.moviments.net/fscat/IMG/pdf/cartelleria_final_fscat.pdf
Crida a la participació: http://www.moviments.net/fscat/IMG/pdf/crida_FSCat.pdf

HILLARY CLINTON PLANTA "VOGUE" PER POR DE SORTIR "MASSA FEMENINA"

2008-01-22T02:06:00.000-08:00

DEBAT SOBRE LA IMATGE DE LES DONES QUE ES DEDIQUEN A LA POLÍTICA

Hillary Clinton planta 'Vogue' per por de sortir "massa femenina"

• L'aspirant a la Casa Blanca cancel.la una sessió amb Annie Leibovitz, la fotògrafa dels famosos
• La poderosa Anna Wintour ataca la senadora des de les pàgines de la revista que dirigeix

IDOYA NOAIN

NOVA YORK

Aquesta història es podria titular com ser dona, candidata a la Casa Blanca i no morir en l'intent. I és que les serioses possibilitats de Hillary Clinton de convertir-se en la primera dona presidenta dels Estats Units han col.locat la senadora i exprimera dama en el centre de nombroses discussions sobre gènere, poder, feminitat, feminisme i masclisme, debats que s'han intensificat per un atac llançat contra Clinton per Anna Wintour, que és la directora de l'edició nord-americana de la publicació Vogue.Per entendre l'últim capítol d'aquesta inèdita saga ens hem de remuntar a la tardor. Vogue havia decidit aleshores que donaria la portada del seu número del febrer a Clinton. Les càmeres d'Annie Leibovitz estaven a punt per a una sessió de fotos i Julia Reed escalfava l'ordinador per escriure l'article principal. En l'últim moment, des de l'oficina de campanya de la candidata demòcrata es va cancel.lar la sessió de fotos amb l'argument, segons Wintour, que Clinton temia aparèixer "massa femenina"."AIXÒ NO ÉS L'ARÀBIA SAUDITA""Imaginin-se la meva sorpresa", escriu la directora de la revista en el número del febrer (que ha acabat col.locant a la portada l'actriu Kate Bosworth). "La noció que una dona contemporània ha de tenir un aspecte masculí per ser considerada seriosament en la seva recerca de poder provoca francament consternació. ¿Com ha arribat fins aquí la nostra cultura? (...) Això és Amèrica, no l'Aràbia Saudita. I som també al 2008".Wintour escriu enfadada i el seu missatge ha provocat a internet una onada de comentaris a favor i en contra. I el que demostra és com la candidatura de Clinton ha posat al damunt de la taula elements de debat fins ara ignorats.La cancel.lació de la sessió de fotos amb Vogue va passar molt abans que a Hillary Clinton se li entelessin els ulls en un acte electoral, unes llàgrimes (que no van arribar mai a recórrer-li les galtes) que es van convertir durant dies en objecte de discussions i anàlisis. Molts analistes --sobretot conservadors-- van considerar el moment com a impostat. Molts altres van considerar que la candidata, generalment retratada com una dona freda i ambiciosa, havia mostrat un costat humà que la va ajudar a aconseguir una victòria en les primàries de Nou Hampshire. Ni uns ni altres podien demostrar les seves afirmacions.No són les primeres ocasions en què aspectes de la feminitat de Hillary Clinton són qüestionats. L'estiu passat, per exemple, The Washington Post va publicar un ampli article centrat en un escot que havia lluït en un debat al Senat (una Cambra on les dones no van tenir permès portar pantalons fins a principis dels anys 90). L'escot era discret, però més generós que en altres ocasions. I el Post va arribar a assegurar, amb la consegüent indignació de molts, que "mostrar escot en un escenari que no està relacionat amb còctels i aperitius és una provocació".Més recentment, el discret terratrèmol mediàtic i analític el va provocar una fotografia d'Associated Press, on les ulleres i les arrugues d'una Hillary Clinton sense maquillar deixaven en evidència els efectes d'una frenètica campanya en una dona de 60 anys. No hi ha imatges d'aquestes característiques dels candidats masculins --la resta-- de cap dels dos partits.El que és indiscutible per a Hillary Clinton és la seva condició icònica. El 1993 es va convertir en la primera primera dama que ocupava una portada de Vogue. Però ja fins i tot aleshores aquella sessió de fotos amb Annie Leibovitz va desencadenar una onada de comentaris. La llavors portaveu de Clinton, Lisa Caputo, va defensar que les fotos de Leibovitz són "obres d'art". I a The New York Times Maureen Dowd va escriure una peça amb algunes de les qüestions que ressonen avui. "¿Ajuden fotos com aquestes a treure's prejudicis (...) que les dones amb estil no poden ser preses seriosament (...) o reviuen velles assumpcions que les dones amb èxits volen secretament ser desitjades com a bells objectes?"

¿Sabes donde tirar el aceite de las frituras o de todos los alimentos que fríes en aceite, hechos en casa?

2008-01-17T07:42:00.000-08:00

¿Sabes donde tirar el aceite de las frituras o de todos los alimentos que fríes en aceite, hechos en casa?

Es bueno divulgar una información como esta. Aunque no cocinemos muchos alimentos fritos en aceite, cuando lo hacemos, normalmente tiramos el aceite usado en el fregadero de la cocina o en algún otro sumidero, ¿verdad? Ese es uno de los mayores errores que podemos cometer: ¡¡¡UN LITRO DE ACEITE CONTAMINA CERCA DE UN MILLON DE LITROS DE AGUA!!! Cantidad suficiente para el consumo de agua de una persona durante 14 años.

¿Por qué lo hacemos? Simplemente porque no hay nadie que nos explique cómo hacerlo en forma adecuada.

Lo mejor que podemos hacer es:

1.- Esperar a que el aceite usado se enfríe;

2.- Colocar el aceite de deshecho enfriado en una botella de plástico (como las Coca Cola, suavizante, etc.);

3.- Cerrarla y colocarla luego en la basura de materia organica, la de toda la vida, "no" la de plásticos, como se ha dicho. Hacendo esto el aceite ayudara en la combustion del resto de la basura

TERRORISMO DE ESTADO

2008-01-07T06:06:00.000-08:00

BILBAO (Reuters)

- Uno de los presuntos miembros de ETA detenidos el domingo en la localidad guipuzcoana de Arrasate ha sido ingresado en la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital Donostia de San Sebastián, informó el lunes el Servicio Vasco de Salud.

Estas fuentes no precisaron la causa del ingreso de Igor Portu, alegando que el caso está bajo secreto sumarial.

Según la emisora de radio Info7, que cita fuentes de la izquierda 'abertzale', el joven tiene "fractura del arco costal posterior de la novena costilla izquierda" y "rotura pulmonar".

Estas mismas fuentes de la izquierda 'abertzale' señalan que el parte médico recoge que Portu tiene "hematomas en tórax anterior y posterior y en la columna vertebral" a causa de "golpes con puños y patadas en cara, tórax, abdomen y extremidades inferiores".

Portu fue detenido el domingo junto a Martin Sarasola, también presunto miembro "legal" (no fichado) de ETA, en un control de los Grupos de Acción Rural de la Guardia Civil, según informan diversos medios.

Ambos iban armados y fueron trasladados a sus domicilios de la localidad navarra de Lesaka para su registro, añadieron los medios.

HOMENATGE A UN GRAN GAT

2008-01-07T04:38:00.001-08:00

PRINCE

ARQUEBISBES I DESINFECTANTS

2008-01-02T03:54:00.000-08:00

Arquebisbes i desinfectants

Toni Mollà
Escriptor

Diumenge, els sectors catòlics més conservadors van celebrar a Madrid l'acte Per la família cristiana. Com és habitual, l'arquebisbe de València, Agustín García-Gasco, va ser qui va parlar més alt davant la feligresia. "Els atacs a la família cristiana no respecten la Constitució", va declarar abans de rematar dient que "condueixen a la dissolució de la democràcia". "La cultura del laïcisme radical no construeix res, només desesperança pel camí de l'avortament i del divorci exprés", va afegir amb desimboltura davant una parròquia en assemblea electoral permanent. Enfront de la indecència moral d'aquest pal, acostumo trobar consol intel.lectual en la lectura de ¿Per què no sóc cristià?, de Bertrand Russell: "Voldria veure un món en el qual l'educació tendeixi a la llibertat mental en lloc de tancar la ment de la joventut en la rígida armadura del dogma. El món necessita ments i cors oberts, i aquests no poden derivar-se de rígids sistemes". Tenia raó Joan Fuster: "Lord Russell no és un escriptor, sinó un desinfectant". Amén.

L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

2007-12-28T01:09:00.000-08:00

L'AVANÇ CAP A UN MÓN MÉS RIC I OBERT

ALFONSO S. PALOMARES

Periodista

La integració dels discapacitats

És el moment de facilitar a les persones amb minusvalideses una participació activa en la societat

Aquests dies he sentit denúncies autoritzades procedents d'associacions de discapacitats i de minusvàlids. No es queixaven, ni es queixen, de la falta de lleis, sinó del fet que no es compleixin les que tenim, i també lamenten que les ciutats i certs àmbits públics no compleixin les normatives elementals vigents per a l'accessibilitat dels minusvàlids. He llegit que la Corunya és l'única ciutat espanyola que les compleix. Igual que hi ha molt poques empreses en les quals es compleixi la llei que exigeix donar feina a un minusvàlid per cada 50 treballadors....

És lógic:la nostra civilització i la nostra cultura es van anar construint sobre uns conceptes molt simples de capacitat i incapacitat. Els capaços formaven part de la història i els incapaços s'anaven quedant a les cunetes. El destí els havia marcat amb la desventura i calia resignar-se a aquest fatalisme.

El catàleg de les incapacitats ha estat i segueix sent molt nombrós, però afortunadament la lluita des d'amplis grups i col.lectius situats en la marginació ha estat tenaç, i a vegades dramàtica, per buscar-se un lloc al sol de la història i integrar- se com a actors actius en els teixits de la societat. ...

La lluita que en aquests moments hem de mantenir és per anar definint a través de les lleis i les actituds una societat oberta, porosa i variada on les diferències s'assumeixin amb naturalitat com una cosa que enriqueix la societat en conjunt. Que es creï la cultura d'una pressió social perquè es compleixi en tots els seus termes la normativa vigent i es faci força perquè les noves demandes socials en aquest camp s'atenguin amb les lleis adequades.Hi ha sòlides iniciatives en aquest sentit, i per això convé donar suport a aquest desafiament en què estan immerses moltes organitzacions que representen col.lectius de persones amb incapacitats o amb minusvalideses. El desenvolupament de la cultura per una societat integradora ha de partir de la recerca de les capacitats que tenen els que considerem incapaços, perquè la majoria tenen capacitats potencials que convé estimular i encoratjar perquè es desenvolupin i s'acabin convertint en útils i facin que aquestes persones se sentin així. Cada dia són més nombrosos, diria que ja són nombrosíssims, els exemples d'aquests èxits. És veritat que a un sord no se'l voldrà nomenar jurat en un concurs de cant, ni a un manc se l'ha d'encaminar perquè sigui pianista d'una orquestra, ni al cec per a crupier d'un casino o vigilant de platja, i així podríem seguir amb una filera d'exemples interminables. No obstant, és sabut, perquè en sobren evidències, que aquells que estan mancats d'algun dels sentits en tenen altres de summament desenvolupats, i per això el catàleg de les seves capacitats i les seves possibilitats s'ha d'elaborar partint d'aquesta base. Les activitats en la nostra societat tan variada s'han multiplicat, i per això les possibilitats integradores en el món laboral d'aquestes persones són múltiples. La integració laboral és la base de la integració social. És el moment de corregir la història.

En aquest mon modern i postmodern, les feines i les ocupacions són variadíssimes, per això les possibilitats dels homes i les dones amb discapacitats i minusvalideses són moltes i molt diverses. Una societat integradora i oberta és una societat rica i humana, el contrari de la societat unidimensional, que és una societat excloent amb rivets nazis, per això mateix els aduladors del nazisme deien que era una societat viril, que més endavant es va traduir en una societat sectària, intolerant, dominadora i violenta. L'opressió social sobre els grups i les persones amb discapacitats té un indubtable perfum feixista.

En aquest moment històric en què les noves tecnologies, els descobriments més insospitats i les investigacions arriben quasi a l'impossible, és el moment de recolzar, fomentar i estimular la cultura d'un humanisme integrador i facilitar a les persones amb incapacitats la manera de participar en els processos productius en tota l'amplitud del seu significat perquè se sentin i les sentim com a actors de la història.

BENAZIR BHUTTO: UNA MORT ANUNCIADA

2007-12-27T07:16:00.000-08:00

La Comunitat Internacional permet i, moltes vegades, incentiva que molts pobles del mon no dispossin de llibertat. Per assegurar interessos econòmics i financers es menystenen drets humans. Els EEUU, a través dels seus dirigents, ja siguin demócrates o republicans, col.loca a plaer assessins titella en el poder, en un principi, en els païssos on l'interessa controlar la producció de petrol.li i de gas tol.lerant que no es respectin les llibertats dels ciutadans i ciutadanes. Desprès, aquests dictadors, un cop consolidat el seu poder amb el suport internacional, trenquen els lligams amb els EEUU per a apoderar-se dels llaciments gasístics i pretol.lers. I aleshores, els americans, amb el suport i connivència internacional ataquen els que un dia van ser els seus al.liats. Com sempre, qui paga les conseqüècies són els civils sent víctimes innocents. Cal assenyalar amb el dit, cal trencar el silenci globalment institucionalitzat: la Comunitat Económica Internacional a través de unes Nacions Unides prostituides n'és l'única culpable! Hem matat a Benazir Bhuto!!!!

QUEDA PENDENT PER AL 2008

2007-12-24T09:14:00.000-08:00

Queda pendent per al 2008
Mònica Terribas

Tan a les portes del 2008, penso en què m'agradaria que passés aquest any per poder-ho explicar, però també a revisar la manera com ho expliquem. El Baròmetre d'Opinió Política continua marcant preocupació i distància de la ciutadania cap a la política. I potser un dels instruments per revertir aquest distanciament depèn també de la nostra professió, la de comunicar als altres el que passa, a prop o lluny. Potser milloraríem si tinguéssim la voluntat d'imposar el rigor a l'efectisme i la responsabilitat social al soroll rendible. Això faria que quan el president de França anés a passar una estona en un parc d'atraccions amb una amiga, aquesta informació no passés per davant de la seva activitat política de transcendència social. Hem de trobar la manera d'explicar a la societat allò que sincerament creiem que és d'interès col.lectiu i que ens afecta més enllà de la curiositat d'algunes informacions més o menys morboses. Alhora, la dinàmica de l'anomenada opinió publicada es nodreix més de periodistes que de professionals d'altres camps que sovint tindrien més coneixements específics per aportar a la vida pública. I aquest mecanisme ha alterat la frontera entre opinió i informació, perquè sovint la mateixa persona fa totes dues funcions. En conseqüència, la percepció que tenen de nosaltres els destinataris també es complica. Tots en som responsables: qui decideix les portades dels diaris, qui escriu una notícia a la ràdio o a la tele, o qui tria els responsables de valorar l'actualitat.Seria desitjable que els empresaris de la comunicació i els professionals ens impliquéssim a capgirar aquesta tendència que, tot i els beneficis econòmics en tiratges i audiències, ens empobreix col.lectivament.Ho hem analitzat de portes endins en taules rodones i seminaris, però davant d'ordinadors, micròfons o càmeres, ens n'oblidem. L'altre dia una alumna de periodisme em preguntava com es pot canviar això. Una resposta, no l'única, podria ser aquesta: que cadascú hi faci el que pugui des d'on treballa, per evitar que la ciutadania arribi a la conclusió que només servim per confondre'ls. Més que un desig per al 2008, podria entrar a la carpeta d'assumptes urgents a resoldre.

QUÈ LI PASSA A CATALUNYA?

2007-12-13T04:38:00.000-08:00

Què li passa a Catalunya?

Carles Llorens i Ruiz

Altre cop, en el marc de l’Àgora política de Ciutadans pel Canvi, vaig poder assistir a una xerrada interessant sobre el futur polític i social de Catalunya amb en José Luís López Bulla, ex secretari de CCOO; i Lluís Foix, periodista de La Vanguardia.

Hi esperava trobar receptes miraculoses per a resoldre els problemes actuals del nostre país, tot i conèixer els antecedents dels tertulians. Però al final me’n vaig anar igual que hi vaig entrar, és a dir, per la porta i embullat.

En López Bulla, de manera simpàtica i clara, va explicar el que en Montilla ja ha dit: tot i els problemes conjunturals, Catalunya va be. Després d’una gran transformació del país liderada per els agents econòmics i socials i el coneixement i on els polítics poc hi han intervingut, segons ell, actualment ens trobem en una situació de fre de progrés provocada pel nacionalisme, entès com a asimetria. Ara, el que és necessari per avançar és un canvi en la cultura política catalana en direcció cap al catalanisme social.

No se si aquest sindicalista al deixar de pertànyer a l’esquerra de debò ha perdut la capacitat de dir les coses pel seu nom: Catalunya necessita polítiques d’esquerres. I això és el que entenc que vol dir quan parla de catalanisme social. En aquest sentit, va criticar la tendència del govern d’en Zapatero a desenvolupar una política del benestar social de “caritat” amb mesures com el “xec nadó”.

Certament, a Catalunya sempre ha imperat un tipus de nacionalisme pobre, és a dir, que no ha permés ni permet avançar econòmica i culturalment. Per un cantó, el nacionalisme folklòric i sectari del pujolisme (el bon català admirador de Núria Feliu) i per un altre el nacionalisme “separatista” i victimista, fonamentat en la via de la independència com a única solució de tots els problemes i en el martiri constant del català. El canvi en la cultura política catalana a que es refereix López Bulla entenc que aniria cap a una orientació nacionalista de progrés, és a dir, cap a un nacionalisme o catalanisme social. És des d’ una Catalunya cohesionada socialment i econòmicament forta que es pot garantir la construcció d’un estat federal a Espanya. O dit d’una altra manera, la construcció d’un vertader estat federal assegura l’adhesió voluntària de Catalunya a Espanya. El nacionalisme que identifica Lopez Bulla com la causa del retrocés català no és res més que una conseqüència d’una gestió d’estat centralista i poc respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals.

El canvi de cultura política a Catalunya necessita ser traslladat alhora a Espanya amb l’afegitó de fomentar la cultura federal, ja que la majoria de catalans podem dir que som profundament federalistes, cosa que no poden dir de la resta de l’estat.

Per Lluís Foix, aquesta manca de sentit federal d’Espanya és el que provoca malestar a Catalunya per un perjudici d’interessos convertint als catalans en ciutadans de segona. Tot i això, Foix coincideix amb López Bulla a l’admetre que la situació de pau social i pau política a Catalunya es senyal de progrés, i que per tant, no cal estar “tan emprenyat”. Però assenyala dos fets que preocupen i que Catalunya hauria de superar per a continuar progressant. Per un cantó, la manca de llibertat en el sentit de no abordar certs temes o a la por de fer-ho sense ser vilipendiat i el maridatge entre mitjans de comunicació, partits polítics i empreses. I per un altre, la manca d’autocrítica que fa sempre depurar responsabilitats enfora.

No li falta raó en Foix, però hauria d’afegir que, a diferència del que diu López Bulla, bona part de la classe política catalana hi ha intervingut activament en aquestes problemàtiques. Vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana han facilitat a enquistar a aquesta por a dir les coses pel seu nom -“o con ellos o contra ellos”, i incentivat al poder econòmic amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat a orientar les polítiques d’estat. Foix diu que no s’ha de tenir por a un canvi de partits polítics en el Govern, sense aclarir si prefereix una sociovergència o una coalició nacional independentista. En democràcia tota coalició de partits és possible i legítima, però des d’una òptica “esquerrana” o de catalanisme social, les dos vies fan molta, molta por.

En canvi, per a López Bulla, partint del catalanisme social, com a bon comunista, son necessaris tres fets per a continuar transformant Catalunya. Arribar a un Pacte Social per a la Innovació Tecnològica, superant la dependència productiva fordista que no aporta valor i fa perdre competitivitat, per tant, destrueix llocs de treball; democratitzar als subjectes polítics, prenent les mesures adequades per a radicalitzar democràticament els mecanismes de presa de decisions, incloent als partits polítics; i “mobilitzar” a la societat civil, en el sentit de trancar la dependència de la subvenció.

En definitiva, per ambdós, existeix una manca de serietat i de rigor en la política i en la societat catalana i espanyola que no permet avançar cap a un futur prometedor, sinó ans el contrari, cap a una situació de crispació i d’enfrontament entre polítics i de desídia democràtica social. Abandonant aquesta actitud estèril és quan podrem abordar el catalanisme social i la llibertat democràtica.

LA CARA OCULTA DEL SIDA

2007-12-03T04:36:00.000-08:00

La cara oculta del sida (Gara 01-12-2007)

Francesca Mondello

Jóvenes voluntarios de UNICEF-Comité País Vasco

Vemos Bilbo reluciente de luces. Vemos a la gente andar por la calle, abrigada en su indiferencia. La ciudad corre. La ciudad compra regalos. La ciudad consume. Casi es Navidad.
Es un mundo contradicto- rio en el que se saben tantas cosas, pero muchas no queremos verlas.
Es un mundo en el que con un avión puedes llegar a donde quieras, pero seguimos teniendo distancias. Es un mundo que va siempre deprisa, en el que sólo tenemos tiempo para lo que nos interesa.
Es un mundo que va con velocidades diferentes, es el mundo de la abundancia y de la pobreza extrema.
Todos los días, en este mundo tan desarrollado, 1.400 niños y niñas menores de 15 años se mueren por enfermedades relacionadas con el sida. Cada día se producen 1.800 nuevas infecciones. En los países del Africa subsahariana el VIH/sida afecta a cerca de un 40% de la población. En el mundo más de 2 millones de niños y niñas viven con sida y 15 millones han quedado huérfanos.
Esta es la realidad. Nos preguntamos por qué ocurre esto. Por qué hay miles de tratamientos para adelgazar, pero los medicamentos pediátricos para tratar el sida siguen siendo caros y poco accesibles en muchos países.
En este mundo, entre tantas luces, hay sombra.
Nosotros en UNICEF, con nuestra campaña «Unidos por la infancia, unidos contra el sida», estamos luchando para que esto cambie.

L'ESTRANYA MUDESA POLÍTICA

2007-11-29T04:18:00.000-08:00

L'estranya mudesa política
JOSEP MARIA Espinàs

Les reaccions que s'han produït davant el pla Ibarretxe em fan pensar que la política té molt poca relació amb la vida quotidiana. El lehendakari ha proposat un referèndum perquè els bascos diguin què pensen sobre la futura relació d'Euskadi amb Espanya. Aquesta proposta ha provocat a l'Estat espanyol una reacció fulminant: els bascos no tenen dret a opinar sobre si els agradaria seguir com ara o si prefereixen un canvi.Per negar aquesta possibilitat d'opinió es fan servir arguments legals o constitucionals. Però més enllà d'aquesta objecció legal, el que m'agradaria analitzar és si en la vida real, en la quotidiana, en la qual es mouen els ciutadans, una restricció com aquesta seria considerada raonable.Sembla evident que el soci d'una empresa pot reflexionar sobre si hi continua col.laborant o si, per contra, decideix anar-se'n. És innegable que ningú el podrà obligar a col.laborar-hi per força. En l'àmbit familiar, seria absurd oposar-se que un fill decidís emancipar-se i abandonar el domicili compartit. Si el subscriptor d'un diari es vol donar de baixa no l'obligaran pas a continuar pagant. Perquè la vida normal funciona així. Si en una escala de veïns n'hi ha un que s'hi troba incòmode, ¿què li impedirà que se'n busqui una altra?Això és la vida normal. I també és bastant freqüent que una mare no permeti que una filleta seva surti de casa tota sola, que a un futbolista el club per al qual juga no li doni llibertat per fitxar per un altre i que a un escolar rebel se l'expulsi del seu col.legi perquè només fa que crear problemes.Tot això passa en les rutines de la vida de cada dia, però la vida política es tracta d'una cosa ben diferent. Un soci de l'Ateneu Espanya no pot decidir --ni tan sols comentar-- si ja hi està bé o si vol fundar-ne un altre. I per molt que sigui un membre emprenyador, a ningú de l'Ateneu Espanya no li passarà pel cap expulsar-lo. Així els altres socis poden viure tranquils.En els parlaments, en els col.loquis, en les tertúlies radiofòniques i televisives sempre hi ha un moment en què el moderador diu: "Vostè té la paraula".La vida política, en canvi, és estranyíssima. Resulta que el president dels bascos no pot demanar als bascos que parlin. No es rebutja el que puguin dir, perquè no se sap el que diran. Simplement se'ls prohibeix que parlin.¿Tanta por fa escoltar? "¿Per què no calles?"

TENIM DRET A DECIDIR

2007-11-28T06:18:00.000-08:00

28/11/2007
Tenim el dret a decidir
JOSEP-MARIA Terricabras

En una democràcia pot semblar sobrer que els ciutadans diguin que tenen el dret de decidir. Alguns opinen que ja ho fan quan hi ha eleccions i que, per tant, aquest dret no s'ha de reivindicar perquè ja es té. La gent, però, no és pas tan beneita com ells es pensen: ¿reivindicarien aquest dret si ja el poguessin exercir? Votar en unes eleccions és com asseure's a taula: menges més o menys del que et porten, però no tries què vols menjar ni com vols que ho preparin.Que les democràcies estan en crisi és clar. Les elits --per dir-ho així-- dels partits es revesteixen de poders especials que els permeten saber millor que ningú què convé als ciutadans, què han de pensar, què han de dir, què han de fer. No és gens estrany, sinó molt saludable, que els ciutadans se'n sentin ofesos i protestin. Massa poc que ho fem, mal acostumats com estem a pagar, callar i obeir.Per això és una bona notícia que molts grups de l'anomenada societat civil, agrupats en la Plataforma pel Dret de Decidir, hagin convocat una gran manifestació nacional el proper dissabte, dia 1, a Barcelona. Són tot de ciutadans que estan tips dels incompliments, de la fatxenderia i de l'opacitat d'una administració espanyola que s'oposa a traspassar els transports i les infraestructures al Govern de la Generalitat --d'acord amb el principi de subsidiarietat-- i que es nega --contravenint el seu propi Parlament-- a publicar les balances fiscals, però que presenta els catalans com insolidaris i deslleials.En una democràcia tenim el dret de protestar contra aquests abusos intolerables. I tenim el dret de decidir nosaltres mateixos no solament sobre aquestes coses, sinó sobre el que ens doni la gana el dia que la majoria ho recolzi. Els polítics que volen mantenir el poble en minoria d'edat tenen un concepte ben esquifit, i ben interessat, de la democràcia. Algú dirà que la manifestació de dissabte serà aprofitada per determinades forces polítiques. Doncs, ¿per què no ho aprofiten les altres? Que es posin totes allà on s'han de posar: al costat del poble. I que facin el que han de fer.

INDEFENSIÓ A L'AUDIÈNCIA NACIONAL

2007-11-28T03:49:00.001-08:00

Hola,
Sóc l'Albert Stern.
Tal i com alguns ja deveu saber, sóc el germà de l'Enric Stern, el jove de Girona declarat culpable per injuries a la corona el passat 20-N. Després d'assistir al judici, la meva familia i jo hem decidit que ja n'hi ha prou, i hem redactat el text que segueix a continuació.
No pretenem convertir aquest escrit en una polèmica sobre monarquia o república, sobre l'autodeterminació ni sobre els drets de les persones o les competències de l'estat. Simplement intentem narrar com van succeir els fets a l'Audiencia Nacional i donar-ne el nostre punt de vista.
Moltes gràcies pel temps i prego que disculpis les molèsties que t'hagi pogut ocasionar.
Gracies de nou,
Albert Stern.

Indefensió a l'Audiència Nacional.
Com a familiars d'un dels dos primers encausats per la crema de fotos del rei, ciutadans i assistents al judici que es va celebrar el 20 de novembre a l'Audiència Nacional a Madrid volem manifestar la nostra més profunda decepció pel funcionament del sistema judicial espanyol. Pensem que el jutge, Sr. J.M. Vázquez Honrubia va mostrar i manifestar una actitud burlesca durant tot el judici. La llista de greuges és llarga i creiem que rellevant.
La nostra opinió es basa en els següents quatre eixos:
Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
Entenem que els procediments policials utilitzats són il·legals.
Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Entenem que no hi ha delicte.

1-Entenem que es produí una situació d'indefensió total degut a l'idioma emprat.
El fet que el jutge es negués a sol·licitar un/a traductor/a tal i com van demanar la defensa i la fiscalia, fins i tot després que a la sala s'oferís per a realitzar aquesta tasca una persona llicenciada en traducció, demostra ja una actitud molt poc imparcial que es veié plasmada en una total indefensió per part dels acusats.
El jutge manifestà que no hi havia indefensió, doncs els acusats havien seguit tot el procediment previst per la llei i comptaven amb una defensa. Tot i això, opinem que es viola completament el dret a tutela judicial efectiva (que en llenguatge planer no vol dir més que el dret a ser defensat de forma justa) quan la persona acusada no té cap possibilitat de ser entesa per la fiscalia, el/la jutge i/o el/la secretari/a judicial.
Com es pot pretendre que s'emeti una sentència justa quan el propi jutge no entén les respostes dels acusats? I el que entenem més greu encara, quan es nega a sol·licitar els mitjans necessaris i que tenia a l'abast per a entendre els acusats? Com es poden donar aquests fets amb tanta impunitat quan l'Audiència nacional compta amb molts antecedents de judicis realitzar amb el suport de traductors? (de català, euskera i àrab per citar-ne només alguns).
Com a ciutadans senzillament no ho podem entendre.
A més a més, els encausats veieren denegat el dret a l'última paraula en fer les declaracions en llengua catalana, doncs el jutge considerà que hi havien renunciat i que s'havien agafat al dret de no declarar. Fet totalment fals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia justificà la seva decisió en base a que tots els espanyols tenen l'obligació d'entendre la llengua castellana i el dret d'utilitzar-la, fet que els dos encausats respectaren , doncs entengueren en tot moment les preguntes de la fiscalia, la defensa i el jutge realitzades en castellà. Simplement, no s'acolliren al dret de parlar-lo, fet que fins on sabem no és delicte; i decidiren fer les seves declaracions en la llengua catalana, llengua cooficial que els és materna i que els resulta molt més fàcil per expressar-se, sobretot en un context tant transcendent com aquest. Pensem que els arguments del jutge són totalment insuficients i injustos.
Entenem que el problema ja no és només de respecte a la cultura i llengua catalana, sinó de violació dels drets bàsics del ciutadans a tenir un judici just.

2.-Entenem que els procediments policials emprats són il·legals.
El jutge J.M. Vázquez Honrubia es negà durant tot el judici a que els Cossos i Forces de Seguretat (en aquest cas els Mossos d'Esquadra) responguessin a les preguntes de la defensa relatives a com havien aconseguit conèixer la identitat dels dos encausats, doncs cap d'ells constava als registres policials en no tenir antecedents.
El jutge manifestà que els procediments policials habituals no podien ésser sotmesos a judici. Decisió que entenem errònia. Doncs el fet que els Mossos d'Esquadra no puguin fer públic d'on obtenen la identitat dels dos encausats ens porta a concloure el següent: els Mossos d'Esquadra tenen i utilitzen arxius prohibits a on hi registren a persones en base només al seu pensament i ideologia polítics.
De fet, entenem que així ho mig manifestà un testimoni (Mosso d'Esquadra) al dir en el judici que la identitat dels acusats fou sabuda pel fet que són dues persones que habitualment participen en manifestacions (legals) i actes culturals diversos.
Són aquests fets suficients com per a constar en una llista de "possibles sospitosos"? És que potser els Mossos d'Esquadra tenen un arxiu de l'estil de caça de bruixes?
Com que no vàrem poder tenir resposta durant el transcurs del judici sobre aquest afer, agrairíem que la Conselleria d'Interior ens tragués de dubtes, i que ho fes de forma honesta i sincera.
En el cas que la nostra conclusió fos certa, i així doncs els Mossos d'Esquadra han utilitzat bases de dades il·legals per identificar els acusats, no hi hauria les proves necessàries per acusar a les dues persones encausades. Si això fos cert, al nostre entendre, aquest fet reforça la situació d'indefensió dels acusats.

3.-Entenem que hi ha hagut prejudicis envers els encausats.
Un altre fet que reforça la nostra opinió sobre la falta d'imparcialitat del jutge J.M. Vázquez Honrubia en el judici celebrat contra la crema de fotos del rei, és que els tres Mossos d'Esquadra citats a declarar ho fessin amagats darrera d'una mampara i no se'n facilités la identitat, malgrat les peticions de la defensa.
Com a família d'un dels encausats, de veritat que no tenim cap interès en veure les cares dels tres Mossos d'Esquadra citats a declarar, però entenem que el fet que gaudissin de tanta protecció mostra prejudicis envers els acusats, doncs s'entén que pertanyen a col·lectius "perillosos". Fet no demostrat fins a data d'avui i que reforça la situació d'indefensió dels acusats.

4.-Entenem que no hi ha delicte.
Pensem que cremar fotografies no hauria de ser delicte, i creiem que en cas que es considerés injúria caldria que hi hagués una persona injuriada. Cal saber que el propi monarca ha declarat en diverses ocasions que no se sentia agredit per la crema de fotos. Així doncs, com que no hi ha persones que se sentin injuriades, no hi ha injúries, i per tant, no hi ha delicte. A més a més, pensem que és necessari que la persona injuriada acudeixi al judici i exposi els seus motius, fet que no es produí, doncs el jutge J.M. Vázquez Honrubia negà a la defensa la possibilitar de citar-lo. La indefensió dels acusats doncs, esdevé una altra vegada evident.
A més a més, creiem que cremar una fotografia on hi apareix el monarca no és una manifestació contra cap persona concreta, sinó contra una institució. En aquest cas, s'està jutjant doncs una opinió política i la lliure manifestació d'aquesta, i no un acte contra una persona física.
És per aquests fets que pensem que el jutge J.M. Vázquez Honrubia va actuar de forma parcial i arbitrària, i que no es van respectar els drets més bàsics dels ciutadans durant el transcurs del judici.
Pensem, a més a més, que els dos encausats haurien d'haver estat declarats innocents fins i tot en el cas (tal i com és) que sigui delicte cremar fotografies, i creiem que no ens mereixem un sistema judicial que criminalitza opinions polítiques. Aquest judici no s'hauria d'haver celebrat mai.

Creiem que aquests fets són prou greus, i això ens porta a difondre el que vàrem veure i escoltar a l'Audiència Nacional el 20 de novembre.
A nosaltres ens agradaria una classe política que legislés protegint millor als ciutadans que representen i que fos més comprensiva, així com un sistema judicial més plural, tolerant i que oferís garanties als acusats. En una democràcia ben consolidada tot això ja no s'ha ni de demanar, es dóna per fet.
Tots aquests punts van ser aportats i molt ben argumentats pel nostre advocat Benet Salellas, al qual estem molt agraïts per l'excel·lent tasca de defensa que ha realitzat.

Família Stern-Taulats.
Girona 21 de Novembre.

SOM UNA NACIÓ I DIEM PROU!

2007-11-28T01:15:00.000-08:00

9 de novembre de 2007

La Plataforma pel Dret de Decidir crida la societat civil catalana a sortir al carrer el proper 1 de desembre

Amb el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!" la PDD convoca una manifestació unitària i plural

PDD - Comunicació

La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha anunciat avui, en roda de premsa i via el seu portaveu Gerard Fernàndez, la intenció de convocar a Barcelona, el proper 1 de desembre, una gran manifestació nacional contra el desgavell de les infraestructures i xarxes viàries que pateix Catalunya i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir sobre el model de país que volem.

En aquest sentit, Fernàndez ha apuntat que un ample i transversal ventall d’agents cívics, socials i polítics de Catalunya donaran suport a una mobilització "esperada i que es palpa en les voluntats de moltes ciutadanes i ciutadans que estan farts del menyspreu i el passotisme amb que l’Estat Espanyol tracta el nostre país". La manifestació, que sortirà a les cinc de la tarda de Plaça Catalunya i avançarà fins a l’Estació de França recorrent Via Laietana, té per objectius proritaris plantar cara davant la greu damnificació que està patint la ciutadania catalana amb el caos viari; i exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya

Per acabar, el portaveu de la PDD ha fet una crida a tota la ciutadania i a la societat civil catalana a sortir al carrer, l’u de desembre, per afirmar "LA NACIÓ CATALANA DIU PROU! TENIM EL DRET DE DECIDIR SOBRE LES NOSTRES INFRAESTRUCTURES!"

http://www.decideixodecidir.cat/

SALVEM EL TIBIDABO!

2007-11-27T00:34:00.001-08:00

SALVEM EL TIBIDABO!

http://www.collserolaparcnatural.org/

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, haaprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parcd'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av.Diagonal 240 2ºn,BOPnº250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport del'atracció, de 35m d'alt (10pisos).L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" delParc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bépúblic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteixla Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclósCollserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència.Aquesta no és la primera ni la ùltima obra que amenaça el bosc: perinstal.lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència nonomés no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any:un Parc d'Atraccions avançat hauría d'estar en un entorn més poblatamb accès en Metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota,una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural:un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i unincrement de trànsil rodat que creen alarma social.Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teusamics/amigues i familiars.

Gràcies.

http://www.collserolaparcnatural.org/

LA DRETA BLOQUEJA EL FEDERALISME

2007-11-20T00:15:00.000-08:00

LA CONTINUÏTAT IDEOLÒGICA DEL PENSAMENT CONSERVADOR

Juan Anton Mellon-Catedràtic de Ciència Política de la UB

• Si les idees sobre què és la nació estan polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil

Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però, necessàriament, han de tenir una mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i a llarg termini, impossible. ¿Quines circumstàncies ens han portat a la negativa, en la meva opinió, extrema polarització de sectors de la ciutadania catalana entre catalanistes i espanyolistes radicals? Són múltiples. Seria força útil fer un llistat de factors, però en aquest article em limitaré a un, donada la seva rellevància més gran: la reaccionària idea d'Espanya de la dreta espanyola contemporània.Aquesta idea d'Espanya, essencialista, castellanitzant i jacobina-centralista, és el principal obstacle per al desenvolupament d'una cultura política federalista i democràtica avançada. Una innovadora cultura política federalista que potser aconseguiria tancar les ferides entre els diferents integrants del que per a uns és Espanya i per a altres l'Estat espanyol. El nostre inefable expresident José María Aznar, sempre tan ranci, castís i llengut, se situa al centre d'aquesta hegemònica idea d'Espanya. Al seu últim i paternalista llibre, titulat Cartas a un joven español, afirma taxativament: "La nació no és un concepte discutit i discutible. És una realitat política, social, històrica i sentimental". Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat. Aquesta reaccionària concepció de la nació té desgraciadament una llarga tradició històrica que s'inicia al segle XIX i arriba fins als nostres dies. Amb dues fases històriques decisives: la Restauració (últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX) i el franquisme (des del 1939 fins al 1975). Els nostres actuals liberals-conservadors del Partit Popular en són els hereus i defensors més bel.ligerants.EXISTEIX un clar fil cultural-ideològic que uneix la Restauració, de la qual s'apodera el liberalisme conservador de l'època, i la dictadura franquista: una concepció de la nació espanyola essencialista (la pàtria té unes essències inalterables que cada generació ha de conservar i transmetre intactes) i unitarista (l'Espanya una, gran i lliure del lema franquista). La comparació entre la idea de nació d'Antonio Cánovas del Castillo (el líder del liberalisme conservador i estadista clau de la Restauració) i la del dictador general Franco així ho evidencia: és exactament la mateixa. Cánovas afirma: "La nació no és (...) el producte d'un plebiscit diari, ni obra de l'assentament, constantment ratificat per tots els seus membres, que continuï la vida en comú. No. El vincle de nacionalitat que subjecta i conserva les nacions és per la seva naturalesa indissoluble". Mentre que, per la seva part, Franco, òbviament amb menys llums, exposa: "No és la pàtria subjecte nostre, sinó nosaltres d'ella com a mare, i no patrimoni hem de considerar-la".AMB LA MORT del dictador el 1975, el franquisme és políticament inviable i, fruit de la debilitat del règim per perpetuar-se i de la debilitat de l'oposició per imposar la ruptura, s'inicia la transició democràtica. En aquesta conjuntura, la dreta espanyola més lúcida perd la seva radicalitat en les formes i accepta la democràcia, però ho fa amb el seu bagatge cultural intacte ressuscitant i/o retornant els seus orígens ideologicoculturals liberal conservadors de la Restauració (el cas de Fraga seria el més paradigmàtic). Així, no té res d'estrany que la fundació cultural d'Aliança Popular, fundada per Fraga, fos batejada amb el nom de Fundación Antonio Cánovas del Castillo, amb posterioritat absorbida per la FAES (el laboratori ideològic del PP) i controlada per Aznar des de l'arribada al poder de Rodríguez Zapatero.Prèviament, Aznar, per desplaçar el PSOE de Felipe González del poder, havia centrat el seu discurs i desactivat, en una gran pirueta tàctica, l'argumentació essencialista més reaccionària, de forma que va adoptar una òptica historicista sobre la idea d'Espanya i fins i tot, ¡recordin!, va arribar a afirmar que en ocasions parlava català en la intimitat. Els elements de continuïtat respecte a aquesta idea d'Espanya, però, són més importants que els de discontinuïtat. D'aquí ve que afirmi: "Nosaltres creiem en la continuïtat històrica de la nació. Cánovas va expressar molt bé la tasca del polític quan va dir que havia vingut a continuar la història d'Espanya. Nosaltres també".De fet, per a aquest gir Aznar només va haver de reelaborar una de les idees força de José Antonio Primo de Rivera, com se sap una de les fonts ideològiques del nostre personatge, la historicista idea d'Espanya com a "unitat de destí en l'universal".Donada aquesta hegemònica idea fre, que impedeix una definició democràtica avançada de la concepció d'Espanya, el comentari que podríem fer és que no existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui). És imprescindible el desenvolupament d'una cultura política federalista superadora d'etapes anteriors que es resisteixen a desaparèixer.

PERILL DE PASSOTISME

2007-11-19T06:03:00.000-08:00

EXAMEN ALS POLÍTICS

Perill de passotisme

Antonio Valcárcel Rodríguez-Sant Feliu de Llobregat

Encara que he participat en tots els comicis a què he estat convocat, últimament augmenta en mi una sensació de passotisme cap als polítics. Ells --governin o no-- han de treballar per i per a la ciutadania. No obstant, tots ells es dediquen a la inefable pràctica de criticar els seus opositors, tinguin o no motius reals per fer-ho. Són totalment previsibles. Abans d'escoltar qualsevol declaració d'un representant polític, podem intuir gairebé amb tota seguretat contra qui dirigiran els seus retrets. I això cansa i desmotiva la gent. ¿S'imaginen que un polític reconegués l'encert dels seus contrincants? Al polític semblen importar-li més els vots basats en la confrontació que una actitud sincera. ¿Qui serà el primer a canviar el xip? Rectificar els seria més rendible del que creuen perquè probablement la sinceritat sigui el que la gent espera d'ells.

QUI ELS POT FER CALLAR?

2007-11-14T01:44:00.000-08:00

¿Qui els pot fer callar?
JOSEP MARIA Terricabras

Va ser Samuel P. Huntington qui el 1996 va posar en circulació l'expressió "xoc de civilitzacions". Deia que el nou escenari internacional portava al desvetllament de grans potències fins llavors adormides, com la Xina o l'Índia, i a la presa de consciència d'antigues colònies. Està emergint un món multipolar, fet de civilitzacions diverses, superador de les hegemonies clàssiques. Segons Huntington, la confrontació del futur ja no seria ideològica, sinó cultural. Assenyalava set o vuit "civilitzacions", entre aquestes, "l'oest", la "llatinoamericana" i, potser, "l'africana", amb cultures i valors en competència.Deixo de banda la crítica a Huntington que sembla menystenir la importància de les relacions eco- nòmiques i que fa una distinció massa simplista entre ideologia i cultura. Ara només vull assenyalar que, al darrere de l'anècdota protagonitzada per Joan Carles, d'una banda, i Chávez i Ortega, de l'altra, a la darrera trobada iberoamericana, a Xile, hi ha realment coses greus i importants. La topada va tenir forma d'opereta, amb un rei que, sense tenir la presidència de l'acte, interrompia uns plebeus per dir-los que no interrompessin. El llibret, però, no era d'opereta, sinó d'acció dramàtica. Els amos de sempre no s'han adonat encara que el món ha canviat irreversiblement, que ja no es fa el que ells diuen, que els antics súbdits s'han fet grans i volen, amb raó, ser tractats com a iguals.Un segon exemple recent ho confirma. El president de França vola cap al Txad i allibera --això no és una opereta, és un còmic-- alguns detinguts allà. Amb això, Sarkozy adopta exactament la mateixa actitud xulesca que l'ONG que ha estat detinguda i que és criticada: per a l'Arca de Zoè i per a Sarkozy, l'Àfrica és un continent que els occidentals encara han de redimir. Ells, que l'han explotat, ¿l'han de salvar? I el Txad s'enfada, amb raó.El xoc de civilitzacions també és el combat de l'emancipació de pobles fins ara sotmesos. Als antics amos els costa d'acceptar i volen continuar manant. Encara no s'han adonat que ja no poden fer callar ningú.

UN DIPUTAT AFÍ AL PSOE CENSURA EL REI

2007-11-13T04:21:00.000-08:00

EL CONFLICTE AMB CARACAS - ELS VERDS

El Periodico 13/11/2007

A la veu de Gaspar Llamazares (IU), crític amb la rèplica del Rei al veneçolà Hugo Chávez --el ja cèlebre "¡Per què no calles!"--, ahir s'hi va sumar la d'un parlamentari adscrit al grup Socialista al Congrés. Francisco Garrido, diputat d'Els Verds que va concórrer a les eleccions a les llistes del PSOE, va denunciar que el Monarca "va sobrepassar" les seves funcions constitucionals, i va lamentar la seva "inaudita actitud de nul.la cortesia i agressivitat" amb països com Veneçuela o Nicaragua, que, des de l'òptica d'aquest parlamentari, "no se sotmeten al dictat dels EUA o de les multinacionals espanyoles"Per Garrido, va ser "inapropiat" que el Rei fes callar Chávez amb maneres "inacceptables" i després abandonés la reunió, actitud que considera que "danya la imatge d'Espanya". El diputat va registrar ahir una pregunta parlamentària en què insta el Govern a pronunciar-se sobre la qüestió.

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS

2007-11-11T12:14:00.000-08:00

MOVIMENT ALTERNATIU PLUS
Carles Llorens i Ruiz

És una constant en els Moviments Socials els viatges d’anada i tornada que realitzen d’unes idees a unes altres. Uns viatges a vegades llargs, no per distància sinó per el temps emprat; i a vegades convulsos, molts individus i masses dones no arriben mai a destinació, o “se quedan en el camino” o retornen al punt de partida. També s’ha de dir que moltes persones no parteixen mai.

Quan la lluita es satura de missatges buits i la militància cau esgotada per l’allau de temps “perdut” o d’hores invertides sense “recompensa” s’entra en l’anomenada crisi i es comencen a explorar alternatives creatives que facin perdurar la tant necessària “revolució infinita” o “resistència global”. I és que, malgrat un moviment social es consideri finit, les causes que l’activen dins d’una societat capitalista perduren en el temps. Per tant, sempre existirà un moviment social amb el braç alçat, i a vegades, fins i tot, amb el puny, en un sistema viciat per sistema: injust.

La injustícia que sustenta a un moviment no determina el número de viatges ideològics. En un sistema capitalista sempre hi haurà manca de llibertat amb la conseqüent vulneració de drets, i per tant, injustícia social. El que si que és determinant en la rotació idearia és la ingerència del propi Sistema en els Moviments Socials. Un altre tema, del que no en parlaré, són els canvis o viratges d’orientació partidista que pateixen algunes entitats integrants. Però aquí, em vinc a referir a la manipulació institucional de les idees que dirigeixen al Moviment que fan girar el rumb del viatge.

Diferents viatges, diferents destinacions de les lluites socials que van canviant degut al xoc frontal amb el Sistema –adaptant-se o reaccionant davant dels atacs amb noves eines per a impartir injustícia, i al flirteig o violacions del mateix –deixant de ser contestatari i revolucionari. Podria dir, viatges per enfortir el Moviment (moviment alternatiu) i viatges per a debilitar-lo (moviment institucional).

Fa uns dies vaig poder assistir a unes trobades internacionals d’entitats de gais, transsexuals i lesbianes –per ordre de presència, integrades en la Xarxa contra l’Homofòbia: agrupació de l’associacionisme lgtb alternatiu i radical d’esquerres. A part d’entitats de l’Estat Espanyol, van participar-hi entitats d’Itàlia, França, Grècia, Portugal i Alemanya. Vaig entendre que l’objectiu de la trobada era definir l’organització de la mateixa Xarxa: infraestructura, comunicació, línies d’actuació,...

Durant un temps he estat col·laborant amb una part del Moviment LGTB: associacions d’usuaris, de serveis, organitzacions polítiques,... Una part del Moviment que s’ha dirigit exclusivament cap a l’equiparació legal i social (drets i visibilitat) i que un cop aconseguida la primera (igualtat formal), si més no a l’Estat Espanyol, continua sense fer gaire soroll cap a la segona (igualtat material). Un viatge originàriament radical i transgressor envers el Sistema que de manera brusca s’institucionalitza lluitant per la consecució del matrimoni civil, “la reivindicació estrella del Moviment” l’arribem a anomenar, que persegueix la integració i total submissió en l’ “status quo” del Sistema, és a dir, per legitimar la incorporació dels gais i lesbianes en la jerarquia de classes: no deixem de ser uns esclaus. Al encaminar la lluita cap a la igualtat social és on aquest moviment ja domesticat s’adorm i calla. La igualtat social representa un xoc frontal amb el Sistema, i aquest no permetrà alliberar a través d’aquesta lluita a un Moviment que controla. La igualtat social comporta modificar les regles del joc i capgirar l’estructura de l’ordre establert – acabar amb la dictadura de l’heterosexisme. El Moviment Institucional, degudament dirigit per aquest ordre, no sap com abordar la lluita per la igualtat social i s’estanca amb teories plenes de bones paraules i d’intencions. És incapaç de traslladar a la pràctica l’enfrontament amb el Sistema perquè aquest mateix el limita.

Aquesta limitació la supera l’altre moviment, el Moviment Alternatiu. Tot i el intent institucional de silenciar-lo, ha aconseguit mantenir les “urpes” del Sistema fora; és a dir, una cosa es ser trepitjat i un altre que t’acariciïn entabanant-te. Gràcies a la impossibilitat del Sistema de controlar i manipular al Moviment Alternatiu (dolces carícies rebutjades) i al fet de no poder-lo fer desaparèixer, aquest ha mantingut la seva radicalitat i la seva autonomia sense partidisme. Mentres unes entitats mimades institucionalment exigien la igualtat de drets, el Moviment Alternatiu demanava l’abolició del matrimoni. Uns volien integrar-se en el Sistema i uns altres volien acabar amb ell. Dos viatges ideològics totalment diferents.

El Moviment Institucional estatal ja ha acabat el seu viatge. Ha arribat a complir el seu somni: ser una persona totalment normativitzada i controlada. La consecució del matrimoni civil i l’adopció i l’aprovació de la llei per la identitat de gènere – regulació dels sentiments prèvia autorització, l’han deixat sense aire per empènyer les embarcacions i s’han quedat ben amarrades en els ports de l’Administració (la cultura de la subvenció per a sobreviure, malgrat les naus no tinguin mariners ni marineres). En canvi, el Moviment Alternatiu pot aprofitar la corrent del Moviment Alter Global, ja que en forma part al no haver estat prostituït pel Sistema, és a dir, no haver-se venut. Segurament, el fet que el propi Sistema l’hagi ignorat ha ajudat a que el Moviment Alternatiu continuï fresc d’idees i, per tant, que allargui el seu viatge en el temps. Evidentment, sempre hi ha excepcions i sota el nom de radical trobem persones fortament institucionalitzades. Híbrids o híbrides que contaminen.

La Xarxa contra l’Homofòbia, nom encara provisional, precisament està preparant l’equipatge per a partir. No és que hagin vist la llum i s’hagin enriquit de noves idees, sinó que aprofiten la seva radicalitat per enfortir-se i continuar lluitant. D’alguna manera “surten de l’armari” per a estendre la seva pràctica transgressora local a nivell global. Un fet que exemplifica la seva diferència: abans de començar la trobada pròpiament –discursos, debats,...; van manifestar-se pels carrers de la Ribera i del barri Gòtic de Barcelona exigint la fi de l’homofòbia i la transfòbia. Un moviment que actua envers un altre que practica el “panxing” – seure al sofà i veure la tele o el que és el mateix, demanar i justificar subvencions.

Posats a triar, prefereixo continuar viatjant. Una lluita que ens permet ser individus amb autonomia de pensament i d’actuació. Un viatge on ben segur que no existiran clons normatius sistematitzats ni còpies insulses de ciutadans i de ciutadanes “normals”: lluita alternativa radicalment activa. Un moviment social com a agència de viatges amb itineraris interessantíssims. Un Moviment Alternatiu Plus.

NO TAN CLAR

2007-10-09T09:36:00.000-07:00

No tan clar
Gustavo Duch
Director de Veterinaris sense Fronteres

"Sacatum Sacatum tam tam que summun pen que tum pan que tepetepetam to que summun que tum." ¿Han entès alguna cosa? És part de la cançó de l'anunci de tonyina Calvo. Primer era "claro, calvo", ara és ben embolicat. Potser perquè el funcionament d'aquesta empresa s'ha passat al costat fosc. En aquests moments hi ha en marxa dues campanyes internacionals enfront dels comportaments empresarials de Calvo. Una per reclamar condicions laborals justes dels treballadors de Calvo a les plantes que han instal.lat al Salvador amb suport de fons estatals espanyols. Calvo, que va utilitzar la legislació europea per ingressar els seus productes amb reduccions aranzelàries, ara ignora la seva normativa. La segona, enarborada per la Federació Internacional de Treballadors del Transport, que revela que Calvo té 11 embarcacions pescant amb banderes de conveniència, que vénen a ser com vaixells pirates que canvien de bandera segons els interessi per poder explotar els seus mariners. Calvo ha sabut adaptar-se a la globalització des de lueqesumun qe tun.

'HELLO, LENIN'

2007-10-08T12:41:00.001-07:00

'Hello, Lenin'
Javier Belmonte

El mes de març d'aquest any, David Placer va publicar en EL PERIODICO el reportatge Lenin al jardí okupa. Explicava que a l'esplanada que hi ha al davant d'una finca okupada a sota del pont de Marina, costat Besòs, havia aparegut un bust del líder de la revolució soviètica, fet amb porexpan i de 2,3 metres d'altura. La peça s'havia convertit en una insòlita atracció per a turistes en pelegrinatge a la torre Agbar i per a nostàlgics del comunisme que hauria pogut ser i no va ser.

L'escultura, obra d'esquàters italians i d'alguna altra nacionalitat, era part fonamental d'un espectacle programat al Grec del 2007, que es titulava Lenin is mine? (¿Lenin és meu?) i que va ser subvencionat amb 50.000 euros per l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
Que Lenin hagués aconseguit unir a títol pòstum els okupes i les institucions era una de les possibles lectures divertides de l'assumpte.

L'obra no es va arribar a estrenar al festival d'estiu de Barcelona, però Lenin continua allà, en una privilegiada talaia amb vistes als barracons a mig desmuntar que van albergar els alumnes del CEIP Glòries Catalanes, un apropiat nom per a una efímera construcció que es resisteix a desaparèixer del tot després del trasllat dels alumnes a un edifici de veritat.

Ara, la cara del pare de l'extinta URSS està coberta per una ajustada caputxa negra que no amaga els seus característics trets, i li han crescut unes boniques roses vermelles a sobre de l'entrecella.

¿Què se'n pot fer?, es preguntaria el Lenin de veritat. Dues propostes. Primera: que els okupes regalin el bust a Mariano Rajoy. A un tipus eclèctic --capaç d'injuriar ara el túnel de l'AVE al costat de la Sagrada Família que ell mateix va aprovar com a vicepresident del Govern el 2002-- no se li hauria d'indigestar un bust gegant de Lenin que presidís la sala d'estar del seu domicili madrileny. Segona: si un dia el temple que ja no és de Gaudí cau --sigui pel seu propi pes o pel maleït túnel--, portar el bust a les ruïnes. No quedaria malament al costat dels bibelots esculpits per Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió.

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània

2007-10-07T12:04:00.000-07:00

El paper de l'ONU en el conflicte de Birmània

Mari Cruz Sala

Fa pocs dies que hem tornat de Birmània i encara no he pogut recuperar-me de la impressió que m'han causat les notícies sobre la revolució safrà. No puc oblidar les mirades de complicitat que la gent d'aquest bonic país em va dedicar. Vaig fer fotos d'aquells monjos i civils que avui deuen estar morts. Molts em van convidar a compartir amb ells moments de pau i de felicitat, per això no puc fer res més que defensar-los. Segons sembla, no n'hi ha prou de mantenir una persona privada de llibertat. Cal retenir-la i penjar cartells de persones maltractades per demostrar qui mana.Birmània és un país petit. La seva economia de base és agrícola, tenen rius que són com mars, grans plantacions d'arròs --fins i tot als vessants de les muntanyes--, cultiven tomàquets dins de l'aigua del llac, amb tècniques que els occidentals desconeixem. Només amb això podrien sortir de la pobresa extrema a la qual estan sotmesos, però tenen uns governants que s'estan venent a la Xina, l'Índia i Rússia. I aquestes, com passa sempre, s'emporten la riquesa birmana en forma de gas i petroli a canvi d'armes. No hi ha sanitat, viuen envoltats d'aigües fecals i a sobre la natura els castiga. El seu futur és en aquells nens i joves amb ambició universitària.Vull manifestar la meva indignació més profunda cap a l'organització que diu que s'anomena de les Nacions Unides, de la qual formen part els governants d'aquell país i els amics que els protegeixen, la Xina, l'Índia i Rússia. Aquesta organització només resol problemes quan el que hi ha en joc són beneficis. ¿De què ha servit l'enviament d'un delegat? ¿De què serveix l'ONU si només s'hi escolten les veus dels assassins? Jo no vull que el meu país formi part d'una organització així. També s'hi haurien de sentir veus de llibertat a favor del poble birmà.

¿No hem d'avançar en tot?

2007-10-07T11:33:00.000-07:00

¿No hem d'avançar en tot?
JOSEP MARIA Espinàs

Tinc la impressió que estem jugant amb les paraules d'una manera perillosa. I abusiva. I per interessos electorals. (Dic "electorals" i no "polítics" perquè cada vegada arriba més clarament a la gent que, en l'àmbit de l'Administració pública, importa molt més qui ha de governar que com s'ha de governar). Em sembla que ara es vol instal.lar en públic una simplificació que no tinc gaire clar que sigui eficaç, però que segur que és absurda: la política social contra la política identitària. Com si parléssim de dues realitats perfectament diferenciades --o blanc o negre--, quan realment, social i identitari són del tot compatibles i, probablement, es potencien mútuament.Llegeixo al diccionari aquesta definició d'identitat: "Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa". Jo trobo fonamental que una comunitat tingui unes característiques que la defineixin. Aquestes característiques la vertebren, la potencien. Una comunitat sense una identitat forta està exposada a debilitar- se progressivament entre d'altres comunitats. La història de la humanitat --passada i present-- en proporciona molts exemples. L'autoconsciència d'aquesta identitat permet que els ciutadans es projectin i les comunitats es consolidin. Per aconseguir-ho és necessari que una comunitat tingui cohesió social i els seus components es trobin còmodes, i fins i tot afortunats, per pertànyer a aquella comunitat. I això és possible si es veuen recompensats per uns ajuts comunitaris. Per una política social, tal com es diu ara.

No hi ha res que em sembli tan negatiu per a qualsevol país, i també per a Catalunya, com que es contraposin política "social" i política"identitària", i que es doni més valor a l'una que a l'altra. No són dues polítiques que s'han d'oposar, sinó que s'han de superposar. No han de ser polítiques excloents, sinó polítiques coincidents.No és imaginable que a França, a Alemanya o a Itàlia, o qualsevol altre país europeu, la baralla entre partits consistís a proclamar que la política social té prioritat sobre la identitària, o al revés. Hi hauria una esbroncada general. "¡Ho volem tot!". Naturalment. Per una raó que no he vist exposada enlloc: perquè quan la identitat s'enforteix significa que la societat té més possibilitats de des- envolupar-se. I quan la societat progressa, la identitat es fa més sòlida.Hi ha polítics catalans que no ho veuen així. La meva lògica deu ser errònia.

Reunions Pla d'Actuació del Districte de Ciutat Vella

2007-10-05T05:56:00.000-07:00

Benvolguts, Benvolgudes,

Em complau adreçar-me novament a vosaltres després de la reunió del passat mes de setembre, per recordar-vos les dates en què ens retrobarem aquest mes al centre cívic del barri.

- Centre Cívic Barceloneta c/ Conreria, 1-9, dijous 11 d'octubre a les19.00h

- Centre Cívic Pati Llimona, c/ Regomir, 3, dijous 18 d'octubre a les 19.00h

- Centre Cívic Drassanes, c/ Nou de la Rambla, 43, dijous 25 d'octubre ales 19.00h

- Centre Cívic Convent de Sant Agustí, Pl. de l'Acadèmia, 1, dimarts, 30d'octubre a les 19.00h

Aquesta segona reunió té per objectiu que puguem compartir les vostres aportacions per a la millora dels nostres barris. Serà un espai on cadascú podrà expressar les seves aportacions, per construir de forma comunitària, entre tots i totes, propostes que contribueixin a la millora de la nostra vida quotidiana.

Gràcies per participar i il·lusionar-vos en aquest procés de construcció conjunta del futur comú de Ciutat Vella.

Itziar González Virós

Regidora del Districte de Ciutat Vella

Octubre de 2007

Prou disfòria de gènere!

2007-10-04T11:29:00.000-07:00

MANIFESTACIÓ PER LA LLUITA TRANSGÈNERE, TRANSSEXUAL I INTERSEXUAL

diumenge 7 octubre 2007 - a les 18hPl. Universitat (BARCELONA)

El lema :Prou disfòria de gènere! és un crit contra el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere.

Perquè no som malalts mentals pel fet de ser trans; no som trastornats pel fet de construir el gènere fora de les normes establertes per la medicina i els governs.

Volem fer sentir les nostres veus i no ser tractats mai més ni com a victimes ni com a malalts polítics. I perquè volem tenir dret a decidir sobre els nostres cossos, els activistes trans que signem aquest manifest exigim la retirada del "Trastorn de la Identitat de Gènere" de la Classificació Internacional de Malalties, i la completa despatologització de les identitats trans.

Convoquen: Guerrilla Travolaka i Activistes Independents manitransbcn@gmail.com

Per adherir-se al manifest, com a grup, associació, entitat o persona individual, envieu un correu a http://es.f279.mail.yahoo.com/ym/Compose?To=manitransbcn@gmail.com

DESECHANDO LO DESECHABLE

2007-10-04T03:48:00.000-07:00

DESECHANDO LO DESECHABLE
(Marciano Durán)

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto con mi mujer lavábamos los pañales de los críos. Los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita; los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar. Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda (incluyendo los pañales). ¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables!

Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó tirar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el bolsillo y las grasas en los repasadores. Y nuestras hermanas y novias se las arreglaban como podían con algodones para enfrentar mes a mes su
fertilidad.

¡Nooo! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por donde se entra. Lo más probable es que lo de ahora está bien, eso no lo discuto.

Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.
¡Guardo los vasos desechables! ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez! ¡Apilo como un viejo ridículo las bandejitas de espuma plástica de los pollos! ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos! Es que vengo de un tiempo en que las cosas se
compraban para toda la vida. ¡Es más! ¡Se compraban para la vida de los que venían después! La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, fiambreras de tejido y hasta palanganas y escupideras de loza. Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de heladera tres veces. ¡Nos están fastidiando!¡¡Yo los descubrí. Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica. ¿Dónde están los zapateros arreglando las medias suelas de las Nike? ¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando sommiers casa por casa? ¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista? ¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros? Todo se tira, todo se desecha y
mientras tanto producimos más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 40 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el basurero!!¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de........... años! Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma solo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De por ahí vengo yo. Y no es que haya sido mejor. Es que no es fácil para un pobre tipo al que educaron en el "guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo" pasarse al "compre y tire que ya se viene el modelo nuevo". Mi cabeza no resiste tanto. Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que además cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real. Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo). Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo. Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron que cosas nos podían servir y que cosas no.

Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé como no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo? ¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con que se consiguieron? En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos. ¡¡Como guardábamos!!

¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡Guardábamos las chapitas de los refrescos! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos! Las cosas que usábamos: mantillas de faroles, ruleros, ondulines y agujas de primus. Y las cosas que nunca usaríamos. Botones que perdían a sus camisas y carreteles que se quedaban sin hilo se iban amontonando en el tercer y en el cuarto cajón.

Partes de lapiceras que algún día podíamos volver a precisar. Tubitos de plástico sin la tinta, tubitos de tinta sin el plástico, capuchones sin la lapicera, lapiceras sin el capuchón. Encendedores sin gas o encendedores que perdían el resorte. Resortes que perdían a su encendedor. Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín. Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡Los diarios!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver!!. ¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne! Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los cuentagotas de los remedios por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos. Y las cajas de cigarros Richmond se volvían cinturones y posa-mates y los frasquitos de las inyecciones con tapitas de goma se amontonaban vaya a saber con que intención, y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía "este es un 4 de bastos".
Los cajones guardaban pedazos izquierdos de palillos de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en un palillo. Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden "matarlos" apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada. Ni a Walt Disney. Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: "Cómase el helado y después tire la copita", nosotros dijimos que sí, pero, ¡minga que la íbamos a tirar! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de bollones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella. Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. A ¡ No lo voy a hacer! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad es descartable. Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo y glamour. Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la bruja como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la bruja me gane de mano y sea yo el entregado.

Y yo…no me entrego.

Publicado en la serie “Crónicas marcianas y uruguayas”

HE VOTAT AL GROUCHO MARX

2007-09-28T10:01:00.000-07:00

HE VOTAT AL GROUCHO MARX
Marc Vidal

La nostra ordenació jurídica té reservada una estupidesa de dimensions púniques. La jornada de reflexió que varem viure ahir parteix de la idea que els ciutadans som idiotes i que necessitem una jornada sencera i en silenci electoral, per aclarir les nostres intencions a l'hora d'emetre el vot. És quelcom de desfasat. Ahir milions d'espanyols ens varem passar la jornada de reflexió per l'arc del triomf i varem estar discutint, debatent, llegint noves propostes, campanya d'última hora i youtubes neonazis a través de la xarxa i de la blocosfera.
Sóc un defensor carregós de l'obligació de participar en les eleccions i en la democràcia en general. Tanmateix sóc un descregut del sistema que m'impedeix en molts casos posar la papereta d'alguna formació al sobre dels collons. Els partits polítics i els seus líders es passen la vida proclamant que és necessari parlar d'allò que interessa a la gent i, resulta que en aquesta campanya per exemple, han estat incapaços de fer-ho. Els discursos de la majoria de candidats han estat infectats de generalitats i partidismes. A Espanya el PP ha forçat el PSOE a veure aquests comicis com unes de primàries, pervertint el sentit d'aquesta cita amb les urnes a fi de prendre la temperatura a l'hipotètic càstig a la gestió de Zapatero. A Catalunya la intenció és similar, uns i d'altres intenten esbrinar si els catalans van veure amb bons ulls o no el tripartit segona edició.

El resultat a aquesta utilització sistemàtica de la política i dels seus bacteris que fan els aparells de partit, el coneixerem a partir de les 20 hores: una abstenció monumental i una gastroenteritis democràtica de nassos. Després vindran les frases fetes i les reflexions gastades. Tanmateix no votar és un mal remei. No els fem mal no votant. Tinguem en compte que l'abstenció és un recurs ideològic i de convicció personal que es cargola als territoris del gandul polític. Una decisió d'aquest calibre pot ser confosa amb la del analfabet electoral. A més, qui ens diu que als partits realment els importa el grau de participació? El càstig democràtic que suposa no anar a votar és un gest inútil. Ni una abstenció de 99% faria que aquest 1% restant no fos utilitzat per escollir els representants. Si algun dia a algú se li ocorre modificar la legislació i proposa que el percentatge d'abstenció ha de ser reflectit en escons buits, és a dir sense despesa assignada, potser, llavors, seria una opció política molt encertada.

Descartant el "no vot", també descarto el vot en blanc. Bàsicament perquè en l'ús de la llei d’Hont i amb una senzilla equació de primer grau descobreixes que el vot en blanc sol ser un benefici aritmètic per al partit més votat en la majoria de les ocasions i impedeix que partits petits assoleixin percentatges per entrar als consistoris. Únicament queda el vot nul. Serveix de poc o gens però permet tres coses: gesticular democràcia, que durant molt temps en aquest país això era impossible, respirar jornada electoral i donar una nota divertida durant el recompte als pobres desgraciats que s'han passat tot el dia asseguts en cadires de nens de P3 al costat d'una urna de metacrilat. Encara que Aznar digui que no votar el Pp és votar Eta, el meu vot és per a Groucho Marx.

L’ALCALDESSA ABSTENCIÓ

2007-09-28T09:21:00.000-07:00

L’alcaldessa Abstenció
Toni Ayala

Si Abstenció fos el nom de la cap de llista d’un partit, ara, seria l’alcaldessa de Barcelona. La temuda Abstenció és ja una opció política més, que avança més que mai i més que ningú. I no fa cap mal, perquè és el reflex del que pensa la societat.

El que sí que és més espinós és l’auge d’opcions polítiques radicals, sobretot, d’ultradreta. Eleccions rere eleccions, Abstenció ha sabut captar a aquells que no saben a qui votar i que dipositen el seu vot de confiança en aquesta candidata, que no fa campanya, però que últimament s’endú tots els titulars. La baixa participació a Barcelona és un toc d’atenció a la classe política benestant. Per això, ja hi ha qui diu que el conseller Joan Saura, responsable d’aquesta parcel·la, s’hauria de fer un harakiri polític amb el kubotan.

El tripartit ha patit un correctiu que deixa clar que l’herència de Joan Clos li ha passat factura fins i tot als socis del tripartit. ICV, tot i haver passat davant d’ERC a Barcelona, ja ho ha reconegut. Imma Mayol ha fet una de les millors campanyes i, segurament, li ha perjudicat haver defensat tant obertament la feina feta pel tripartit mentre els socialistes amagaven a Clos. I és que, tot i els intents del PSC d’allunyar l’exalcalde de la seva ciutat, al final, el triomf d’Abstenció l’ha retornat al primer pla. Quantes fotos de Clos han vist els lectors de 20 minutos publicades aquests dies? Només la de la portada d’ahir, en què s’abraçava a Jordi Hereu i el felicitava. I és que a Clos no se li ha vist el pèl. Per això, té més mèrit que Hereu hagi aguantat sol l’embranzida de CiU i Xavier Trias. Si Clos s’hagués presentat a la reelecció, ara, possiblement, seria Trias qui governés, amb el permís d’Abstenció. Però, als socialistes, els ha sortit bé la jugada i l’efecte Trias es pot esvair (quatre anys són molts), si el tripartit corregeix errors passats i afronta l’habitatge, la immigració i la inseguretat amb una visió renovada. És a dir, fent un canvi. Si no, la propera alcaldessa es dirà Abstenció.

DemocraShe: LA PARTICIPACIÓ DE LA DONA EN LES DECISIONS POLÍTIQUES

2007-09-27T14:51:00.000-07:00

DemocraShe: la participació de la dona en les decisions polítiques
Carles Llorens i Ruiz

Hi ha diferents maneres d’abordar un conflicte, però a grans trets podem diferenciar dos postures: parlar per arribar a un acord o sentar-se per enfortir posicions enfrontades.

Avui he compartit, juntament amb un auditori d’una vintena de persones, en el marc de l’Àgora Política de Ciutadans Pel Canvi, espai de reflexió i debat polític, una estona agradable amb Bronagh Hinds, directora del programa del govern irlandès DemocraShe que promou la participació de les dones als àmbits de decisió política.

I dic agradable, pel tarannà tranquil, pausat i feliç d’una lliutadora feminista plena d’energia positiva. I no té per a menys, ja que haver col.laborat a aconseguir l’Acord de Pau a Irlanda del Nord és una gran fita.

Aquesta dona irlandesa ens explica que davant la manca de perspectives de solució del conflicte nord irlandès va néixer una coalició de dones, representatives de diversos corrents polítics, associatius i socials, que van pendre la determinació d’influir políticament com a dones en la resolució del procès de pau. I ho van aconseguir.

És amb aquest exemple de posicionament actiu d’aquestes dones on podem identificar les dos postures, comentades abans, a pendre davant d’un conflicte: la de les dones irlandeses amb la voluntat ferma d’arribar a un acord de pau i la dels partits polítics imperants o majoritaris, dominats per homes, estancats en el inmobilisme dels seus posicionaments.

La participació de la dona com a motor de resolució de conflictes. Cóm ho argumenta Hinds?

L’estructura actual de les organitzacions polítiques és sectària i masclista dominada per senyors polítics que es creuen posseïdors de la veritat absoluta i que pensen que els problemes nomès els poden resoldre ells ja que són de la seva propietat. Però la realitat demostra que no són capaços per ells mateixos d’arribar al consens o a acords.

I aquí és un entra en joc la manera particular de treballar de la dona. Sent el grup més nombros de persones excluides del món, per experiència sap que la INCLUSIÓ de totes les parts en conflicte en un procès de decisió és primordial per a la seva resolució. De la mateixa manera que el tarannà no violent, tant verbal com físic, al contrari que els homes, ajuda a mantenir el diàleg.

Les dones aporten un altre visió o altres maneres d’abordar els problemes sent més radicalment democràtiques alhora d’establir processos de decisió, al creure més en una societat igualitaria fonementada en la INCLUSIÓ. Reiterament obligat ja que per Hinds és l’eix vertrebrador de tot porcès participatiu. Bè, en concret parla de tres elements principals: igualtat, respecte dels Drets Humans i inclusió.

Lòpez Burniol, moderador del cicle Àgora política, assenyala que és tal la intel.ligència d’aquestes dones que un cop aconseguit l’objectiu polític d’arribar a un Acord de Pau és dissolen com a organització política i es constitueixen com a grup d’influència per a incentivar la presència femenina en els àmbits de decisió política: DemocraShe.

Els nostres polítics catalans n’han de pendre exemple i els de l’Estat espanyol encara més ja que la patata calenta del conflicte a Euskadi no permet excloure la influència femenina. A tall d’exemple, Hinds comenta que van ser determinants en dos moments del procès de pau: quan es va trencar la treva de l’IRA, que van apostar per mantenir el diàleg en totes les parts, i quan els Unionistes a dos mesos d’arribar a l’acord, van intentar deixar la taula de negociació i elles els van convencer de quedar-s’hi. No podem deixar escapar l’oportunitat. Endevant dones d'Ahotsak!!!

PROMISCUÏTAT

2007-09-26T09:48:00.001-07:00

NON STOP

PROMISCUÏTAT
Marçal Sintes

Igual que no em sembla aconsellable l ’excessiva intimitat entre empresaris i polítics, també trobo poc higiènic que alguns notables representants de la dita societat civil apareixin públicament com a amics d’aquest o d ’aquell partit. Aquest pretén ser un criteri generalista, és a dir, amb ambició de valdre per a totes les formacions polítiques.

Ho dic perquè en aquest país hi ha el vici de ser molt exigents i escrupolosos del centre cap a la dreta i molt poc del centre cap a l ’esquerra. Anem als exemples. No em va semblar bé que Montserrat Minobis, degana del Col ·legi de Periodistes, s ’integrés en el patronat de la fundació d ’ICV Nous Horitzons. Tampoc que Fèlix Millet, president de l ’Orfeó Català,es convertís en membre del consell assessor de l ’Institut Catalunya Futur, del PP. Ni que Jordi Porta, d ’Òmnium Cultural, presentés la proposta de nou Estatut del senyor Saura. Ni, esclar, que Joan Laporta compartís protagonisme amb Artur Mas en la trobada mundial de penyes barcelonistes a Granollers.

Cal recordar-los a tots ells, entre els quals, no cal dir-ho, hi ha persones admirables, que no s ’hi val a al ·legar que es tracta d ’opcions de naturalesa personal i que ni a les entitats que representen ni a la seva funció no els fa cap favor aquesta mena de promiscuïtat.

PARTITS POLÍTICS VS HOMOSEXUALITAT

2007-09-26T09:36:00.000-07:00

PARTITS POLÍTICS VERSUS HOMOSEXUALITAT.

Pere Vendrell i Lajusticia.

És evident de que en els darrers 20 anys, s’ha avançat molt en relació a l’obtenció de drets en favor dels gais i les lesbianes, però les qüestions que potser ens hauríem de plantejar, són:

- Va en aquest tema la societat per davant dels partits i dels nostres representants?
- Anteposen els partits polítics la seva actitut envers el seu electorat potencial?
- Hi ha una certa homofòbia subliminal per part d’un ampli sector de la ciutadania i com a conseqüència, una certa regressió?

A hores d’ara no sorprèn ningú el fet de que dins el nucli del partit popular i d’Unió Democràtica de Catalunya, sí que hi ha postures individuals que combreguen amb bona part de les nostres reivindicacions, peró topen amb els prejudicis profundament arrelats que sobre el nostre col·lectiu, malhauradament, encara envolten el pensament d’alguns militants i d’un nombrós sector dels simpatitzants i votants d’aquests dos partits.
Tampoc hem d’ocultar les reticències que sobre l’homosexualitat s’ha tingut sempre desde molts sectors de l’esquerra, així com no hem d’ignorar l’homofóbia que es pot trobar en alguns militants i simpatitzants tant del PSC com d’Iniciativa per Catalunya-Verds.

Cal puntualitzar peró, que així com el programa electoral del PSC i d’IC-V que vàren presentar en les últimes eleccions generals, recollien qüasi els mateixos continguts en quant a la reivindicació dels drets dels gais i les lesbianes es refereix, val a dir que només IC-V ha dut a terme els seus compromisos assolits amb els seus electors, allà on han tingut la responsabilitat de governar i/o en els llocs on tenen capacitat de decisió i d’influència. Una prova d’això és les simpaties que desperta IC-V en el conjunt de les associacions i entitats del col.lectiu homosexual, lèsbic, bisexual i transsexual, existents en el nostre país.

Crec que el fet positiu i históric que representa l’anar aconseguint de forma progressiva, bona part dels nostres objectius, ha d’anar acompanyat d’una convicció sincera i profunda de l’immensa majoria de la societat, perquè aquests avenços, tinguin un efecte real i no virtual (és a dir, en determinades circumstàncies).

Els polítics són els nostres representants en el Parlament, en el Congrès dels Diputats, com en els diferents ajuntaments, i només portaran a terme el que alguns d’ells creguin en relació a la necessitat d’assolir el dret al matrimoni o a l’adopció de fills dels gais i les lesbianes, si veuen que electoralment els hi pot resultar beneficiós, (és a dir, si el conjunt de la societat té un respecte sincer i una perspectiva positiva envers la nostra realitat).
És només d’aquesta manera quant aconseguirem que hi hagi una major coherència en relació al que plantejen els partits polítics sobre el fet homosexual en el seu programa electoral, amb les propostes que finalment porten a bon port quant tenen responsabilitat de govern.

És imprescindible una total sintonia entre ciutadania i administració, on l’arrel fonamental per aconseguir-ho de cara a generacions futures, radica en incidir en conceptes tan necessaris com respecte i diversitat, valors que sempre tindran plena vigència si s’inverteix en alló que mai és suficient, com és: Educació, educació, i educació.

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA

2007-09-25T23:52:00.000-07:00

LA REVOLUCIÓ DE LA BARCELONETA
Carles Llorens i Ruiz

“No hay mejor defensa que un buen ataque”

Ja fa massa temps que a la Barceloneta els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes tots i totes de ple dret; estem malhumorats, cabrejades, fastiguejades, empipats, fins els pebrots passant pels ovaris i enrabiats contingúdament sense perdre el “salero” i la gràcia de barri mariner.

Fa molt de temps que dura la broma: baralles intestines associatives per capitanejar un partidisme estèril, ja que no beneficia a ningú, amb música de gralles per a fer ballar gegants, gegantes i cap-grossos dirigits per un govern de la vila amb tendències pijo progressistes de debò.

És a dir, que estem fins el cap de munt de negociacions, d’estires i arronses entre associacions i ajuntament o entre associacions i entitats que no ens porten enlloc. Bé, sí. Ens duen a patir mal de cap crònic, que si hi sumem la proliferació d’estacions de telefonia mòbil (les conegudes antenes) en el barri, es converteix en batucada continua dins el cervell, com si tinguéssim un duet entre els Dimonis de la Barceloneta i les romanes cantaires.

Cal que tots i totes formem un front comú per exigir una remodelació de la Barceloneta en benefici dels veïns i veïnes. Tota aquesta polseguera de discòrdia esquizoide provocada per personalismes associatius i interessos de partit (trasllat de les punyalades traperes entre govern i oposició – entre CiU i PSC, amb la desídia d’ERC i d’ICV-EUiA i les sardinades del PP) només fa que donar ales, com les compreses, als especuladors immobiliaris.

Quins preus s’estan pagant actualment per els quarts de casa? Tant les immobiliàries externes al barri com propis cabdills capitalistes de l'Illa de Maians s’estan forrant a costa de lloguers abossius: mes de 700€ per poc menys de 25 metres quadrats. Ja em sembla bé que vinguin nous veïns, de fet, jo en soc un, només porto visquent al barri vuit anys. Uns s’en van i uns venim, però amb aquest preus uns són expulsats i uns altres conquereixen el barri convertint-lo en un Born de joguina i plastilina.

Quantes plantes baixes s’han reformat i transformat en hotels clandestins per a “guiris” a més de 100€ la nit? Jo visc al carrer Safareigs i en tinc comptabilitzades quatre més tot un edifici de 5 plantes. M’agrada ser cosmopolita, però no a costa de fer fora als autòctons o indígenes i robar les plantes baixes als nostres avis i àvies del barri. Per això es fan els 200 pisos protegits a l’Estació de França? Per fer migrar als “iaios” per a que el capital privat instal·li un Marina d’Or Ciudad de Vacaciones a la Barceloneta? Per això volem ascensors, per a que l’alemany o francès de torn pugui pujar les maletes?

Quin mercat més maco i postmodern ens han fet, oi? És ben cert que al mercat li urgia una reforma. L’estructura estava en un estat deplorable i l’organització de les parades s’havia quedat antiquada i poc funcional. Haig de confessar que el resultat em satisfà, i això que no sóc un entès en arquitectura, però m’hi sento agust quan hi vaig a comprar. Ara, què, calia obrir dos restaurants pijerils? No ho se, segurament mai acabi d’entendre la relació entre necessitats i ofertes i ben segur que la gent de la Barceloneta ho demanàvem, tot i tenir prou assortiment de tasques, tavernes i restaurants fins el punt d’arribar a la saturació. I la cultura? Sí, la cuina és cultura i en Ferran Adrià un artista, però no cal ser monotemàtics. Feia més falta un espai com la casa okupada ja enderrocada de Maquinista-Joan de Corcó que no dos menús a més de 30€. Ja veurem que hi construeixen, o una ampliació de l’Hotel o pisos de protecció oficial. Si segueixen la proporció entre oferta pública i privada de vivenda de la promoció d'habitatges de l’Estació de França, al final seran tres quarts de casa amb ascensor i 200 habitacions “rent per day”.

Ah! I per més “conya marinera” ens ve la nova regidora del districte de Ciutat Vella a demanar participació. Bona voluntat no li falta i és d’agrair que intenti endegar tot un procés d’escolta activa per a intentar aprofitar sinèrgies entre ciutadans i ciutadanes i govern municipal. Si que li hauríem de demanar més estudi i aprofundiment en les problemàtiques del districte. No pot ser que no sigui capaç de respondre a una pregunta d’un ciutadà perquè no coneix l’enderroc de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, en els darrers dies de vida okupada. També li hauríem d’exigir un tarannà menys superb i que s’acostumi al tipus de diàleg de mercat de Calaf de la ciutadania. I finalment, que tot aquest procés no es converteixi en paper mullat, és a dir, que es tingui en compte el que els veïns i veïnes proposin i no seguir l’exemple de la plaça de la Repla.

Però no només el govern de la ciutat ha de complir. Nosaltres també. I com? Canviant d’interlocutors. La cridòria, l’insult i les males cares no ens solucionen res. I menys entregant premis de Festa de Barri a tecnócrates socialistes. Cal un canvi generacional i ideològic, cal unitat d’actuació per a ser més forts i fortes. Necessitem una revolució que ens porti cap a la República Independent de la Barceloneta!